En Felipet Mauri és el protagonista d’aquesta narració de Prudenci Bertrana que va ser premiada als Jocs Florals de l’Empordà l’any 1923. En Felipet és un home que no fa nosa ni servei i que peca poc, tard, malament i amb conseqüències fatals per als altres. «El seu pecat havia de ser fàcil com un dinar de un pecat de tant ne vull tant te’n daré, que no li ocasionés cap sacrifici, que no pertorbés la seva vida, que no l’amenacés amb cap escàndol sorollós.»
Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941). Escriptor modernista. Estudia el batxillerat a Girona i un curs d'enginyeria industrial a Barcelona, on s'instal·la definitivament el 1911 i on dirigeix L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Exerceix de periodista i de professor de pintura. També col·labora a El Poble Català, La Publicitat, Revista de Catalunya i La Veu de Catalunya. Literàriament es desmarca de les modes de l'època. És conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906), la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills. Les memòries de la seva filla Aurora, que també es dedica a la literatura, contenen nombroses referències del seu pare.
El que més m'ha agradat d'aquest llibre és el pròleg d'Aurora Bertrana. L'he trobat molt clar i m'ha ajudat a entendre la vida d'en Felipet. Així i tot, no he acabat de fer el clic amb aquesta obra. Crec que hauré de llegir més obres de Prudenci Bertrana. Me n'he quedat amb les ganes després de llegir el que la seva filla va escriure: "En la prosa bertraniana hi ha infinitat de mots justos, saborosíssims, que poca gent coneix i que cap escriptor dels nostres temps ni dels d'ell -llevat de Ruyra en el que fa referència a les coses de mar- no usen perquè els ignoren."