La tesi doctoral del diable

by Josep Palau i Fabre

L’abril de 2017 farà 100 anys del naixement de Josep Palau i Fabre, personatge carismàtic, alquimista de la poesia, gran picassià i teòric de l’art. A principi dels anys vuitanta es va donar a conèixer com a narrador amb dos llibres, Contes despullats i La tesi doctoral del diable. El volum actual ofereix una ocasió única per aproximar-se a l’univers del gran Palau i Fabre. L’erotisme, l’aposta per un saber no científic, el viatge com a manera de percebre altres realitats, el joc d’idees, la subversió constant i la crítica d’una societat mediocre són alguns dels motius recurrents. Palau i Fabre trasbalsa el lector amb un llenguatge directe, clar i rotund, com un dibuix del seu estimat Picasso.

110 pages, Paperback

Published January 1, 1983

About the author

Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d'abril de 1917 – 23 de febrer de 2008) fou, essencialment, un poeta però que conreà diferents disciplines artístiques com ara la poesia, el teatre, l'assaig i la narrativa i, a més, fou un dels màxims especialistes en l'obra del pintor Pablo Picasso amb qui mantingué una bona relació durant els darrers anys de la vida de l'artista malagueny.
L'any 2017, amb motiu del centenari del naixement del poeta, es commemorà l'Any Palau i Fabre. L'efemèride se celebrà del 21 d'abril del 2017 al 21 d'abril del 2018.

Reviews

[Vicent · Rating 3 out of 5]

Recull de contes que es poden llegir una vegada, però no el poseu a la llista de relectures. De deu contes, nou idees que no valien la pena. Només n'he trobat un, justament el que dóna nom al recull, que es pot dir que parteix d'una idea original.

[Butters · Rating 1 out of 5]

No sé ben bé com valorar aquest llibre. És un dels que tenim per casa (cortesia de mons pares), i em va cridar l'atenció el nom, però entre els que no m'han agradat i els que m'han deixat del tot indiferent, no tinc una opinió gaire bona del recull. Li poso una estrella, de moment.

La carambola: sobre l'obsessió que va tenir un noi pel billar. Mal conte per començar, perquè l'obsessió que té el protagonista per les popes d'una noia (que, de fet, d'aquí naix la història) descol·loca molt

Germana patata: sobre l'obsessió d'un monjo per les patates. Divertit, té el seu puntet interessant/picaresc.

De com Sílvia esdevingué dona: una història repugnant d'un home que observa la "transformació"/ràpida acceleració de l'edat de la filla dels seus amics. És MOLT desagradable de llegir, sobretot haver de veure com li apareix al protagonista el desig sexual per una nena.

El llampat i la tramuntana: el relat d'un pescador que va perdre la seva dona per culpa de la tramuntana. Té algun punt interessant, sobretot per com caracteritza la relació entre ell mateix i la tramuntana.

La taverna de Londres: sobre una taverna a Londres on tothom que hi entra acaba adoptant un rol de les històries de Shakespeare. El paper que adopta el protagonista és el de Caliban (que tampoc conec en profunditat), però el seu pensament és molt desagradable.

Una venjança al barri llatí: sobre la venjança que fa una noia al noi que persegueix. És interessant el concepte, suposo, però tampoc em va cridar gaire. Em fa l'efecte que és molt sexe i molt rock'n'roll però poca substància.

Concerto grosso: un home que té una gran passió per la música i fa concerts de tant en tant pels seus conciutadans. Suposo que la idea és veure com, tot i els esforços, la gent només hi acudeix pel menjar? Però no entenc on està la gràcia d'aquest conte, no té res més.

Zooaddictes: una parella d'aficionats al zoo de Barcelona comencen a introduir l'animalitat a les seves pràctiques sexuals. És un conte bastant divertit, tot i que una mica wtf?

La tesi doctoral del diable: sobre la lectura d'una tesi que tot ho abasta i tot ho diu. Interessant, però es podria haver portat més enllà. S'acaba molt ràpid.

Un dia que el mar va arribar fins a París: sobre una trobada sexual entre dos persones que es van conèixer de vacances. Avorrit, tot i que s'ha de reconèixer que són molt interessants les descripcions marítimes.


Amb tot, crec que l'autor en moltes de les històries està intentant treure-li suc a un aspecte sexual/psicosexual. Li agrada molt escriure/mostrar el que pensen els seus personatges sobre la sexualitat, in absentia o en relació a alguna altra persona. El tractament de les dones és... bastant nefast. Generalment hi són com un objecte de desig sexual (com a molt) o altament sexualitzades, i no sembla que hi hagi cap intent de crítica o reflexió sobre això, sinó que és una reflexió de com va el propi món. No m'ha agradat gaire. Fins i tot les històries que no pecaven d'altament sexistes (que creu-me que n'hi havia, i MOLTES) tenien uns personatges femenins que eren poc més d'un nom i perdien el seu cos físic/quedaven només com a idea enfront d'un personatge masculí principal (passa en el darrer conte, i passa en el conte del pescador quan tracta la seva dona). Les dones no tenen entitat.