LOS FILOSOFOS PRESOCRATICOS

by KIRK / RAVEN / SCHOFIELD

Paperback

Published January 1, 2000

Reviews

[Marina]

Comparteixo la primera part de l'Odissea (hehe) que està sent descobrir la filosofia antiga. Si la llegiu no n'espereu rigor ja que més aviat vol ser un recull del que més n'he gaudit fins ara :)

Vaig començar el curs llegint la Ilíada sense massa fe de poder-ne entendre o extreure'n massa conclusions. Per la meva sorpresa, però, i gràcies a una edició amb moltes (i moltestes!) notes a peu de pàgina, vaig acabar-la amb una lleugera idea dels pilars bàsics de la cultura grega en l'època d'emergència de les polis. És en aquesta on situem també els primers filòsofs presocràtics (potser m'equivoco i la cronologia no m'ha quedat del tot clara). El primer que es tracta en aquesta obra és Tales de Milet. Com a bona matemàtica que n'ha fet servir incomptables vegades el seu teorema més famós, he de reconèixer que descobrir que probablement no el conegués geomètricament (l'aplicava empíricament) em va generar certa decepció. En comptes de geometria, resulta que se'l coneix com a filòsof físic que concep l'aigua com a constituent fonamental de tot el que existeix. El mateix passa amb els dos següents filòsofs que s'hi tracten: tant Anaximandre amb el seu arkhé indefinit, com Anaxímenes amb l'aire com a substància originària, són physicoi, i si bé m'ha interessat llegir-ne especulacions sobre l'ordre del cosmos, em costava connectar-hi. On vull arribar (saltant-me els pitagòrics i Xenòfanes) és al bon gust de boca que m'ha deixat llegir Heràclit. Aquest peculiar personatge, amb fama de misàntrop, descriu el logos, la disposició o ordre de totes les coses, com una veritat comuna a tot i accessible per tothom. Descriu la saviesa com el coneixement d'aquest logos, de què la vida humana també forma part, indissociablement lligada de tot el que l'envolta. Després del neguit que em va generar descobrir la noció de culpa no existeix en els textos homèrics, on els actes de personatges sovint es deuen a la voluntat dels déus i deesses; m'ha fascinat descobrir el salt d'Heràclit en què el caràcter de cada persona pot ser controlat i és determinant pel seu destí. Tot i tenir-ne una noció molt superficial, n'he gaudit molt la bellesa de la concepció de foc-ànima i com a personificació del canvi que fonamenta l'equilibri del cosmos. Així doncs, recomano llegir Heràclit i estic molt oberta a recomanacions d'assaig o qualsevol contingut que el faci entenedor :)

[Molsa Roja(s) · Rating 4 out of 5]

Duríssim! El pensament presocràtic era completament esbojarrat. Entre aquestes siscentes cinquanta pàgines hi ha moments d’hilaritat —què no inventaven per descriure l’existència dels planetes, de la diferència animal, o del pensament!— i moments de terrible avorriment. No ens enganyarem, una sent que tot i l’esplendor d’aquest moment tant més proper al primitiu, el pensament es trobava terriblement limitat —o potser és el tipus de preguntes que es posen, precisament perquè és primitiu. La fixació de tots aquests filòsofs és la ha estat traspassada a la ciència: què va originar l’univers? I a partir d’aquí, fabuleu fills meus. Probablement la gran diferència entre Sòcrates o Plató i aquesta gent és perquè aquests deixen de preguntar-se pel cosmos i passen a qüestions més terrenals, com la política o l’epistemologia —amb Aristòtil fem un throwback a Física. S’ha de llegir un cop a la vida? Potser, però no és segur, i més d’un cop impossible. Paciència!