Cambó: El último retrato (Serie Mayor)

by Borja de Riquer

Hacia 1930 todos quisieron ser Francesc Cambó. Auténtico protagonista de la vida política española, fue el más relevante y moderno de los regeneracionistas, el más influyente dirigente del catalanismo emergente, un parlamentario brillante y documentado, un ministro eficaz e innovador y un escritor político con una verdadera competencia intelectual e histórica. Su ambición le llevó a imaginar una reforma y modernización del estado compatible con la existencia de una plena autonomía catalana. Los derroteros históricos le impidieron coronar aquellas grandes no pudo ser ni Bismarck en Madrid, ni Bolívar en Cataluña y acabó apoyando, desde el exilio, el triunfo del franquismo. Este importante y contradictorio papel político convivía con una ajetreada y exitosa vida personal y profesional. De la primera destaca tanto su tendencia a rodearse de intelectuales a su servicio, como una vida amorosa alejada de las normas morales de la burguesía conservadora y católica. De la segunda sobresale su conversión en un importante hombre de negocios internacional, cuya enorme fortuna, lograda por procedimientos no siempre claros, le permitió ejercer de gran mecenas cultural, donar importantes cuadros al Museo del Prado y al MNAC, financiar la traducción al catalán de los clásicos griegos y latinos, o ayudar financieramente a compatriotas durante la guerra civil. Tras más de treinta años de dedicación, el reconocido historiador Borja de Riquer nos ofrece el más completo retrato de Francesc Cambó, cuya vida —compleja, contradictoria, apasionante e insólita como pocas— es también el retrato de la España del primer tercio del siglo xx, y cuyo legado sigue siendo un referente para líderes de todo el espectro ideológico.

2597 pages, Kindle Edition

Published November 30, 2022

About the author

Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un historiador català especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX. Fill del filòleg Martí de Riquer i Morera i de Maria Isabel Permanyer i Cintrón, de Riquer obtingué la llicenciatura a la Universitat de Barcelona l'any 1968. El 1969 va entrar a treballar com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d'història contemporània. Durant la seva joventut va militar a Bandera Roja i el 2015 va signar un manifest de suport a Barcelona en Comú.
El Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l'11 d'abril de 2017.
El novembre del 2018 fou elegit president de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, substituint en el càrrec a Pere Molas i Ribalta que ho havia estat des de l'any 2006.

Reviews

[Elionor Sellés · Rating 5 out of 5]

El retrat que Borja de Riquer ha fet de Cambó és una obra monumental que mereix estar al podi de la historiografia catalana. Borja de Riquer ha dedicat 30 anys de la seva vida a bastir una obra que reflecteix, no només la vida d’un polític important, sinó que aconsegueix donar vida a tota una època convulsa i fundacional de la Catalunya i l’Espanya d’avui. El llibre, estructurat en dos gran capítols “El polític” i “Les altres passions”, va desgranant amb detall i finesa analítica el riquíssim i interesantíssim període del primer terç del segle XX. Malgrat que ja és conegut el bucle de la política espanyola del segle XX i de principis del segle XXI, no deixa de sorprendre els poderosos paral·lelismes que s’estableixen entre aquella època i la de l’etapa democràtica dels darrers quaranta anys.
Cambó és un polític catalanista que veu de manera clarivident la necessitat de reforma i modernització d’Espanya i alhora un liberal conservador que s’horroritza quan l’ordre social es posa en perill producte de les enormes desigualtats de l’època. Malgrat que Borja de Riquer descriu el polític com a lúcid i clarivident, sucumbeix a la pulsió conservadora donant suport a la sublevació militar de 1936. L’autor diu que en el seu exili argentí, Cambó, “amb una certa vergonya política, però sense penediment, esdevé un personatge patètic” (p. 883).
El polític esdevé milionari gràcies a la pràctica de la corrupció a l’Argentina en l’empresa elèctrica CHADE i això el permet, a més de portar una vida luxosa com poques, convertir-se en el mecenes més important de Catalunya i Espanya -l’autor el compara amb els americans Rockfeller, Morgan o Frick- amb la Fundació Bernat Metge, primer i la seva extensa i rica col·lecció de pintura -que acabarà donant- després.
Acabo amb paraules del propi autor que expliquen ben clarament la dimensió política del personatge:
“Cambó va pretendre fer compatible ser nacionalista català, per íntim sentiment identitari, i actuar com a polític espanyol, cercant l’eficàcia pràctica; emprava sovint un doble llenguatge polític, el patriòtic de consum català, i el d’home de govern, destinat a l’àmbit espanyol; pretenia ser un burgès conservador i alhora un polític renovador i reformista. La Lliga, partit que liderà amb mà de ferro i configurà a la seva mida, va arrossegar unes contradiccions similars: era una força democratitzadora, però també caciquista; elitista i popular; burgesa i menestral; nacionalista i regionalista. Segons Gaziel, Cambó acabà essent “una contradicció vivent” donat que en ell convivia “una ambició audaç i revolucionària i una reverència econòmica conservadora” (p. 885).

