«Matar el nervi» forma part d'una constel·lació de llibres que han aparegut en els últims temps i que tenen en comú una sèrie de característiques: autoficció, protagonista femenina a la vora dels trenta que viu en una metròpoli, desencant i escepticisme provocat per una experiència generacional fallida, discussió sobre qüestions d'actualitat que les interpel·len directament (feminisme, família, feina...). En aquest grup de llibres (que jo hagi llegit) també hi situo «Feria», d'Ana Iris Simón, «Consum Preferent», d'Andrea Genovart, «Fucking New York», de Laura Calçada i, probablement, tot i que no l'he llegit, «Dietari sentimental» de Júlia Bacardit també segueixi el mateix patró.
Considero que, a pesar de les diferències entre cadascun d'aquests títols, el gènere s'esgota i es fa repetitiu. La incapacitat de mimesi no només es deu, com diuen alguns per aquí, al fet de no compartir generació, sinó que penso que altres vectors, com el gènere i, sobretot, la classe també hi tenen a veure. Al cap i a la fi, les experiències i reflexions de dones joves que han tingut més oportunitats que la majoria de la gent de la seva generació i que han pogut viatjar arreu del món, conèixer tota mena d'homes i experimentar amb drogues per acabar fent el tomb complet i exalçar valors tradicionals de forma més o menys explícita, tot això no pot connectar amb una majoria de gent que simplement no s'hi veu reflectida per molt que les editorials ho venguin com l'experiència milenial. O, com a mínim, a mi no em sedueix tot i formar part d'aquesta mateixa generació.
Dit això, el llibre d'Anna Pazos és segurament el més afortunat dels que anomeno. A vegades, resulta fragmentari i poc diàfan en el que vol dir i hi ha personatges que apareixen només per desaparèixer, amants sòrdids i prescindibles, però amb una prosa afortunada aconsegueix fer del seu relat un viatge còmode per diversos emplaçaments del món que, a causa d'una depressió incipient que no s'explora prou, es van tornant grisos i insulsos, plagats d'homes desganats, protoincels narcotitzats. Tot això es marida amb reflexions sobre què és l'amor o què hauria de ser o el propòsit de la vida i la transcendència (per què tothom creu que ha vingut al món a deixar emprempta?).
Pel que fa a la forma, no s'innova gaire, hi ha una progressió més o menys lineal, a través dels diversos països en què s'està, tret del capítol final, on hi ha una analepsi cap a un moment del qual se'n podria haver tret molt més de suc, la història del Juan i la mare.
En fi, el llibre d'Anna Pazos és fill de la seva època.