What do you think?
Lluny vol dir mai més
Un debut explosiu i lluminós que uneix el dolor de la pèrdua amb l’humor més agosarat. El monstre sota el llit assevera que li té feredat. L’amic fins ara fa un any assevera que, fins ara fa un any, eren amics i eren tres. El gat assevera que l’espècie hu
145 pages, Kindle Edition
Published September 6, 2021
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 10 of 10 reviews
August 20, 2025
La novel·la recorda La deriva dels continents, d'en Gerard Guix. 46 capítols molt curts narren les vivències dels personatges, vivències que s'entrellacen les unes amb les altres. Hi ha, però, dos diferències importants amb la novel·la d'en Guix. En aquesta d'ara, la d'en Cerrudo, hi ha personatges que són persones de carn i ossos, però també n'hi ha d'altres que, encara que no siguen persones, tenen molt a dir. Un cap de porc senglar dissecat, un cotxe abandonat, una barricada de foc, unes manilles, un norovirus, i fins i tot una el·lipsi temporal!, entre molts altres, i tots són importants en aquesta història coral. Mirau, per exemple, el que pensen un gat marró amb taques blanques i una ambulància.
"De veritat que els humans són una xacra només comparable al meteorit que va enviar a prendre pel cul els dinosaures. De fet, tan sols hi ha una cosa que odiï més que els humans: els cogombres. Si Déu existeix, mereix una temporada a la garjola pel simple fet d'haver creat aquelles polles verdes amb berrugues i aspecte alienígena. Fàstic. Però si hi ha algun aspecte positiu per destacar dels putos cogombres és que, com a mínim, no intenten convertir la teva vida en un infern, com sí que fan els humans de merda. Sembla que la regla número u per formar part de la seva espècie sigui ser un gilipolles de primera categoria que es pensa que tot gira al seu voltant. Els humans són tan impossibles i putament desagradables com una malaltia venèria absorbint la vida d'un verge. No els entendràs mai, però saps que tard o d'hora acabaran amb tu. Colla de cretins prepotents, espero que la història us posi al lloc que us pertoca: a l'abocador de l'evolució. Meu meu meu, que us follin a tots."
I l'ambulància.
"Dins el ventre no portem persones destinades a venir al món, sinó més aviat a marxar-ne. Les nostres sirenes canten desgràcies, però són portadores de salvació, al contrari de les sirenes de l'Odissea, que cantaven promeses de salvació, però eren portadores de desgràcies. Vivim capgirades.
Travesso la ciutat com un llamp groc i sorollós. Els cotxes s'aparten al meu pas, porucs. Només s'atreveix a seguir el meu ritme un cotxe patrulla; plora llums blaves i m'acompanyarà fins a l'hospital. Crido i crido com un nadó amb gana i les ones sonores de la meva sirena reboten contra aparadors, façanes i ulls curiosos. A mesura que me n'allunyo, els vianants sentiran el meu enrenou més espaiat i suau; salvo vides i, a més, soc de gran utilitat a l'hora d'explicar l'efecte Doppler."
No em digueu que no és acollonant.
L'altra diferència important amb la novel·la d'en Guix és que la correcció lingüística de la d'en Cerrudo és infinitament millor. Hi ha poquíssims errors: alguns pleonasmes, no gaires, i algun problema de lèxic (espiell telescòpic per mira telescòpica), una frase amb el mot sense i una doble negació (sense que ell no ho sabés mai), cosa que la converteix en una triple negació incorrecta... i molt poca cosa més. La diferència amb la novel·la d'en Guix és abismal.
La qualitat literària de Lluny vol dir mai més es veu escadusseríssimament (ja em perdonareu l'ús d'un adverbi que no ha usat ningú mai), i la imaginació de l'autor, la quantitat d'idees originals, simplement no es pot expressar amb paraules, no li farien justícia. Després d'haver donat a les últimes 10 novel·les llegides una puntuació mitjana de 2,9, Lluny vol dir mai més em torna a reconciliar amb la gran literatura.
A una novel·la com aquesta, donar-li un 5 és una injustícia.
"De veritat que els humans són una xacra només comparable al meteorit que va enviar a prendre pel cul els dinosaures. De fet, tan sols hi ha una cosa que odiï més que els humans: els cogombres. Si Déu existeix, mereix una temporada a la garjola pel simple fet d'haver creat aquelles polles verdes amb berrugues i aspecte alienígena. Fàstic. Però si hi ha algun aspecte positiu per destacar dels putos cogombres és que, com a mínim, no intenten convertir la teva vida en un infern, com sí que fan els humans de merda. Sembla que la regla número u per formar part de la seva espècie sigui ser un gilipolles de primera categoria que es pensa que tot gira al seu voltant. Els humans són tan impossibles i putament desagradables com una malaltia venèria absorbint la vida d'un verge. No els entendràs mai, però saps que tard o d'hora acabaran amb tu. Colla de cretins prepotents, espero que la història us posi al lloc que us pertoca: a l'abocador de l'evolució. Meu meu meu, que us follin a tots."
I l'ambulància.
"Dins el ventre no portem persones destinades a venir al món, sinó més aviat a marxar-ne. Les nostres sirenes canten desgràcies, però són portadores de salvació, al contrari de les sirenes de l'Odissea, que cantaven promeses de salvació, però eren portadores de desgràcies. Vivim capgirades.
