Pícnic a la luz de la luna és additiu, atractiu, cínic, perverteix el temps i l’espai, perverteix la sensació maniquea que tenim tots del que percebem com a bé, honest, i recte i el que està malament, que de vegades es impossible de destriar, com destries algú que fa mal, perquè li fan mal a ell, com destries algú que reacciona al terror de la violència amb més violència? Segur que tots teniu respostes segures i clares, però els personatges de Nick Antosca tenen una percepció existencialista de si mateixos, que va més enllà del bé i el mal, i els grisos, depriments i tristos grisos, les persones grises i malaltisses poblen la nostra realitat, mentre que les clarament netes o brutes, no existeixen en realitat... si penseu trobar una història de por, la trobareu, però compte, us farà mirar dins vostre.... si penseu trobar una lectura que no podeu deturar la tindreu, però compte, que no podreu desvincular-se dels personatges i això us farà sentir culpables... bé, jo he acabat odiant al personatge bo... ara em jutgeu, en sóc conscient. Quan acabeu el llibre no ho tindreu tant clar...