What do you think?
Rate this book
La pell del món
“I així transiteu el món: construïts per fora i derruïts per dintre. Una destrucció íntima, invisible als ulls, ben amagada a les regions més interiors dels cossos. I envegeu tot allò que és material, tot allò que sap no consumir-se, que sap no corrompre’s, que sap existir ininterrompudament amb una impassibilitat de pedra.” Una dona s’està morint. En una habitació blanca i trista d’hospital, la seva filla, que després de molt temps ha tornat al poble on va néixer, haurà d’enfrontar-se als ulls buits de la mare moribunda, amb qui sempre va tenir una relació distant, i als ulls desconeguts del seu germà, a qui després de tants anys ja no reconeix. Haurà de tornar als carrers de la seva infantesa, i també a la casa on va criar-se, i a l’hort familiar que ja no hi és, i a tots els llocs que, per molt que se n’allunyés, han continuat existint sense ella. La pell del món és una novel·la dura i colpidora que explora la incomprensió i la violència, la inclemència d’unes vides mal viscudes i la desfeta d’una família en la qual dos germans lluiten per entendre’s.
- GenresFiction
272 pages, Paperback
Published March 1, 2023
8 people are currently reading
196 people want to read
About the author
Xavier Mas Craviotto
14 books23 followersXavier Mas Craviotto (Navàs, 11 d'abril de 1996) és un novel·lista i poeta català.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 29 of 29 reviews
Read
April 3, 2023Que bé que escriu en Xavier Mas Craviotto, per favor
April 29, 2023
M'ha agradat el que explica i com ho explica. És la història de dos germans marcats per tot el que han viscut a casa: la violència del pare, la inacció de la mare. Es retroben degut a la imminent mort de la mare.
La meitat del llibre està narrat per ella, l'altra, per ell. Entres en el que pensen i en el que senten i en com conviuen, cada un a la seva manera, amb un passat comú. L'he trobat intel·ligent i fosca.
La meitat del llibre està narrat per ella, l'altra, per ell. Entres en el que pensen i en el que senten i en com conviuen, cada un a la seva manera, amb un passat comú. L'he trobat intel·ligent i fosca.
April 10, 2023
Colpidora. Història dolorosa, brutal, contada amb un estil narratiu poètic bellísim, carregat de metàfores i al•legories que t'embolcallen i acompanyen de principi a fi.
December 20, 2025
Xavi, no deixis d’escriure novel·les.
April 6, 2023
Un llibre sobre la brutalitat de les ferides del passat. Sobre retrobaments familiars. Sobre posar cara a records que pesen massa. Sobre coses que, malgrat la distància i semblar que havien desaparegut, hi continuen sent.
A "La pell del món", la nova novel·la de Xavier Mas Craviotto, una filla torna als orígens, al poble on va créixer, perquè la mare s'està morint a l'hospital. El germà, amb qui es retroba després de molt de temps, ha canviat tant que ja no sembla el mateix. A tots tres els uneixen els lligams familiars i el record d'un pare salvatge, cruel i violent que va deixar malmeses les seves vides.
Una novel·la d'obligada lectura lenta per viure-la i madurar-la. En tots els personatges hi ha dolor i els acabes entenent fins i tot quan no es pot entendre el que fan. Plena de simbolismes, l'estil narratiu t'arrossega i se t'emporta. L'elecció de la veu narrativa en segona persona t'interpel·la com a lector de forma directa. La novel·la, en definitiva, ha aconseguit deixar-me absort i malferit. Molt recomanable.
«La vida és una gàbia. I la mort també. Vivim atrapats entre la vida i la mort. I no en podem sortir. Cap altra opció, enllà d'aquestes dues coses.»
"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto, L'Altra Editorial
A "La pell del món", la nova novel·la de Xavier Mas Craviotto, una filla torna als orígens, al poble on va créixer, perquè la mare s'està morint a l'hospital. El germà, amb qui es retroba després de molt de temps, ha canviat tant que ja no sembla el mateix. A tots tres els uneixen els lligams familiars i el record d'un pare salvatge, cruel i violent que va deixar malmeses les seves vides.