[Joaquim Alvarado · Rating 5 out of 5]

A la primavera de 1995 vaig assistir a una conferència de Borja de Riquer sobre Cambó durant la guerra civil i el franquisme. La meva sorpresa fou majúscula davant el personatge que em van posar al davant: el més important dirigent del catalanisme defensant aferrissadament l'alçament i el règim resultant. Amb el pas dels anys, Riquer ha anat aprofundit més a fons en el personatge i el que tenim a les mans és l'agrupació en un sol llibre de multitud d'estudis publicats els darrers trenta anys al voltant de Cambó, tant el Cambó polític, com el financer, mecenes i personal. Parlem d'un intent de "biografia total", no centrar-se només en un dels elements de la seva vida (tot i que la part política ocupa més de tres quartes parts del text) sinó fer un exercici de coneixement profund del personatge. Resultats molt satisfactoris.

"Bolívar català i Bismarck espanyol". Aquesta etiqueta que li etzibà Alcalá Zamora ha estat de les millors definicions que ha rebut mai una persona, i aquesta greu contradicció és el que explica el seu fracàs polític, que el polític més brillant de l'Espanya del primer terç del segle XX hagi passat a la història únicament amb dos presències puntuals al Gobierno és sinònim de fracàs. De fet, fou una víctima del seu temps. Com molt bé explica Riquer, els seus projectes de reformar Espanya, de modernitzar-la (de fet, de catalanitzar-la) eren inviables per a la societat i, sobretot, pels dirigents espanyols del moment. Però a més, durant la Guerra Civil, les campanyes més intel·ligents a favor dels insurgents foren les que ell promogué, insistint en la situació de desgovern i caos que es vivia a la zona republicana i obviant el caràcter feixista dels alçats (caràcter que la resta d'aliats de Franco no es preocupaven en amagar). En tots dos casos, sense premi, ans al contrari.

De fet, parlem potser d'un personatge nascut en un moment equivocat. O potser millor en una societat equivocada. El que costa d'acceptar en ulls d'avui en dia és perquè l'opció independentista no la plantejà mai, des del moment en el qual arriba a la conclusió de la impossibilitat de reformar Espanya. En comptes de intentar crear un Estat que funcionaria molt millor que el que li va tocar (i en un context on possiblement hauria estat més fàcil), llença la tovallola i intenta acomodar-se a la situació. No se li pot retreure, aquest plantejament no ha arribat fins molts i molts anys més tard. Algun dia caldrà estudiar d'on vé aquest sentiment d'inferioritat català, aquesta recança a ser lliure i, fins i tot (present en molts episodis del llibre) aquesta por a ofendre els ocupants.

[Erik Roura Turégano]

Borja de Riquer ens brinda, per fi, la biografia definitiva de Francesc Cambó. Amb definitiva vull dir que abarca totes les facetes de la vida del personatge, però també que té una vocació historiogràfica que fa que tots els fets que s’hi narren siguin rastrejables. Fins ara, la vida d’un dels quatre grans homes polítics de la Catalunya contemporània – juntament amb Prat, Macià i Pujol – s’havia explicat sempre de manera esbiaixada: o bé de mans dels seus crítics, que n’obviaven la inqüestionable rellevància política que va adquirir a les acaballes de la Restauració borbònica i el seu paper clau de mecenatge de la construcció nacional; o bé de mans dels seus puntuals aduladors (algun d’ells pagats, com Pla), que ignoraven sistemàticament els episodis foscos de la seva acció política. Riquer els esmena i contradiu a tots amb aquesta nova aportació imprescindible, que a partir de recopilar tot allò que podem saber de Cambó ens dona la possibilitat real d’entendre la particular psicologia que va guiar els seus actes. Aquest llibre demostra, principalment, que Cambó fou un obsessionat patriota, devot de la causa catalanista i convençut que el seu rol a la vida era el de portar Catalunya a la plenitud política. Aquesta concepció va xocar constantment amb el seu caràcter poruc davant del desordre social, derivat del seu conservadorisme ideològic però també actitudinal, que es va imposar en els moments polítics essencials de la seva vida i el va portar a prendre, gairebé sempre, la decisió amb conseqüències pitjors pel seu projecte polític i per la nació que pretenia defensar. El diner és poruc, i d’aquesta obra (que tan bé documenta l’èxit cambonià en el món dels negocis i les finances, que el va fer enormement ric) se’n desprèn que el seu patrimoni, que sempre havia buscat acumular per alliberar totalment la seva acció política, va acabar condicionant-la fins a nivells llastimosos.

