Carme Miquel explica a la seua filla Roser i a tots els joves, fragments importants de la història més recent. També, les incògnites i sobretot les esperances del món que ens envolta.
Aquest llibre tracta temes diversos mirats des de la visió d'una mestra. Segurament per això he sentit simpatia i concòrdia amb les reflexions que presenta l'autora. Com per exemple que l'educació té un gran poder, en el sentit ampli i que pot servir per evitar violències. Però cal, evidentment, dedicar-hi recursos. La primera edició d'aquest llibre és del 1997. No considero que sigui antiquat, o que tracti temes poc rellevants actualment, ans al contrari, molts dels assumptes que s'hi tracten encara perduren, com la pobresa, el paper de les dones, els mitjans de comunicació, la pau, les guerres, les violències, la llengua, les lluites en defensa de la terra, el capitalisme, el comunisme...
L'estil directe de "A cau d'orella. Cartes a Roser" interpel·la a la persona que llegeix. Si bé cal destacar que el fet que estigui escrit en format carta fa que la major part dels capítols siguin amens, hi ha algunes parts que se m'han fet un xic feixugues. Tanmateix, el que més m'ha interessat ha sigut la part relacionada amb la llengua. Estic totalment d'acord amb el que comenta Miquel en relació amb aquest tema: "Si com a col·lectivitat renunciem al signe més important de la nostra identitat, esdevindrem una col·lectivitat feble, mancada d'aquell element que li aporta vida cultural, intel·lectual i espiritual. Una llengua no és només una manera de comunicar-se. Ho és, però a més representa una bella herència, un patrimoni humà que indica tota una manera de viure i de comprendre el món. Si una llengua s'empobreix, si una llengua es perd, també s'empobreixen i es perden determinades relacions humanes, determinades vivències i determinades maneres de crear." Crec que des del Principat hauríem de llegir, escoltar i sentir moltes més persones que parlen, escriuen i estimen la mateixa llengua que nosaltres.
Per acabar, vull destacar que aquestes cartes acaben parlant del demà. D'un demà que encara no arriba. Espero que la idea de demà que Miquel visualitza es faci efectiva, ja que també la comparteixo plenament: "Però és clar que gaudir d'aquesta internacionalització i d'aquesta pluralitat implica partir dels propis marcs de referència, afermar la pròpia identitat col·lectiva i la pròpia autoestima. Sentir-nos ciutadanes del món no ens impedeix, ans al contrari ens obliga, a ser nosaltres mateixes. L'arrelament a la nostra terra i a la nostra gent, el sentir-nos poble entre els altres pobles, afavorirà l'equilibri i la consistència de la nostra específica contribució al projecte comú d'un món divers per a tots."
El principi em va agradar bastant, de fet vaig llegir cinquanta pàgines sense adonar-me; després es va estancar un poquet, al meu parer. Els fets i els punts de vista que contava no em resultaren gaire innovadors ni sorprendents; fins I tot pense que falta humanisme en algunes parts. Es conta tot tant ràpid i es salta d’un tema a un altre que dona la sensación de poca profunditat. A més, les observacions i fets personals tampoc assoliren una major connexió.
Haver trigat gairebé un mes en llegir un llibre que no arriba a les 200 pàgines és un senyal significatiu. Possiblement, les expectatives eren altes, les memòries d'una mestra que va viure el darrer franquisme i la Transició al País Valencià explicades a la seva filla. L'error pot haver estat esperar un munt de referències a la "batalla de València" i trobar-me amb uns escrits dispersos, inconexos, sense un fil conductor clar. He llegit memòries molt millors.
Està bé si vols introduir-te d'una forma lleugera amb pinzellades xicotetes a la història del País Valencià i els Països Catalans després del franquisme. Els temes es presenten de forma prou ràpida i no se n'aprofundeix gaire.