Un dietari sentimental

by Júlia Bacardit

En aquest dietari espontani i amb pocs filtres, una jove periodista narra vivències i ens presenta pensaments entorn de la seva vida, sobretot la més íntima i sentimental. Amb una honestedat poc comuna en la nostra literatura de no-ficció en primera persona, Júlia Bacardit comparteix experiències vitals i tarannà, així com algunes contradiccions inherents a les aspiracions i els afanys d’una jove amb formació universitària i oberta al món que viu en una gran ciutat europea. Un diari literari i personal d’aparença clàssica però de contingut atrevit que ens obre la porta a angles normalment morts dels dies i les nits d’una nova generació d’escriptores que irrompen amb força en el panorama literari català i que ens mostra un món tan prosaic com obert a moments d’alta intensitat poètica. Llibres, llàgrimes, viatges a l’estranger, amor i desamors, cerveses, quilòmetres en bicicleta, companys de pis, de llit o d’inquietuds, i dies de confinament omplen les pàgines d’aquest volum sincer, de vegades estripat i només en aparença senzill.

152 pages, Paperback

First published January 1, 2023

About the author

Júlia Bacardit és una periodista, escriptora i editora catalana. Es va graduar en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació i ha cofundat dos projectes: la Revista Branca, de creació literària i gràfica, i el pòdcast en català Les Golfes, amb Anna Pazos.

Reviews

[Mar +9 · Rating 4 out of 5]

Suposo que el fet que l'hagi llegit d'una tirada diu molt més que res del que pugui escriure aquí, però m'ha fet venir moltes ganes d'escriure, també de fer més cafès al sol i tenir converses incòmodes, d'intentar estimar sense les pors i de tota la resta. M'ha fet sentir aprop. M'ha fet sentir el caliu d'una persona que t'explica la seva veritat.

[Jana Jubert · Rating 3 out of 5]

parlant d’homes no la guanya ningú.

[Jana Oteo Carceller · Rating 4 out of 5]

m’adono de que el que més m’agrada de ser una dona és sentir-me identificada amb altres

[Maria Sopena · Rating 4 out of 5]

“No hi ha res que desitgi més que estimar però no sé viure sense córrer en direcció contrària a tot el que m'és plàcid i familiar.”

amor, feminisme, identitat catalana i privilegis de persona blanca, una mica les meves dèries plasmades en un llibre. Un llibre que parla de la necessitat (gairebé patològica) de sentir-se estimada i ai, més frases de les que voldria han ressonat dins meu.

[Joana Llauradó · Rating 4 out of 5]

Vist i no vist. Es literal llegir un diari d'una persona podria ser seu, teu, meu.

[Marta Sangrà · Rating 2 out of 5]

Tinc la sensació que les entrades podrien ser articles del diari.
No hi he acabat de conectar.

[PaoloMichele · Rating 4 out of 5]

He tengut ses tres estrelles dins el cap posades durant tot el llibre, segurament mal influït per sa conversa tenguda a n'és cafè hipster de Poblenou. Però ses darreres pàgines des dietari han agafat força i amb tres segurament me quedi curt.

Clarament no és sa meva "golfa" preferent, però ha superat expectatives.

PD: Esper no perdre cap amistat degut aquest comentari :)

I Marga! Torna es llibres que ara no sé què llegir

[Natàlia Tomàs Anguera · Rating 3 out of 5]

3.5

[Paula Padrosa Riubrugent · Rating 4 out of 5]

M’he enfedat una mica amb mi mateixa perquè m’hi he sentit més identificada del que voldria. I tot i que sembla un llibre que només parli de lo decepcionans que son els homes que mai compleixen les seves espectatives o que enganyen i sedueixen per aconseguir el que volen, acaba parlant de coses molt més transversals, com la solitud o la duresa de l’immigració.
M’ha mencat una mica de reflexió i autocrítica de com es la seva relació amb els homes i perquè té aquesta necessitat tant viceral de trobar l’amor per sempre.
L’autora s’ha mullat força en algunes opinions, hi estigui o no d’acord, s’ha de agraïr la sinceritat.

