El carrer de les Camèlies

by Mercè Rodoreda

Cecília Ce va ser abandonada al carrer de les Camèlies, on va ser acollida per un matrimoni als quals abandona per cercar els seus pares desconeguts. Acabarà vivint a les barraques de Montjuïc, des d'on, empesa per la gana, es veurà obligada a anar a la Rambla a "fer senyors". Esdevindrà l'amistançada de diversos homes i la seva vida es reduirà a anar als cafès i a passejar-se per la ciutat, sense cap objectiu precís. Un cop realitzat el seu somni més profund, anar al Liceu vestida com una princesa, s'adonarà que aquell no és el seu món i, desenganyada, retornarà al temps i a l'espai que, amb la distància, descobreix com a única pàtria possible: la infantesa al carrer de les Camèlies, una infantesa envoltada de l'olor de les tasses de til·la que prenia de nena.

Genres: Classics, Spain, Fiction, Womens, Spanish Literature

256 pages, Paperback

First published January 1, 1966

About the author

Mercè Rodoreda i Gurguí was a Catalan novelist.

She is considered by many to be the most important Catalan novelist of the postwar period. Her novel "La plaça del diamant" ('The diamond square', translated as 'The Time of the Doves', 1962) has become the most acclaimed Catalan novel of all time and since the year it was published for the first time, it has been translated into over 20 languages. It's also considered by many to be best novel dealing with the Spanish Civil War.

Reviews

[Enrique · Rating 5 out of 5]

Que fácil me ha resultado entrar de nuevo en “Territorio Rodoreda”. Es una literatura rebelde e inconformista. Es realista, sí, pero absolutamente moderna. Es una prosa intimista, sensible y sensorial, yo diría que femenina por los cuatro costados.

 “Entonces puse la silla con el respaldo contra el espejo y me senté abierta de piernas. No pensaba en nada. Pasaba la manecilla de marfil por las cejas de la Cecilia del espejo. Saqué la lengua y la  eché para arriba para ver las venas que la sostenía como serpientes moradas. Golpeé el espejo con la manecilla, la deslicé hasta la rodilla ¿Encima de qué? La retiré a toda prisa, volví a acercarla al espejo y la dejé en mitad del cuello. Al cabo de un rato me la puse bajo un seno, lo levanté un poco y le pregunté al espejo cuanto valdría cada uno de mis huesos. El vientre no cuenta, el pecho no tiene precio, el corazón para guardar. Tenía que vivir hasta la muerte. Una vida son muchos días. Me erguí tan alta como era y le dije a la Cecilia del espejo que tenía que hacer algo si no quería morir en una cama de hospital y acabar enterrada de cualquier manera”.

Sus personajes muchas veces son figuras vacías que se anticipan a lo que vendría en épocas muy posteriores (también evoca por momentos a esas mujeres de V. Woolf).
Es una maravilla la capacidad que tiene la autora de meterse en la mente y contexto de una mujer humilde en busca de sus orígenes y enfrentada a su destino, la mayoría de las veces no se sabe si va a salir de esa batalla en mejores o peores condiciones de las que tenía, pero las protagonistas de Dª Mercé  siempre van a la contra, no se resignan. Hay como una rebeldía y lucha frente al destino y un muy interesante mundo interior. Que olvidada esta autora. Totalmente recomendable.

[Olivia Zurita · Rating 4 out of 5]

Vull abraçar la Cecília fort 💔

“Em passava les nits desperta i de dies estava morta”
💔💔💔💔💔💔💔

[Juan Carlos Mora · Rating 4 out of 5]

Llegir aquest llibre és com caminar per un jardí botànic en el que l'olor de cada planta t'explica una petita història. Forta i suau, com l'olor d'una flor segons la proximitat en que l'olores. La Cecilia mai deixa de caminar. No s'atura.

[Raquel M. · Rating 5 out of 5]

Què n'hem de dir? Sempre tremenda, sempre increïble, sempre ben crua i aquí especialment, Rodoreda. Un dia més pensant que si el premi Nobel tingués sentit real ella en tindria un.

[Isabel · Rating 5 out of 5]

Sublime. Se me ha erizado la piel mientras lo leía por la belleza de la narrativa. No hay nadie como ella, mi autora favorita. Tras varias decepciones lectoras, Mercè Rodreda me ha salvado de un bloqueo lector. No tengo palabras para expresar lo que me ha encantado este libro.

