L'hora violeta

by Montserrat Roig

Una novel·la de reivindicació feminista per l’autora d’ El temps de les cireres. El món de les dones, amb totes les seves contradiccions, renúncies i esperances, és el que descriu L’hora violeta , la novel·la més emblemàtica del feminisme de Montserrat Roig. Amb delicada precisió, trena la vida de tres dones i els seus respectius fracassos enfront dels homes. La Norma s’adona que ha perdut la confiança en la seva parella, la Natàlia oculta la seva inseguretat darrere una capa de fredor, i l’Agnès té un marit que la culpa de tots els problemes relacionats amb la família. Però el que per a molts seria un fracàs vital, per a elles és una represa, esperançada, de la consciència de viure nous temps i nous camins. I aquest moment de represa esdevé, per a cadascuna, l’hora violeta, l’hora tombant, de destí incert, en què han de trobar una sortida en un món creat a la mida dels homes. Des de la maduresa, totes tres arribaran a entendre que han de mirar el món sense el filtre d’una altra mirada, amb ulls propis.

Genres: Classics, Female Authors, Novels, 20th Century, Fiction

304 pages, Mass Market Paperback

First published January 1, 1980

About the author

Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991) fou una escriptora en català de novel·les, contes, assaig, reportatges i articles periodístics. Va presentar i dirigir diversos programes de televisió, mitjà en el qual va excel·lir com a entrevistadora a escriptors de generacions precedents.

Novel·la
Ramona, adéu! (1972)
El temps de les cireres (1977)
L'hora violeta (1980)
L'òpera quotidiana (1985)
La veu melodiosa (1987)

No ficció
Els catalans als camps nazis (1977)
L'agulla daurada (1985)
L'autèntica història de Catalunya (1990)
Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)
Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)

Reviews

[Camèlia Rodríguez Balagué · Rating 5 out of 5]

Montserrat Roig millor descobriment de l'any i només estem a Gener. Copsada per aquest llibre tan dens i profund, fa mal de cert, els prismes d'estimar sent dona i d'un feminisme en construcció, sovint coix... ganes de que vinguin els anys només per rellegir-lo.

[Neus Gutiérrez · Rating 3 out of 5]

En el instituto leímos a Montserrat Roig en literatura catalana, en pleno bachillerato, y fue sin dua la mejor obra. Me pareció maravillosa su forma de narrar, los personajes construidos y todo lo que cuenta en tan pocas páginas. Por eso cuando pensé un poco más en leer autores nacionales para éste Junio LGBT me acordé de ella. Y aquí no he encontrado esa pasión que tuve entonces.

Por un lado no sé si es que los 11 años de diferencia entre mi lectura de 'El cant de la joventut' y éste, han variado mi manera de valorar su obra, y si ahora leyese de nuevo el libro que leí entonces, me sentiría diferente. O es que en este caso este libro se me ha quedado mucho más "básico" de lo que me pareció el anterior. También pienso que quizá al leerlo en clase, analizarlo y conocer muchos detalles gracias a mi profe de lite, en este me ha faltado ese comentario detrás que hubiera terminado de complementar la obra. No lo sé, si soy sincera me he sentido un tanto decepcionada porque pensaba que sería una de las mejores lecturas de este mes... y se ha quedado en un bluf.

Eso sí, no quiere decir que este libro me parezca malo. Al contrario. Creo que es un compendio de historias de 3 mujeres muy diferentes pero muy iguales, que afrontan temas de actualidad -pese a la diferencia de años- y que hablan de cosas que siempre deben hablarse. Pero me ha faltado fuerza. Me ha faltado personaje. Me ha faltado algo que rompiera del todo y te atrapara, quizá esa Montserrat Roig que yo recordaba que me hizo llorar y creer, y aquí me ha dejado fría.

[Mercè · Rating 5 out of 5]

Montserrat Roig ens apropa l'odissea moderna que significa ser dona amb tres protagonistes que estan unides per un home en comú. Brillant, genial i lúcida ens fa reflexionar sobre feminisme, activisme, amistat i amor.

[Marçal Illa · Rating 5 out of 5]

Brillant!