Una novel·la d'obligada lectura lenta per viure-la i madurar-la. En tots els personatges hi ha dolor i els acabes entenent fins i tot quan no es pot entendre el que fan. Plena de simbolismes, l'estil narratiu t'arrossega i se t'emporta. L'elecció de la veu narrativa en segona persona t'interpel·la com a lector de forma directa. La novel·la, en definitiva, ha aconseguit deixar-me absort i malferit. Molt recomanable.
«La vida és una gàbia. I la mort també. Vivim atrapats entre la vida i la mort. I no en podem sortir. Cap altra opció, enllà d'aquestes dues coses.»
"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto, L'Altra Editorial
October 1, 2024
Com sempre, m'ha fascinat. Quina història més bona, quin final i, sobretot, quin autor! No sé si m'ha agradat més la seva primera novel·la o aquesta segona, però el que sé segur és que estic desitjant llegir una tercera. Eternament recomanat!
April 14, 2024
Opinió: Si ara mateix me demanassin quin llibre m'hauria agradat escriure, sens dubte respondria que aquest.
Amb aquest llibre m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: he tengut la necessitat de llegir-lo en veu alta per tal d'empapar-me de tot el que m'estava explicant l'autor. És cert que normalment me molesta molt que hi ha pàgines i pàgines sense ni un sol paràgraf, però en aquest cas no m'ha importat gens. Estava tan absorta que m'anava cruspint les pàgines una darrera l'altra. I és que, que bé que escriu Craviotto, déu meu!
L'autor, a partir d'un estil molt personal i cuidat ens explica una història molt dura i colpidora, plena de silencis i pors, però narrada amb un llenguatge molt bell i poètic que, a la vegada, denota molta ràbia i força, d'una riquesa lèxica extraordinària.
He de reconèixer que la seva altra novel·la "la mort lenta", així d'entrada, me cridava gens l'atenció, però la veritat és que després d'haver llegit aquest tros de llibre faig comptes tirar-m'hi de cap.
Frases: «Els ulls contrets, com si volguessin amagar-se, com si volguessin mirar fluix per no gastar les coses, com si en lloc de cap enfora volguessin mirar cap endintre per defugir el món»
«Perquè quan vius una cosa ja no pots no haver-la viscut. I perquè les imatges i els records, com els bacteris, t'habiten el cos i la ment i, amb la paciència persistent i tossuda de les formigues, et van fent túnels de memòria per dintre.»
«Em vaig adonar que m'estava forçant a creure que el desgast era fora meu, i no dins meu. Pensar que el món es gastava i no pas jo. I així he anat sobrevivint: mentint-me.»
Amb aquest llibre m'ha passat una cosa que no m'havia passat mai: he tengut la necessitat de llegir-lo en veu alta per tal d'empapar-me de tot el que m'estava explicant l'autor. És cert que normalment me molesta molt que hi ha pàgines i pàgines sense ni un sol paràgraf, però en aquest cas no m'ha importat gens. Estava tan absorta que m'anava cruspint les pàgines una darrera l'altra. I és que, que bé que escriu Craviotto, déu meu!
L'autor, a partir d'un estil molt personal i cuidat ens explica una història molt dura i colpidora, plena de silencis i pors, però narrada amb un llenguatge molt bell i poètic que, a la vegada, denota molta ràbia i força, d'una riquesa lèxica extraordinària.
He de reconèixer que la seva altra novel·la "la mort lenta", així d'entrada, me cridava gens l'atenció, però la veritat és que després d'haver llegit aquest tros de llibre faig comptes tirar-m'hi de cap.
Frases: «Els ulls contrets, com si volguessin amagar-se, com si volguessin mirar fluix per no gastar les coses, com si en lloc de cap enfora volguessin mirar cap endintre per defugir el món»
«Perquè quan vius una cosa ja no pots no haver-la viscut. I perquè les imatges i els records, com els bacteris, t'habiten el cos i la ment i, amb la paciència persistent i tossuda de les formigues, et van fent túnels de memòria per dintre.»
«Em vaig adonar que m'estava forçant a creure que el desgast era fora meu, i no dins meu. Pensar que el món es gastava i no pas jo. I així he anat sobrevivint: mentint-me.»
October 9, 2025
Quina novel•la tan dura i, alhora, tan magnífica.
Coneixem a dos germans que, després d'anys sense parlar-se, es veuen les cares perquè la mare s'està morint.
