What do you think?
Rate this book
Victus
«¡Lo contaré todo! Cómo jodieron al general Villarroel, cómo derrotaron nuestras victorias. Porque, hasta ahora, de aquella guerra solo he oído las versiones que vienen de arriba o del enemigo.»
VICTUS es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar.
VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles.
VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas.
Pero, ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como lo demuestra el que antes de su aparición ya se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés y el francés.
«Un huracán de aire fresco, una iconoclasta visión desde abajo que rehace el mito de 1714 con más potencia. Más vibrante. Más cercano.» Joan B. Culla, profesor de Historia Contemporánea.
VICTUS es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar.
VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles.
VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas.
Pero, ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como lo demuestra el que antes de su aparición ya se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés y el francés.
«Un huracán de aire fresco, una iconoclasta visión desde abajo que rehace el mito de 1714 con más potencia. Más vibrante. Más cercano.» Joan B. Culla, profesor de Historia Contemporánea.
608 pages, Hardcover
First published January 1, 2012
232 people are currently reading
1845 people want to read
About the author
Albert Sánchez Piñol
29 books322 followersAlbert Sánchez Piñol was born in Barcelona in 1965 and is an anthropologist and writer. His writing has appeared in several journals, and Cold Skin is his first novel. Already translated into fifteen languages, it won the Ojo Critico Narrativa prize on its original publication in Catalan in 2003.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 253 reviews
October 18, 2014
2014 is shaping up to be my year of embarrassingly late discoveries. Earlier in the year I read my first Wilbur Smith novel, "Desert God," along with Nick Harkaway, "Tigerman," and Valerio Massimo Manfredi, "Odysseus: The Oath." Each of these novels is an abject lesson that there are lots of great writers out there who need to be read . . . where oh where is the winning lottery ticket that will give me the time to read them all???
I need to add Albert Sanchez Pinol to the list of authors I have neglected - if "Victus: The Fall of Barcelona" is any indicator, Pinol is a writer of the first order. True, many seem to sniff at him as a writer who inhabits the oft-derided genre of historical fiction, but for me that is the same as sniffing at Barbara Tuchman as a "popular historian" - probably more motivated by discrepancies in book sales than anything else. Pinol's novel combines humor, anguish, terror, and a great degree of research into perhaps the most enjoyable novel I'll read this year.
Narrated by the 98-year old Marti Zuvira, a Catalan engineer who specialized in the art of siege warfare, "Victus" tells the tale of the madness of European military leaders in the late 17th and early 18th century. The early chapters tell the hilarious but ultimately sad tale of Zuvira's training as an siege engineer at the feet of the most accomplished engineer of the age. These chapters occupy about the first 100 pages of this mammoth book (if it used the same size font, it would blend in nicely with the "Song of Ice and Fire" tomes). The remainig 80-odd percent of the book sees Zuvira put those skills into practice as he fights on multiple sides in Europe's endless wars, most notably the War of the Spanish Succession.
It's a bit difficult as an American who did not specialize in modern European history to follow the entire ebb and flow of the alliances and intrigues, but that's a reflection on my shortcomings rather than Pinol's - he's not here to give a history lesson. What he gives us is the Europe of the era, one driven by leaders both national and military who are motivated by self-interest rather than any larger sense of duty or loyalty. Zuvira, a slave to love and devotion in his early years, is eventually corrupted by these forces and his soul is as shattered as his face following years of warfare.
Through this long novel exploring dark themes, Pinol never loses his sense of humor - Zuvira is a far more comic character than Richard Sharpe could ever hope to be, and he is much more serious than Flashman, but if these two were drinking in a bar and Zuvira walked in, they would welcome him as a blood brother.
Highly recommended - this is a fine translation of a terrific work.
I need to add Albert Sanchez Pinol to the list of authors I have neglected - if "Victus: The Fall of Barcelona" is any indicator, Pinol is a writer of the first order. True, many seem to sniff at him as a writer who inhabits the oft-derided genre of historical fiction, but for me that is the same as sniffing at Barbara Tuchman as a "popular historian" - probably more motivated by discrepancies in book sales than anything else. Pinol's novel combines humor, anguish, terror, and a great degree of research into perhaps the most enjoyable novel I'll read this year.
Narrated by the 98-year old Marti Zuvira, a Catalan engineer who specialized in the art of siege warfare, "Victus" tells the tale of the madness of European military leaders in the late 17th and early 18th century. The early chapters tell the hilarious but ultimately sad tale of Zuvira's training as an siege engineer at the feet of the most accomplished engineer of the age. These chapters occupy about the first 100 pages of this mammoth book (if it used the same size font, it would blend in nicely with the "Song of Ice and Fire" tomes). The remainig 80-odd percent of the book sees Zuvira put those skills into practice as he fights on multiple sides in Europe's endless wars, most notably the War of the Spanish Succession.
It's a bit difficult as an American who did not specialize in modern European history to follow the entire ebb and flow of the alliances and intrigues, but that's a reflection on my shortcomings rather than Pinol's - he's not here to give a history lesson. What he gives us is the Europe of the era, one driven by leaders both national and military who are motivated by self-interest rather than any larger sense of duty or loyalty. Zuvira, a slave to love and devotion in his early years, is eventually corrupted by these forces and his soul is as shattered as his face following years of warfare.
Through this long novel exploring dark themes, Pinol never loses his sense of humor - Zuvira is a far more comic character than Richard Sharpe could ever hope to be, and he is much more serious than Flashman, but if these two were drinking in a bar and Zuvira walked in, they would welcome him as a blood brother.
Highly recommended - this is a fine translation of a terrific work.
May 11, 2013
Opinión con spoilers
Lo que más me chocó, antes de empezar siquiera a leerlo, es que sólo estuviese en castellano. ¿Por qué me extrañó? Pues porqué estamos hablando de un escritor que escribe en catalán y que, debo señalar especialmente, lo hace haciendo gala de un amplio dominio de este, con un estilo muy definido y particular. De él ya había leído "Tretze tristos tràngols", "La pell freda" y "Pandora al Congo" y debo decir que los dos últimos son muy buenos, especialmente el último de los citados, escrito de una manera que ya quisieran muchos. El plan del autor era escribirlo primero en castellano, para acercarse más al público español que ve en este tipo de libros independentismo a punta pala y donde dejan a los catalanes como los pobres desventurados y al borbónico como el tirano. Pues bien, en este libro Piñol reparte estopa a los dos bandos y señala como única víctima al pueblo catalán. Para simbolizar que toda guerra es cuestión de escalas de grises, la historia nos la cuenta un sinvergüenza que, empezando como aprendiz del famoso ingeniero Vauban acabará en el asedio a Barcelona de 1714. Pero el tipo no es fiel a ninguna ideología, sino que pasa de un bando al otro sin apenas importarle el conflicto, hasta que se decide por el de los catalanes. Pero vayamos por partes.
