“No es pot pensar una escola arrelada al medi sense la llengua pròpia. Si es vol connectar l’ensenyament a la vida i a la realitat, com pots ignorar el fet cultural més important d’aquella vida i d’aquella realitat?” ole ole ole marifé la mestra contrabandista de verbs clandestins escampant el verí 💃🏽💃🏽💃🏽 ole una escola pública popular i valenciana 💃🏽 a fer la mà blaveros a fer la mà l’autoodi i a fer la mà el conseller 💃🏽 fes caca en valencià punxa’t heroïna en valencià 😆😆😆🤟🏼🤟🏼🤟🏼
Aquest llibre m'ha obert els ulls de com ha de ser una educació democràtica, valenciana i progressista. Perquè, a partir del model implantat a l'escola de Barx per Marifé i el seu equip, es veu perfectament les claus per a fer de la classe una ferramenta d'aprenentatge en llibertat: assamblees entre alumnes, conscienciació pels temes d'actualitat, l'ús de la llengua com a eïna d'educació, ...
És molt amena la qüotidanietat amb la que narra i descriu Labrado la cònica, involucrant als lectors en la vida diaria al poble de Barx i a la seua natura.
Finalment, cal dir que el problema i repressió que van viure el claustre mostra molt bé el context de la qüestió de la llengua i del País Valencià, no sols a l'època de la transició, sinò en la actual.
Si acabe sent mestre, Marifé i el seu model d'escola seran uns dels meus referents.
Me'l vaig llegir fa dos o tres anys i em va agradar moltíssim. Basat en fets. Reals, descriu les dificultats d'una mestra del País Valencià per poder fer classe de valencià i en valencià durant els primers anys de democràcia. Crec que el llibre reflecteix molt bé la nostra idiosincràsia i la situació en què estem clavats. Us el recomano.
No és ficció, és la crònica novel·lada d’uns fets reals i com ho van viure un equip de mestres valents i compromesos amb el valencià i l’escola democràtica. A nivell personal trobo que està molt bé que un bon escriptor faça una crònica amb respecte i delicadesa per a què quede constància d’uns fets lamentables que van passar en Barx i de manera semblant en molts altres pobles valencians. Un gran agraïment a Marifé, Josep, Víctor… i tots els milers d’herois anònims que han lluitat i lluiten per la nostra llengua al País Valencià en l’ensenyament, la música, la cultura i altres àmbits socials. La història és trista perquè perden els bons com tantes altres vegades però alhora és un cant d’esperança perquè, tot i les nombroses dificultats, persecucions, despreci, … segueixen existint persones admirables i amb valors democràtics molt arrelats al llarg de tot el País Valencià
Aquesta és la història de la mestra Marifé. Una dona que en arribar a Barx esdevé capdavantera de la renovació de l'escola. Aprén el valencià -una llengua que no era la seua llengua materna- i comença a impartir les lliçons en la llengua materna dels alumnes. Tot un fet revolucionari a finals del franquisme. Les intrigues polítiques i els prejudicis dels pares dels alumnes, però, seran els obstacles que la valenta mestra tindrà per anar sortejant. Molt interessant i entretingut.
Aquest llibre tracta sobre Marifé Arroyo, una mestra castellanoparlant que no sap el valencià i, no obstant, quan comença a treballar en l'escola de Baix decideix aprendre el valencià gràcies als seus alumnes, i així aconseguir una escola del poble i valenciana en els anys 70. En aquest recorregut podem observar les diferents dificultats que se li presenten provocades pels superiors (ministeri, inspector, alcalde...) i els mateixos pares i mares, els quals volen prohibir parlar el valencià en l'escola i limitar-lo a les tres hores lectives setmanals que li corresponen segons la llei.
Els motius d'aquestos pensaments s'arrepleguen molt bé en la pàgina 188 del llibre: "associaven l'aspror del valencià a la dissort dels treballadors de la terra, emigrants indocumentats de futur incert, contrapesada a la dolçor del castellà que usaven els lluents mudats empleats de banca, per exemple, o els despreocupats feliços estiuejants, inaccessibles, i en generals els habitants més opulents de la ciutat".
Pense que és una lectura obligatòria per a tots els involucrats en l'àmbit educatiu, ja que en aquestos dies és necessari recordar el camí que hem hagut de recórrer, ple de dificultats, per a la normalització lingüística i l'eliminació dels prejudicis relacionats amb el valencià. Tot aquest moviment per a defensar l'ensenyament del i en valencià propulsat pels nostres mestres, inspectors i pares d'abans està ara mateix en perill, tenint en compte les votacions actuals de les escoles per a elegir entre valencià o castellà (llei lingüística del PP i Vox).
Esperava amb expectació endinsar-me en aquesta lectura, que contextualitze un poc històricament la meua estada com a docent a Barx. L'agafí com a préstec de la sala de mestres l'últim dia abans de les vacances pasqüeres. Trobar el temps per a poder seure i començar no ha sigut fàcil, per altres lectures que tenia pendents. No obstant això, en dos o tres dies l'he llegit de principi a final.
La història de Marifé Arroyo a Barx explica la toxicitat d'un sector de la societat valenciana que renega del seu origen i la seua cultura, disfressant de valencianisme un "anticatalanisme" radical. La ignorància i l'autoodi es fa palés al principi i al final de la lectura i acaba amb una proposta educativa molt bonica. Un exemple més que mostra com aquells que diuen no voler mesclar la política amb altres sectors, com l'educació o l'esport, són els que actuen amb més motivació política.
Reconec que certes llibertats pedagògiques descrites al llibre han trencat bastant els meus esquemes i les he hagudes de considerar amb deteniment. La història és un retrat espectacular d'integració i de defensa de la nostra cultura d'una persona d'origen castellà però amb uns ideals ben clars. Un exemple a seguir.
Dur llibre sobre l'educació al País Valencià durant la transició. De lectura fàcil i amena, però no per això lleuger. Emociona veure els durs sacrificis que van fer alguns per l'educació progressista i en valencià al mateix temps que frustra constatar que tampoc s'ha avançat tant des d'aquells anys com creiem possible.
Aquí hi ha una excel·lent oda a la trajectòria Marifé, professora d'origen castellà que, tot i això, va ser capdavantera en introduir el valencià a les aules (i per això, va ser castigada durament pels elements reaccionaris blavers i neofeixistes de l'època). Fàcil recomanació per qualsevol que vulgui capbussar-se al món educatiu de la transició seguint un recorregut personal i emocional al mateix temps.
Crònica de la lluita per una escola alternativa, valenciana i democràtica. Una escola real, la de Barx. Una mestra, la directora Marifé, amb l'equip de mestres. Una època, 1974-1982, convulsa, de grans canvis, amb el rerefons de la "batalla de València" que assolí en un petit poblet una intensitat inusitada.
La historia en sí es interesante, pero no me ha terminado de convencer la forma de contar la historia. Había momentos de brillantez que ofrecen una visión interesante de cómo se enfocaba la educación en el aula, la nueva metodología y la defensa de una lengua que es del pueblo pero tengo sensación agridulce con la crónica que no termina de ser crónica y con los saltos de tiempo.
Si el llibre no fora tan aborrit i tan mal escrit, potser seria millor. Però per poder, no pot ser més dolent Una història biogràfica interessant la fa més aborrida que una misa