En aquest recull de dos relats, Premee Mohamed repta la mort. Se serveix de dues veus femenines per moure's a la corda fluixa del que és viu i el que ja no, del que és fantàstic i el que és real.
Diuen que de la mort és l'únic lloc del qual no es torna. Però clarament, aquesta premissa no la podem aplicar a la Winfield. La Win es desperta del seu propi funeral amb l'únic objectiu de trobar el seu assassí: un client de la Casa Bicchieri, el bordell on ella treballava, un dels més elegants de la ciutat. La història ens la narra la Jewel, també esclava a Bicchieri, que es veu atrapada entre donar suport a la Win o mantenir la feina i poder sobreviure en aquest futur proper que se'ns descriu, on anar contra el règim dominant és sinònim de fam i tortura. Els personatges representen uns rols bastant concrets i tenen molt més pes que no pas la història en sí.
El segon relat s'esdevé en un món post-apocalíptic i barreja dos plans temporals: el de l'Eve, que viu en primera persona la invasió d'Ells, i el de l'Emerson, una antropòloga que estudia l'apocalipsi cinquanta anys després, quan el món sembla que es va recuperant poc a poc. L'Emerson troba el diari de l'Eve, i serà a través d'aquestes pàgines que anirem reconstruint la història i, sobretot, els pensaments i sensacions d'una generació que creia viure en primera persona l'extinció de l'espècie. Hi trobareu sentiment de lluita, instint de supervivència i la importància de no caminar mai sol. En el temps present també es reforça la importància dels testimonis escrits, de comprendre el passat com a condició necessària per entendre el que som i el que vindrà. He vist que aquesta història es classifica sovint com a Lovecraftian. A causa de la meva ignorància sobre aquest univers no puc comentar res al respecte, però ho deixo per aquí per si a algú li serveix!
(LAIA)