Travesso la ciutat com un llamp groc i sorollós. Els cotxes s'aparten al meu pas, porucs. Només s'atreveix a seguir el meu ritme un cotxe patrulla; plora llums blaves i m'acompanyarà fins a l'hospital. Crido i crido com un nadó amb gana i les ones sonores de la meva sirena reboten contra aparadors, façanes i ulls curiosos. A mesura que me n'allunyo, els vianants sentiran el meu enrenou més espaiat i suau; salvo vides i, a més, soc de gran utilitat a l'hora d'explicar l'efecte Doppler."
No em digueu que no és acollonant.
L'altra diferència important amb la novel·la d'en Guix és que la correcció lingüística de la d'en Cerrudo és infinitament millor. Hi ha poquíssims errors: alguns pleonasmes, no gaires, i algun problema de lèxic (espiell telescòpic per mira telescòpica), una frase amb el mot sense i una doble negació (sense que ell no ho sabés mai), cosa que la converteix en una triple negació incorrecta... i molt poca cosa més. La diferència amb la novel·la d'en Guix és abismal.
La qualitat literària de Lluny vol dir mai més es veu escadusseríssimament (ja em perdonareu l'ús d'un adverbi que no ha usat ningú mai), i la imaginació de l'autor, la quantitat d'idees originals, simplement no es pot expressar amb paraules, no li farien justícia. Després d'haver donat a les últimes 10 novel·les llegides una puntuació mitjana de 2,9, Lluny vol dir mai més em torna a reconciliar amb la gran literatura.
A una novel·la com aquesta, donar-li un 5 és una injustícia.
February 9, 2022
📚Llibre presentat a Altaïr!📚
Aquí no som objectius: el Marc és company d'Altaïr i ens fa molta il·lusió la publicació de la seva primera novel·la, mereixedora del Premi Roc Boronat. Una història sobre la pèrdua i la fugida -però amb grans dosis d'humor- explicada de forma inusual, amb narradors que poden ser persones, animals, objectes, conceptes abstractes o fins i tot una el·lipsi temporal. La lectura no us deixarà indiferents.
A Altaïr també tenim més companys escriptors, que també us recomanem llegir: l'Anna Pascual ('Entre les cendres del migdia', 'I si tot fos això'), el Jordi Brescó ('Rivalidades crónicas') i la Berta Jiménez ('La Rosalía. Ensayos del buen querer').
Aquí no som objectius: el Marc és company d'Altaïr i ens fa molta il·lusió la publicació de la seva primera novel·la, mereixedora del Premi Roc Boronat. Una història sobre la pèrdua i la fugida -però amb grans dosis d'humor- explicada de forma inusual, amb narradors que poden ser persones, animals, objectes, conceptes abstractes o fins i tot una el·lipsi temporal. La lectura no us deixarà indiferents.
A Altaïr també tenim més companys escriptors, que també us recomanem llegir: l'Anna Pascual ('Entre les cendres del migdia', 'I si tot fos això'), el Jordi Brescó ('Rivalidades crónicas') i la Berta Jiménez ('La Rosalía. Ensayos del buen querer').
January 14, 2022
El successor de 'Canto jo i la muntanya balla' d'Irene Solà. En Marc Cerrudo ha aconseguit aglutinar tots els seus coneixements literaris i plasmar-los en una novel·la única i especial, sobre l'acció de fugir. A més a més, aconsegueix tenir fragments tant divertits com a 'Sin noticias de Gurb' d'Eduardo Mendoza, i cada metàfora i paraula provoca un sentiment i reacció particular. De debò, són 180 pàgines entretingudes i plenes de moments inoblidables, amb un format original i uns relats interconnectats molt curiosos.
February 7, 2025
Com s’agraeix que l’autor tracti els lectors d’intel.ligents i amb intel.ligència. Tot és original en aquesta novel.la: l’estructura, els narradors, l’estil, les connexions… Un noi coix i traumatitzat és observat pel tot el que el rodeja per explicar-nos la seva història. Tot plegat amb un punt idoni d’humor. Molt fan, @marcrenton.
September 15, 2021
4.5. Una novel·la molt original i àgil, narrada amb molta imaginació i humor (de l'àcid, a vegades macabre). No té por d'explorar temes foscos i complexos i porta al lector per un trencaclosques de línies narratives que no deixen indiferent.
January 8, 2023
Novel·la narrada de forma poc convencional on a cada capítol hi ha un narrador diferent, que poden ser coses i fins i tot, sentiments.
Parla del dol, de fugir dels sentiments que et fan mal.
La història està molt treballada i ben lligada.
Parla del dol, de fugir dels sentiments que et fan mal.
La història està molt treballada i ben lligada.
October 27, 2021
M’ha divertit i m’ha entretingut, poca cosa més es pot demanar.
September 14, 2022
M’ha sorprès però, no m’ha atrapat la lectura….
Li reconec molts mèrits per fer-ho: les veus narratives, el registre, l’estructura…. Però, no hi he connectat gaire.
Li reconec molts mèrits per fer-ho: les veus narratives, el registre, l’estructura…. Però, no hi he connectat gaire.
September 23, 2021
M'ha semblat una història súper original. És un relat polifònic en què un gran ventall de personatges ens expliquen la història del personatge principal, un noi sense nom que vaga esmaperdut pel món. Precisament, la presentació d'aquest noi anònim i errant capta l'atenció del lector de seguida per tal d'entendre i esbrinar el passat que turmenta el jove. M'ha agradat la veu dels diferents narradors, on tenen cabuda narradors inanimats, com ara un senyal de Stop; fantàstics, com un monstre sota el llit o, fins i tot, conceptuals, com una el·lipsi temporal. El missatge d'aquesta història polièdrica gira entorn de la fugida i no pretén donar respostes ni certeses, tan sols retratar la recerca de redempció de l'ésser humà.
Displaying 1 - 10 of 10 reviews