[Marina Castey · Rating 4 out of 5]

En fi, tot és culpa dels homes ahfksjdkfnelf.

(crec que és guai, però, com a dona, llegir-se aquest llibre, tot i que en cert punt se m'ha fet un xic pesat)

[Clara Morales · Rating 3 out of 5]

Qué pena me da que este libro no me haya gustado. Hay dos propuestas de estructura que me interesaban mucho. Por un lado, el libro pone en escena el diálogo histórico con las mujeres de la guerra a través de un mecanismo metanarrativo: Norma (escritora y periodista trasunto de Montserrat Roig) recibe el encargo por parte de Natàlia (personaje de 'Tiempo de cerezas') de contar la historia de su madre, Judit, y de Kati, dos amigas que viven un estallido de libertad durante la guerra y que se ven separadas por la victoria del fascismo. Por otro, en el presente de la historia, Roig entrelaza los desengaños amorosos y feministas de Norma, Natàlia y Agnès, que, pese a estar en desacuerdo o incluso ser rivales, comparten una misma experiencia vital.

¿Por qué no me funciona entonces? Creo que, en parte, por una tendencia de Roig que ya vi en 'Tiempo de cerezas', la de tener la mano un poco suelta en la estructura, hasta el punto de crear desequilibrios de peso notables entre los personajes y dejarse cabos sueltos aquí o allá. En esta ocasión, sobre todo, hubiera deseado más Kati y Judit, probablemente los personajes más interesantes de la novela, cuya historia se anuncia como corazón del libro pero que queda en poca cosa. Y habría agradecido también menos espacio para Jordi, que además de ser un personaje secundario es un pesado.

En parte, también, por cierta tendencia al melodrama que en otros libros incluso me interesa pero que aquí me cansa, quizás porque las disquisiciones interiores de las protagonistas no parecen tener consecuencias materiales sobre su mundo y tienden a ralentizar la acción enormemente o incluso a disolverla (leo paralelamente 'Los días del abandono' de Elena Ferrante y allí no me sobra ni un llanto, ni un lamento, ni una reacción aparentemente desproporcionada, al contrario: dame más cristales rotos, más gritos, más accidentes de tráfico).

Y, por último, he llevado mal que una novela protagonizada por mujeres girara tanto en torno a los personajes masculinos. Sé que de eso va, justamente, la historia de Norma, de Natàlia, de Agnès, de Judit y de Kati, de su relación con los hombres, de cómo estos marcan su existencia y de si eso podría ser de otra manera. Pero quiero pensar que había una manera de reflejar esto sin ahogar a los personajes femeninos en los conflictos, mucho menos interesantes, de los masculinos. Y las escenas de sexo no han ayudado: si tengo que leer una comparación más de una vagina con una cueva húmeda, tiro el libro por la ventana.

[Nerea · Rating 4 out of 5]

"repetimos las mismas palabras, lo volvemos a decir todo, y siempre creemos que lo acabamos de descubrir. Nos creemos niños que acaban de inventar el mundo. Y aún así quería escribirlo. Describir los colores, los matices que se nos escapan en el presente real, la luz que nos deja perplejos. Las sensaciones que tenemos después de haber amado, la mezcla de placer y dolor, el punto concentrado en algún lugar del cuerpo..., el agudo sentimiento de gozo y melancolía, explicar la oscura emoción, compenetración viva, insensata, pueril, felizmente inocente que nos envuelve bajo el misterio de la inconsciencia...Le gustaría saber escribir lo que ha visto, lo que ha oído, lo que ha pensado, todo ello junto, donde la razon y la sinrazón formasen una obra armónica...pero se sentía como un niño a quien le han regalado las herramientas para construir un artefacto maravilloso y que, embobado, se ve incapaz de manejarlas. Le atraen de tal modo las herramientas que se detiene fascinado, sin poder hacer otra cosa que mirar, quedarse como hechizado ante los trebejos. La criatura no ignora que podría construir con ellos un mundo maravilloso, diferente de todo lo que ha visto hasta entonces, pero el misterio le angustia. Tiene miedo a crear."

