What do you think?
Rate this book
Quieto
«Il racconto copre sette anni della vita di nostro figlio Lluís Serra Pablo, alias Llullu, nato con una grave encefalopatia che la scienza neurologica non è stata ancora in grado di definire. Il linguaggio popolare se la cava con la formula di paralisi cerebrale e il linguaggio burocratico la valuta come una disabilità con un grado di menomazione dell'85 per cento. In casa, però, tutte queste etichette contano poco. Lluís è il nostro secondo figlio. Ha esigenze un po' peculiari, ma questo significa soltanto che dobbiamo stare più attenti, a causa della sua fragilità.
Il nostro obiettivo è che né sua sorella né noi rinunciamo a fare nessuna delle cose che faremmo se lui non fosse costretto ad affrontare la vita al 15 per cento del rendimento. Non è sempre possibile, ma la maggior parte delle volte è solo questione di farle in un altro modo. In Quieto ho cercato una forma narrativa per descrivere l'ambivalente stato emotivo suscitato da un figlio che non progredisce adeguatamente. Uno stato spesso esposto all'aggressione del dolore, ma in cui predominano la gioia e una certa sensazione di rapimento. Mi è sembrato che il modo migliore fosse recuperare scene concrete fissate nella memoria e metterle in movimento. Ricordi pieni di luce. Con i pezzi di questo diario di bordo ho voluto comporre uno specchio.
Dorian Gray ha venduto l'anima al diavolo per poter essere, più che immortale, immutabile, mentre il tempo modificava inesorabilmente il ritratto invisibile che aveva nascosto in soffitta. Qui il processo si inverte. Nostro figlio non è invisibile e non è il ritratto di nessuno, anche se somiglia ai suoi genitori e a sua sorella. Lui e quelli come lui sono come specchi. Tutti noi che ci guardiamo in loro invecchiamo in modo diverso. Se Dorian Gray avesse conosciuto un llullu non si sarebbe mai accontentato dell'immutabilità dei presunti immortali. Avrebbe imparato a guardare invece di voler essere guardato.
A invecchiare. Molto probabilmente non avrebbe voluto farsi ritrarre, ma essere un ritratto.»
Un libro unico, emozionante, feroce e tenero, di storie autobiografiche e di riflessioni molto intime che racconta con toni per nulla drammatici - anzi, a volte quasi umoristici o addirittura sarcastici - le situazioni nelle quali l'autore si è venuto a trovare a causa della condizione del figlio. Uno squarcio intelligente e pieno di vitalità su un'esperienza personale nella quale ogni ostacolo si trasforma magicamente in un aneddoto e dove l'autore riesce comunque e sempre ad avere un approccio positivo alle mille miserie e difficoltà della vita quotidiana.
E alla fine le sue parole (come le illustrazioni all'interno del libro) riescono nell'incantesimo più misterioso ed emozionante: regalare a Lluís il movimento.
Il nostro obiettivo è che né sua sorella né noi rinunciamo a fare nessuna delle cose che faremmo se lui non fosse costretto ad affrontare la vita al 15 per cento del rendimento. Non è sempre possibile, ma la maggior parte delle volte è solo questione di farle in un altro modo. In Quieto ho cercato una forma narrativa per descrivere l'ambivalente stato emotivo suscitato da un figlio che non progredisce adeguatamente. Uno stato spesso esposto all'aggressione del dolore, ma in cui predominano la gioia e una certa sensazione di rapimento. Mi è sembrato che il modo migliore fosse recuperare scene concrete fissate nella memoria e metterle in movimento. Ricordi pieni di luce. Con i pezzi di questo diario di bordo ho voluto comporre uno specchio.
Dorian Gray ha venduto l'anima al diavolo per poter essere, più che immortale, immutabile, mentre il tempo modificava inesorabilmente il ritratto invisibile che aveva nascosto in soffitta. Qui il processo si inverte. Nostro figlio non è invisibile e non è il ritratto di nessuno, anche se somiglia ai suoi genitori e a sua sorella. Lui e quelli come lui sono come specchi. Tutti noi che ci guardiamo in loro invecchiamo in modo diverso. Se Dorian Gray avesse conosciuto un llullu non si sarebbe mai accontentato dell'immutabilità dei presunti immortali. Avrebbe imparato a guardare invece di voler essere guardato.
A invecchiare. Molto probabilmente non avrebbe voluto farsi ritrarre, ma essere un ritratto.»
