Quim Monzó i Sergi Pàmies són dos escriptors popularíssims. Dels seus llibres de narrativa se n’han fet desenes d’edicions. Han col·laborat amb molt d’èxit a la ràdio i a la televisió i han ofert un contrapunt crític i humorístic a temes d’ del futbol a la cuina creativa i del porno a les manifestacions de l’Onze de Setembre. Fruit de l’amistat que es va iniciar als anys vuitanta, han compartit copes i restaurants, llibres i pel·lícules, obsessions i compulsions.
En una llarga entrevista de més de dotze hores, parlen amb Julià Guillamon de la família i la infantesa, dels progres, de la Barcelona moderna, dels programes de ràdio on han col·laborat, de l’articulisme, de la llengua dels seus llibres i de la seva visió de la literatura.
Sergi Pà “Jo tinc la sensació que una de les característiques d’ell és la compulsió per damunt de la mitjana. Jo vaig a rebuf. Jo soc com allò del Marc Màrquez. Si ell sopa dues vegades doncs es sopa dues vegades”.
Quim Monzó: “Com deia Groucho Marx ¿per què m’hauria de preocupar jo per la posteritat si la posteritat no ha fet mai res per mi?”.
Julià Guillamon i Mota (Barcelona, 17 de novembre de 1962) és un crític literari i escriptor català. Va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Des de l'any 1994 publica setmanalment articles al diari La Vanguardia. També col·laborà amb Avui, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Quimera, Revista de Catalunya, Serra d'Or, Lletra de Canvi, Canigó, El Temps i Àrtics. Com a assagista ha tractat la imatge de Barcelona en la literatura entre els anys setanta i els Jocs Olímpics d'estiu de 1992. L'obra literària reflecteix el fracàs de les utopies i la desaparició del món industrial.
Ha estat comissari de diverses exposicions literàries, com per exemple les dedicades a Joan Perucho (1998), Josep Palau i Fabre (2001) i Quim Monzó (2009-2010).
Ha rebut el Premi Crítica Serra d'Or d'Assaig 2002 per La ciutat interrompuda i els premis Octavi Pellissa 2006, Ciutat de Barcelona d'assaig 2008 i Lletra d'Or 2009 per El dia revolt.
Alter Músiques Natives fou un projecte de Julià Guillamon del 2005 que consistí en un llibre en català publicat el 1995. Fou un primer esforç per explorar una línia de continuïtat històrica de les altres músiques a Catalunya. El llibre anà acompanyat d'un doble disc que comença amb la Peça per a serra mecànica (1964) de Josep Maria Mestres Quadreny i que acaba amb la Sardana dels desemparats (1995) de Pascal Comelade. També es va realitzar una exposició relacionada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, comissariada pel mateix Julià Guillamon.
Conversa entre Guillamón, Pàmies i Monzó que no té massa més i es repeteix a causa del moderador que no sap estirar de fils interessants i que sembla només interessat per en Monzó, que alhora no sembla estar en el seu millor moment.
Si no fos que els autors m’agraden i em cauen bé, cosa que fa que m’interessi fins i tot per les seves desbarrades, el llibre seria força intrascendent.
EL CONDUCTOR SEMBLA QUE NOMÉS VOLIA ENTREVISTAR A MONZÓ Tot i així, quan parla en Pàmies m'ha semblat el més interessant del llibre. Massa canvis de tema introduïts per l'entrevistador sense cap ni peus, de manera dràstica i perdent l'oportunitat d'aprofundir en capítols extraordinaris de la vida dels dos escriptors. Una conversa sense més.
Quim Monzó i Sergi Pàmies parlen amb Julià Guillamon en una entrevista de més de 12 hores de la família i la infantesa, dels progres de Barcelona, dels programes de ràdio on han participat, de futbol oferint un punt crític i humorístic a temes d'actualitat.
Estic molt a favor del format d’entrevista transcrita al peu de la lletra, però aquest no era el resultat que m’esperava. Julià Guillamon es mostra com un groupie extrem del Monzó mentre Pàmies intenta ficar cullerada a la conversa amb els seus “perquè jo i jo i jo” extenuants. El moderador és incapaç de reconduir les trobades i quasi tot acaba transformant-se en una lluita de cigales. Prefereixo recordar aquests dos grans autors per obres com “El perquè de tot plegat” o “Sentimental” i no pas per aquestes xerrades.
Julià Guillamon és totalment prescindible i no aporta res de positiu a un llibre que seria millor amb un altre conductor. Hi ha moments estelars que l'autor frena sense cap motiu aparent.
Sort dels dos genis a qui el país mai agrairà prou la seva tasca. Poder-te escolar en una conversa entre Monzó i Pàmies és un luxe que recomano a qualsevol. Anècdotes a cabassos, referències literaries formidables i algunes pinzellades del seu pensament que, com ja he dit, amb un altre guia haurien estat més profundes i enriquidores per al lector.