[Pilar · Rating 3 out of 5]

Me parece una novela bien escrita, con una buena estructura anular (presente-pasado-presente) y buenas técnicas narrativas (constantes cambios de tiempo, espacios y puntos de vista). Prosa y diálogos dinámicos y creíbles, que nos trasladan a las diferentes épocas que describen.
En cuanto al contenido, es una buena crítica feminista que expone la situación opresiva, -a través de las vivencias de las tres protagonistas-, que el patriarcado impone a las mujeres.

[Marcos · Rating 3 out of 5]

Aquest any he decidit llegir-me una recomanació de cadascun dels meus amics i amigues. Aquest llibre és per la Marta Pagès.
Creia que m’agradaria més. Molt bones reflexions i crec que planteja de forma sobervia les posicions de les dones i les seves emocions en vincles sexoafectius masculins. Encara que sóc un ferm defensor dels llibres sense argument ni història, a vegades és necessari, i aquest llibre crec que en necessita.

[Anna Pardo · Rating 2 out of 5]

Em sap greu, però no. És innegable que està ben escrit i entenc els anàlisis que s'hi poden fer, però és un no per mí en moltíssims sentits. Sap greu.

[Helena Bas Cañas · Rating 2 out of 5]

Històries crítiques i feministes. Totes les protagonistes tenien un punt depriment i això ha fet que no m'hi acabés d'enganxar. Ara, el final m'ha sorprès per bé.

[Júlia · Rating 5 out of 5]

Una novel·la que és una dona que soc jo mateixa (i totes nosaltres).

M'hi he trobat en cada personatge —també jo vaig comparar el meu primer amor amb la lluna i a l'hora d'anar a dormir veia esquelets a l'aire com el fill de l'Agnès; més tard, quan la maduresa dels vint ja no m'ha permès d'estalviar-m'ho, m'he contradit en paraula, pensament i desig. He estimat un Jordi Soteres i en un somni un Patrick. No he sabut conciliar l'amor per la humanitat i l'individu, m'he ofegat en un riu de passions egoistes. Al mirall, no he pogut mirar-me als ulls per fer-me una pregunta...

És el llibre que sempre he pensat que voldria escriure. Però m'adono que això que soc jo ja ho han estat moltes d'altres: sí, totes diferents en els detalls, però essencialment iguals. Ens busquem entre el soroll del món —el de totes les opressions, els amors, les enemistats, les tendreses, les rivalitats, les germanors, i, sobretot, d'aquell eco que ens vertebra: les idees que se'ns presenten clares i les que s'escolen inadvertides entre emocions i intuïció. I són precisament aquestes les que Roig ens revela a través de la veu de la Norma, l'Agnès i la Natàlia, perquè puguem posar una mica d'ordre al caos (no massa, no fos cas que ens perdéssim), entendre'ns millor i estimar-nos més.

[Berta · Rating 5 out of 5]

Aquest llibre tracta sobre els homes que tenen por, sobre el comunisme i la decadència del partit, sobre el record del franquisme, la postguerra i la Segona Guerra Mundial. I sobre la compatibilitat o incompatibilitat de l'amor a la humanitat amb l'amor a les persones. Sobre el silenci i l'espera de les dones, sobre Penèlope i Calipso, sobre la resignació. Sobre el poder dels homes. Parla de la contradicció de la dona-feminista amb la dona-que cerca l'amor romàntic, que busca el príncep blau. De les contradiccions internes que tenim quan ens sentim ferides, quan no ens entenem i els records del passat ens arriben com fantasmes. Ens fa entendre que de vegades allò que fa mal no té per què fer-te més forta. I que no passa res. Exposa l'amistat entre dones, però també l'enemistat (podríem mencionar el terme "pick me girl"?). He trigat molt a acabar-me aquest llibre, justament pel munt de coses que es tracten.

Nota: especial menció a la mofa dels cossos despullats dels homes, Montserrat Roig tenia raó.

[Mireia P · Rating 3 out of 5]

No en són quatre perquè alguna part se m'ha fet feixuga, però el discurs em sembla una meravella.