[Clara · Rating 4 out of 5]

M’he tornat literalment boja (o borratxa de til·la) llegint aquest llibre. M’he enganxat tant que en algun moment m’ha petat el cap per la quantitat d’històries i de personatges que hi ha i m’he oblidat d’algunes de les coses traumàtiques que li passen a la protagonista. Tot això ha fet que li acabi agafant molt de carinyo a la Cecília Ce. El final és preciós i tant de bo no ens passéssim la vida buscant coses perdudes i enterrant enamoraments. Rodoreda dixit.

[Camino · Rating 3 out of 5]

« No me atrevía a levantar los ojos y, sin embargo, tenía ganas de mirarlo todo »

Mercé Rodoreda tiene algo que sólo tienen las grandes: sus textos (y más concretamente, sus protagonistas) son inconfundibles. La literatura de Rodoreda es una identidad. Una en la que, afortunadamente, yo me encuentro comodísima: autopercibirse a través de las palabras (y los silencios) de otras es un auténtico placer.

Mercé pone en el centro de sus novelas el mundo interior de mujeres tristes, tímidas y silenciosas, subordinadas eternamente a la voluntad y la mirada de los demás. Atender a esto es un privilegio: en la vida real sería inaccesible, casi lo es para ellas mismas... Pese a ser extremadamente sensibles, estas chicas están absolutamente desposeídas de su mirada y su voz (con lo dificilísimo que es desarrollar una técnica que lo plasme en un texto!!) y sufren esa expropiación de sí mismas en todas las partes de su cuerpo.

Eso es precisamente lo que creo que le otorga a esta narrativa todo su valor: la maestría con la que retrata esa contradicción interna constante. El eterno tira y afloja entre lo que los demás esperan de mí y la exploración de lo que a mí me apetece ser. Y la valentía con la que decide ponerlo en el centro. Reivindicando un intimismo feroz, femenino y contradictorio.

No obstante, me veo obligada a dejarlo en 3.5 estrellas porque, no pudiendo evitar compararlo con La plaza del diamante (se parecen demasiado), este se queda bastante flojo: con leer el primero basta y sobra.

[Maria Botanch Fernández · Rating 4 out of 5]

M’ha fet patir. És un relat dur, cru i fosc. Una història trístíssima la de la Cecília, maltractada per la vida i tots els homes que s’han anat creuant amb ella.

La prosa de Mercè Rodoreda és simplement excelsa. M’ha captivat de principi a fi.

“Em passava les nits desperta i de dia estava morta”. Ai Cecília, t’abraço fort 💔

[ೄ Amets ⚢ · Rating 5 out of 5]

«Tot era diferent i em semblava que l'amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual i un dia que el cervell no em pesava i que la llengua no em feia nosa com una pedra a dintre de la boca vaig preguntar a l'Eladi plorant què feien amb mi a les nits, què feien amb mi.»

[Víctor Juan abelló · Rating 4 out of 5]

"Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d'un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada". I a partir d'aquí comença la història d'aquest personatge monumental que va crear Mercè Rodoreda, la Cecília Ce. Una història duríssima de supervivència, d'una dona explotada sexualment al llarg d'anys, que rep cops de tot arreu i que, malgrat tot segueix i segueix, i busca el seu camí. I tot amb Barcelona com a escenari. Cada cop que llegeixo Rodoreda se'm regira tot per dins. És la millor.

[Aina Capó · Rating 4 out of 5]

fet per aquells que tenim per hobby creuar barcelona a peu

[Anna · Rating 4 out of 5]

Quin patir, la Cecília. I quina mala bava (per dir-ho finament), la majoria d'homes amb els quals es topa al llarg de la seva vida. La narració de Mercè Rodoreda, com sempre, excel·lent. La història m'ha absorbit moltíssim. Sí que hi havia moments que no recordava qui era qui (molts personatges), i em sap greu que segurament no dec haver interioritzat bé totes les històries. Però vaja, que sempre és un plaer llegir Rodoreda, i encara que potser no és el seu llibre que més m'ha agradat, disfruto molt llegint-la.