A partir de dos capítols en els que els mateixos protagonistes narren les infàncies tan dures que han viscut, entenem què ha passat en aquesta família i commou com mai havien compartit algunes vivències que han marcat les seves vides. De forma que, per primer cop, ho entenen tot i no entenen res, ja que entendre les coses, de vegades, és no entendre-les.
Un text duríssim que aborda la violència i l'abús, narrant les emocions humanes més complexes extraordinàriament. Un 10 absolut a l'autor.
Coneixem a dos germans que, després d'anys sense parlar-se, es veuen les cares perquè la mare s'està morint.
A partir de dos capítols en els que els mateixos protagonistes narren les infàncies tan dures que han viscut, entenem què ha passat en aquesta família i commou com mai havien compartit algunes vivències que han marcat les seves vides. De forma que, per primer cop, ho entenen tot i no entenen res, ja que entendre les coses, de vegades, és no entendre-les.
Un text duríssim que aborda la violència i l'abús, narrant les emocions humanes més complexes extraordinàriament. Un 10 absolut a l'autor.
May 13, 2023
És un llibre que et remou, he hagut de fer pauses al llarg de la seua lectura, crec que he tingut un nus a l'estómac al llarg de les 263 pàgines. Hi estaré pensant molts dies...
Fantàstic!
Fantàstic!
September 2, 2023
Un llibre colpidor, però amb unes reflexions i tècniques narratives brillants. Una història sobre la violència familiar (entre d’altres temes com la memòria, els abusos i els silencis), narrada des de tres angles, que permeten al lector comprovar com els personatges no viuen les coses com les recorden, ni les recorden com les narren:
«[…] I és com si el que intento escriure agafés forma de tot el que vull deixar enrere, i em poso molt nerviosa i he de parar. Per això no acabo mai. De vegades em pregunto si és possible deslligar netament l’escriptura de l’experiència viscuda. »
«[…] És una culpa fòssil, perquè el passat és immòbil, immutable, sempre el mateix per moltes vegades que te’l miris, invariablement rotund, que allò que vas viure d’una única manera i ja no hi ha res que pugui canviar-ho, encara que el record hi vagi posant capes i capes de miratge i distorsió. »
«Fins i tot quan ens pensem que dominem el discurs, hi ha escletxes. En tots els discursos hi ha escletxes. A les paraules, a la manera de dir-les, a la manera de mirar mentre les dius. Fins i tot quan no parlem. De vegades nosaltres mateixos som l’escletxa. I a través d’aquesta escletxa s’hi pot veure tot. »
I mil paràgrafs més que m’han fet mal.💔
«[…] I és com si el que intento escriure agafés forma de tot el que vull deixar enrere, i em poso molt nerviosa i he de parar. Per això no acabo mai. De vegades em pregunto si és possible deslligar netament l’escriptura de l’experiència viscuda. »
«[…] És una culpa fòssil, perquè el passat és immòbil, immutable, sempre el mateix per moltes vegades que te’l miris, invariablement rotund, que allò que vas viure d’una única manera i ja no hi ha res que pugui canviar-ho, encara que el record hi vagi posant capes i capes de miratge i distorsió. »
«Fins i tot quan ens pensem que dominem el discurs, hi ha escletxes. En tots els discursos hi ha escletxes. A les paraules, a la manera de dir-les, a la manera de mirar mentre les dius. Fins i tot quan no parlem. De vegades nosaltres mateixos som l’escletxa. I a través d’aquesta escletxa s’hi pot veure tot. »
I mil paràgrafs més que m’han fet mal.💔
May 20, 2024
No entenc per què no es parla més d'aquest escriptor! Genial.
October 25, 2024
Esta es una historia de barbarie, dura, perturbadora que aborda principalmente el tema de la violencia doméstica, de género o patriarcal, como se prefiera llamar, contra la pareja y los hijos. Toca también el tema de la incomunicación, relatado todo ello con un tono poético amargo, envuelto en un clima de emociones negativas, asfixiantes, opresivas, que convierten la novela en un bello artefacto literario, como afirman muchos, ciertamente y que sin embargo, está sobrecargada, a mi entender, de reflexiones inmaduras, artificiosas, excesivamente nihilistas. Son reflexiones construidas no en función de la experiencia, sino a partir de lecturas y visionados cinematográficos, como señala el mismo autor, a Elizabeth Strout en «Me llamo Lucy Barton», a David Fortee Wallace en «La escoba del sistema», a Torcuato Luca de Tena en «Los renglones torcidos de Dios», o a Clarice Lispector en «La pasión según G.H, entre otros.
