Els ulls de sorra

by Joan-Lluís Lluís

Set àrabs i un cabilenc caminen per la muntanya. Són els fedaïns de la guerra d’Algèria, un arreplec d’homes units pel somni de la independència. Van amb la mula carregada d’armes i s’expliquen històries, quan un escamot de soldats francesos comandats per un jove oficial els barra el pas. Els ulls de sorra és la primera novel·la de Joan-Lluís Lluís.

Què passa durant aquesta topada, el cap dels fedaïns ho explica trenta anys més tard des de Le Havre, al país de l’antic ocupant, on ha hagut d’emigrar. Ara és un vell en una residència on ningú no escolta les històries dels altres. Fins que un periodista ve a entrevistar-lo. Entre ells el pacte és net: jo t’explicaré tota la història, tu n’imprimiràs cada detall perquè la gent d’aquí sàpiga què feia el seu diputat a les muntanyes del meu país.

Els ulls de sorra és la primera novel·la de Joan-Lluís Lluís. L’obra de maduresa ja hi vibra amb tots els seus temes, i amb un furor particular: el jove autor que era aleshores va fer un relat com una fona per llançar la pedra al front del gegant. El va encertar de ple, aquell Goliat que és el colonialisme francès –només que amb paraules catalanes.

143 pages, Paperback

First published January 1, 1993

About the author

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 29 de juny de 1963) és un escriptor i periodista català, que redacta al diari electrònic VilaWeb i a la revista digital Esguard, així com manté una crònica titulada «A cremallengües» al setmanari Presència. Antigament havia treballat al diari El Punt i va tenir a L'Avenç la crònica «Traient la pols» sobre literatura catalana popular dels inicis del segle XX. També ha escrit textos de cançons, sobretot per al grup Blues de Picolat però també per al Casellas Sextet Folk, Sol i Serena i Joanjo Bosk.

Reviews

[Jean Ra · Rating 4 out of 5]

Aunque esta edición que he leído ha sido revisada, por lo tanto la prosa ha conocido algún retoque y afinamiento, es indudable que para ser una primera obra se trata de una novela madura, que ya muestra a un narrador con aplomo, sobrio y que modula su escritura con un ritmo y una musicalidad suaves y adherentes, no leí una sola página que no hallara alguna frase feliz, algún giro llamativo... y eso que hablamos, en grandes rasgos, de una historia sobre la lucha de independencia de Argelia.

Siete árabes y un cabileño forman un pequeño comando que realiza incursiones en el desierto. Mientras la tropa avanza por los caminos del desierto, en ocasiones eludiendo pueblos dudosos y en otras realizando paradas para recuperar fuerzas, topan con un escuadrón francés y el peso del colonialismo cae sobre sus hombros. Aparte de La batalla de Argel de Pontecorvo recuerdo un par de largometrajes dónde también se abordan los excesos de las tropas francesas, cometidos con mucha manga ancha en los años 60, mientras defendían las tierras usurpadas, y sin embargo no recuerdo ahora mismo que alcanzaran los niveles de crueldad que en algún punto alcanza esta novela, y cómo esa violencia se conecta con la política de décadas posteriores, quizás el más interesante de los gestos adoptados por Joan Luís-Lluís, quien poco a poco se está convirtiendo en mi narrador catalán preferido.

En verdad no sólo se trata de una novela oscura y violenta que señala ciertas brutalidades del colonialismo francés, también tiene cabida otros aspectos, fábulas, momentos de camaradería, y una visión del colonialismo que no es plenamente negro, en todo caso los momentos más amables entre franceses y argelinos son entre personas particulares, no gracias a la intervención o incluencia de la autoridad colonial. Supongo que ahí reside parte de la reflexión que ejecuta Joan Lluís-Lluís con medida maestría, demostrando que está bien descubrir una buena historia qué contar pero que el conocimiento profundo de las herramientas de trabajo (principalmente la lengua) a la postre resulta capital y le otorga ese poso y consistencia que distinguen el buen libro del gran libro.