[Aina AB · Rating 4 out of 5]

Pels oients de "Les Golfes", "Un dietari sentimental" és com una continuació del podcast, en el sentit, que Júlia Bacardit té una narrativa fàcilment identificable.
Llegir-lo és un gust i és fàcil connectar-hi, sobretot si ets dona, de Barcelona i en la trentena. Les reflexions sobre les relacions amoroses home-dona són una constant del dietari, però també hi trobareu pinzellades de la precarietat del món laboral, el dilema de la maternitat o, fins i tot, la vivència de la pandèmia.

[bruno · Rating 2 out of 5]

Promet molt més del que és: un batibull de reflexions absolutament disperses, aparentment espontànies i sovint inconnexes. No aconsegueix teixir un relat coherent sinó que més aviat es tracten una infinitud de temes amb tan poca profunditat que les diferents parts no passen de ser un article periodístic o fins i tot un mer tuit. Potser hauria convingut que l'autora treballés més el gènere assagístic o bé s'immergís plenament en el líric, ja que algunes de les entrades del dietari estan a mig camí entre la proclama i el poema. Igualment, és interessant parlar-ne perquè obre temes històricament de debat i també d'actualitat com ara la prostitució, la immigració a Europa en la dècada del 2010, la catalanitat, la volatilitat dels postulats feministes en el neoliberalisme, etc. Val a dir que és recurrent, potser massa per al que se suposa que és aquest llibre, el tema del racisme, atès que se li dona una importància inaudita i atenció constant. Tot i que és un tema a discutir i meditar, arriba un punt que és de dir: no sé fins a quin punt hauria d'estar llegint tot això d'algú que no ho coneix de primera mà podent llegir-ho d'algú altre que sí. Amb tot el que ve dit, hauré de veure si alguna de les altres obres de Bacardit em convenç més perquè crec que com a autora i pensadora pot aportar molt més que això.

[ninfa ☽ · Rating 4 out of 5]

4 ⭐️ ‘cada vegada que el trobo a faltar recordo la seva insistència per veure’m despullada i el silenci amb què va refusar els meus sentiments i llavors el veig tal com és i somico més fluixet i celebro que no optés per quedar-se’

la questio amb la publicacio dels diaris / dieteris es que arriba un punt a la lectura que t’adones que de debo estas llegint uns escrits personals i et sents fora de lloc, com una intrusa. totes les entrades de la julia son coses que jo he sentit o que fins i tot he escrit de manera similar al meu diari i per això s’ha sentit tan proper. nomes li trec una estrella perque la fixacio que te amb els homes de certa ètnia se’m fa una mica curiosa sino estranya.

[Neus · Rating 3 out of 5]

Amore, benvinguda a nes club de dones desquiciades per culpa des homes.

3’5⭐️ si pogués.

[LaLaLi · Rating 4 out of 5]

En realitat per mi el llibre va de com de deep el patriarcat (amor romàntic, aprovació masculina etc) està en nosaltres especially dones a qui ens agraden molt els homes xd
M'ha encantat pq crec q és franca amb coses que penso 100% i q només dic amb les meves amigues més amigues
Moltes frases èpiques és el llibre q m'agradaria escriure a mi
Se m'ha fet curt la.júlia bacardit una màquina💘

[Abel · Rating 4 out of 5]

Poc més de dues hores i mitja de viatge pel cervell de la Júlia.

[Emma · Rating 1 out of 5]

Malísimo. Ni a la mitad llegué. No lo recomiendo.

