Un dels dels llibres més estimats per Josep Maria Espinàs.
Si haguéssim de triar els millors llibres de Josep Maria Espinàs, hi comptaríem sens dubte Els nostres objectes de cada dia, que publiquem en una versió que el mateix Espinàs va deixar llesta el 2011, trenta anys després de la primera edició —quan llibres tan lliures eren una autèntica novetat—. Els protagonistes d'aquestes pàgines són els objectes quotidians, els de cada dia, que l'autor contempla amb una mirada d'admiració i humor i els descobreix de nou gràcies a l'enginy i la sensibilitat. El resultat és un llibre deliciós que, d'una banda, constitueix el retrat d'una època, i de l'altra, fa que el lector es miri amb uns ulls diferents el cinturó, les claus, la tauleta de nit, el termòmetre, el raspall de dents i tants altres companys de viatge. En paraules de l' "Parlant d'aquests objectes tan quotidians sé que parlo de mi mateix i, penso, també de molts lectors".
«Lúcid, exacte i transparent. Ens ajuda a percebre la realitat quotidiana i a redescobrir l'existir senzill. I a més amb bon humor. Amb certa ironia». Jaume Arias
«Una petita obra mestra. Escrit per un gran observador, amb facilitat lingüística i sensibilitat evocadora. Una història irònica i sentimental de les últimes dècades». Josep Faulí
«En clau d'humor, una divertida petita comèdia humana d'això tan seriós que és la vida de cada dia». Jordi Sarsanedas
Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023) fou un escriptor polifacètic que compta amb un públic ampli i fidel. La seva creació literària, amb una vuitantena de llibres publicats, abasta des de la novel·la, la crònica de viatges, passant per les obres d'interès cívic, els llibres reportatge, els volums de memòries i el gruix ingent d'articles periodístics publicats durant més de 20 anys als diaris Avui i El Periódico. En ple franquisme és un dels impulsors del moviment de la Nova Cançó, i un dels fundadors dels Setze Jutges. A partir de 1990 comença a publicar la seva Obra Completa a edicions La Campana, segell del qual és cofundador. Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el castellà, l'èuscar, l'hebreu, l'italià, el japonès, el neerlandès, el portuguès i el txec. La seva trajectòria ha estat amplament guardonada, amb premis com el Joanot Martorell (1953) per la seva primera novel·la Com ganivets o flames (1954), el Víctor Català (1958) per Variétés (1959), el Premi Nacional de Cultura (1995) en la modalitat de periodisme escrit, o el Lletra d'Or (2006) pel llibre de viatges A peu per Mallorca (2005). L'any 2002, als seus 75 anys, rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, en reconeixement a la seva trajectòria. El 2015, se li atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.
És trist: aquests objectes, a la meva generació, en general, ens són llunyans. He hagut de preguntar als meus pares, en diverses ocasions, a què es referia l’autor amb això o allò altre, o com era aquell objecte als anys 70 quan ells eren petits, perquè, tot i coincidir el nom, l’objecte que jo tinc present no tenia gaire correlació amb aquell descrit…
És trist: si ara algú es dediqués a escriure una obra així, el resultat seria 1) un únic capítol: el mòbil; 2) un llibre que podria haver estat escrit tant a Catalunya com a Philadelphia com a Varsòvia (segurament l’únic que podríem descriure serien mobles de l’IKEA i productes d’Amazon…)
Tot i així, és bonic (o, potser, a mi m’agrada confondre bonic amb nostàlgic…?)
“Els libres massa luxosos –com les dones massa maquillades i els homes massa elegants– més aviat em molesten. Els libres han de ser, pel meu gust, fàcilment «tractables», sense la por de descompondre'Is, exactament com les persones. No m'agrada que calgui prendre precaucions abans de passar un full... abans de fer un petó a una amiga o abraçar un amic. Els llibres més «bonics» són els que ja estan una mica vells, una mica gastats, amb visibles rastres de lectura, i seguint la comparança diria que les persones més «belles» són aquelles que presenten aquesta arruga, aquest petit defecte, aquest punt de desgast que acredita que es tracta d'éssers efectivament vius.”
Només l'Espinàs era capaç d'escriure dels objectes més banals i quotidians amb aquesta lucidesa i senzillesa, sense oblidar la seva característica ironia i sornegueria. M'ha tret un somriure a cada pas.
Com en tots els llibres de reculls, hi ha relats que estan molt bé, i d'altres que no tant. Que són més aviat avorrits o que han envellit malament. Podríem dir que m'he acabat el llibre per militància. Quina? Doncs no ho sé.
Dit això, Espinàs com sempre escriu de meravella i m'hauria agradat ser amiga seva.