El llibre està ben escrit i excepcionalment documentat, amb referències primàries fins ara mai descrites ni citades. Com a punt crític, hi ha passatges en què es nota una manca de revisió estilística, que es fa notar massa en la repetició seguida de sintagmes o en la reaparició d’idees que ja han estat introduïdes i descrites en pàgines anteriors.

[Santiago · Rating 5 out of 5]

Borja de Roquer escriu a l'epíleg del llibre: « Al llarg de trenta anys, he anat trobant documentació que obria noves perspectives del personatge i informava d'episodis ocults o deformants» .
”Francesc Cambó. L'últim retrat” és la seva aportació definitiva sobre una personalitat polifacètica i contradictoria. Borja de Riquer ens aclapara amb la seva recerca dels arxius i fons documentals (hi ha les referències a les págs 891-892) i amb la consulta bibliogràfica que té en el propi autor el major nombre d'entrades referenciades (págs 889-890).
Que el coneixement del passat ens ajuda a comprendre el nostre present és una màxima que tendim a oblidar, sobretot en allò referent a les errades. En l'epíleg del llibre, Borja de Riquer també en fa reflexió sobre les propostes polítiques que hi ha hagut per encarar el problema de Catalunya. "(...) I així estem des de fa un segle". (Pàg 888)
No desvetllaré el contingut del llibre. La meva amiga Elionor en té escrita una clara dissecció . Per descomptat en recomano la seva enriquidora lectura.

Un tast:

(...) Si algun cop s'ha qualificat Francesc Cambó de « milionari a l'americana » és, sens dubte, perquè el seu fou un cas força peculiar i desacostumat, sobretot si es compara amb l'escassa magnanimitat i la manca de sensibilitat cultural de la majoria dels milionaris catalans, molts dels quals tenien tal vegada més diners que ell. Ell fou el gran mecenes català de la primera meitat del segle X X i tenia una actitud altruista similar a la d'aquells milionaris americans, com ara els Morgan, Frick o Rockefeller, que s'enriquiren de forma espectacular però que, a la fi, també volgueren retornar al seu país, en forma de fundacions i donacions, part dels seus considerables guanys. (...) Diguem-ho de forma ben clara: Francesc Cambó ha estat el més ambiciós, el més polifacètic i el més magnànim mecenes que ha tingut la cultura catalana en la seva història (...)" (pàg 739)


"(...)en la seva «Història dels catalans», Ferran Soldevila , en el moment d'analitzar el canvi de règim de l'abril del 1931, sostenia que el crit de « Visca Macià i morí Cambó » fou un acte de «canibalisme polític», perquè «si Macià acabava de conquerir l'autonomia amb la seva audàcia, era Cambó qui l'havia estat predicant durant més de trenta anys" (pàg 680)

[David AL · Rating 5 out of 5]

Lo que tenemos aquí es parte del trabajo de toda una vida dedicada a la investigación y a la docencia. Borja de Riquer muestra un retrato íntimo y clarividente de Francesc Cambó, un hombre fascinante y decisivo en la historia de la España y la Cataluña de la primera mitad del siglo XX, además lo hace con maestría, sabiendo navegar con una capacidad crítica excepcional los relatos ex post, como las propias memorias de Cambó, para ofrecernos una visión mucho más compleja y viva de la realidad histórica. De eso se trata en historia. La obra debería convertirse en un clásico para muchas décadas, y sería deseable que otras figuras de la política catalana del momento, como Lluís Companys, fueran objeto de un tratamiento tan pormenorizado por parte de la historiografía en algún momento. Es posible que al lector poco familiarizado con la realidad social y política que atraviesa la vida de Cambó le falte a veces algo de escenario, este es el único debe que le puedo poner al libro, pero incluso creo que se deja notar poco por la propia intensidad y cualidades del relato.