Aquest llibre tracta temes diversos mirats des de la visió d'una mestra. Segurament per això he sentit simpatia i concòrdia amb les reflexions que presenta l'autora. Com per exemple que l'educació té un gran poder, en el sentit ampli i que pot servir per evitar violències. Però cal, evidentment, dedicar-hi recursos. La primera edició d'aquest llibre és del 1997. No considero que sigui antiquat, o que tracti temes poc rellevants actualment, ans al contrari, molts dels assumptes que s'hi tracten encara perduren, com la pobresa, el paper de les dones, els mitjans de comunicació, la pau, les guerres, les violències, la llengua, les lluites en defensa de la terra, el capitalisme, el comunisme...
L'estil directe de "A cau d'orella. Cartes a Roser" interpel·la a la persona que llegeix. Si bé cal destacar que el fet que estigui escrit en format carta fa que la major part dels capítols siguin amens, hi ha algunes parts que se m'han fet un xic feixugues. Tanmateix, el que més m'ha interessat ha sigut la part relacionada amb la llengua. Estic totalment d'acord amb el que comenta Miquel en relació amb aquest tema: "Si com a col·lectivitat renunciem al signe més important de la nostra identitat, esdevindrem una col·lectivitat feble, mancada d'aquell element que li aporta vida cultural, intel·lectual i espiritual. Una llengua no és només una manera de comunicar-se. Ho és, però a més representa una bella herència, un patrimoni humà que indica tota una manera de viure i de comprendre el món. Si una llengua s'empobreix, si una llengua es perd, també s'empobreixen i es perden determinades relacions humanes, determinades vivències i determinades maneres de crear." Crec que des del Principat hauríem de llegir, escoltar i sentir moltes més persones que parlen, escriuen i estimen la mateixa llengua que nosaltres.
Per acabar, vull destacar que aquestes cartes acaben parlant del demà. D'un demà que encara no arriba. Espero que la idea de demà que Miquel visualitza es faci efectiva, ja que també la comparteixo plenament: "Però és clar que gaudir d'aquesta internacionalització i d'aquesta pluralitat implica partir dels propis marcs de referència, afermar la pròpia identitat col·lectiva i la pròpia autoestima. Sentir-nos ciutadanes del món no ens impedeix, ans al contrari ens obliga, a ser nosaltres mateixes. L'arrelament a la nostra terra i a la nostra gent, el sentir-nos poble entre els altres pobles, afavorirà l'equilibri i la consistència de la nostra específica contribució al projecte comú d'un món divers per a tots."