La trama de la «Pell del món», segunda novela de Xavier Mas, publicada en el 2023, se desarrolla en tres líneas temporales diferentes que se van alternando sin orden cronológico, intercalando sesiones con terapeutas, con los que se visitan los hijos. La historia avanza a través de un tú que juega con la perspectiva narrativa que alterna la segunda y la primera persona, para aproximarse o alejarse emocionalmente de los sucesos.
La novela denuncia el aislamiento de las personas al mismo tiempo que constata la construcción sobre las capas epidérmicas de la piel, sobre la piel del mundo, de una barrera de hipocresías y falsedades que ocultan la verdad, una verdad imposible de alcanzar, para construir una nueva realidad, falsos consuelos que expliquen tanta violencia y le den sentido a todo. Pero acaba afirmando que en el fondo no hay nada que entender, que es lo mismo que decir que nada tiene sentido, que la vida no tiene sentido.
No tengo claro si más que una denuncia se limita a exponer con tono derrotista, como son las cosas, sin esperanza alguna. ¿Realmente no hay nada que entender? ¿Realmente es imposible alcanzar la verdad?
En un yo colectivo final, confundido con la madre, la violencia y la muerte, se sintetiza una imagen más bien pesimista de todo aquello que late bajo la piel del mundo. Es una imagen que no me convence en absoluto. Cierto que las imágenes poéticas de la novela en general son potentes y bellísimas. Cierto que formalmente la novela es impecable, pero su mensaje se me antoja confuso y oscuro. Las reflexiones que contiene la novela tienden a generalizarlo todo y a dejarlo todo precisamente a flor de piel. Es más, de una manera subliminal, parece estar dotando a lo femenino, identificado con la violencia y la muerte, identificado con lo que late bajo la piel del mundo, de las más pésimas connotaciones, cuando lo que debería hacer la historia es conducirnos al interrogante de ¿qué hacer con tanta violencia y disfuncionalidad, con esa violencia y disfuncionalidad que late bajo la piel del mundo? Porque lo que realmente late bajo la piel del mundo es el sistema patriarcal, el pensamiento patriarcal, el pensamiento del dominio y la violencia de los unos sobre los otros. Es un pensamiento que bloquea, que paraliza. Pero no es el único pensamiento posible, ni el natural, como nos quieren hacer creer…
Sigue mis reseñas en;
https://librosmagazine.wordpress.com/
https://maitemateos.wordpress.com/
La trama de la «Pell del món», segunda novela de Xavier Mas, publicada en el 2023, se desarrolla en tres líneas temporales diferentes que se van alternando sin orden cronológico, intercalando sesiones con terapeutas, con los que se visitan los hijos. La historia avanza a través de un tú que juega con la perspectiva narrativa que alterna la segunda y la primera persona, para aproximarse o alejarse emocionalmente de los sucesos.
La novela denuncia el aislamiento de las personas al mismo tiempo que constata la construcción sobre las capas epidérmicas de la piel, sobre la piel del mundo, de una barrera de hipocresías y falsedades que ocultan la verdad, una verdad imposible de alcanzar, para construir una nueva realidad, falsos consuelos que expliquen tanta violencia y le den sentido a todo. Pero acaba afirmando que en el fondo no hay nada que entender, que es lo mismo que decir que nada tiene sentido, que la vida no tiene sentido.
No tengo claro si más que una denuncia se limita a exponer con tono derrotista, como son las cosas, sin esperanza alguna. ¿Realmente no hay nada que entender? ¿Realmente es imposible alcanzar la verdad?
