La Crònica narra, de forma autobiogràfica, la vida i les gestes més importants del rei (sobretot les conquestes de Mallorca i València). La història comença amb el seu naixement i acaba amb la seva mort (del 1208 al 1276)
Jaume el Conqueridor, anomenat també Jaume I d'Aragó (Montpeller, Senyoria de Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, Regne de València, 27 de juliol del 1276; en castellà Jaime o Jacobo i Santiago, en occità i català antic Jacme, en aragonès modern Chaime i en llatí Iacobus, tots provenen del nom hebreu Iaakov, que significa 'que Déu protegeixi'[5]), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte de Barcelona, comte d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys. Està enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet.
És propaganda tan descarada que de vegades he rigut i tot perquè és obvi que ses coses no havien passat com s'expliquen. Aquest senyor devia ser insuportable, però explica històries entretingudes de territoris que coneixem i això ho fa molt amè. Avui, de fet, fa 750 anys de sa seua mort i trob que ha set bon homenatge llegir això aquestos dies.
M'ha agradat la majoria d'aquest llibre. És prou interessant i molt fàcil a llegir. M'interessava molt perquè parla de llocs que conec, i la gent que li rodejava el rei. Tot i que no desenvolupen els personatges (només "allà n'hi havia tal persona i ha fet tal cosa") era interessant tractar d'entendre la relació entre els varios nobles i el rei, quins homes el fiava y quins no. Finalment el que me cridava l'atenció era les seues raons per fer la conquesta, encara que digui que era perquè déu mana, també ens vorem que necessitava diners sempre (per aço està sempre fent recorregut per les seues terres) i sabia que València seria un bon lloc per guanyar més. M'he trobat cridanera que els seus consellers li van dir que no ho intenta o que quasi no podia seguir per falta de diners o vitualles. Sabent que és propaganda i no podem fiar del tot que és veritat, encara dóna un imatge poderós del temps i fets.