Un libro unico, emozionante, feroce e tenero, di storie autobiografiche e di riflessioni molto intime che racconta con toni per nulla drammatici - anzi, a volte quasi umoristici o addirittura sarcastici - le situazioni nelle quali l'autore si è venuto a trovare a causa della condizione del figlio. Uno squarcio intelligente e pieno di vitalità su un'esperienza personale nella quale ogni ostacolo si trasforma magicamente in un aneddoto e dove l'autore riesce comunque e sempre ad avere un approccio positivo alle mille miserie e difficoltà della vita quotidiana.
E alla fine le sue parole (come le illustrazioni all'interno del libro) riescono nell'incantesimo più misterioso ed emozionante: regalare a Lluís il movimento.
228 pages, Paperback
First published January 1, 2008
41 people want to read
About the author
Màrius Serra
76 books21 followersMàrius Serra i Roig, born in Barcelona, Spain, on May 1, 1963, is a prize-winning Catalan writer, journalist, translator and television host.
Serra completed his studies in English philology, and in addition to his writing career, is an English teacher.
In 2006 he won the most prestigious literary award in Catalonia, the Ramon Llull Prize, for his novel Farsa (Farce).
Though he had already published some works, he first became well-known with the publication of the novel "Mon oncle" (My uncle).
He was also the host of a television show about books, Alexandria on Channel 33 in Catalonia.
As well, Serra is a frequent contributor to the Barcelona daily newspaper Avui. Besides, he has a section in the program of Radio Nacional de España, "No es un día cualquiera", about crosswords; and another section called "Enigmarius" in Catalunya Radio.
Serra completed his studies in English philology, and in addition to his writing career, is an English teacher.
In 2006 he won the most prestigious literary award in Catalonia, the Ramon Llull Prize, for his novel Farsa (Farce).
Though he had already published some works, he first became well-known with the publication of the novel "Mon oncle" (My uncle).
He was also the host of a television show about books, Alexandria on Channel 33 in Catalonia.
As well, Serra is a frequent contributor to the Barcelona daily newspaper Avui. Besides, he has a section in the program of Radio Nacional de España, "No es un día cualquiera", about crosswords; and another section called "Enigmarius" in Catalunya Radio.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 7 of 7 reviews
December 17, 2009
No se si calificarlo como novela, colección de relatos o ensayos. Lo que, desde luego es innegable es su capacidad de emocionar y provocar el movimiento de nuestro ánimo.
Tierno, encantador, sensible...
Y el foliscopio del final, para releerlo una vez y otra y otra...
Tierno, encantador, sensible...
Y el foliscopio del final, para releerlo una vez y otra y otra...
January 23, 2009
El tema de les malalties neurològiques, paràl·lisis i altres, per questions familiars, me'l sento molt proper. És per això que els llibres (o pel·lícules o el que sigui) que tracten aquest tema en qüestió o bé els odio o bé m'enamoren. En aquest cas en Màrius Serra explica la seva experiència com a pare d'un nen que té una estranya malaltia que cap metge ha pogut arribar a diagnosticar amb exactitud, de manera que l'han etiquetada amb el nom de "paral·lisi cerebral". I ho fa amb la dosi justa de sentit de l'humor i tendresa per no resultar cursi ni sentimental. Explica el bo i el dolent. La felicitat i la ràbia. L'orgull i la impotència d'un pare. I és tan bonic. I m'encanta que la segona part del llibre estigui narrada des del punt de vista del fill. No em sembla per a res un recurs forçat. Tot el contrari, per mi es totalment natural. I no és només que el llibre sigui sincer, sinó que a més a més ho sembla. Sí, és sincer, i valent, i real, i ple de vida. Una delícia.
April 3, 2023
L’essència de l'obra, que no el seu contingut, s’explica de manera ràpida. No són més que les experiències que l’escriptor i pare Màrius Serra narra del seu fill Lluís (Llullu), que pateix paràlisis cerebral.
El llibre no se centra en fer una descripció convencional d’en Llullu, sinó en descriure’ns vivències especials, des del punt de vista del pare, però també incloent la seva dona i filla, que van viure amb amb ell. Per exemple, ens podem trobar un regal fecal a la Basílica de Sant Pere, renys amb persones del carrer, viatges amb hidroambulància, pèndols màgics... No he llegit res més de Màrius Serra, així que no puc parlar gaire de l’escriptor, però penso que no es pot posar en dubte la seva qualitat narrativa, particular, i evidentment la seva riquesa lèxica.