A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobretodo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho. Pero no es hasta que Martí vuelve a España y nos cuenta el transcurso de la guerra que el libro no cobra interés. El protagonista, al principio en el lado borbónico y más tarde en el austriacista, nos narrará las principales batallas y hechos de esta. Además, irá escalando en la jerarquía, cosa que le permitirá conocer a los principales personajes históricos de la época. Y está realmente bien, sobretodo en su último tercio, dedicado exclusivamente a la defensa de la ciudad. Pero también debo hacer un inciso. No soy muy asiduo de la novela histórica y desconozco sus rasgos característicos, pero durante la lectura del libro me chirriaba que Martí se encontrase continuamente con todos los personajes más ilustres del momento, por muy personaje histórico que fuera. No digo que fuese un impedimento, pues el contenido histórico está hábilmente integrado con el argumento de manera que te interesas por los personajes y los hechos que de otra manera serían un poco farragosos, pero a veces pensabas "Venga, al final resulta que se encontrará hasta con el Felipe V". Por otro lado, la estructura en forma de flashbacks con la que se nos cuentan los episodios (el protagonista tiene cerca de 100 años y nos lo cuenta en plan últimas memorias) es interesante, pues entre uno y otro se nos va desgranando cosas del futuro que enriquecen la narración, como cuando habla de viajes que hizo por América del Sur o cuando aprovecha para insultar a su biógrafa.
Pero es en el retrato del conflicto, en las decisiones y convicciones de los distintos personajes donde gana aún más enteros. El bando borbónico, defensor de los ideales castellanos de someter al enemigo sin ceder y con testarudez, y el aliado por la hipocresía y la estupidez, tienen mucho que callar. Los uno por tiranos y los otros por pomposos. Sánchez Piñol, de la mano de diversos personajes nos retrata los pros y los contras de ambos bandos. Sin extenderme en demasía os citaré dos ejemplos claros de ambos bandos. Uno es cuando los borbónicos subestiman el potencial de los ciudadanos barceloneses, que con muy poco son capaces de repeler durante meses al mejor ejército del momento; miles de muertos por una planificación horrorosa. Pero es en el bando austriacista donde se llevan la palma de la estupidez. Errores tácticos garrafales de la nobleza catalana, los denominados felpudos rojos, comprometieron su victoria, como cuando podían haber asestado un golpe decisivo en Mataró y no lo hicieron porque al noble de turno le salió de las pelotas no hacerlo. O en la falta de confianza y la altanería con la que dirigían a su pueblo, que provocaron que más de una localidad del interior no se alzara a su favor.Y qué decir de la traición sufrida por los aliados extranjeros , dejando a los catalanes con el culo al aire. Digamos, para concluir, que Piñol deja en evidencia a los dos bandos. Pero es que el objetivo de esta no es otro sino que ensalzar a los verdaderos héroes: la gente normal y corriente que cogió las armas y defendió sus hogares y a sus seres queridos. Este libro es un homenaje a esa clase de héroes, no aquellos que la historia ha querido favorecer (como el noble Casanova por ejemplo), sino aquellos que no hacía falta que lo dijesen, porque lo demostraban con sus actos. Y el líder de todos ellos, en la novela, está representado por el incansable y valiente Villaroel, el defensor de Barcelona, un castellano que decidió defender la causa catalana.
Pero también debo detenerme en las motivaciones del pueblo barcelonés y de otros enclaves catalanistas. Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos. Si continuaban luchando después de no haber comido nada en todo el día y haber estado otro tanto disparando y recibiendo sin cesar no era por el ideal catalán y sus libertades, que también estaba de fondo y no lo niego, sino principalmente por salvar el pellejo de sus hijos, esposas o hermanos. Y más interesante es ver como nuestro protagonista va evolucionando hacia esas convicciones, pues el motivo principal para defender la ciudad es proteger a los suyos; no sólo a su familia, sino a todos aquellos con los que lucha codo con codo en la defensa.
En conclusión, todo aquel que quiera conocer sobre uno de los momentos más decisivos de la historia de las dos Españas, la de los castellanos y la de los catalanes, y el conflicto que hubo detrás y del que aún estamos viviendo sus consecuencias a día de hoy, este es su libro. Lo es para aquel que quiera conocer la mentalidad de dos españas muy distintas y que, precisamente por su manera de ser, así acabaron. Pero también lo es para todo aquel que le guste la novela histórica y quiera pasar un rato entretenido entre asedios y batallitas.
Lo que más me chocó, antes de empezar siquiera a leerlo, es que sólo estuviese en castellano. ¿Por qué me extrañó? Pues porqué estamos hablando de un escritor que escribe en catalán y que, debo señalar especialmente, lo hace haciendo gala de un amplio dominio de este, con un estilo muy definido y particular. De él ya había leído "Tretze tristos tràngols", "La pell freda" y "Pandora al Congo" y debo decir que los dos últimos son muy buenos, especialmente el último de los citados, escrito de una manera que ya quisieran muchos. El plan del autor era escribirlo primero en castellano, para acercarse más al público español que ve en este tipo de libros independentismo a punta pala y donde dejan a los catalanes como los pobres desventurados y al borbónico como el tirano. Pues bien, en este libro Piñol reparte estopa a los dos bandos y señala como única víctima al pueblo catalán. Para simbolizar que toda guerra es cuestión de escalas de grises, la historia nos la cuenta un sinvergüenza que, empezando como aprendiz del famoso ingeniero Vauban acabará en el asedio a Barcelona de 1714. Pero el tipo no es fiel a ninguna ideología, sino que pasa de un bando al otro sin apenas importarle el conflicto, hasta que se decide por el de los catalanes. Pero vayamos por partes.