[laura]

no tinc gaires coses a dir perquè sento que la júlia ja ho ha dit tot. no puc fer una crítica o una ressenya objectiva ni distant perquè el dietari m’ha absorbit i m’ha xuclat cap endins. m’hi he trobat. el to, l’estil –com diria l’iris– és molt encertat i molt contemporani, comprèn i mostra una veu pròpia i penso que això el revalora, hi ha un caràcter que, desitjat o no, es fa immensament present i ajuda a empassar-se tots aquests relats, a vegades més durs o no, amb unes intencions o d’altres, però molt diferents i que igualment acaben arribant. parla de temes socials dels què ningú no en parla, perquè no coneixem, perquè decidim mirar cap a una altra banda; sense fer cap mena de judici, però dient les coses com són. parla de les relacions, de l’amor, dels homes. he sentit que el relat de la júlia era el meu, he trobat paràgrafs que jo mateixa podria haver escrit -per desgràcia o no-. i m’ha reconfortat trobar aquestes contradiccions i aquestes confessions sense cap ni peus que al cap i a la fi són vertaderes i que ningú no ens pot negar, i quan passa que t’escolten i escoltes tot sí que comença a tenir una mica de cap i una mica de peus. mmmmmmmm gràcies júlia no sé què més dir però gràcies gràcies, li vaig dir l’altre dia que gràcies per escriure, siusplau que no pari, no marxis, no deixis de cridar ni de xiuxiuejar tot el que hagis de dir, perquè almenys algú s’ha atrevit a posar-hi veu i que no segueixi en el silenci

[Daniel Recasens Salvador · Rating 4 out of 5]

Malgrat la intimitat, gairebé obscena, mai no t'hi sents intrús sinó convidat, en companyia.

[Júlia Sabaté Giner · Rating 4 out of 5]

Crec que l’he llegit amb la veu de la Júlia Bacardit/aqui les amants dels amants que no t’estimen club suposo/tant de bó continués més dies i homes i ciutats i ens ho deixés llegir/si que dona ganes d’escriure llegir-la/sembla que els textos siguin més bons (dic jo que no sé res d’escriure) conforme s’apropen al final

[Gerard · Rating 3 out of 5]

La Júlia Bacardit és el 50% del pòdcast Les golfes que ja amb el títol vol jugar amb les paraules —que permet el doble sentit de l'expressió— mitjançant la promesa de la provocació i que amaga també un pòsit feminista tan desacomplexat que empodera termes allunyats del feminisme més convencional. Sembla estrany que un títol pugui evocar tantes coses; de fet, quan algun crític literari comença a fer desfilar una rècula de qualitats indistingibles a partir de dos paraules d’una frase mal escrita sempre penso que en realitat s’ha empescat una frase bonica per encapsular-la a un raonament determinat perquè s’adapti a allò que volia plantejar, però que en realitat ni el significat era aquest, ni tampoc la intenció original de l’autor. No és el cas de Les golfes perquè quan com a oient escoltes el pòdcast de la Júlia Barcadit i l’Anna Pazos t’adones que la seva llibertat a l’hora de parlar és certament provocadora —potser és que hi estem poc acostumats—; el llibre parteix precisament d’aquest alliberament intel·lectual que havia estat l’embrió d’un pòdcast tan personal com Les golfes —escolteu-lo i xaleu-hi, no us en penedireu.
Suposo que arribats a aquest punt algú es deu preguntar quin sentit té començar a parlar del pòdcast quan del que es tracta és de ressenyar Un dietari sentimental, el segon llibre de la Júlia Bacardit —després de l’assaig El preu de ser mare en què estudiava la reproducció assistida a l’Estat espanyol i les conseqüències en donants i receptores—; bé, en un resum ràpid de la cosa —que la major part de les vegades vol dir precipitat i poc meditat— es pot concloure que el pòdcast i el llibre són l’extensió de la personalitat de les protagonistes. No és que sigui un pas previ i necessari, tot i que sí recomanable, passejar-se per algun dels capítols de Les golfes abans d’encetar la lectura del dietari, però sí que serveix per constatar que la dona que hi apareix no és un personatge sinó la mateixa Júlia Bacardit que podem trobar al pòdcast; per tant, no és un paper que interpreti ni tampoc una impostura —amb els límits propis d'unes proclames reivindicatives més pròpies d'un pamflet en el pitjor sentit del terme.
L’obra de l'escriptora barcelonina recull l’espontaneïtat, la vitalitat i la sinceritat desproveïda d’artificiositat i dogmatismes del pòdcast; no precisament com una manera de plagiar-ne en un altre mitjà com la literatura els objectius i els resultats, sinó com l’expressió de la mirada genuïna de la Júlia Bacardit que tant pot parlar de literatura —confesso que la seva finíssima anàlisi literària em té absolutament hipnotitzat— o de la seva generació —joves universitaris sobradament preparats condemnats a compartir pis per la precarietat en la qual viuen—, com esplaiar-se en la intimitat de la seva vida amorosa sense filtres, moments carregats d’un evident desencís, però alhora també envernissats d’un romanticisme que es nega a perdre l’esperança.
La veu narrativa de la Júlia Bacardit és poderosa precisament perquè neix d’una sinceritat de la qual no cal convèncer i que es percep autèntica; a la vegada, va deixant pel camí mostres d’un llenguatge directe sense subterfugis que no cerca confegir una prosa apta per a tots els públics sinó la fidel expressió dels seus pensaments; ara bé, també avorreix la voluntat de Bacardit d'evidenciar les seves idees pel que fa a un antiracisme irredempt, no pas pel que planteja sinó per la seva insistència a convertir-ho en un tema recurrent —Júlia, no et preocupis que ja ha quedat clar— i és aleshores que transforma el text en un mer pamflet esquerranós sense suc ni bruc. Si hi afegim la tendència a una presentació temàtica caòtica que va recorrent l’obra sense cap ordre aparent ni lògic —no pas fruit de l’escriptura a raig com es podria suposar d’un dietari sinó més aviat de la desorganització que fins i tot reconeix la mateixa escriptora— i que impedeix dotar-la d’una unitat real i tangible, el conjunt final acaba ressentint-se’n excessivament, per la qual cosa el resultat és un llibre que funciona a llambrejades, tot i que s’hi puguin trobar moments que brillen amb una llum prometedora.
N’esperaré més, però també ho esperaré millor.