Fa temps que tinc el llibre a casa. La meva mare me n’havia parlat i jo n’havia fet mai cas, però arran d’anar a veure l’obra de teatre “Qui ets?” basada en aquest llibre “Quiet”, se'm va despertar la motivació per llegir-lo. Com a espectador que ha vist la representació i s’ha llegit el llibre, penso que els dos tenen un gran valor. La representació aconsegueix transmetre amb una barreja d’humor i tristesa el missatge general del llibre, utilitzant una quantitat de recursos escènics considerable (no de material), i una actuació dels tres actors més que formidable.
Més en el camp de les emocions, identifico la tristesa com a element transversal de la història. I no una tristesa en primer pla dels pares i familiars del Llullu, ja que les experiències no són tan tristes com ens podríem imaginar; sinó una tristesa en segon pla, que condueix i transforma a vegades algunes de les accions dels pares, sense gairebé adonar-se’n, i que al final acaba sorgint inevitablement en situacions crítiques, com si la tristesa estigués esperant el seu moment estrella per sortir. Tristesa en pensar que el seu fill mai podrà córrer, en pensar que mai podrà ballar, que no podrà enamorar-se ni odiar sanament a res ni cap persona.
Bé, això de córrer no ho dic massa alt.
El llibre no se centra en fer una descripció convencional d’en Llullu, sinó en descriure’ns vivències especials, des del punt de vista del pare, però també incloent la seva dona i filla, que van viure amb amb ell. Per exemple, ens podem trobar un regal fecal a la Basílica de Sant Pere, renys amb persones del carrer, viatges amb hidroambulància, pèndols màgics... No he llegit res més de Màrius Serra, així que no puc parlar gaire de l’escriptor, però penso que no es pot posar en dubte la seva qualitat narrativa, particular, i evidentment la seva riquesa lèxica.
Fa temps que tinc el llibre a casa. La meva mare me n’havia parlat i jo n’havia fet mai cas, però arran d’anar a veure l’obra de teatre “Qui ets?” basada en aquest llibre “Quiet”, se'm va despertar la motivació per llegir-lo. Com a espectador que ha vist la representació i s’ha llegit el llibre, penso que els dos tenen un gran valor. La representació aconsegueix transmetre amb una barreja d’humor i tristesa el missatge general del llibre, utilitzant una quantitat de recursos escènics considerable (no de material), i una actuació dels tres actors més que formidable.
Més en el camp de les emocions, identifico la tristesa com a element transversal de la història. I no una tristesa en primer pla dels pares i familiars del Llullu, ja que les experiències no són tan tristes com ens podríem imaginar; sinó una tristesa en segon pla, que condueix i transforma a vegades algunes de les accions dels pares, sense gairebé adonar-se’n, i que al final acaba sorgint inevitablement en situacions crítiques, com si la tristesa estigués esperant el seu moment estrella per sortir. Tristesa en pensar que el seu fill mai podrà córrer, en pensar que mai podrà ballar, que no podrà enamorar-se ni odiar sanament a res ni cap persona.
Bé, això de córrer no ho dic massa alt.
February 21, 2025
Este es un libro en el que un padre cuenta anécdotas de su vida con un hijo con una gran discapacidad, de esta manera, el autor, te acerca a esta experiencia que probablemente, pocas personas han vivido.
Me ha gustado porque te muestra la realidad, sin ningún tipo de pretensión, simplemente exponiendo sus pensamientos y sentimientos al respecto.
Recomiendo la lectura, para acercarnos un poco al mundo de la discapacidad, para comprender, o al menos, para conocer y sensibilizarnos.
Me ha gustado porque te muestra la realidad, sin ningún tipo de pretensión, simplemente exponiendo sus pensamientos y sentimientos al respecto.
Recomiendo la lectura, para acercarnos un poco al mundo de la discapacidad, para comprender, o al menos, para conocer y sensibilizarnos.
May 10, 2018
Es tracta d'un llibre molt emotiu, ja que l'autor ens parla de la seva experiència amb el seu segon fill Llullu, que patia un paralisi cerebral. Es un llibre que combina moments de rabia, tendresa i fins i tot sentit del humor.
February 17, 2026
Desafortunadament, aquest llibre no m’ha acabat de convèncer i crec que no està dirigit a un públic juvenil.
April 15, 2022
A mi és que les històries reals aparentment dramàtiques explicades amb optimisme i simpatia, em guanyen. Em va enganxar moltíssim, un llibre preciós.
Displaying 1 - 7 of 7 reviews