A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobretodo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho. Pero no es hasta que Martí vuelve a España y nos cuenta el transcurso de la guerra que el libro no cobra interés. El protagonista, al principio en el lado borbónico y más tarde en el austriacista, nos narrará las principales batallas y hechos de esta. Además, irá escalando en la jerarquía, cosa que le permitirá conocer a los principales personajes históricos de la época. Y está realmente bien, sobretodo en su último tercio, dedicado exclusivamente a la defensa de la ciudad. Pero también debo hacer un inciso. No soy muy asiduo de la novela histórica y desconozco sus rasgos característicos, pero durante la lectura del libro me chirriaba que Martí se encontrase continuamente con todos los personajes más ilustres del momento, por muy personaje histórico que fuera. No digo que fuese un impedimento, pues el contenido histórico está hábilmente integrado con el argumento de manera que te interesas por los personajes y los hechos que de otra manera serían un poco farragosos, pero a veces pensabas "Venga, al final resulta que se encontrará hasta con el Felipe V". Por otro lado, la estructura en forma de flashbacks con la que se nos cuentan los episodios (el protagonista tiene cerca de 100 años y nos lo cuenta en plan últimas memorias) es interesante, pues entre uno y otro se nos va desgranando cosas del futuro que enriquecen la narración, como cuando habla de viajes que hizo por América del Sur o cuando aprovecha para insultar a su biógrafa.
Pero es en el retrato del conflicto, en las decisiones y convicciones de los distintos personajes donde gana aún más enteros. El bando borbónico, defensor de los ideales castellanos de someter al enemigo sin ceder y con testarudez, y el aliado por la hipocresía y la estupidez, tienen mucho que callar. Los uno por tiranos y los otros por pomposos. Sánchez Piñol, de la mano de diversos personajes nos retrata los pros y los contras de ambos bandos. Sin extenderme en demasía os citaré dos ejemplos claros de ambos bandos. Uno es cuando los borbónicos subestiman el potencial de los ciudadanos barceloneses, que con muy poco son capaces de repeler durante meses al mejor ejército del momento; miles de muertos por una planificación horrorosa. Pero es en el bando austriacista donde se llevan la palma de la estupidez. Errores tácticos garrafales de la nobleza catalana, los denominados felpudos rojos, comprometieron su victoria, como cuando podían haber asestado un golpe decisivo en Mataró y no lo hicieron porque al noble de turno le salió de las pelotas no hacerlo. O en la falta de confianza y la altanería con la que dirigían a su pueblo, que provocaron que más de una localidad del interior no se alzara a su favor.Y qué decir de la traición sufrida por los aliados extranjeros , dejando a los catalanes con el culo al aire. Digamos, para concluir, que Piñol deja en evidencia a los dos bandos. Pero es que el objetivo de esta no es otro sino que ensalzar a los verdaderos héroes: la gente normal y corriente que cogió las armas y defendió sus hogares y a sus seres queridos. Este libro es un homenaje a esa clase de héroes, no aquellos que la historia ha querido favorecer (como el noble Casanova por ejemplo), sino aquellos que no hacía falta que lo dijesen, porque lo demostraban con sus actos. Y el líder de todos ellos, en la novela, está representado por el incansable y valiente Villaroel, el defensor de Barcelona, un castellano que decidió defender la causa catalana.
Pero también debo detenerme en las motivaciones del pueblo barcelonés y de otros enclaves catalanistas. Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos. Si continuaban luchando después de no haber comido nada en todo el día y haber estado otro tanto disparando y recibiendo sin cesar no era por el ideal catalán y sus libertades, que también estaba de fondo y no lo niego, sino principalmente por salvar el pellejo de sus hijos, esposas o hermanos. Y más interesante es ver como nuestro protagonista va evolucionando hacia esas convicciones, pues el motivo principal para defender la ciudad es proteger a los suyos; no sólo a su familia, sino a todos aquellos con los que lucha codo con codo en la defensa.
En conclusión, todo aquel que quiera conocer sobre uno de los momentos más decisivos de la historia de las dos Españas, la de los castellanos y la de los catalanes, y el conflicto que hubo detrás y del que aún estamos viviendo sus consecuencias a día de hoy, este es su libro. Lo es para aquel que quiera conocer la mentalidad de dos españas muy distintas y que, precisamente por su manera de ser, así acabaron. Pero también lo es para todo aquel que le guste la novela histórica y quiera pasar un rato entretenido entre asedios y batallitas.
May 13, 2014
We are coming up on the 300th anniversary of the siege of Barcelona in the War of the Spanish Succession, as you are no doubt aware. What? Never heard of it? The war lasted from 1701 to 1714 and laid waste to large tracts of Europe, mostly in Spain. If you lived in Spain you would know all about it, as the topic of Catalan independence, three centuries after it was definitively lost with the fall of Barcelona, is currently looking ominously like a brewing crisis again.
Into the ferment comes Albert Sánchez Piñol with this thick historical novel, an epic with something of the picaresque, loads of 18th century military arcana, and an unapologetic affirmation of Catalan nationalism.
The protagonist is a fictionalization of one Martí Zuviría, a historical figure who was an aide to Antonio de Villarroel, the commander of the city's defense against the French and Castilian armies that besieged it from July 1713 to September 1714. In Sánchez Piñol's retelling, young Martí is a refractory youth sent away from Barcelona by his father to be educated in France; he winds up being tutored by Marshal Vauban, the foremost military engineer of the age, who turns him into a prodigy of siegecraft and defense. Zuviría then becomes embroiled in the last seven years of the war, first on one side and then the other, with many adventures of both the military and the amatory sort along the way. He acquires some mortal enemies and a family of sorts (a prostitute, an orphan and a dwarf) before finding purpose and clarity in the hopeless, apocalyptic defense of Catalan liberties against absolutist monarchy.
It's a long road and a hell of a yarn; most of it is very entertaining, even if you're not especially interested in the difference between a bulwark and a bastion. (Just as Melville couldn't resist throwing in all that stuff about whaling, Sánchez Piñol wants us to share his enthusiasm for siegecraft.) The book is also an unsparing account of the misery inflicted on populations by ceaseless warfare and an indictment of the ruling oligarchies that never fail to put their interests before those of their subjects.
Sánchez Piñol is a Catalan but wrote the book in Spanish, perhaps to make the Catalan case to the rest of Spain; an English translation is reportedly on the way from Harper Collins with no particular political baggage attached. Put it on your list; it's a great read.
Into the ferment comes Albert Sánchez Piñol with this thick historical novel, an epic with something of the picaresque, loads of 18th century military arcana, and an unapologetic affirmation of Catalan nationalism.
The protagonist is a fictionalization of one Martí Zuviría, a historical figure who was an aide to Antonio de Villarroel, the commander of the city's defense against the French and Castilian armies that besieged it from July 1713 to September 1714. In Sánchez Piñol's retelling, young Martí is a refractory youth sent away from Barcelona by his father to be educated in France; he winds up being tutored by Marshal Vauban, the foremost military engineer of the age, who turns him into a prodigy of siegecraft and defense. Zuviría then becomes embroiled in the last seven years of the war, first on one side and then the other, with many adventures of both the military and the amatory sort along the way. He acquires some mortal enemies and a family of sorts (a prostitute, an orphan and a dwarf) before finding purpose and clarity in the hopeless, apocalyptic defense of Catalan liberties against absolutist monarchy.
