Recordo tots els individus que somio. Són com tu, no em miren mai i no puc saber si ploren. Els dies s’assemblen a coses que deies i és de nit en tot el que no oblido. Laia M. Llobera (Coma-ruga, 1997) és graduada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona. Actualment viu a Nova York, on estudia un màster en Art Contemporani. Va publicar L’Arquitecte (Edicions de 1984), després de guanyar el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019. Ha inclòs poemes a les antologies Poesia Bloom (AdiA Edicions, 2018) i 140 poetas contemporáneas (Liberoamérica, 2019) i als volums I i II de la revista antipoètica Poetry Spam. És fundadora del projecte de cooperació Un Llapis per Ghana.
Sempre pense que regalar un llibre és una feina difícil només pel fet que cadascú té uns gustos de lectura estrictes i exactes. Aquest ha sigut el 1er llibre que m'han regalat en un Sant Jordi, i ha sigut dels llibres més especials que he llegit, no sols perquè me'l va donar una persona especial, sino perquè, tot i que no és el gènere que me sol agradar, m'ha captivat completament. Pense que cada paraula ha estat triada perfectament, transmet tant que moltes vegades em quedava absorta només tractant de visualitzar l'escrit.
«Passegem. Les setmanes s'estoven com la molla humida, ens fermenten compassives. Penso que ja mai dubto que existeixes.» - Negre i Violeta (1923)