Sònia Rescalvo Zafra va ser assassinada el 1991 a mans d’un grup de neonazis a la capital catalana, on havia arribat cercant, com moltes altres persones trans, un refugi on poder ser ella mateixa, lluny de l’opressió i la incomprensió d’una petita ciutat de províncies. Dècades més tard, i malgrat les millores institucionals i socials, Barcelona continua lluny de ser aquest refugi. Així ho demostren les quinze narracions que formen aquest quinze relats de feresa quotidiana viscuts per persones transfemenines a la Barcelona d’avui. Narrat amb una prosa crua, lírica i punyent, Com un calfred, et veig ens dona una visió de la dissidència de gènere més propera i més humana que la que solem trobar als mitjans. Testimonis reals entreteixits en una declaració de ruptura amb l’objectiu de despertar la nostra inquietud. Despertar-la, no satisfer-la.
Un gran conjunt de relats sobre anècdotes vitals que viuen una sèrie de dones trans a Barcelona. Testimonis potents que et fan empatitzar amb les injustícies que viuen i que deixen empremta. Amb una prosa planera i poètica alhora, tot i que un pèl enrevessada a vegades i una estructura original que no es fa gens repetitiva. Una lectura ben necessària!
M’ha resultat una lectura necessària perquè feia temps que em qüestionava com entendre les persones trans, sense conèixer de primera mà la seua realitat.
VIOLÈNCIA és la paraula que més present he tingut durant tota la lectura. Fa bé l’autora d’adreçar-se’ns a l’equador del llibre, per dir-nos que no passa res si necessitem una pausa. Però no li he fet cas i me l’he engolit d’una tirada. Cada relat té un punt de vista, un registre i un to molt diferents i això m’ha desconcertat una mica.
Tot i així, 100% recomanable per a les persones cis amb voluntat de, com diu juny a l’epíleg “deixar de mirar les persones trans per aprendre a veure-les”. És vital (ara més que mai) que ens arribin textos com aquest, carregats de veritat i duresa, pero alhora amb un missatge, zero naïf, de “pot ser no ho sembla, però estem guanyant (pel simple fet de ser vives)”.
Mostra la realitat trans en moltes de les seves possibilitats. Un obligatori si es vol extendre l'empatia cap a totes les dissidències i formes d'habitar-les.
La capacitat de l’autora d’endinsar-se en la pell, de fer a la persona qui llegeix viure les vivencies dels personatges, magnific. Ha estat una llegida que comença rápida i que he alentit a mesura que la tensió de les històries pujaven. Ha estat heavy, però magnific. Trobo que és capaç d’ajuntar els sentiments, jo personalment com a dona cis m’he pogut identificar i he pogut sentir la tensió i el patiment de les vivencies. Em va encantar l’epilog, tancar amb una mirada més personal de la Sònia em dona ganes de llegir-ne més d’aquella època també. Crec que estem totes juntes un cop ens adonem de qui som, de què totes som estrelles i brillem més quan ens agafem de les mans. Espero que la Rivka estigui molt orgullosa d’ella mateixa, d’haver publicat el seu primer llibre, espero que la Juny també estigui d’orgullosa, això només és el començament d’algo nou.
Aquest és un llibre ple de realitat, inquietud, asfíxia, cruesa, foscor i fredor. És dur però necessari. Anteriorment, no havia llegit relats de persones transfemenines. Aquestes són unes quantes històries, però segur que n'hi ha moltes més. Tal com diu Siva: "La gran tragèdia vista per un forat és simplement pesada".
✏️ Llibre del club de lectura feminista de la biblioteca Josep Finestres de Cervera.
Em guardo Com un calfred, et veig com un tresor que pesa i alhora allibera. Juny Siva escriu des de la ferida, des de la gola tancada que intenta respirar en un món que ofega. Els seus relats són curts, però deixen una empremta llarga —una remor d’aire, de ràbia i de tendresa que s’enfila per dins com una veritat que no es pot oblidar. Hi ha en aquestes pàgines un bleix lietaral i real, cru, que et recorda com de fràgil és viure dins un cos, dins una societat que t’assenyala o t’esborra. Però també hi ha resistència, hi ha amor, hi ha espurnes que brillen fins i tot en la foscor. Llegir-lo és reconèixer-se: en la por, en la fam, en la supervivència. LA MEVA AMIGA no busca agradar —busca dir, i ho fa amb una llengua que vibra, que tremola, que cou. I sí, aquest llibre és un cop de puny i una carícia alhora: una veu necessària que ens fa entendre, sense concessions, el preu i la bellesa de continuar existint.
Per la Sònia Rescalvo, que va ser assassinada a mans d'un grup de neonazis i per totes aquelles persones trans, que han buscat refugi i no l'han trobat.
Narra el dia a dia de les persones transfemenines, que com tu, com jo, i com la resta, són persones.