No ho sé, digue-m'ho tu • Exemplar de col·laboració
Atrevit, despreocupat i poca-solta, aquesta novel·la m'ha agradat pel seu to una mica descarat.
La Dúnia té una vida protagonitzada per la mentida. De manera que aquesta condiciona tot allò que fa i les decisions que pren. Amors, desamors, enganys, vincles... De tot això i més parla aquest relat, que conté unes frases molt reflexives i escrites amb elegància.
Estats d'ànim, emocions, canvis, transicions vitals. Una quotidianitat hostil, explicada de manera una mica descarada i salvatge. Una narració costumista relatada en primera persona.
Diu: "Maternitat i patiment són una mateixa paraula". I hi estic plenament d'acord. I vosaltres?