It's a long road and a hell of a yarn; most of it is very entertaining, even if you're not especially interested in the difference between a bulwark and a bastion. (Just as Melville couldn't resist throwing in all that stuff about whaling, Sánchez Piñol wants us to share his enthusiasm for siegecraft.) The book is also an unsparing account of the misery inflicted on populations by ceaseless warfare and an indictment of the ruling oligarchies that never fail to put their interests before those of their subjects.
Sánchez Piñol is a Catalan but wrote the book in Spanish, perhaps to make the Catalan case to the rest of Spain; an English translation is reportedly on the way from Harper Collins with no particular political baggage attached. Put it on your list; it's a great read.
March 29, 2025
9/10
Impressionant obra d'erudició barrejada amb el millor de la novel·la d'aventures. El personatge de Martí Zuviría és un d'aquells que no s'obliden. He après moltíssim sobre un moment històric les conseqüencies del qual encara s'arrosseguen i m'he quedat amb ganes de llegir la continuació, Vae Victus, encara que les ressenyes que he trobat la posen força per sota d'aquesta.
Per un cop, sabem el que passa al final abans de començar a llegir: Barcelona caurà davant dels exèrcits borbònics després de 13 mesos duríssims de setge i amb una ressistència heroica del poble, que és a qui vol homenatjar l'autor, juntament amb don Antonio de Villarroel, l'heroi de la història, que ha quedat rellegat darrere d'altres protagonistes, com Casanova, que aquí no surt gaire ben parat. El que no sabem és per què Zuviría s'acusa al principi de ser el causant de la caiguda de la ciutat, i aquest misteri és el que es resoldrà en els darrers capítols.
Com un pícaro, Martí Zuviría, "el bo d'en Zuvi", ens narra la seva atrafagada vida des de la vellesa, començant per la seva formació com a enginyer ("maganó") amb Vauban, i no estalviant-nos les les ficades de pota, els amors, el trobar-se enmig de les batalles sense haver-ho volgut, la covardia, els canvis de bàndol... És un protagonista rodó i imperfecte que apareix envoltat de secundaris extraordinaris: Amelis, Anfan, Ballester, Jeanne, Bardonenches, Berwick, Vauban, Verboom, Costa... molts d'ells personatges reals als quals Piñol regala una vida personal plena i interessantíssima. El millor, però, don Antonio de Villarroel, el castellano, la dignitat militar personificada.
Les descripcions de la Barcelona assetjada i dels patiments i la valentia del poble són extraordinàries, amb moments que fan mal al cor.
Què és el que fa que la novel·la costi una mica de llegir? Les descripcions de la tècnica bèl·lica dels sistemes de defensa i atac, interessants però molt extenses. De fet, són la clau dels molts moments de batalla i la raó de ser del personatge protagonista, encara que a vegades es fan massa llargues i denses.
"Els qui han de venir potser maleiran els nostres actes. Perquè haurem comés errors o perquè haurem fracassat. Doncs bé, que s'avergonyeixin del que hàgim fet, mai del que hàgim deixat de fer".
En resum, Victus és una d'aquelles obres que els amants de la novel·la històrica han de llegir i recomanar.
Impressionant obra d'erudició barrejada amb el millor de la novel·la d'aventures. El personatge de Martí Zuviría és un d'aquells que no s'obliden. He après moltíssim sobre un moment històric les conseqüencies del qual encara s'arrosseguen i m'he quedat amb ganes de llegir la continuació, Vae Victus, encara que les ressenyes que he trobat la posen força per sota d'aquesta.
Per un cop, sabem el que passa al final abans de començar a llegir: Barcelona caurà davant dels exèrcits borbònics després de 13 mesos duríssims de setge i amb una ressistència heroica del poble, que és a qui vol homenatjar l'autor, juntament amb don Antonio de Villarroel, l'heroi de la història, que ha quedat rellegat darrere d'altres protagonistes, com Casanova, que aquí no surt gaire ben parat. El que no sabem és per què Zuviría s'acusa al principi de ser el causant de la caiguda de la ciutat, i aquest misteri és el que es resoldrà en els darrers capítols.
Com un pícaro, Martí Zuviría, "el bo d'en Zuvi", ens narra la seva atrafagada vida des de la vellesa, començant per la seva formació com a enginyer ("maganó") amb Vauban, i no estalviant-nos les les ficades de pota, els amors, el trobar-se enmig de les batalles sense haver-ho volgut, la covardia, els canvis de bàndol... És un protagonista rodó i imperfecte que apareix envoltat de secundaris extraordinaris: Amelis, Anfan, Ballester, Jeanne, Bardonenches, Berwick, Vauban, Verboom, Costa... molts d'ells personatges reals als quals Piñol regala una vida personal plena i interessantíssima. El millor, però, don Antonio de Villarroel, el castellano, la dignitat militar personificada.
Les descripcions de la Barcelona assetjada i dels patiments i la valentia del poble són extraordinàries, amb moments que fan mal al cor.
Què és el que fa que la novel·la costi una mica de llegir? Les descripcions de la tècnica bèl·lica dels sistemes de defensa i atac, interessants però molt extenses. De fet, són la clau dels molts moments de batalla i la raó de ser del personatge protagonista, encara que a vegades es fan massa llargues i denses.
"Els qui han de venir potser maleiran els nostres actes. Perquè haurem comés errors o perquè haurem fracassat. Doncs bé, que s'avergonyeixin del que hàgim fet, mai del que hàgim deixat de fer".
En resum, Victus és una d'aquelles obres que els amants de la novel·la històrica han de llegir i recomanar.
May 27, 2025
Novela histórica que se puede leer a modo de aventuras y con el estilo tan logrado y divertido de Sánchez Piñol, sobre todo hacia el final: la primera parte puede resultar algo anodina con tanto dato técnico de murallas y defensas, pero después una vez de lleno en las batallas la narración es muy ágil.
No la he leído interesado en el conflicto bélico, que diría que está brillantemente cohesionado en la novela, sino por el propio autor, que hasta ahora en tolo lo que he leído me parece una maravilla, especialmente su Pandora en el Congo.
