Una novel·la que ens enfronta a un futur molt possible, per una de les veus més personals del panorama català actual.
L'edat dels vius comença amb la mort de la parella de la protagonista. Després del dolor i de l'astorament, la dona observa què passa al seu voltant (el declivi instantani del món) i decideix fugir de la ciutat, testimoni de l'enfonsament de la vida tal com la coneixia. Més endavant, descobreix que en el món queda una petita comunitat feta de vells preparacionistes. I ella, una «jove» supervivent que no s'ho explica.
Amb aires retrofuturistes, L'edat dels vius té una càrrega important de crítica social i, a la vegada, es converteix en un al·legat a favor de l'herència de les generacions passades, l'amor i l'amistat.
Mar Bosch Oliveras (Girona, maig de 1981) és una escriptora que viu a Vilablareix. És llicenciada en Filosofia i especialitzada en Periodisme Cultural per la Universitat de Girona. Va ser guanyadora del premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2012 amb la seva primera novel·la Bedlam: darrere les hores càlides, publicada per Empúries el 2013. El setembre de 2015 es fa càrrec del primer club de lectura de la seva població, especialitzat en autors locals i amb presència dels autors a les trobades. Després del seu segon llibre, dedicat a la ciutat de Girona, el juny del 2016 publica la novel·la Les generacions espontànies amb Edicions del Periscopi.
Hi ha dos temes recurrents de qui no es escriptor/a habitual del gènere fantàstic i que vol acostar-s’hi com qui diu a fer-hi un tomb. Per descomptat estic generalitzant molt, clar, però aquesta és la primera sensació que tinc d’aquesta novel·la. El primer és el tema de la dis/utopia (o sigui, depèn del cantó que hom s'ho mira): tenim una hipòtesi de futur ben pensada, si bé massa simplificada i vorejant la paròdia (no em queda clar si aquesta és la intenció de l’autora); els “feliços vint", on tothom té l'aparença de 20 anys fins el dia de la seva mort. El segon tòpic és una brutal pandèmia que assola el planeta o si més no la societat que es descriu a la novel·la.
El desenvolupament del llibre jo penso que es pot dividir en dues parts diferenciades. Em la primera, l'autora, si bé té les idees clares alhora d’expressar-les i m'agrada com les escriu, es recrea en una situació més del necessari, retornant una i altra vegada en la desgràcia i el "shock" que pateix la protagonista. A la segona part la cosa s'anima, aconseguint un to molt més entretingut i fins i tot amb algun moment hilarant. És en aquesta segona part on la novel·la cobra el sentit que hom espera de la lectura, aconseguint el que l'autora pretén, contrastar una joventut postissa i imposada per la societat de consum amb les misèries i la indignitat de la vellesa. En tot cas -i a mi m’agrada aquesta conclusió-, no hi ha una solució bona ni una manera d’aconseguir allò de “el millor dels dos mons”.
Per acabar, m’agradaria que l’autora visités més el gènere fantàstic (podeu llegir un relat seu a l’antologia “Punts de fuga” de l’editorial Males herbes).
Ens trobem a Ciutat Jardí, una societat que gràcies a la Cura ha aconseguit erradicar la vellesa. Això vol dir que els seus habitants, tot i tenir 90 anys, per exemple, tenen l'aspecte d'un jove de 20 anys. És el que ells anomenen "els feliços 20". Tot això ho gestiona la Fàbrica, que és el lloc on es pacta la vida que tindràs, fins i tot el dia i l'hora de la mort. No obstant això, tot i que tots els joves que ara neixen ja tenen aquesta condició, no va ser tan fàcil implantar-la i alguns dels membres de l'antiga societat s'hi van oposar.
Un dia, però, passa alguna cosa (no sabem el què) i tothom comença a envellir i a morir, i només queda l'Elisa Neri, la nostra protagonista, que per algun motiu no pateix el mateix final. Com que no sap què fer ni on anar s'embarca amb la intenció de morir al mig del mar, però arriba a l'illa de Sant Pere i allà descobrirà una cosa que li ha rondat el pensament diverses vegades.
En definitiva, una barreja de novel·la utòpica, per la societat que planteja, i apocalíptica per l'erradicació de la mateixa.