Una mirada que busca acercarse a la conciencia de los desposeídos, tanto en sus luchas como en sus gestos más cotidianos, una elaboración acerca de la memoria personal y social, dónde el color local se funde con la fraternidad universal, sólo mancillada por el fanatismo nacionalista. Molt bona.


De forma casual y no planificada resulta que a continuación leeré la traducción catalana de De nos frères blessés, de Joseph Andras, de quien hace un año ya disfruté con mucho agrado aquel sensacional Así hacemos la guerra, también emparentado con esta novela, y que narra otros azares de la lucha anticolonial. No ha sido algo planificado, en todo caso confío que aporte desde diferentes ángulos varios matices más a propósito de la visión crítica del colonialismo francés en Argelia. Intuyo que tampoco faltará represión violenta y brutal.

[Pau · Rating 4 out of 5]

Joan-Lluís té aquest do pel relat, el domini de la història. I ja el tenia fa trenta anys. És un llibre cru com un desert. M'hi he aferrat i no l'he pogut deixar.

[Dani Morell · Rating 4 out of 5]

Procuro llegir tots els llibres de Joan-Lluís Lluís. Enguany, aprofitant la reedició revisada per l'autor que ha publicat recentment Club Editor, li ha tocat el torn a la seva primera novel·la, 'Els ulls de sorra' (1993). La proposta ens fa testimonis d'un de tants episodis cruels de la Guerra d'Algèria a partir dels records d'un combatent del FLN que viu els seus últims dies en una residència. L'objectiu de l'ancià és destapar el passat com a criminal de guerra d'un polític local francès que vol prosperar. Senzilla, dura però tendra, i sobretot necessària. Necessària perquè existeix poca ficció sobre les injustícies que va cometre –i encara comet– França amb les seves excolònies –i colònies actuals–. També necessària perquè fins fa poc era pràcticament introbable. Es llegeix en dues tardes.

[Hug · Rating 3 out of 5]

És una bona crítica a les barbaritats franceses en nom del colonialisme, el dret a creure’s superiors.
És lleuger però cru a la vegada, amb moments durs.
L’autor de la Catalunya Nord m’agrada, ja n’he llegit un parell de títols.

[SergiFàbregas · Rating 4 out of 5]

«Et dono els meus mots. Són teus, ara, cal que en tinguis cura, perquè m’has promès que no els perdries.»

[jana labró · Rating 4 out of 5]

Recomanació de la Meritxell, molt encertada. L’he llegit en un tres i no res, i m’ha atrapat de seguida. He sentit ràbia, angoixa, fàstic i tristesa, tot això en poques pàgines, a veure què llegeixo ara!

[Joan Roure · Rating 3 out of 5]

3,5⭐️

[〰️ Alba 〰️ · Rating 4 out of 5]

3,5 ⭐️ Si sabéssim tot el que fan o han fet les persones que fan política institucional segurament no les votaríem. Aquest llibre suposo que vol explicar això des del punt de vista d'un lluitador gens mediàtic. Joan-Lluís Lluís té l'habilitat de transmetre a través de l'escriptura històries que semblen explicades oralment, com els contes a la vora del foc: "Pensava en el que deia l'avi, que els homes a vegades han de ser la pols que trepitgen i l'aire que s'empassen, només així poden confiar que veuran passar els anys i tindran temps d'explicar als mocosos què és la vida." Aquest llibre n'és un clar exemple, explica un relat cru amb un inici, nus i desenllaç. Si no heu llegit cap llibre d'en Joan-Lluís Lluís, feu-ho. Recomano més, però, “Junil a les terres dels bàrbars”.

[Paula Cebollada Rica · Rating 2 out of 5]

Tot i que llegir Joan-Lluís Lluís és sempre gratificant, aquest llibre m'ha dit poca cosa...

[Lia · Rating 5 out of 5]

L’he gaudit per tots costats. He sentit la valentia de Mehamli, la impotència d’acció contra els seus enemics i la ràbia de veure, de lluny, la violència en una guerra.

[Soler Serra · Rating 4 out of 5]

Gran poder narratiu. Lluís no decep mai.