La primera parte nos cuenta en primera persona y con mucho sentido del humor, como novela picaresca, el aprendizaje de Martí Zuvira como ingeniero de asedio, y después aplicará esos "conocimientos" a su propia experiencia, sin perder el tono distendido, al principio en el lado borbónico y más tarde en el austriacista, mientras vive, entre intrigas y alianzas, las principales batallas hasta la caída de Barcelona en 1714.
Faltarían estrellas para valorar la calidad insuperable de la edición de La Campana, el formato, el papel, la edición, con mapas y resúmenes de hechos y personajes.
No la he leído interesado en el conflicto bélico, que diría que está brillantemente cohesionado en la novela, sino por el propio autor, que hasta ahora en tolo lo que he leído me parece una maravilla, especialmente su Pandora en el Congo.
La primera parte nos cuenta en primera persona y con mucho sentido del humor, como novela picaresca, el aprendizaje de Martí Zuvira como ingeniero de asedio, y después aplicará esos "conocimientos" a su propia experiencia, sin perder el tono distendido, al principio en el lado borbónico y más tarde en el austriacista, mientras vive, entre intrigas y alianzas, las principales batallas hasta la caída de Barcelona en 1714.
Faltarían estrellas para valorar la calidad insuperable de la edición de La Campana, el formato, el papel, la edición, con mapas y resúmenes de hechos y personajes.
May 23, 2013
Fer una ressenya d'aquesta obra requereix temps i posar en ordre tots els elements que a un li venen al cap així que ha anat avançant en la lectura. D'entrada, tenir en compte que és un llibre pensat per a l'èxit, si inclous una important col·lecció d'il·lustracions i gravats, si afegeixes al final una cronologia del desenvolupament de la Guerra de Successió i una relació de personatges, i si en fas la propaganda que en fas, és que necessites que el llibre sigui un èxit. A més publiques un llibre sobre la caiguda de Barcelona el 1714 en el moment més àlgid que l'independentisme català recorda i publiques l'edició en català a pocs dies de Sant Jordi, queda clar que la teva voluntat comercial va per damunt de tot.
Això no és un demèrit, tothom té dret a fer negoci, i l'autor compensa aquests elements amb un relat que guanya interès des d'un punt de vista novel·lístic així que s'acosta el final i que et dóna la sensació d'haver llegit un molt bon llibre. Els diferents, tot i que dispersos, elements que fan valorar-lo positivament són:
- Bona descripció dels fets bèl·lics: el desenvolupament de la guerra, les batalles més importants i l'evolució dels fets molt ben explicats.
- Impressió que l'autor s'ha documentat bé sobre arqueologia militar als segles moderns. Els admiradors de l'obra de Vauban i de les fortificacions(com és el meu cas), valorem molt positivament les pàgines en que l'autor s'entreté a explicar-nos les vicissituds dels setges i de com s'han de preparar les ciutats per sobreviure-hi.
- Política vs eficàcia: els obstacles dels diputats de la Generalitat al treball dels militars troba molts paral·lismes avui en dia. Canviem "militars" per "treballadors públics" i observem que el món dels darrers tres segles ha canviat menys del que sembla. La negativa de la Generalitat a atacar Mataró el 1713 per por a actes de revenja contra molts botiflers de cases bones que s'hi havien refugiat, episodi molt significatiu.
- Lluita de classes en època moderna: les diferències entre les classes pudents i les classes baixes catalanes, exemplificades en l'animadversió dels miquelets cap als diputats, un altre element amb incursions constants al llarg del llibre. Altra vegada, ben exemplificat en el no-atac a Mataró.
- Descripció acurada del que era Espanya abans del 1714. Ho diu molt bé al principi: "Espanya no existeix". Catalunya i Castella eren dues coses totalment diferents, tenien una visió del món radicalment diferent que propicià que topessin. El rebuig dels madrilenys a Carles III el 1710 perquè era el rei dels catalans, un dels moments més brillants del llibre. En això, veiem que les coses tampoc no han canviat tant.
- Finalment: elements d'humor molt ben seleccionats.
En definitiva, l'èxit d'aquesta obra totalment justificat. Hom disfruta de debó durant la seva lectura i ajuda a comprendre on som i perquè hi som.
Això no és un demèrit, tothom té dret a fer negoci, i l'autor compensa aquests elements amb un relat que guanya interès des d'un punt de vista novel·lístic així que s'acosta el final i que et dóna la sensació d'haver llegit un molt bon llibre. Els diferents, tot i que dispersos, elements que fan valorar-lo positivament són:
- Bona descripció dels fets bèl·lics: el desenvolupament de la guerra, les batalles més importants i l'evolució dels fets molt ben explicats.
- Impressió que l'autor s'ha documentat bé sobre arqueologia militar als segles moderns. Els admiradors de l'obra de Vauban i de les fortificacions(com és el meu cas), valorem molt positivament les pàgines en que l'autor s'entreté a explicar-nos les vicissituds dels setges i de com s'han de preparar les ciutats per sobreviure-hi.
- Política vs eficàcia: els obstacles dels diputats de la Generalitat al treball dels militars troba molts paral·lismes avui en dia. Canviem "militars" per "treballadors públics" i observem que el món dels darrers tres segles ha canviat menys del que sembla. La negativa de la Generalitat a atacar Mataró el 1713 per por a actes de revenja contra molts botiflers de cases bones que s'hi havien refugiat, episodi molt significatiu.
- Lluita de classes en època moderna: les diferències entre les classes pudents i les classes baixes catalanes, exemplificades en l'animadversió dels miquelets cap als diputats, un altre element amb incursions constants al llarg del llibre. Altra vegada, ben exemplificat en el no-atac a Mataró.
- Descripció acurada del que era Espanya abans del 1714. Ho diu molt bé al principi: "Espanya no existeix". Catalunya i Castella eren dues coses totalment diferents, tenien una visió del món radicalment diferent que propicià que topessin. El rebuig dels madrilenys a Carles III el 1710 perquè era el rei dels catalans, un dels moments més brillants del llibre. En això, veiem que les coses tampoc no han canviat tant.
- Finalment: elements d'humor molt ben seleccionats.
En definitiva, l'èxit d'aquesta obra totalment justificat. Hom disfruta de debó durant la seva lectura i ajuda a comprendre on som i perquè hi som.
May 11, 2020
4.5/5
Gran Libro. A parte de hablarnos de la guerra de Sucesión de 1714, la información que nos aporta acerca de los sistemas de fortificación tipo Vauban es extraordinaria. Totalmente recomendable.
Gran Libro. A parte de hablarnos de la guerra de Sucesión de 1714, la información que nos aporta acerca de los sistemas de fortificación tipo Vauban es extraordinaria. Totalmente recomendable.