En un yo colectivo final, confundido con la madre, la violencia y la muerte, se sintetiza una imagen más bien pesimista de todo aquello que late bajo la piel del mundo. Es una imagen que no me convence en absoluto. Cierto que las imágenes poéticas de la novela en general son potentes y bellísimas. Cierto que formalmente la novela es impecable, pero su mensaje se me antoja confuso y oscuro. Las reflexiones que contiene la novela tienden a generalizarlo todo y a dejarlo todo precisamente a flor de piel. Es más, de una manera subliminal, parece estar dotando a lo femenino, identificado con la violencia y la muerte, identificado con lo que late bajo la piel del mundo, de las más pésimas connotaciones, cuando lo que debería hacer la historia es conducirnos al interrogante de ¿qué hacer con tanta violencia y disfuncionalidad, con esa violencia y disfuncionalidad que late bajo la piel del mundo? Porque lo que realmente late bajo la piel del mundo es el sistema patriarcal, el pensamiento patriarcal, el pensamiento del dominio y la violencia de los unos sobre los otros. Es un pensamiento que bloquea, que paraliza. Pero no es el único pensamiento posible, ni el natural, como nos quieren hacer creer…
Sigue mis reseñas en;
https://librosmagazine.wordpress.com/
https://maitemateos.wordpress.com/
May 13, 2024
Una filla torna, després de molts anys d'haver fugit de casa, a l'hospital on és ingressada la mare, greument malalta, esperant la mort. Des d'allà recordarà els carrers del poble, la seva infantesa, la seva relació amb la mare i amb un pare maltractador i abusador. I es trobarà també amb el seu germà. Dos germans que no es reconeixen, que no parlen i que no poden superar uns fets que no són superables.
No coneixia a l'autor. No sabia de què anava el llibre. El vaig veure a la lleixa de novetats de la biblioteca i em va cridar. I quina bona elecció. D'aquells impulsos que valen la pena. Continuaré llegint al Xavier Mas Craviotto.
Un llibre molt i molt dur. Un llibre amb una cadència lenta, però que va endinsant-se fins molt en dins del lector. Un llibre que parla de temes molt greus. De com un pare maltractador i abusador sexual, pot destrossar per complet la vida de la seva dona i dels seus fills. Un pare que mentre era viu i després de mort fa que les seves vides siguin unes vides de m**da.
És un llibre molt ben escrit i que m'ha colpit molt. Dels llibres més durs que he llegit en molt de temps, que havia de parar de llegir de tant en tant, i no per la violència explicita i morbosa, sinó per la que s'intueix i ens fa veure l'autor.
Un llibre que parla dels silencis a la família; dels silencis del poble que sap el que passa, i que calla; de l'aïllament social d'uns nens innocents; de la complicitat, per por o no saps ben bé per què, d'una mare; de les conseqüències de tot això a la vida adulta; de què això no se supera mai.
Un llibre cruel, i que potser, només potser, dona alguna esperança de reconciliació, però poques. Això queda a criteri del lector.
Us recomano molt aquest llibre. Un dels millors dels que he llegit aquest any. Però esteu preparats per gaudir d'una molt bona escriptura, però passant-ho malament.
Imprescindible, excepte que els temes de violència domestica i abusos sexuals a infants us afectin. En aquest cas ni us acosteu al llibre.
No coneixia a l'autor. No sabia de què anava el llibre. El vaig veure a la lleixa de novetats de la biblioteca i em va cridar. I quina bona elecció. D'aquells impulsos que valen la pena. Continuaré llegint al Xavier Mas Craviotto.
Un llibre molt i molt dur. Un llibre amb una cadència lenta, però que va endinsant-se fins molt en dins del lector. Un llibre que parla de temes molt greus. De com un pare maltractador i abusador sexual, pot destrossar per complet la vida de la seva dona i dels seus fills. Un pare que mentre era viu i després de mort fa que les seves vides siguin unes vides de m**da.
És un llibre molt ben escrit i que m'ha colpit molt. Dels llibres més durs que he llegit en molt de temps, que havia de parar de llegir de tant en tant, i no per la violència explicita i morbosa, sinó per la que s'intueix i ens fa veure l'autor.
Un llibre que parla dels silencis a la família; dels silencis del poble que sap el que passa, i que calla; de l'aïllament social d'uns nens innocents; de la complicitat, per por o no saps ben bé per què, d'una mare; de les conseqüències de tot això a la vida adulta; de què això no se supera mai.
Un llibre cruel, i que potser, només potser, dona alguna esperança de reconciliació, però poques. Això queda a criteri del lector.
Us recomano molt aquest llibre. Un dels millors dels que he llegit aquest any. Però esteu preparats per gaudir d'una molt bona escriptura, però passant-ho malament.
Imprescindible, excepte que els temes de violència domestica i abusos sexuals a infants us afectin. En aquest cas ni us acosteu al llibre.
