"Agnès Busquets debuta brillantment com a novel·lista amb No ho sé, digue-m'ho tu, una impactant i elèctrica narració en què, acompanyant a la Dúnia, recorrem tots els estats d'ànim possibles, des de l'enamorament fins a la ràbia, passant per l'eufòria, la malenconia i fins i tot la depressió. La Dúnia s’està separant del seu marit, amb qui té dos fills en comú. Aquest fet la porta a reflexionar sobre com la mentida sempre ha tingut un paper molt important en la seva en la seva infància, en la seva família i en totes les seves relacions. Amb una escriptura magistral, fresca i irònica, No ho sé, digue-m’ho tu és una profunda i alhora divertida oda a la mentida, un dels mecanismes essencials que tenim per poder sobreviure en un món hostil."
Agnès Busquets i Tarrasa (Tarragona, 3 de novembre de 1976) és una actriu i escriptora catalana. Va estudiar art dramàtic a l'Institut del Teatre a Terrassa, on es va llicenciar el 1998. Va iniciar la seva carrera professional al Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas, i posteriorment a la Cia. Menudos, dirigida per Pau Miró. Des de llavors, ha col·laborat o participat en diverses produccions teatrals, dirigides, entre d'altres, per Ramón Simó, Joan Anguera o Sílvia Sanfeliu i Elena Espejo.
No ho sé, digue-m'ho tu • Exemplar de col·laboració
Atrevit, despreocupat i poca-solta, aquesta novel·la m'ha agradat pel seu to una mica descarat.
La Dúnia té una vida protagonitzada per la mentida. De manera que aquesta condiciona tot allò que fa i les decisions que pren. Amors, desamors, enganys, vincles... De tot això i més parla aquest relat, que conté unes frases molt reflexives i escrites amb elegància.
Estats d'ànim, emocions, canvis, transicions vitals. Una quotidianitat hostil, explicada de manera una mica descarada i salvatge. Una narració costumista relatada en primera persona.
Diu: "Maternitat i patiment són una mateixa paraula". I hi estic plenament d'acord. I vosaltres?
No ho sé, digue-m'ho tu • Exemplar de col·laboració
Atrevit, despreocupat i poca-solta, aquesta novel·la m'ha agradat pel seu to una mica descarat.
La Dúnia té una vida protagonitzada per la mentida. De manera que aquesta condiciona tot allò que fa i les decisions que pren. Amors, desamors, enganys, vincles... De tot això i més parla aquest relat, que conté unes frases molt reflexives i escrites amb elegància.
Estats d'ànim, emocions, canvis, transicions vitals. Una quotidianitat hostil, explicada de manera una mica descarada i salvatge. Una narració costumista relatada en primera persona.
Diu: "Maternitat i patiment són una mateixa paraula". I hi estic plenament d'acord. I vosaltres?
mmm…m’ha deixat amb ganes d un final més definit però un llibre moolt interessant. se’m va fer bola al començar-lo però després la lectura ha estat molt fluida i no s’ha fet pesat. l’autora fa metàfores molt ben encertades i reflexions d’aquelles q t deixen pensant, en fi una joietaaa!
M’ha enganxat molt, sobretot perque està escrit fent servir la primera persona i amb un llenguatge molt col.loquial i alhora ben pensat, amb expressions, metàfores, etc molt ben trobades. La sensació és que estava tenint una conversa amb una amiga. Un d’aquells llibres on destaca més el com està escrit que el què passa.
Ma il carissimo amico Francesco non ti poteva dare una mano con l'italiano ed evitare quegli spiacevoli errori?!?!? Llàstima, m'hauria agradat força més.