[jana · Rating 4 out of 5]

4,5
desconec si la intenció de la júlia bacardit era que ens sentíssim com si estiguéssim prenent un cafè amb una amiga. sento que relata de manera impecable la realitat de moltes dones i a vegades em ressona. m’ha fet agafar ganes d’escriure com una boja un dietari, de veure les meves amigues i de no tenir por a estimar. rodó, me l’he empassat amb un dia

[Pol · Rating 2 out of 5]

Tenia seguarament massa expectatives en aquest llibre. M’ha deixat més aviat fred.

[Laia Guardiola · Rating 4 out of 5]

Cada Sant Jordi ens trobem amb un parell d'amigues per compartir un passeig. Així és com em vaig assabentar de l'existència d'aquest llibre i aquesta autora, una dona mil·lenial podcaster més cap a la butxaca. Un dietari sentimental és el llibre que havia escollit per aquest Sant Jordi l'amiga 1. Minuts després de separar-nos, baixant per Pg. de Gràcia i perseguint una ubicació en directe fins a la propera parada social, em trobo a la Júlia signant el seu llibre. El vaig comprar, dedicat, i m'he pres la llibertat d'endur-me la comissió de llegir-me'l, subratllant-lo i tot. Potser no queda gaire maco regalar un llibre nou subratllat, però aquest era massa difícil llegir-lo i deixar-lo intacte.
En algunes parts del llibre em perdia, sobretot quan estava ple de referències i només llegia frases d'algú que me l'imaginava escrivint a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. Altres fragments han descrit els meus pensaments i la meva vida, i això sempre agrada. Al final, no és el que busquem en la lectura? Sentir-nos representades, acompanyades.
També m'ha agradat molt llegir l'experiència d'una dona jove amb homes d'altres edats, orígens i cultures. Quantes Barcelones diferents!