November 21, 2012
Empezando, començant, starting.
Doncs porto 1/3 de llibre i ja m'atreveixo a dir que està molt i molt be. Quan l'acabi fare el review.
Acabat ! Excel.lent llibre sobre la derrota catalana del 11 de Setembre de 1714.
A la literatura catalana li faltava una gran novel.la sobre la derrota més important de la història de Catalunya, i en Sanchez Piñol s'ho ha currat molt i ens la regala.
Si, ho reconec, soc un fan dels seus llibres. La pell freda i Pandora al Congo estan en els meus llibres preferits dels darrers anys, i ara hi afegeixo Victus, i espero amb ànsia la fi de la triologia La pell freda-Pandora-x.
Victus, és en castellà, fet que a Catalunya va aixecar una mica de polseguera, que l'autor va finiquitar dient que li va sortir en Castellà, cosa de les muses. Personalment m' ès ben igual, com si a partit d'ara, l' Albert vol escriure en aragonès oriental, el llegiré igualment.
Doncs porto 1/3 de llibre i ja m'atreveixo a dir que està molt i molt be. Quan l'acabi fare el review.
Acabat ! Excel.lent llibre sobre la derrota catalana del 11 de Setembre de 1714.
A la literatura catalana li faltava una gran novel.la sobre la derrota més important de la història de Catalunya, i en Sanchez Piñol s'ho ha currat molt i ens la regala.
Si, ho reconec, soc un fan dels seus llibres. La pell freda i Pandora al Congo estan en els meus llibres preferits dels darrers anys, i ara hi afegeixo Victus, i espero amb ànsia la fi de la triologia La pell freda-Pandora-x.
Victus, és en castellà, fet que a Catalunya va aixecar una mica de polseguera, que l'autor va finiquitar dient que li va sortir en Castellà, cosa de les muses. Personalment m' ès ben igual, com si a partit d'ara, l' Albert vol escriure en aragonès oriental, el llegiré igualment.
March 31, 2015
I love Albert Sanchez Pinol's novels and feel like I'm in on a very great secret in being an American fan of his work. Both his previous novels are creepy and imaginative and captivating works. In this novel, he veers into historical fiction and gives the account of the Siege of Barcelona as well as an overview of the War of Succession, a point of history I wasn't privy too previously. His avatar into this world is Martí Zuviría, a character through whom Pinol brings the era to flesh. The novel is humorous, informative, action-packed, and, ultimately, heartbreaking. He makes me want to learn Spanish, or more specifically Catalonian, just so I don't have to wait for translations.
June 21, 2018
It could have been good. a book this long (700 pages) has to have something to keep you interested. As i got to pages 160-170, getting more and more boring, i thought to myself - i am not doing this to me. Still 500 boring pages to go, when my shelves contain so many good books that wait to be read.
I thought it will be some great historical adventure book in the sense of „Cathedral at the sea“ from Ildefonso Falcones. not a chance. This one presents stuff in a very didactic and pedantic and boring way. as a nontalented history teacher would talk to his students.
And I paid 20 euros for this crap !!!
I thought it will be some great historical adventure book in the sense of „Cathedral at the sea“ from Ildefonso Falcones. not a chance. This one presents stuff in a very didactic and pedantic and boring way. as a nontalented history teacher would talk to his students.
And I paid 20 euros for this crap !!!
November 27, 2013
Aviam, tinc divisió de sentiments. Per un costat m'ha agradat llegir-lo, és una manera amable d'apropar-nos a la història de Barcelona i de Catalunya i t'ajuda a fer-te una idea de com podia ser la cosa.
Per altra banda, se m'ha fet llargot, molts cops amb la sensació que hi havia més pa que formatge i que no calia que fos tant llarg.
A nivell literari, penso que el protagonista/narrador no m'ha acabat mai de ser-me simpàtic ni tan sols d'empatitzar-hi i això fa molta pujada quan has de llegir pàgines i pàgines. No entenc perquè l'elecció de la violència verbal amb que tracta a la assistent que l'ajuda a escriure, ni tan sols sé pq coi cal això de l'assistenta, al final és una transcripció o no? No s'entén.
El personatge fa coses poc creïbles i poc raonades com p.ex. que afirma que està superbé i feliç per primer cop i de sobte se'n va de la ciutat mal justificat en mitja frase.
També hi ha moments en que es narren converses i coses que passen ben lluny d'on és el personatge i per tant, es trenca la narració en primera persona i sense cap mena d'explicació. Altres vegades no i es diu directament "com que jo era auqí i allò passava allà, no tenia ni idea de què passava".
En fi, que té coses bones, però alhora el trobo inflat i un pelet fluix en altres i m'ha costat molt acabar-lo...
Per altra banda, se m'ha fet llargot, molts cops amb la sensació que hi havia més pa que formatge i que no calia que fos tant llarg.
A nivell literari, penso que el protagonista/narrador no m'ha acabat mai de ser-me simpàtic ni tan sols d'empatitzar-hi i això fa molta pujada quan has de llegir pàgines i pàgines. No entenc perquè l'elecció de la violència verbal amb que tracta a la assistent que l'ajuda a escriure, ni tan sols sé pq coi cal això de l'assistenta, al final és una transcripció o no? No s'entén.
El personatge fa coses poc creïbles i poc raonades com p.ex. que afirma que està superbé i feliç per primer cop i de sobte se'n va de la ciutat mal justificat en mitja frase.
També hi ha moments en que es narren converses i coses que passen ben lluny d'on és el personatge i per tant, es trenca la narració en primera persona i sense cap mena d'explicació. Altres vegades no i es diu directament "com que jo era auqí i allò passava allà, no tenia ni idea de què passava".
En fi, que té coses bones, però alhora el trobo inflat i un pelet fluix en altres i m'ha costat molt acabar-lo...
Want to read
September 14, 2021$1.99 on ebook platforms through 18 October 2021
June 6, 2019
(4.5/5.0) Ressenya final:
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és antropòleg de formació, escriptor i actualment col·laborador habitual del diari Ara. Es considera un dels autors catalans vius amb major projecció internacional, ja des de la la seva primera novel·la La pell freda (La Campana, 2002), que a dia d’avui compta amb més de trenta edicions, drets de traducció a trenta-set llengües i una adaptació cinematogràfica.
