Matar el nervio

by Anna Pazos, Malet Perdigó Victoria (Translator)

Matar el nervio es una descarnada revisión una juventud que está llegando a su final.

«La turbulencia de en medio es difícil de explicar. Queremos pensar que las decisiones irracionales las toman los demás y que nosotros actuamos con entereza, lucidez y amor propio. Después nos encontramos en medio del ciclón y el mundo se pone del revés. Lo que desde fuera parece una profanación imperdonable tiene ahora una explicación plausible. La decisión recta y evidente ahora resulta cobarde y la que habríamos dicho que implicaba negación y abyección denota generosidad y grandeza de espíritu».

Matar el nervio es la descarnada revisión de una juventud que busca su final. Es el lugar de expiación de una década vital, la de los veinte, ansiosa por obtener respuestas. Son fragmentos de una autobiografía sin secretos donde la literatura se funde con la vida.

Un nervio indómito, huidizo, caprichoso, conducirá a la autora a Grecia, Israel, Turquía y Estados Unidos para finalmente sumergirse en la historia de su propia familia. Su atracción por los personajes extremos hará el resto.

La mirada de Anna Pazos es desafiante e periodística. Liberada y talentosa, osada y fiestera, Pazos abre interrogantes que deja flotando en una atmosfera formada por la potencia portentosa de su escritura. Quién sabe si, sin pretenderlo, ha escrito un retrato generacional de primer orden.

Genres: Nonfiction, Memoir, Spain

175 pages, Kindle Edition

First published May 8, 2023

About the author

Anna Pazos (Barcelona, 1991) és una escriptora, periodista i documentalista catalana. Ha escrit articles per a diversos mitjans de comunicació com ara Núvol, Vice, The Jerusalem Post, El País, La Vanguardia i Le Monde Diplomatique i d'ençà del 2019 produeix documentals per a la BBC. També és coautora del podcast Les golfes amb Júlia Bacardit.

Reviews

[Marta Cava]

Aquest llibre de l'Anna Pazos m'ha fet sentir com si fos la meva amiga, la que va decidir anar a voltar pel món i a qui veus poc, però quan la veus té un munt d'històries interessants i flipants per explicar-te, de les que a priori no t'interessen gens, però que ella, té gràcia quan t'ho explica i li posa la salsa justa perquè quedis ben satisfeta. I llavors, de cop, sents una enveja sana cap a ella, però no perquè tu t'hagis quedat a casa vivint una vida predictible i sense sobresalts i ella hagi vist i conegut el món i les persones que l'habiten, sinó perquè té una manera d'explicar-t'ho tot que, si el què t'estigués explicant fos la seva visita setmanal al súper, estaries gaudint d'igual manera.

[Eylül Görmüş · Rating 3 out of 5]

"Gelecekteki ilişkilerim açısından vahim sonuçlar doğuracak önemli bir ders bu. İnsan reddedilmenin ıstırabına âşık olabilir, onu can sıkıntısına karşı kalkan olarak kullanabilir, yuva belleyebilir ve sonunda aşkın olağanüstülüğünün kanıtı olarak görebilir."

Kendi kuşağımın kadınlarının seslerini işitmeyi, yazdıklarını okumayı her zaman seviyorum; Anna Pazos'ün Rüzgarı Beklerken'ini de bu heyecanla aldım elime. Sevmedim diyemem ama umduğum ışıltıyı da bulamadığımı belirtmem gerek.

1991 doğumlu Katalan bir yazar ve belgesel yönetmeni Pazos. Üniversitedeyken Erasmus için Selanik'e gidişiyle başlıyor anlatı, sonra da hayatının türlü dönemlerinde yaşadığı veya uzun zaman kaldığı şehirlere, o şehirlerle kurduğu ilişkiye odaklanıyor. Kudüs, İzmir ve New York bunların başında geliyor. Metni okurken beni rahatsız eden şeyin adını aslında son bölümde koyabildim: Pazos çok ayrıcalıklı. Ailesini anlattığı son bölümde anlıyoruz ki varlıklı bir aileden geliyor ve tüm bu seyahatleri ve hem fiziksel hem ruhsal sürüklenmeleri yaşayabilme lüksüne sahip olabilmiş bir genç kadın; ayıp belki ama bu benim sınıf kinimi azıcık tetikledi ne yalan söyleyeyim.