Llegir-lo és conversar amb totes les dones que podem ser, des de molts dels prismes relacionals amb els que podem topar. Si el llegiu, segur que acabareu fent-vos una autorevisió involuntària i una abraçada.

[Aina Alcubierre · Rating 4 out of 5]

Molt ben escrit! I la conclusió acaba sent que els homes no valen la pena, com sempre!✨

[quim]

Back to basics. «L'amor romàntic ens ha fet molt de mal, ens ha fet creure que és possible / ¿I per què sentiments tan profunds han de ser efímers? / Potser ens cal per sobreviure»

[Marina Alart · Rating 5 out of 5]

Enamorada. Il·lusionada d'haver descobert la literatura d'aquesta dona i de saber que tinc més llibres seus per llegir. Al principi em va costar d'entrar perquè els personatges ja venen d'obres passades (per això et posen un arbre genealògic a la primera plana, per anar consultant). Vaig haver d'anar prenent les meves pròpies notes sobres els personatges, per anar-los coneixent i entent. Els personatges (dones) estan fantàsticament treballats, amb moltes complexitats i contrarietats. Aparentment molt diferents però poc a poc descobreixes que no tant. El llibre és feminista fins la medul·la (feminisme dels anys 70), qüestiona l'amor romàntic (quin paper hi juga el feminisme en l'amor romàntic?), l'amor domèstic i passional, la llibertat i individualitat de la dona. La lectura va anar in crescendo (cada cop m'agradava més), i ha acabat ben amunt - m'ha agradat molt el final perquè reconcilia les diverses dones de la obra, les ajunta en un punt comú i fa el llibre rodó.

[blanca · Rating 5 out of 5]

no sabría qué decir ..... (tiempo después)
mi sorpresa fue encontrarme de nuevo contigo en un libro :
asumir tantas palabras amontonadas en otros relatos que no nos pertenecen, asumir historias ajenas que aún hacían vibrar esperanzas en mi interior,
asumir el paso del tiempo (y tu paso con él) ;
asustada por si era posible olvidarme de mí misma de tanto quererte (y por el abandono de nuestro dinámico fluir que tantas veces antes había facilitado el no ahogarme en mis incendios mentales)


|《Aún le escribía cartas. Le decía, ya no recuerdo tu cara.... Y era verdad. Pero todo lo que escribía era incoherente, confuso, y rompía la mayor parte de las cartas que le escribía. Llegó un momento que no podía recordar qué era lo que él le había hecho. Y se inventó un hombre a quien poderle contar todo lo que le pasaba cada día. Hoy he soñado contigo. Me abrazabas muy fuerte y soplabas sobre mi cara porque los pelos me tapaban los ojos...
Pero cuando él volvía, le recibía de una manera mecánica, como si ya no tuviera nada que ver con el hombre con quien ella soñaba cada noche.》

--- es como si hubiese transcurrido muy poco tiempo entre el día que me dijiste ¿sabes que me gustas? y la noche que vi tu silueta recortándose sobre la luz del pasillo, no sé los meses que pasaron desde que te vi la primera vez y la última noche q lloramos juntos ****todo está hecho a base de recortes seleccionados, que poco a poco van formando una narración íntima, la del recuerdo.Y el orden q siguen los recuerdos dentro de la memoria no es nunca cronológico ni coherente.**** |


nuestra época es demasiado mediocre para poder vivir sentimientos intensos , pero no deja de ser triste que necesitemos una guerra para saber amar

|《Mirar es todo un ejercicio, y yo soy una aprendiza. Ya ves, Jordi, desde que nuestro amor se ha roto no hago más que mirar. He aprendido a contemplar. ¿O será eso lo que he hecho toda mi vida? Cada rincón de tu cuerpo, cada zona escondida. Los mil rostros que tiene el hombre durante los instantes del acto del amor. Nunca es un rostro único. Como si hubiese muchas personas en un solo hombre. [...] Y después, el retorno. Me mirabas con sorpresa, como si no supieras lo que estabas haciendo a mi lado. Como si no me reconocieras [...] hasta que no pudiste más. No podías soportar eso de ser un hombre dividido. Regresando al hogar, rehaces el rompecabezas. 》|