[Laia · Rating 5 out of 5]

"Em va agafar pel coll i em va fer acostar ben a la vora. I jo, per riure, li vaig posar una mà damunt del pit i li vaig preguntar, ¿damunt de què? Mig ensonyat va contestar, una mà bonica damunt del pit. No, li vaig dir, una mà damunt de tot el sol de l'home. Li vaig posar la mà damunt del cor i li vaig preguntar, ¿damunt de què? i va dir, una mà petita damunt d'un cor. No, li vaig dir, una mà plana damunt d'unt patir. Em vaig tirar avall i li vaig posar la mà damunt d'un genoll i li vaig preguntar, ¿damunt de què? I va dir, una mà damunt d'un genoll. No, li vaig dir, una mà damunt d'un os rodó. I després li vaig posar la mà plana ben al mig, i a sota del ventre i li preguntar, ¿damunt de què? Aleshores em va agafar per sota dels braços i em va tirar amunt i quan va tenir la meva cara ben arran de la seva, em va dir rient, bandolera".

[Pau · Rating 3 out of 5]

He perseguit a la Cecília Ce, caminat al seu darrere i sense poder-la deixar. L'he somniat i tot. Recordaré el passatge de la flor del cactus durant temps. La Cecília es molt potent però la Rodoreda de vegades se'm fa molt pesada. Aquesta contradicció és la de sempre amb la Rodoreda i la que m'hi enganxa cada vegada.
El Postfaci de Stefanie Kremser de l'edició del 2020 de Club Editor, m'ha encantat. Prou de tancar els clàssics dins de campanes de vidre. A les campanes de vidre s'hi posa pols.

[irene]

Cada estiu, al mateix lloc, llegeixo un llibre de Mercè Rodoreda. Aquest any ha estat el Carrer de les Camèlies que feia anys que l’agafava de la biblioteca però no l’acabava de començar.
Les cases amb jardinets, les nits, les febres, els carrerons, les plantetes i les finestres; Rodoreda en estat pur.
Cecília Ce, una abraçadeta <3

[Míriam Freixas · Rating 5 out of 5]

Caram, la Rodoreda! Aquí m'ha fet patir prou. I acabo la novel·la estimant molt fort la Cecília Ce. Quin tros de personatge! Aquesta és una història de violència cap a les dones i cal anar preparada, perquè no hi ha treva.

[Carmen · Rating 4 out of 5]

Me parece increíble cómo escribe esta mujer. Para explicar un cohete, por ejemplo, dice que "pareciera que un demonio hubiese triturado una estrella". Qué??????!!!! En algunos párrafos, me han dado ganas de gritar del gusto que me dan esas imágenes.

[Miguel Blanco Herreros · Rating 5 out of 5]

“Y entonces no sé exactamente qué me pasó. Me iba enamorando de mí misma. Tenía la sangre, y escuché la vida de la sangre a veces dormida, roja abajo por la seda de los muslos. Me puse las manos en la nuca y eché todo el peso de los cabellos hacia arriba. Mi piel era tierna y tiernos eran los codos, y lo que sentí no puede explicarse con palabras: que yo no era como los demás, que era diferente, porque estando sola, rodeada de toallas y olor a jabón, fuera del espejo era lo que se enamora y dentro del espejo era lo enamorado.”

Las dos grandes figuras de la literatura en catalán son dos grandes damas de la literatura: Víctor Català (Caterina Albert) y Mercè Rodoreda. Ambas igual de gigantes, cada una en su estilo, y ambas ignoradas (más Albert que Rodoreda) por el mundo editorial hispanohablante, en una omisión tan injustificable como claramente política. Para hacérnoslo mirar como país.

Mi viaje con Caterina Albert no pudo ser más positivo: “Soledad” es novela magnífica, en donde aunaba una historia costumbrista, rozando el naturalismo, pero narrada de forma lírica, en un desborde de estilo y poesía que acompañó de una capacidad técnica formidable, llegando a inventar incluso un dialecto del catalán sólo para esta obra. En esta novela hay un grito desesperado de la mujer, que clama por su libertad y el derecho a hacerse cargo de su propio destino.

Rodoreda es muy diferente en su escritura. Donde Albert nos llena de lirismo y simbolismo sin límites, Rodoreda escribe como un cuchillo, con frases cortas, tajantes, sólo recurriendo a un estilo más florido en momentos muy concretos, generalmente asociados a sentimientos difíciles de explicar, como el párrafo que encabeza. Ese estilo corto y sencillo, rayano en lo coloquial a veces, nos hace entrar directamente en la mente y el corazón de Cecilia Ce, potenciado con un magistral uso de la primera persona y del monólogo interior.