[〰️ Alba 〰️ · Rating 4 out of 5]

Aquest llibre narra fragments de la vida d’una noia jove que viu a Barcelona. M’hi ha faltat una mica d’acció, algun element que fes variar el relat. És un dietari amb un estil directe, atrevit i compromès, sembla que estigui escrit amb els pensaments de la jove. Al mateix temps, també és poètic, hi he marcat diversos fragments com aquests:

“La llengua i aquest desig de preservar-la i aquesta por de perdre-la i por de voler-la massa, la por de tenir tanta por d’extingir-me, tot això em preocupa”

“No hi ha remei: no sabem estimar de la manera que necessitem que ens estimin. Tots ens ho mereixem i al mateix temps cap de nosaltres s’ho val.”

“Si l’amor ha de ser una equació de classe, cultura i familiaritat traçada amb regle i cartabó, jo hi renuncio.”

[AuDiggory · Rating 4 out of 5]

Tinc un problema de judici amb na Júlia perquè no ens coneixem però per mi és com de casa. Llegia els seus dies amb la seva veu. Notava un xic d’alcohol a cada paraula atrevida. Podia veure’m a mi a gairebé cada pàgina.

M’ha agradat no notar que estava escrit per ser llegit, error comú dels dietaris. Va d’aquí cap allà, parla d’això i d’allò, sense gaire ordre ni concert. Però hi ha com una ànima constant, sempre de fons, que resumeix així de cara al final:

“No hi ha res que desitgi més que estimar però no sé viure sense córrer en direcció contrària a tot el que m’és fàcil i familiar”

Trobeu algú que us barrufi i llegiu-li en veu alta, feu el favor.

[Ona Olivaw · Rating 4 out of 5]

Fan incondicional com sóc de les golfes, aquest llibre m'ha atrapat i me l'he llegit força ràpid. L'autora diu les coses tal com les pensa i sent, i és refrescant llegir un llibre així, tot i que de tant sincera a vegades incomoda. Hi ha reflexions interessants que hauria desitjat que desenvolupés més a fons, i que no es quedés en un eslògan ben escrit. Tot i així, trobo que té una visió molt esbiaixada i negativa de les relacions en parella i dels homes (fruit de totes les seves relacions desastroses, perquè per algun motiu només li atrauen aquelles relacions més fosques). Sembla defensora de "sacrifiquem-ho tot per l'amor", a la vegada que es repeteix a si mateixa que cap home val la pena. En resum, m'ha agradat, entretingut i a voltes m'ha fet pensar, tot i que a la vegada em posava les mans al cap per certes coses que diu i que penso que no són gens certes.

[Alba Granell · Rating 4 out of 5]

Fa temps que escolto 'Les Golfes' i m'ha agradat llegir la Júlia. En destaco el reflex de temes generacionals que afecten les catalanes de trenta anys: amors que condueixen irremeiablement a desamors, homes incapaços d’estimar, pisos compartits, la preocupació per la llengua, la pèrdua dels avis, el sexe amb homes, la (im)possibilitat de ser mare o la necessitat constant de fugir. 'Un dietari sentimental' és tot un retrat generacional.

[Mai · Rating 4 out of 5]

Aquest llibre ha sigut com parlar amb una amiga. Una amiga que està igual de desquiciada que jo. No és un llibre del que m'enrecordi quan pensi en els meus llibres preferits, però ha sigut aquell llibre que apareix just en el moment necessari. Com he llegit en una altre ressenya: "lo més bonic de ser una noia és poder sentir-se identificada amb altres noies" i jo, amb la Júlia Bacardit m'hi he sentit molt identificada.

[Sandra V · Rating 1 out of 5]

Una vergonya que la literatura catalana s'hagi de conformar amb textos tan fluixos. Només l'he llegit per l'escàndol que va muntar, però sap greu veure un text més de revista de perruqueria, com també em va passar amb el llibre de Milena Busquets, que denigra la condició de dona i la literatura de passada.

[Marc · Rating 2 out of 5]

Al principi està força bé, però va perdent profunditat a mesura que el llibre avança. La majoria d'asseveracions sobre l'amor em semblen les d'algú que no entén gaire la condició humana. En general fa la sensació d'un llibre poc treballat, que podria haver arribat molt més amunt si l'autora n'hagués tingut prou ganes.