de ti lo recuerdo todo incluso lo que ya creo haber olvidado

[marina · Rating 2 out of 5]

em sap greu pero no he conectat gens des del principi. trobo que està molt ben escrit i té reflexions bones però l'únic personatge que he suportat ha estat la Kati, m'hauria agradat que es parlés més d'ella i la seva relació amb els homes, sento que quan començava a interessar-me la seva historia just canviava a una altra👜
🙇🏻‍♀️homes tractant a dones com si fossin mobles que només fan maca una llar i dones que tenien molt potencial però amb les que no m'entenia.
ganes de només comentar-ho amb les noies a veure quins símbols i anàlisis trobem💜

[doorwhite · Rating 5 out of 5]

"Per a en Jordi, la política és gairebé una necessitat física. Per a mi, escriure podria ser el primer pas cap a la serenitat"

L'hora violeta és un dels pocs llibres que he rellegit a la meva vida. Ja sabeu que probablement Montserrat Roig sigui la meva escriptora preferida i aquesta obra, al seu moment, em va remoure moltíssimes coses. No seré més concreta perquè prou oversharing faig ja, però diguem que jo empatitzava fortament amb la Norma i m'ha trasbalsat veure totes les frases que va subratllar l'Emma de finals de 2020.

[Laura Rivera · Rating 4 out of 5]

Molt ben escrita, tot i que pel meu gust s'empetiteix en interès a mesura que avança. Si bé és cert que el joc de personatges que també trobem a altres novel·les seves com el temps de les cireres li aporta un toc atractiu, a vegades aquest amalgama acaba esdevenint un embolic entrelligat que costa de digerir. Per altra banda, un aspecte molt positiu és el discurs rebel, progressista i feminista que acompanya tota l'obra i que hi encarna, també, a la mateixa Montserrat Roig.

[Anna G · Rating 5 out of 5]

Wonderful! So many years later, and still so powerful, real and painful. Love, history, family, politics and feminism.

[María A. · Rating 3 out of 5]

(necesito hacer la review para clase)

[maria · Rating 5 out of 5]

fa dos anys vaig tenir la poca vergonya de posar-li 3 estrelles... perdoneu, no es tornarà a repetir. és una obra mestra!!!!!

[Lidia Ramírez · Rating 1 out of 5]

Ho sento not my cup of tea.
Me l’he acabat només per poder-lo criticar bé.
Dones quixant-se d’homes, cada vegada que obria el llibre sentia que perdia un temps immensament preciat de la meva vida, m’han entrat moltissimes ganes de llegir qualsevol altre cosa que no fos això (fins i tot m’he anat a comprar un llibre nou) per compensar la matança despiadada del meu entreteniment. Pensava que em quedava sense respiració amb la Natàlia llegint l’Odisea, pensava que em beuria jo salfurat. Entenc la rellevància que ha d’haver tingut en el seu moment una novel.la feminista i a més d’autora catalana, però seure’s a llegir opinions morals i ideològiques després de més de 40 anys d’haver estat escrites és un exercici gairebé inútil i carregat de paciència en una societat com la nostra en què aquest tipus d’opinions evolucionen cada mes. La història d’amor tràgic i platònic entre la Judit i la Kati és l’únic que m’ha agradat de tot el llibre (quan no m’agrada una trama gay catastròfica? -declarada com a tal per mi mateixa per salvar-me de l’avorriment). La Kati em cau super bé (i és la única amb la que m’identifico almenys en certes coses). “1936” el únic capítol que he pogut gaudir. La resta pena, tristesa, queixes, dones que odien als homes, ho entenc, entenc que era necessàri escriure així i sobre això fa anys però és una mentalitat que no em representa i són maneres de viure (escollides en la meva opinió) que no comparteixo. Semblen totes lesbianes sense saber-ho, crec que casi totes les dones del llibre serien molt més felices amb dones. Sí que m’ha fet pensar en aquest sentit amb la immensa quantitat de dones que segur que han viscut així tota la seva vida dècades enrere sense mai saber o acceptar o pensar que potser amb una altra dona serien molt més felices. Judit t’hauries d’haver marxat lluny amb la Kati. Orgullosa d’haver-me’l acabat perquè pensava que no passaria de les primeres vint pàgines.

