Interludio azul.

by Pere Gimferrer

Interludio azul es un relato, pero no una ficció se trata, más bien, de una historia totalmente real contada como si fuese una novela, la narración de un amor tan verídico como insólito, iniciado a fines de los a„os 60 y reanudado más de treinta años después.La acción alterna fundamentalmente dos momentos (1969 y 2004) que se entrecruzan, contraponen y complementan mediante una técnica de mosaico y flash backs. Ambos capítulos de esta historia de amor quedan deliberadamente en el desenlace de la de 1969 fue inconcluso, el de la de 2004 se producirá una vez finalizada la redacción del texto y se expone con minucioso detalle en el libro de poemas Amor en vilo .Aunque en lo esencial nos hallamos ante un relato autobiográfico, coexisten en Interludio azul la narración y el ensayo que reflexiona sobre lo narrado y sobre el propio texto, e incluso, en ocasiones, aparecen breves tramos cercanos al poema en prosa, junto a diálogos plenamente coloquiales. Historia de una gran pasión, pues, el regreso en prosa de Pere Gimferrer es también la historia de una escritura.

Paperback

First published January 1, 2006

About the author

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945). Poeta, prosista, traductor i crític literari. Estudia Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i molt aviat destaca com a poeta amb les seves primeres obres en castellà: Mensaje del tetrarca (1963), Arde el mar (1966, Premi Nacional de Poesia) i La muerte en Beverly Hills (1968). Amb Els miralls (1970) enceta la seva producció poètica en català. A aquesta obra la segueixen els títols Hora foscant (1972) i Foc cec (1973). Amb L'espai desert (1977) obté la Lletra d'Or del 1978. L'any 1981 aplega els títols anteriors a Mirall, espai, aparicions, on inclou l'obra Aparicions. Amb El vendaval (1988) guanya els premis Ciutat de Barcelona, Nacional de literatura i Crítica Serra d'Or. Encara en el terreny de la poesia, publica La llum (1990), Mascarada (1996), El Diamant dins l'aigua (2001), El castell de la puresa (2014) i Marinejant (2016). El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008). Com a crític col·labora en diverses publicacions i és autor d'una important obra assagística: La poesia de J.V. Foix (1974), Antoni Tàpies i l'esperit català (1974), Max Ernst o la dissolució de la identitat (1977), Miró, colpir sense nafrar (1978), Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980), Los raros (1985) o Les arrels de Miró (1993). Ha traduït al castellà autors com Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Ausiàs March o Mercè Rodoreda i, al català, Stendhal, Voltaire o Flaubert, entre d'altres.

See also: Pedro Gimferrer

Reviews

[Aurelio · Rating 3 out of 5]

Tal cual se ha leído como un diario e interludio dominical.