Nuestro viaje es exclusivamente el viaje de Cecilia, porque sólo conocemos lo que ella piensa, dice y escucha. Para lo bueno y para lo malo, unimos nuestro destino como lectores al suyo, y puedo decir que es un viaje intenso. Es una novela rabiosa, llena de modernidad, sucia. En ella se nos habla de rebeldía juvenil, de sexualidad femenina, del aborto, de pobreza y desigualdad social, del miedo… Y, al igual que en “Soledad”, del derecho de la mujer a elegir su camino, incluso aunque eso la esté llevando al sufrimiento. En el caso de Mila, a través de su relación con la naturaleza y abandonando las cadenas que la inmovilizaban, empezando por la matrimonial. En el de Cecilia, buscando su identidad y refugiándose en donde ella se sentía más libre: ella misma, su cuerpo, su sensualidad…

Rodoreda refleja en la novela no sólo partes de su propio sufrimiento, sino también la sensación de alejamiento y de desagrado que le presenta su propia ciudad, Barcelona, tan protagonista de la novela como Cecilia. La protagonista recorre una ciudad gris y desdibujada, traumatizada por el sufrimiento de la guerra, que la autora no reconocía como el lugar donde creció. Una Barcelona llena de hombres distintos, desde ladronzuelos que viven en chabolas hasta grandes señores, jóvenes y viejos… Todos amarán a Cecilia, y todos las harán daño, mientras ella salta de uno a otro mientras se convence de que sólo puede estar con ella misma.

[Stellastorella · Rating 3 out of 5]

This book is written in the first person and the main character is an orphaned girl who grows up to be a prositute in Barcelona. (No spicy sex scenes, sorry). She is quirky and weird and doesn't really do much of anything but try to find men to take care of her. However the writing is beautiful which always impresses me when it has been translated from the original language. I'd only recommend this to someone who has some interest in Spanish culture.

[Emma]

Mercè, querida, puedes contarme lo que quieras porque tienes una capacidad narrativa única. Hechizada de nuevo con la historia de Cecilia, otra mujer enjaulada, con esa trama circular y esa prosa bella llena de flores que no ocultan el trasfondo desgarrador de lo que les esperaba a las mujeres en esa sociedad machista de posguerra.

[Marta Jordà Blanquer · Rating 5 out of 5]

Rodoreda sempre està impecable, fantàstica, meravellosa. Té un univers tan potent. És una novel·la que fa olor de mil tipus de flors. Com a lectora, he sentit que acompanyava la Cecília Ce durant el recorregut de la seua vida pels carrers de Barcelona. Les seues mancances i necessitats l'han portat a desenvolupar una personalitat molt concreta. Això sí, he patit molt amb ella. El final, que acaba per tancar una mica la incògnita de la seua aparició al carrer de les Camèlies, m'ha semblat perfecte.

[Clara Vicenç · Rating 4 out of 5]

Aquest llibre és preciós. Desconeixia completament l'argument de la novel·la i m'ha encantat (i deixat en xoc alguns moments) la història de la Cecília. Fort lo avançada que era Mercè Rodoreda per escriure una història tan crua. Ah i és fantàstic com la protagonista sempre acaba buscant la bellesa de les petites coses com les flors.

[Paula · Rating 4 out of 5]

Una senyora va venir a parlar-me perquè em va veure llegint aquest llibre i vam parlar de Mercè Rodoreda i Montserrat Roig. Em va preguntar si havia llegit Mirall trencat i em va dir que ella ho havia llegit dues vegades, en els embarassos. Una senyora encantadora i fan total de la Rodoreda. Les dues vam estar d'acord que a la Rodoreda les novel·les sempre li surten tristes i boniques.

[maria cot · Rating 5 out of 5]

m'ha encantat i no puc explicar per què. a vegades m'ha semblat autobiografia i a vegades novela de terror a lo twin peaks. pel final ja no recordava els personatges del principi perquè he tornat a deixar el llibre a mitjes però igualment ha sigut PEC

[Juliana Puig · Rating 4 out of 5]

M’ha agradat molt. El final no tant, ha tornat a fer allò que fa sempre d’escriure pàgines i pàgines sense paràgrafs a l’últim capítol i m’estressa. Però a part d’això, m’ha agradat moltíssim com és la Cecília. També penso que llegir Rodoreda és una mica com llegir thriller, o estava molt boja, però hi ha cada cosa més estranya. Suposo que aixó fa que sigui encara més seu.
És com una barreja de la Plaça i de Feliçment (tot i que no és seu). La profunditat psicològica de la dona que coneixem des de ben petita i tot el que li va passant, tot relacionat amb els homes que es va trobant pel camí. I aquest cop m’agrada molt com ella va madurant i com s’estima i es valora a ella mateixa veient com la tracta el món. Es fa fàcil d’estimar.
Com més llegeixo llibres seus més m’agrada com els escriu i els fa. Aquest me’l vull tornar a llegir d’aquí un temps.