Kitabı okurken hem yakınlık hem yabancılaşma hissettim, bu açıdan tuhaf bir deneyimdi, yabancılaşmamın sebebi işte bu sınıfsal farklılığımızmış, onu anladım. Yakınlığın sebebiyse anlaşılır: dünyanın aynı döneminde, aynı belirsizliğin içinde, aynı insanları dinleyip okuyarak (Leonard Cohen, Lorca vd.) kendimize bir yer bulmaya çalışmışız.

Okuduğum kimi eleştirilerde yazarın dilinin kuru olduğu itirazına sıkça rastladım, tuhaf ki bana öyle gelmedi, aksine yalın ama lezzetli buldum. Bence anlatma biçimindeki sahicilikte bir sorun yok, sadece dediğim gibi anlattığı bazı "dert"ler biraz lüks dertler gibi geldi bana. Yine de özellikle Kudüs deneyimlerini ve mültecilerin tecrübelerini anlattığı, anlamaya çalıştığı bölümleri okumak ilgi çekiciydi ve yazarı bu açıdan epey cesur bulduğumu da söylemem lazım. Modern çağda bağlanmaya duyduğumuz ihtiyaca dair de oldukça iyi akıl yürütmeler olduğunu belirteyim kitapta.

Umduğumu tam olarak bulamamış da olsam, okuduğum için mutluyum.

[Sebastià Caldentey · Rating 5 out of 5]

«Em recorda que vaig fracassar en l'empresa elemental de tenir vint-i-dos anys i viure subvencionada i despreocupada en un país estranger. Vist amb perspectiva, la meva única obligació era generar els records de gaudi juvenil que em sostidrien en la grisor posterior de la vida»

4'5 ⭐

M'ha encantat. Exactament el tipus de llibre que volia llegir ara mateix. Més enllà de connectar més o menys amb les seves aventures —amb algunes, com la de l'erasmus hi he connectat molt— el que m'ha captivat és la fluïdesa narrativa per intercalar el dietari, la crònica de viatge, amb reflexions existencialistes sobre la joventut, l'amor i la vida en general. Molt bo de llegir i també m'ha servit per posar nom i coses a lloc. Pens que els llibres bons són aquells amb els quals t'entren ganes d'escriure, aquest ho és. Llegiu-la!

Ah! I alguns capítols tenen annex visual, com és el documental sobre la travesia atlàntica. El trobareu fàcilment a youtube: "A story of love, waves and the arms trade".

[natàlia · Rating 2 out of 5]

una constant de distància i cinisme que semblen estratègics i performatius i que finalment fan que la experiència de la lectura siga més bé un cant a la ignorància i a la tebior política més insuportable.

[Yaprak · Rating 2 out of 5]

Anna Pazos, beş bölümden oluşan Rüzgarı Beklerken isimli anı kitabında şehirlerdeki anılarını, hayatına giren ''tuhaf'' insanları, ikili ilişkilerini aktarıyor. Oldukça filtresiz ve samimi bir şekilde aktardığı için günlüğünü okuyormuş gibi hissediyoruz sık sık. Öyle ki ''Bu bilgiyi öğrenmeme gerek var mıydı gerçekten?'' diye düşündüğüm anlar oldu. Pazos kah Yunan Adası'nda kah Kudüs'te kah İzmir'de ilginç insanlarla bir araya geliyor, tuhaf ortamlarda bulunuyor. Aslında yüreğinin götürdüğü yere giden, rüzgar nereden eserse oraya savrulan bir insan izlenimi yaratıyor bizde de. Kitabın ismi de bu anlamda güzel bir seçim olmuş bence. (Kitabın bölümlerinden biri de bu ismi taşıyor.)

Gazeteci yönü nedeniyle mi bilmiyorum anlatımını oldukça düz ve sıradan bulduğumu itiraf etmeliyim. Hem yaşam şekli hem de olayları anlatım biçimi, yazarla bağ kurmamı zorlaştırdı. Normalde birinin anılarını ve günlüğünü okumaktan büyük keyif alırım ama bu kitapta o hissi hiç yakalayamadım. Yanlış ikili ilişkileri ve hayatında hep bir erkeğin olmasına ihtiyaç duyan hali de beni rahatsız etti nedense. Bilmiyorum fazla mı muhafazakar kaldım bu kitaba-pek sanmıyorum-.

Bir kadının kafasından geçenlere dair çok daha başarılı örneklerini okuduğum için sanıyorum(Annie Ernaux, Brenda Lozano) bu kitaptan hiç keyif alamadım. Beklentinizi düşük tutarak okursanız benden daha çok keyif alırsınız belki.

