Maria Sendra veu en Maria Cambrils, la feminista valenciana del primer terç del segle xx, un punt de llum per a escapar de la crisi personal en què es troba. Creu que escriure una novel·la la pot sanar de les múltiples angoixes que l’assetgen, agreujades per una depressió postoperatò la fràgil identitat cultural del país, la depredació urbanística i les relacions amoroses. La recerca per a la novel·la la du als esdeveniments d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. «Intente refer el puzle d’una època desmembrada en rancors, odis, amors i enyorances». I, amb els personatges rescatats de l’oblit, construeix un calidoscopi de les inquietuds d’un temps d’il·lusió a pesar de les adversitats. El bes de l’aigua és una novel·la sobre temes globals des de la microhistòria. El feminisme, el poder de les idees, els drets de la natura o l’amor són qüestionats a partir de les vivències d’uns personatges circumscrits al seu temps. «El món canvia, les injustícies perduren».
El bes de l’aigua és una novel·la intensa i plena de capes. Elvira Cambrils barreja memòria històrica, crítica social i intimitat amb una prosa elegant que et sacseja sense embafar. M’ha agradat molt la mirada feminista i honesta, encara que de vegades he perdut el fil. En qualsevol cas, és una lectura que realment val la pena.