Amb la seva nova novel·la Victus, l’autor entra per la porta gran dins el gènere històric amb el relat dels esdeveniments que van culminar l’11 de setembre de 1714. Utilitzant la crònica biogràfica de Martí Zuviria a una serventa alemanya, seguim els passos d’un jove barceloní que intervingué en ambdós bàndols de la Guerra de Successió, i ens ofereix una visió diferent fora de les oficialistes, sense vencedors ni vençuts sinó tot al contrari. Victus és, doncs, una història plena d’herois anònims, oblidats i maltractats, ciutadans d'a peu que de ho van perdre tot per defensar els seus ideals.
Tot i aquesta força, l’obra més realista de Sánchez Piñol m'ha creat sentiments contradictoris.
L'inici és lent, i estableix un rerefons històric interessant, però que durant 200 pàgines et fa dubtar de la novel·la que has triat (parlem de França o de la Guerra de Successió?).
I, quan ja entrem a la història (vora la pàgina 150-160), s'estableix una divergència en la manera d'escriure i narrar els fets.
Per una banda, el relat històric és exhaustiu i m'ha entusiasmat a la vegada que esgarrifat els detalls bèl·lics de la Guerra de Successió; l'autor ha fet una bon treball de documentació.
Però per altra, quan alterna la trama amb una història de caire costumista farcida de detalls satírics digne de sàtires Cervantines, com són l'Amelis, l'Anfan i el Nan, on he estat a punt d’abandonar-ne la seva lectura. Hi ha detalls del narrador i protagonista on es manifesten certes actituds masclistes envers les dones que no tenen justificació.
Això podria comportar que l'hagués abandonat en vàries ocasions, si no fos perquè era una lectura obligatòria per a mi. I potser per això, he pogut arribar al clímax i descobreixes, amb el capítol del 11 de setembre de 1714, una narració magistral: tot allò que més odiava del llibre (la novel.la costumista) m'ha fet plorar i com la paròdia s'entrellaça amb el rigor històric però emocioni igual.
I que al final, le Mystère, la Paraula i per ende, el Tema, ens el desvetlli i no traeixi les expectatives del lector.
Així, es pot concloure que Victus, en el seu conjunt, és una obra molt adequada per conèixer la realitat històrica de la Guerra de Successió, tot i que s’ha de relativitzar molt la veu que utilitza l’autor per testimoniar els fets. És una novel·la per a totes les edats, però seria prudent que se n'abstinguessin aquells lectors amb més sensibilitat feminista.
Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) és antropòleg de formació, escriptor i actualment col·laborador habitual del diari Ara. Es considera un dels autors catalans vius amb major projecció internacional, ja des de la la seva primera novel·la La pell freda (La Campana, 2002), que a dia d’avui compta amb més de trenta edicions, drets de traducció a trenta-set llengües i una adaptació cinematogràfica.
Amb la seva nova novel·la Victus, l’autor entra per la porta gran dins el gènere històric amb el relat dels esdeveniments que van culminar l’11 de setembre de 1714. Utilitzant la crònica biogràfica de Martí Zuviria a una serventa alemanya, seguim els passos d’un jove barceloní que intervingué en ambdós bàndols de la Guerra de Successió, i ens ofereix una visió diferent fora de les oficialistes, sense vencedors ni vençuts sinó tot al contrari. Victus és, doncs, una història plena d’herois anònims, oblidats i maltractats, ciutadans d'a peu que de ho van perdre tot per defensar els seus ideals.
Tot i aquesta força, l’obra més realista de Sánchez Piñol m'ha creat sentiments contradictoris.
L'inici és lent, i estableix un rerefons històric interessant, però que durant 200 pàgines et fa dubtar de la novel·la que has triat (parlem de França o de la Guerra de Successió?).
I, quan ja entrem a la història (vora la pàgina 150-160), s'estableix una divergència en la manera d'escriure i narrar els fets.
Per una banda, el relat històric és exhaustiu i m'ha entusiasmat a la vegada que esgarrifat els detalls bèl·lics de la Guerra de Successió; l'autor ha fet una bon treball de documentació.
Però per altra, quan alterna la trama amb una història de caire costumista farcida de detalls satírics digne de sàtires Cervantines, com són l'Amelis, l'Anfan i el Nan, on he estat a punt d’abandonar-ne la seva lectura. Hi ha detalls del narrador i protagonista on es manifesten certes actituds masclistes envers les dones que no tenen justificació.
Això podria comportar que l'hagués abandonat en vàries ocasions, si no fos perquè era una lectura obligatòria per a mi. I potser per això, he pogut arribar al clímax i descobreixes, amb el capítol del 11 de setembre de 1714, una narració magistral: tot allò que més odiava del llibre (la novel.la costumista) m'ha fet plorar i com la paròdia s'entrellaça amb el rigor històric però emocioni igual.
I que al final, le Mystère, la Paraula i per ende, el Tema, ens el desvetlli i no traeixi les expectatives del lector.
Així, es pot concloure que Victus, en el seu conjunt, és una obra molt adequada per conèixer la realitat històrica de la Guerra de Successió, tot i que s’ha de relativitzar molt la veu que utilitza l’autor per testimoniar els fets. És una novel·la per a totes les edats, però seria prudent que se n'abstinguessin aquells lectors amb més sensibilitat feminista.
October 15, 2015
Prvi put da čitam povijesni roman koji u sebi ima tako dobrog humora!
Odličan prijevod! Knjiga je podijeljena u tri poglavlja ''Veni, vidi, victus''. Priča u sebi nosi izdaju, rat, ljubav, ponos, žaljenje, junaštvo koje na kraju završava tragično - pad Barcelone na dan 11.09.1714. Odlični dijalozi i opisi, zajedno s portretima tadašnjih političkih figura i kartama starog grada Barcelone. Ja sam uživala onda budete i vi koji volite taj ''svijet''. :)
Odličan prijevod! Knjiga je podijeljena u tri poglavlja ''Veni, vidi, victus''. Priča u sebi nosi izdaju, rat, ljubav, ponos, žaljenje, junaštvo koje na kraju završava tragično - pad Barcelone na dan 11.09.1714. Odlični dijalozi i opisi, zajedno s portretima tadašnjih političkih figura i kartama starog grada Barcelone. Ja sam uživala onda budete i vi koji volite taj ''svijet''. :)
May 17, 2016
Ensalzada y denostada a partes iguales y muchas veces no por su calidad literaria sino por lo que cuenta. A mi fuera de controversias políticas tengo que decir que me enganchó desde su primer capítulo.