[Jara · Rating 4 out of 5]

4,5 / ya me gustaría

[Na Pai · Rating 5 out of 5]

Molt emocionat de llegir algú que admiro a través del meu gènere de no-assaig favorit: l'autobiografia. Increïble la capacitat de destilar l'essència dels vint-i-tants al seu pas per Tessalònica, Jerusalem, l'oceà Atlàntic, Nova York o una rave del Vallès. No té preu la mirada incisiva, crítica i autocrítica, a voltes pot semblar seca, freda i descarnada però també és un antídot per mals pitjors com l'autoengany, l'autocomplaença o la vanitat que poden deixar-nos estancats o amb l'ego inflamat.
No són unes simples memòries, de cada episodi n'extreu aprenentatges vitals útils per tots. La prosa és eloqüent i precisa, s'agraeix infinitament la manca de xerrameca i palla.

No puc evitar compartir dos fragments que he escanejat i que m'hauria d'emmarcar:

"Tornant de Diyarbakir, a l'aeroport de Tel-Aviv una agent de duanes va decidir que el meu passaport resultava sospitós. Unes quantes hores d'espera en una habitació plena d'immigrants russos, alguna amenaça de deportació directa; finalment, l'agent em va concedir una setmana de gràcia per recollir les coses i marxar del país.

Quan el Jacob va arribar a l'habitació de les paneroles, jo ja tenia la maleta oberta. Es va asseure a la butaca de la cantonada i va deixar lliscar una llàgrima per la galta dreta. D'alguna manera la llàgrima em va semblar impostada. Era una sensació roïna i difícil d'articular. Una frustració, pot ser, davant l'evidència que la meva marxa tampoc no seria cap tragèdia, i que la nostra història acabaria tal com havia començat, com un fet adjacent a la circumstància i no com un tresor buscat a consciència i lluitat i patit. A tot plegat li faltaven uns graus d'intensitat, del dramatisme dels trencaments reals. La frustració es veia agreujada pel fet innegable del meu propi alleujament. La disposició del Ministeri de l'Interior havia resolt la qüestió de la meva permanència cada cop més injustificable a Jerusalem, i alhora oferia una sortida a la meva relació desapassionada amb el Jacob. Hi deu haver situacions, vaig pensar amb horror, en què la intervenció ministerial no arriba a temps i et trobes davant d'anys o dècades de relació tèbia i anodina, buscant motius per posar-hi un final sense acabar-los de trobar mai, convencent-te finalment que els anys o les dècades invertits són garantia suficient que la relació té valor en si mateixa i en qualsevol cas és preferible a la intempèrie emocional. Anys més tard pensaria que un destí com aquest no seria tan terrible com me l'havia afigurat als vint-i-quatre, i fins i tot començaria a veure'l amb un cert anhel, però allà amb les paneroles i la maleta oberta i la llàgrima individual i potser impostada del meu amant em va semblar el més similar a ser enterrada en vida."



"Aquesta aversió era segurament mesquina i desagraïda. Al cap i a la fi el iaio va ser un home decent, treballador i obstinat, un pare de família ferm que va mantenir els fills a recer i ben alimentats. No se li coneixien amants ni descen- dència il·legítima. Podria haver estat un d'aquells vividors que enamoraven i prenyaven i abandonaven les dones i apa- reixien un cop l'any amb un regal comprat al duty free de l'aeroport, exclamant promeses a l'aire i demanant quatre duros pel taxi. Però no; el seu defecte principal havia estat no saber comunicar-se amb la gent a qui més havia d'esti- mar i protegir, i fer-los sentir desvalguts i rebutjats. Segura- ment totes les acusacions de mandra i desídia que disparava contra la meva generació eren certes en essència. L'ociositat i la manca d'adversitats ens havien fet tous i lents de reflexos, gent que aspirava a carreres artístiques i que recorria a la queixa i el lament com a reacció primària envers el món."

[Sabela Faneka · Rating 3 out of 5]

Una especia de “Una serie de catastróficas desdichas” La vida de una tía privilegiada que para llenar un vacío (que no acaba bien de materializarse en el libro) viaja y vive por el mundo enlazando relaciones sentimentales que acaban mal.
Eso de ir buscando la validación masculina constantemente me chirría.

Partes interesantes pero en general autobiografía periodística que va a velocidad de cohete.

[Paula Bassets · Rating 5 out of 5]

Quin vertigen de sobte.
Quin plaer quan algú aliè posa les paraules justes a sentiments propis, i quan a més, és capaç de seguir el fil del pensament fins a desvelar-te nous vells dimonis que et persegueixen.
El toc just de cinisme per fer-me venir ganes de seguir-la escoltant. Una delícia de lectura.