Novel·la apocalíptica sobre la col·lisió i decadència de dos móns utòpics/distòpics. Algunes reflexions són bones, d'altres no massa, i la pudoreta a "la religió és salvadora" no m'ha agradat. A més, hi he trobat força incoherències i anacronismes per ser suposadament una civilització tan avançada en el futur. M'esperava una altra cosa, però està bé i és de bon llegir
Recordo els meus 20 anys, estava estudiant fora de casa, vivia en un pis compartit... Tot estava per fer i tot estava per descobrir. Però no sé m'hagués agradat tenir eternament vint anys....I a vosaltres? D'això ens parla el darrer llibre que he llegit. Es tracta de "L'edat dels vius" de la Mar Bosch Oliveras editat per univers de llibres. La història es situa en un futur 2406, en un moment on la ciència i la tecnologia permeten que les persones visquin eternament amb l'aspecte dels 20 anys. L'envelliment no te cabuda en aquest món on totes les persones mantenen un aspecte exterior de joventut permanent fins que un dia moren de cop. Així comença la història, la mort de l'Eugeni, parella de la protagonista l'Elisa Neri, la porta a un estat de dolor i astorament per la pèrdua de l'amor de la seva vida. Però la sorpresa és majúscula quan s'adona que al seu voltant tothom ha mort, tots excepte ella. Sembla la única supervivent i no sap per quina raó. Així que agafa un barca del port i se'n va a la deriva (literalment) a l'espera de la seva mort. Es en aquesta barca on l'Elisa va reflexionant i ens explica la vida en aquesta societat de joves eterns (Ciutat Jardí), fins que arriba a una illa la illa de Sant Pere on trobarà una comunita de vells, pàries de societat, que han decidit viure tal i com ho feien "abans". En un primera part de la novel·la trobem a l'Elisa que ens va explicant el món "utòpic" de Ciutat Jardí i una segona part (que per mi és la que dóna més sentit a tota la història) que es l'illa de Sant Pere, on trobem personatges genials i els punts més hilirants de tota la novel·la (boníssima la història del capellà-cuca ). Un dels aspectes que més m'ha agradat d'aquesta nova societat és el concepte de "El retir" al que tots els joves tenen dret abans de decidir que volen fer. Molt interesssant! Una crítica social important al concepte de mantenir-nos "joves" com si el pas del temps fos un problema i fer-se gran (o vell) una lacra social i fa una crítica voraç a l'obsessió per ser "feliços" sempre, com si del patiment i l'angoixa no en poguessin treure cap benefici.
3.5* Novel·la apocalíptica molt original i molt ben narrada mitjancant el discurs filosòfic malgrat inconnex de la protagonista, l'Elisa Neri, contraposant una civilització "utòpica" que ha abolit la vellesa i els "vells salvatges" de l'Illa Bonica. Lectura molt recomanable per a totes les edats.
Us imagineu viure en un lloc on tot és perfecte? On no t’has de preocupar de res? On els carrers són plens de tot tipus de fauna i flora? On no envelleixes mai? Perquè aquest és el món utòpic que ens trobem a “L’edat dels vius” quan comencem a llegir.
L’Elisa Neri és una ciutadana de Ciutat Jardí, un lloc on la civilització humana ha fet els avenços suficients per impedir que la gent envelleixi i puguin viure una vida digna fins el dia que pacten morir-se. Sí, ho heu llegit bé. A Ciutat Jardí es fa una mena de contracte amb la Fàbrica en el qual hi posa l’any, el dia i l’hora que et toca anar a morir. Durant els anys que ets viu, però, viuràs com si sempre fossis jove, amb les mateixes facultats físiques.
Un dia, però, sense cap mena d’explicació, tothom a Ciutat Jardí mor, inclòs l’home de l’Elisa. Ella és l’única supervivent, tot i que no sap per què. Sola, decideix agafar una barca i anar mar endins. Durant el trajecte, li explica a una rata quina era la seva vida a Ciutat Jardí, una excusa per fer saber al lector com està estructurada la societat i com ha arribat l’Elisa fins aquell punt. No sap que, quan sigui gairebé a les portes de la mort, els habitants d’una illa perduda la veuran i l’ajudaran. I ella descobrirà que Ciutat Jardí no era l’única civilització existent.
A través de l’experiència de l’Elisa veurem com la vida, la mort i l’amistat es donen les mans. És un llibre molt introspectiu, en el sentit que les reflexions de l’Elisa fan reflexionar el lector. És un llibre curtet que es llegeix ràpid, de lectura àgil i amb un català ric. Sí que he de dir que la segona part esperava que es desenvolupés més l’experiència de l’Elisa, m’ha semblat que ha anat molt ràpid en comparació a la resta de la narració. Tot i això, és un llibre que recomano, sobretot si us agraden les distopies.