May 13, 2024
Corrents subterranis i novel·les formalment desendreçades protagonitzades per dos germans. Sembla que Mas Craviotto s'hi vulgui especialitzar, en novel·les així.
"La pell del món" recorda a "La mort lenta" en estructura, veu i forma. Hi trobem esmicolades les històries, primer d'ella, i després d'ell. Es troben els dos germans als peus del llit d'una mare moribunda i això els enfronta al passat traumàtic de la seva família. El passat té una llum tan feridora, que no el poden mirar fit a fit, de manera que la narració se'ns trenca en fragments de diferents registres i diferents moments. Junts, poc a poc, van cosint la seva història: la de la nena violada repetidament per son pare; la del nen del qual son pare abusa. De retruc, la de la mare, víctima també d'abusos i presonera de la seva pròpia complicitat. Aquests són els corrents soterrats, els sismes que han destruït la vida d'aquests dos cronistes malmesos, que bracegen per no enfonsar-se en el que la brutalitat de la seva infància els ha condemnat a ser.
La novel·la és com un brodat artesà, construït amb cura i precisió. El tema no és innovador. La forma, malgrat el desendreç, tampoc. Però el conjunt és una petita joia.
"La pell del món" recorda a "La mort lenta" en estructura, veu i forma. Hi trobem esmicolades les històries, primer d'ella, i després d'ell. Es troben els dos germans als peus del llit d'una mare moribunda i això els enfronta al passat traumàtic de la seva família. El passat té una llum tan feridora, que no el poden mirar fit a fit, de manera que la narració se'ns trenca en fragments de diferents registres i diferents moments. Junts, poc a poc, van cosint la seva història: la de la nena violada repetidament per son pare; la del nen del qual son pare abusa. De retruc, la de la mare, víctima també d'abusos i presonera de la seva pròpia complicitat. Aquests són els corrents soterrats, els sismes que han destruït la vida d'aquests dos cronistes malmesos, que bracegen per no enfonsar-se en el que la brutalitat de la seva infància els ha condemnat a ser.
La novel·la és com un brodat artesà, construït amb cura i precisió. El tema no és innovador. La forma, malgrat el desendreç, tampoc. Però el conjunt és una petita joia.
September 25, 2023
Amb el gran record de "La mort lenta" i del poemari "Renills de cavall negre", m'ha decebut "La pell del món". Maleïdes expectatives!
Hi reconec la veu que em va atrapar en les altres obres, aquesta prosa poètica tan característica, però l'estructura dels capítols en petites parts amb canvis constants d'espai i temps me n'ha dificultat molt la lectura. Aquests segons que tardes, després de cada titlla, a saber on i quan passa l'acció m'ha trencat molt el ritme i m'hi ha fet perdre interès.
La història té força i s'hi llegeixen reflexions interessants, brillants, però així com a "La mort lenta" aquesta és la tònica general, aquí és puntual, i hi trobo força passatges d'un recargolament gratuït, de focs artificials ensopits.
Malgrat tot, és una veu, la seva, que tinc clar que cal seguir.
"I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."
Hi reconec la veu que em va atrapar en les altres obres, aquesta prosa poètica tan característica, però l'estructura dels capítols en petites parts amb canvis constants d'espai i temps me n'ha dificultat molt la lectura. Aquests segons que tardes, després de cada titlla, a saber on i quan passa l'acció m'ha trencat molt el ritme i m'hi ha fet perdre interès.
La història té força i s'hi llegeixen reflexions interessants, brillants, però així com a "La mort lenta" aquesta és la tònica general, aquí és puntual, i hi trobo força passatges d'un recargolament gratuït, de focs artificials ensopits.
Malgrat tot, és una veu, la seva, que tinc clar que cal seguir.
"I la mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix."
July 16, 2023
Una novel·la que està molt ben construïda a partir de tres moments de la vida dels dos germans protagonistes: el present, quan ja són grans; la infantesa, quan van haver de suportar la crueltat d'un pare que va ser un monstre i la indiferència de la mare, i les reflexions d'aquells fets i de la vida actual que tenen amb el terapeuta. A més, la prosa de Mas Craviotto és molt bona, reflexiva, lírica i que embolcalla una bona història.
Sorprèn la capacitat de crear un món tan cruel per a uns infants que els marca la vida posterior i són incapaços de desempallegar-se'n. De fet, la figura paterna es converteix en un monstre al qual no li reconeixen el que hauria de ser, un protector. També sorprèn el pessismisme que impera en tot el text. Tot i això, la novel·la és molt bona i val molt la pena llegir-la.