[fiordiligi · Rating 3 out of 5]

tipico e atipico, onesto, sferzante

[PaoloMichele · Rating 5 out of 5]

No hi ha llibre més adient perque llegís aquest mes:)

[Gretavonpanzer · Rating 4 out of 5]

Quin viatge, el d’aquesta dona salvatge suelta porai!

[Marta Antelo · Rating 4 out of 5]

si pudiera describir este libro con una sola palabra sería FOMO

[Xavi Sallent Tonijoan · Rating 4 out of 5]

M'ha agradat molt. Empatitzo molt amb molts passatges, sobretot als que fan referència al fet de canviar de país per fugir i per experimentar aquesta sensació de llibertat extrema, procastinant les grans decisions a casa: de què treballaré, on viuré, amb qui viuré, etc. Està molt ben escrit.
"Arrossegant al maleta pels carrers bruts i insondables de Tel-Aviv vaig sentir aquella sensació d'il·limitació, possibilitat i urgència que en endavant buscaria com un elixir preciós i que s'aniria fent més i més rara a la vida, fins que per fi va esdevenir monòtona i previsible i va perdre l'atractiu".

O el final, quan torna a casa:
"L'instant és absolut i poderós, infinit i càlid com la nit, i m'hi endinso travessant la ciutat a peu fins mullar els dits a la platja de la Barceloneta amb la certesa que per fi he arribat a casa".

[lena casanoves giol · Rating 4 out of 5]

roda el món i torna al born!!

[Miquel Cufí · Rating 4 out of 5]

Tracta el neguit de joventut. Viure a l'estranger per buscar respostes, però alhora a un ritme frenètic perquè no les vols respondre.
Un retrat preciós de cada país on viu i un llenguatge riquíssim.

[maria · Rating 4 out of 5]

m'ha encantat. aquest llibre està escrit amb una mena de com-si-res que xoca amb allò que s'hi explica.

[Hellen Sense H · Rating 5 out of 5]

[4,5]

Enganxada forta i molt ben escrit👏🏼.
Amb mmmolt poc fomo d’aquests anys de joventut frènetica, afers completament evitables i buits, i un nervi autodestructiu que t’aliena del que necessites o vols només per viure el que et farà tenir “coses a dir”.

Molt feliç de no tenir aquest cuc voraç a l’estómac del pànic a la “mediocritat”. Crec que si estàs ben acompanyada i amb el cor tranquil, l’èxit i el destacar tota l’estona no estan al capdamunt de les teves prioritats. O potser soc jo q soc una fresca, qui sap :)

[Genís · Rating 3 out of 5]

«Matar el nervi» forma part d'una constel·lació de llibres que han aparegut en els últims temps i que tenen en comú una sèrie de característiques: autoficció, protagonista femenina a la vora dels trenta que viu en una metròpoli, desencant i escepticisme provocat per una experiència generacional fallida, discussió sobre qüestions d'actualitat que les interpel·len directament (feminisme, família, feina...). En aquest grup de llibres (que jo hagi llegit) també hi situo «Feria», d'Ana Iris Simón, «Consum Preferent», d'Andrea Genovart, «Fucking New York», de Laura Calçada i, probablement, tot i que no l'he llegit, «Dietari sentimental» de Júlia Bacardit també segueixi el mateix patró.

Considero que, a pesar de les diferències entre cadascun d'aquests títols, el gènere s'esgota i es fa repetitiu. La incapacitat de mimesi no només es deu, com diuen alguns per aquí, al fet de no compartir generació, sinó que penso que altres vectors, com el gènere i, sobretot, la classe també hi tenen a veure. Al cap i a la fi, les experiències i reflexions de dones joves que han tingut més oportunitats que la majoria de la gent de la seva generació i que han pogut viatjar arreu del món, conèixer tota mena d'homes i experimentar amb drogues per acabar fent el tomb complet i exalçar valors tradicionals de forma més o menys explícita, tot això no pot connectar amb una majoria de gent que simplement no s'hi veu reflectida per molt que les editorials ho venguin com l'experiència milenial. O, com a mínim, a mi no em sedueix tot i formar part d'aquesta mateixa generació.

Dit això, el llibre d'Anna Pazos és segurament el més afortunat dels que anomeno. A vegades, resulta fragmentari i poc diàfan en el que vol dir i hi ha personatges que apareixen només per desaparèixer, amants sòrdids i prescindibles, però amb una prosa afortunada aconsegueix fer del seu relat un viatge còmode per diversos emplaçaments del món que, a causa d'una depressió incipient que no s'explora prou, es van tornant grisos i insulsos, plagats d'homes desganats, protoincels narcotitzats. Tot això es marida amb reflexions sobre què és l'amor o què hauria de ser o el propòsit de la vida i la transcendència (per què tothom creu que ha vingut al món a deixar emprempta?).