[Irene · Rating 5 out of 5]

«Todas nos reímos. Pese a la discusión, se había establecido una complicidad. Un lenguaje común, tal vez no hecho exactamente de palabras, ni de razonamientos, o quizá no hecho únicamente de esas cosas. Hubo también risas, sonrisas, abrazos y caricias. Parecía como si nos guiñáramos el ojo las unas a las otras. Cuando me encuentro en un grupo de mujeres solas siento que me dejo llevar, que me relajo. No había necesidad de estar en tensión porque no había machos al acecho. No había necesidad de demostrar nada: ni inteligencia, ni seguridad ni brillantez. Todo estaba implícito. Se admitía el juego: podías hacer gamberradas, comedia, nadie nos miraría como si fuéramos marcianas. Jugábamos a hacer de marquesas, de señoras de la alta burguesía, a hacer de mamá o de dama de las camelias, tanto daba. No había nada que ganar, ni tampoco nada que perder. Una mirada podia expresarlo todo, un grito, dos o tres pasos de ballet. ¿Y quién se atrevería a dar dos o tres pasos de ballet en la redacción de un diario, en la reunión del comité central del Partido Comunista, en el Parlamento?»

esto va directo al podio de mis libros favoritos de todos los tiempos, 100000/5 ⭐️

[Txe Polon · Rating 3 out of 5]

Realment tinc sentiments i sensacions bastant contradictoris després d'haver llegit aquesta novel·la. D'una banda, l'estil és impecable com sol ser el de Montserrat Roig, la fragmentació del que es conta en diferents i variats punts de vista és un dels seus punts forts, ja que aconsegueix construir una novel·la compacta i amb sentit propi malgrat l'aparent disparitat. D'altra banda, però, es nota massa que és una novel·la de tesi, amb un posicionament ideològic prestablert que a vegades es converteix en l'únic al voltant del qual giren els pensaments dels personatges. Mentre aquests fragments més polititzats se'm fan força farragosos, altres són completament absorbents, com és el cas de tot el capítol "La novel·la de l'hora violeta", ja que la història de la Judit i de la Katy són per a mi el millor i el més interessant argumentalment. En conclusió, em sembla una novel·la molt ambiciosa, però amb passatges més aviat pesats.

[Abril · Rating 4 out of 5]

Quatre estrelles perquè senzillament no m’ha enganxat tant com “El temps de les cireres”. Tanmateix, ha estat un plaer tornar a llegir una obra de la Montserrat Roig. Ara només em queda “Ramona, adéu” per tancar el cicle 🎀

“Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aquesta no es converteix en record. Com si així volguéssim tornar a viure. Per això crec que la literatura encara té sentit. La literatura no és història. La literatura s’inventa el passat a partir d’uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui a la nostra ment.”

[Clara Bricu · Rating 4 out of 5]

La Natàlia, la Norma i la Agnès (i la Kati, i la Judit...) ens ensenyen la complexitat de ser dona a l'Espanya post-franquista. A través de les seves vides, experiències laborals, amoroses, familiars, d'amistats..., coneixem les seves pors i inseguretats. Cada una d'aquestes dones ens mostra el feminisme des d'una nova òptica i també com aquest ha estat present en la seva relació amb els homes. Un llibre que genera inseguretats i, alhora, fa sentir una mica més acompanyada.💜

[Sara Vacari · Rating 5 out of 5]

“Te habría querido hablar de la necesidad de ser anónima, blanca, de ser la nada. Pero tú necesitas palabras precisas, razonadas, explicadas. Y a mí solo se me ocurrían imágenes”.
Quizás sea una historia sobre el amor, pero no romántico, sobre el conflicto, el recuerdo, el olvido. Explora la mirada de la mujer desde lo íntimo y desde la relación con los hombres, tan variada, a veces contradictoria, indignada, transformadora, y sobre todo, tan real.