[Ainara Onzain Sarrias · Rating 4 out of 5]

No em pot agradar més el nom de Cecília Ce.
Gènia!

I afegeixo:

!I recordo encara el dia que el color morat va entrar a la meva vida, una tarda d’estiu amb totes les persianes abaixades i amb la claror que només es veia per les escletxes."

"[...] com que els costats del front em feien el rellotge, em vaig aturar davant d’un jardí amb hortènsies florides" AAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Li vaig dir adéu amb una veu que no era la meva"

"Tot era diferent i em semblava que l’amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual!

"Es va tornar a fregar l’ull i va dir sense mirar-me que els morts feien un núvol d’amor, perquè l’amor… Li vaig preguntar: ¿què, l’amor? "

Ai, Cecília!!!!! Quin tros de personatge. Pensaré en ella quan pensi en Barcelona

[npc gr(an)dm(a) · Rating 4 out of 5]

No se que deciros de este libro, creo que simplemente he cogido cariño a la petarda de Cecilia Ce, ¿Es una petarda porque su vida es difícil, o su vida es difícil porque ella es una petarda? Pues no lo sé, quizá ambas cosas. El libro es un poco eso, pero siempre detallando la belleza de las flores y el paisaje. Cecilia ve la belleza en cosas muy raras y absurdas, y eso me emociona a ratos. Me ha gustado sobretodo el final, es como una palmadita en la espalda despues de un día súper duro. No sé, la vida es muy rara y eso es un poco lo que siento que me ha dicho este libro.

[ANNA BARBERA · Rating 3 out of 5]

3,5⭐️

m’encanta com escriu Rodoreda i és el que més m’ha agradat del llibre: ella i la seva prosa.
m’ha agradat especialment la rellevància que tenen les flors al llibre, com a amant de les plantes m’ha fascinat el relat amb tants detalls, em podia imaginar perfectament tot

peeeeeerò se m’ha fet molt dura la lectura, quina historia més terrible. aquests tipus de lectures amb tantes violències masclistes em fan patir massa i em fan no poder valorar el llibre fredament

[Marc Aura · Rating 5 out of 5]

Pensava que la Mercé Rodoreda no era per a mi, però després de llegir aquesta novel·la m'adone que m'equivocava.

Amb un llenguatge viu i un ritme constant desplega una història rica en matissos i la psicologia d'una protagonista que desafia les convencions socials i morals de l'època.

És impossible parlar de literatura catalana sense parlar de Rodoreda i aquest llibre és un exemple de per què és un dels grans noms de les lletres catalanes, i, per què també ho és de les europees.

[rogerestavagafat]

"Ell estarà molt content de conèixer una noia amb els ulls tristos, sí, sí, quan riu encara els hi té més."

Potser és un llibre més agraït de llegir en altres etapes vitals, però amb Rodoreda m'és complicat no gaudir (en la mesura que es pugui gaudir de la penúria) descobrint la Barcelona dels 40-50, els seus barris, les seves flors, l'imaginari popular, etc. (gràcies, guia de lectura de Maria Nunes). I, sobretot, la història de la Cecília Ce, d'una crudesa refinada, gairebé mística, que no necessita caure -gaire- en el grotesc per fer lluir allò de l'amor i la mort. Malgrat tots els cops que ens puguem posar les mans al cap, i si és que l'amor hi té cabuda, en tanta buidor i abús...

M'han agradat les imatges oníriques, les mencions als miralls (un clàssic ja), els moments reconfortants d'autoconeixement (resignat?), les petites manies dels personatges i la manera com clou el viatge.


Un parell de cites:
"Tot era direrent i em semblava que l'amor era la diferència entre tot el que és igual."
"A fora del mirall era el que enamora i a dintre era l'enamorat."
Les dues escenes de "Damunt de què?" [spoiler]