Pel que fa a la forma, no s'innova gaire, hi ha una progressió més o menys lineal, a través dels diversos països en què s'està, tret del capítol final, on hi ha una analepsi cap a un moment del qual se'n podria haver tret molt més de suc, la història del Juan i la mare.

En fi, el llibre d'Anna Pazos és fill de la seva època.

[Antoni · Rating 5 out of 5]

No he escoltat mai el seu podcast. No cal per llegir una de les proses més vigoroses actuals.
Si no me l'haguessin regalat no me l'hauria comprat perquè bah... i de veritat que m'hauria perdut un gran llibre.

[Raquel · Rating 5 out of 5]

Me encantó. Me parece una pasada haber podido acceder de una manera tan cercana a la intimidad de la autora, a sus reflexiones y vivencias, gracias a la crudeza con la que las cuenta. Creo que también influyó en no poder parar de leerlo mi paso por algunas de estas ciudades, en las que también sentí o pensé muchisimas cosas que ella plasma increíblemente en este libro.

[Letibop · Rating 5 out of 5]

Llevaba desde octubre en mi mesita, regalo de cumpleaños. Ahí estaba, mirándome cada noche, hasta que Javier Aznar lo recomendó en Hotel Jorge Juan y pensé: “vale, ahora sí”.
Me ha durado dos días.
Es como sentarte con una amiga y escucharla hablar de su Erasmus y de las ciudades donde ha vivido: Jerusalén, Nueva York, y unas cuantas más con esa mezcla de anécdota, confesión y cotilleo que te deja con ganas de saber más.
Anna Pazos habla de relaciones, de la juventud que se estira como un chicle, de mudanzas, de ciudades que te cambian, de trabajos que te hacen dudar y de amores que a veces son más decorado que guion. Lo hace con una voz fresca, cercana y con cero miedo a parecer vulnerable.
Perfecto para el verano: lo lees al sol, con los pies en el agua, y te sientes un poco dentro de la conversación.

[Sergi Ribé · Rating 5 out of 5]

M'ha encantat, i no m'ho esperava. L'Anna Pazos té ara 32 anys i ha escrit les "memòries" de la seva dècada dels 20 de manera brillant. Incisiva, lúcida a més no poder, cínica, a vegades freda i sempre pragmàtica, però disseccionant a la perfecció el que et passa pel cap quan ets jove, vols menjar-te el món i creus que quedant-te a casa malgastes la vida. Un periple per Grècia, Israel, una travessia per l'Atlàntic, Nova York i una reflexió final profunda sobre les seves arrels, conformen un llibre ple de lliçons i aprenentatges partint de la seva més estricta intimitat, que aborda sempre amb certa distància. M'ha agradat molt com escriu, la cruesa amb què relata els seus viatges i les seves relacions; és justament aquest desapassionament el que ens fa comprendre què pensa o com se sent en tot moment. Una molt grata sorpresa.

[Msegurab · Rating 3 out of 5]

Em sap greu, però esperava més. Un relat de “mujer perdida en sus 20”, però sense aprofundir ni anar més enllà de les relacions tormentoses amb homes. Així i tot, l’escriptura d’Anna Pazos és boníssima. Gràcies Meri per deixar-me el llibre i perdona per tardar tant en llegir-lo!!!!

[Abel · Rating 5 out of 5]

Fresc i lleuger

[LaLaLi · Rating 5 out of 5]

M'ha encantattttt
Ha tingut una vida molt intensa i ara està de tornada de tot ganes d'estar així jo també
Hi ha reflexions èpiques

[Ana · Rating 5 out of 5]

Ooooowwwwmama! Estic encara païnt-lo una mica. Probablement sigui el regal més especial que he rebut pels meus 30. Quina manera de reflexionar sobre la vintena, sobre la vida, les relacions i el món.

[Elena · Rating 4 out of 5]

Ero partita prevenuta nei confronti dell’ennesimo memoir super promosso online di ragazza annoiata che nonostante le possibilità non trova il suo posto nel mondo, e un po’ effettivamente c’è questo, ma c’è anche autoironia e autocritica, assieme a delle esperienze assurde, tristi e divertenti. Bello

[Dolors · Rating 3 out of 5]

Bastant desordenat i dispers pel meu gust

[Marina Castey · Rating 4 out of 5]

Ja no sé si vull marxar o no :/