Torna el Dani Santana. El protagonista de "Se sabrà tot" ara investiga des de la televisió. Se sabrà mai tot del Dani Santana? L'exdirector del diari Crònica condueix ara un programa d'investigació i d'entrevistes a la televisió. Fugint d'uns problemes, se'n troba uns de nous. Tuzza Talese, una siciliana temperamental que ha destapat els secrets de la Cosa Nostra, acudeix al seu programa i li capgira la vida. Un testimoni de l'incendi del Liceu s'adreça al periodista amb una revelació incòmoda, lluny de la versió oficial. Per si no en tingués prou, el programa descobreix que l'heroi indiscutible del país, el pare de l'alcalde de Barcelona, no ho va explicar tot sobre el seu exili.Periodisme d'investigació, poder, intriga, corrupció, sexe clandestí i acció en una nova novel·la del periosiata Dani Santana.
Xavier Bosch i Sancho (Barcelona, 21 de juliol de 1967) és un periodista i escriptor català. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha desenvolupat l'activitat en diversos mitjans de comunicació de ràdio, televisió i premsa. És autor de diversos llibres, i guanyador, entre altres, d'un premi Ondas. Tres de les seues novel·les han estat els llibres més venuts a Catalunya els anys 2010, 2015 i 2017. Premi Ramon Llull 2015.
Homes d’honor m’ha costat una mica al principi. No acabava d’entrar en la història —o en les tres històries que Bosch va desplegant— però, quan finalment hi vaig connectar, m’ ha atrapat del tot.
La prosa és rica, molt seva, i té aquella manera tan fluida de lligar trames que sembla fàcil però no ho és gens. A mesura que avança, tot va prenent forma i sentit, i acabes immersa en un relat que es va fent gran sense que te n’adonis.
I el final… inesperat i molt ben jugat. D’aquells que et fan repassar mentalment tot el que has llegit.
Una lectura que pot requerir un petit esforç inicial, però que després et recompensa i t’hi quedes enganxada.
No m'agrada tant com escriu el Xavier Bosch a més es deixen mitja història sense acabar d'explicar, la mig intriga que et presenta s'esfuma ràpid. Personatges que no m'han atrapat, al contrari el protagonista mateix em feia un rebuig important. Un llibre escrit per un home fent coses d'homes on les dones tot i ser reines se'ls dóna una importància nul.la per a mi se les desprecia. Sincerament odiu quan aquest tipu de personatge és protagonista i més quan el llibre no està tan ben fet.
Li he posat 4 estrelles tot i que al principi volia ppsar-li 5 estrelles, hi ha moments al llibre que li posaria 2 estrelles, però gràcies al vocabulari molt ric, les descripcions dels personatges i els últims capítols del llibre ha remuntat fins a 4 estrelles .
No és tan bo com la primera entrega d'en Dani Santana, tot i que manté la intriga i el misteri en tot moment. Molta acció i el podria considerar un llibre on no deixen de passar coses i totes interessants. Està força bé.
Igual que el primer, comença molt amunt, apunta maneres i es desinfla poc a poc fins a arribar a un final precipitat i que et deixa amb la sensació de "gatillazo".
Tres historias, una actual que implica la mafia italiana, una de 1940 que encuentra a un traidor, y una de hace 15 años de un incendio no intencional que hay dudas si lo fue.
Hombres de honor es un más y mejor: más historias de corrupción, de verdades a medias. Bajo el telón de fondo de la ficción, se esconde más verdad que en muchas crónicas oficiales. Imprescindible leerlo hasta el final, pues Xavier Bosch no deja de jugar con el lector hasta la última palabra del libro.
El periodista Xavier Bosch ha sorprès novament el públic amb una segona novel·la de Dani Santana, el protagonista de Se sabrà tot, guanyadora del Premi Sant Jordi fa un parell d'anys. És una novel·la d'intriga detectivesca, sense ser policíaca. Està constituïda per dues trames que avancen en paral·lel, dos casos que investiga el periodista Dani Santana, que aparentment no tenen cap mena de connexió, i que, just al capítol final, amb una gran habilitat, Bosch aconsegueix vincular-los d'una manera que fa perdre l'alè al lector.
El protagonista, el Dani Santana, és un periodista amb una vida aparentment anàloga a la de Xavier Bosch -presenta un programa d'entrevistes a la televisió i és exdirector d'un diari-, però l'autor ja ha desmentit en més d'una ocasió que hi hagi paral·lelismes més enllà d'aquest punt de partida. "La meva vida és molt més tranquil·la que la del Santana; no en sortiria pas cap novel·la", ha dit en més d'una entrevista. Més enllà del protagonista, la galeria de personatges és molt versemblant i fa endinsar el lector del carrer en les bambalines del món del periodisme televisiu, des de la directora, l'Anaïs Motta, fins a la secretària -i amant- del Santana, la Raquel. L'autor ens descriu i ens fa veure les relacions sempre tenses entre periodistes i entre periodistes i polítics. Realment, llegint aquesta novel·la, comprenc perfectament per què el director d'una televisió amb un mínim d'envergadura ha de cobrar un sou astronòmic. No tothom podria i/o estaria disposat a sotmetre's a les pressions d'un càrrec així.
La Tuzza Talese i l'Antoni Negrier són els dos personatges que fan perdre els papers al Santana, per motius diferents. Ella, escriptora perseguida per la màfia per haver-ne escrit un llibre des de dins -un Saviano en versió femenina? Ell, alcalde de Barcelona, amb dos focs oberts: el desenterrament del cas de l'incendi del Liceu i el descobriment de la veritat sobre el seu pare durant la guerra civil. Bosch aprofita tots els elements de cadascun dels casos i els alterna amb perícia, fins que al final, després de moltes giragonses, els enllaça. El Santana es troba atrapat per pressions múltiples i vol alhora salvar la Tuzza dels seus perseguidors i aconseguir emetre un reportatge sobre la veritat del pare del Negrier i un altre, amb testimonis dels fets, sobre les causes reals de l'incendi del Liceu el 1994. Tot plegat, un còctel d'elements molt llaminers que, en la història que enfila l'autor, es converteixen en una novel·la molt atractiva.
Cal dir també, i no és un tema menor, que Xavier Bosch fa gala d'un català no només correcte, sinó impecable, amb molts matisos i gran riquesa lèxica. No sempre és fàcil fer diàlegs creïbles amb un català sense interferències del castellà, i Bosch se'n surt airós. Escriure en català en un registre culte és fàcil; el que és difícil és fer-ho en un registre col·loquial o directament vulgar. Bosch gairebé fa la quadratura del cercle: fer diàlegs alhora creïbles i correctes. Res no hi grinyola, no hi ha cap paraula fora de lloc. Així doncs, per a mi, Xavier Bosch no és un autor mediàtic; és un escriptor que fa periodisme. Encara en diria més: és un autor amb el qual t'agradaria anar-hi a fer un cafè i tenir-hi una conversa sobre òpera.