Sorprèn la capacitat de crear un món tan cruel per a uns infants que els marca la vida posterior i són incapaços de desempallegar-se'n. De fet, la figura paterna es converteix en un monstre al qual no li reconeixen el que hauria de ser, un protector. També sorprèn el pessismisme que impera en tot el text. Tot i això, la novel·la és molt bona i val molt la pena llegir-la.
August 19, 2023
Per fi he pogut llegir (pogut, en més d'un sentit) 'La pell del món', de Xavier Mas Craviotto. Una història dura, i una de les novel·les amb més fondària que he llegit mai. El text ens interpel·la des de la primera pàgina, i ens porta a fer-nos un munt de preguntes, algunes de les quals no quedaran respostes fins ben al final. I el final s'ha de llegir i rellegir, per acabar de captar-lo del tot, trobo.
Sempre és així, però aquí queda ben clar que fons i forma van tan units que són una mateixa cosa. I quan dic forma em refereixo a les tries lingüístiques, per descomptat, però també a l'estructura polièdrica, al punt de vista i a tants aspectes més que fan d'aquesta novel·la, al meu entendre, una obra excepcional.
Sempre és així, però aquí queda ben clar que fons i forma van tan units que són una mateixa cosa. I quan dic forma em refereixo a les tries lingüístiques, per descomptat, però també a l'estructura polièdrica, al punt de vista i a tants aspectes més que fan d'aquesta novel·la, al meu entendre, una obra excepcional.
August 26, 2024
Si pogués li donaria mil estrelles; mai havia llegit un llibre escrit d'una manera tan bonica. És una història dura, però plena de sentiments que donen vida als personatges i els fan reals. El llenguatge que fa servir és impecable i transmet moltíssim. No puc fer justícia a aquesta novel·la amb una ressenya.
January 11, 2024
Tu i la vida, un a cada banda de la pell. I aquesta música, que no para mai, que mai has deixat de sentir i que, durant la lectura, sembla que comencis a escoltar. Craviotto aconsegueix que li cridis a la vida.
December 16, 2023
L'he llegit per obligació. M'ha agradat menys que l'anterior. Una historia ben bastida i ben escrita, però plena de tòpics. S'hi percep una certa impersonalitat
January 5, 2024
Aquest llibre és duríssim i hi havia pàgines que no volia acabar de llegir. M’ha deixat el cor petit❤️🩹
January 30, 2024
Descarnada i tràgica, amb passatges plens de reflexions i ràbia. Per posar-li algun però el primer acte narratiu tens aquesta sensació d'haver-lo llegit abans en altres autors.
March 3, 2024
Segunda novela de Craviotto, también innovadora en la forma y rica en profundidad, plantea el tema del trauma y su final es potente.
March 28, 2024
tot ho fa molt bé, molt. em va agradar un xic més la mort lenta perquè darrerament ja he sentit moltes històries de gent amb traumes infantils (però això no treu que en xavier l'explica molt bé)
April 10, 2024
Quina bellesa, indescriptible. Súper recomanable, preciós.
Read
October 15, 2024'el mar que mai s'acaba em mira i em demana que on m'acabo jo'
September 23, 2025
tothom hauria de llegir aquest llibre un cop a la vida
March 20, 2025
Un dels llibres que més he gaudit últimament; una anatomia del dolor i la culpa escrita amb un estil preciós.
"I ferir-se vol dir ser-hi. Ferir-se vol dir tenir consciència d'un mateix. El dolor: aquella alarma eixordadora que et diu que hi ets, que ets cos i carn i ossos i nervis fets de matèria tangible i sòlida i infatigablament real."
"I ferir-se vol dir ser-hi. Ferir-se vol dir tenir consciència d'un mateix. El dolor: aquella alarma eixordadora que et diu que hi ets, que ets cos i carn i ossos i nervis fets de matèria tangible i sòlida i infatigablament real."
September 9, 2024
Tan dura i tan delicada i tan preciosa. Quina meravella de novel·la, d'aquelles que parlen d'endins i van endins. Quina manera de poder posar paraules a coses que semblen que no puguin posar-se amb paraules.
Displaying 1 - 29 of 29 reviews