May 26, 2024
Misògin, gordofòbic i molt pesat. No he pogut passar del 4t capítol, però no m'agrada tant la ficció històrica com per suportar a aquets protagonista
May 2, 2020
Hacía tiempo que tenía pendiente esta lectura, pero entre una cosa y otra no había encontrado el momento. Digamos que es una novela a la que hay que estar dispuesto a darle una oportunidad, porque muy a menudo se pierde en explicaciones sobre baluartes y artes de guerra. Da la sensación de que el autor se había documentado mucho sobre estos temas y le apetecía mostrarlos en una novela. Pero vamos por partes.
(A partir de aquí puede haber un poco de destripe)
La novela empieza bien. El proceso de aprendizaje del protagonista no está mal, a pesar de hablar de bastantes tecnicismos y hacerse un poco largo. Esta fase de la novela contiene dosis de inocencia, aprendizaje, romance y un maestro como reclaman los cánones: el mejor del mundo en lo suyo. Esto está bien, porque prepara al lector para tragarse bien las portentosas dotes del protagonista.
Lo mejor de la novela, desde mi punto de vista, es cómo está narrada. El autor es muy hábil al utilizar un tipo de narración en primera persona pero incluyendo a un personaje con el que el principal vuelve a su presente a menudo (su secretaria alemana, la que toma nota de la misma obra que está narrando y nosotros leyendo) y utiliza para excusar grandes parrafadas sobre tecnicismos de los ingenieros de la época, la inclusión de dibujos explicativos (muy instructivos, por cierto) y para actualizar el presente del protagonista.
Lo segundo más destacable es el personaje principal. Es muy atractivo, en un sentido novelesco, es el anti-héroe, un ser egoista, detestable a veces, pero que consigue caer simpático. El hecho de que sea así, un vendido ególatra, permite al autor a adentrarnos sin que nos resulte extraño, en todos los bandos de las contiendas que desarrolla.
A parte queda la credibilidad histórica de lo que se explica. Como en todas las novelas históricas, dependerá de si la fuente de la que bebe el autor, es próxima a la del lector para que guste o no. Pero si se tiene en cuenta el esfuerzo de documentación en todo lo referente a la ingeniería militar de la época, hay que confiar en que gran parte de lo que explica puede ser historia ficcionada realista.
En definitiva una novela, desde mi punto de vista, demasiado extensa y que a veces se pierde en exceso en tecnicismos, pero muy bien resuelta. Al final, queda un buen sabor de boca. Pero repito, hay que insistir quizás demasiadas páginas.
-----
Mi criterio personal:
1 : mala
2 : regular
3 : buena (o algo interesante se aprende)
4 : muy buena
5 : imprescindible
(A partir de aquí puede haber un poco de destripe)
La novela empieza bien. El proceso de aprendizaje del protagonista no está mal, a pesar de hablar de bastantes tecnicismos y hacerse un poco largo. Esta fase de la novela contiene dosis de inocencia, aprendizaje, romance y un maestro como reclaman los cánones: el mejor del mundo en lo suyo. Esto está bien, porque prepara al lector para tragarse bien las portentosas dotes del protagonista.
Lo mejor de la novela, desde mi punto de vista, es cómo está narrada. El autor es muy hábil al utilizar un tipo de narración en primera persona pero incluyendo a un personaje con el que el principal vuelve a su presente a menudo (su secretaria alemana, la que toma nota de la misma obra que está narrando y nosotros leyendo) y utiliza para excusar grandes parrafadas sobre tecnicismos de los ingenieros de la época, la inclusión de dibujos explicativos (muy instructivos, por cierto) y para actualizar el presente del protagonista.
Lo segundo más destacable es el personaje principal. Es muy atractivo, en un sentido novelesco, es el anti-héroe, un ser egoista, detestable a veces, pero que consigue caer simpático. El hecho de que sea así, un vendido ególatra, permite al autor a adentrarnos sin que nos resulte extraño, en todos los bandos de las contiendas que desarrolla.
A parte queda la credibilidad histórica de lo que se explica. Como en todas las novelas históricas, dependerá de si la fuente de la que bebe el autor, es próxima a la del lector para que guste o no. Pero si se tiene en cuenta el esfuerzo de documentación en todo lo referente a la ingeniería militar de la época, hay que confiar en que gran parte de lo que explica puede ser historia ficcionada realista.
En definitiva una novela, desde mi punto de vista, demasiado extensa y que a veces se pierde en exceso en tecnicismos, pero muy bien resuelta. Al final, queda un buen sabor de boca. Pero repito, hay que insistir quizás demasiadas páginas.
-----
Mi criterio personal:
1 : mala
2 : regular
3 : buena (o algo interesante se aprende)
4 : muy buena
5 : imprescindible
May 8, 2013
Una novela entretenida de leer aunque con clara intención. Mas que mensaje lleva "recao" y eso la lastra. Escrita al modo de Pérez-Reverte, es decir con un lenguaje muy contemporaneo y unos personajes completamente apartados del espíritu de su tiempo, consigue construir una historia del sitio de Barcelona de 1713 interesante aunque previsible (sobre todo porque las pistas que va esparciendo por el libro son mas bien espoilers). El protagonista quiere ser un antihéroe a lo Harry Flashman pero le puede la necesidad de épica catalanista. Por lo demás se deja leer y lasdescripciones de las técnicas de asedio del siglo XVIII son interesantes.
April 22, 2024
To my catalan friends:
I love historical books and friends from Catalunya recommend this one. It helped me understand their patriotism and love for Catalunya and their history. It seems to be really well researched and I enjoyed the writing and storytelling.
But I'm sorry, it's just way too long. Don't get me wrong I've read and loved historical novels from Ken Follet with over 1000 pages, but there was too much... I don't even know how to explain. Too many useless descriptions of useless stuff. The last 200 pages I skimmed to get to the end.
Please don't hate me 🫣.
I love historical books and friends from Catalunya recommend this one. It helped me understand their patriotism and love for Catalunya and their history. It seems to be really well researched and I enjoyed the writing and storytelling.
But I'm sorry, it's just way too long. Don't get me wrong I've read and loved historical novels from Ken Follet with over 1000 pages, but there was too much... I don't even know how to explain. Too many useless descriptions of useless stuff. The last 200 pages I skimmed to get to the end.
Please don't hate me 🫣.
November 18, 2012
Se trata de una novela histórica bien estructurada y documentada con un hilo argumental muy bien entretejido. El protagonista dista de ser el héroe prototípico, lo cual nos facilita el poder empatizar con el no siendo necesario ser catalán para ello. Claramente recomendable.
July 21, 2025
Aunque la empecé con ganas, al final me ha costado terminarla. Las aventuras son ocurrentes, sí, pero la narración se hace densa en ocasiones. Además, desde un punto de vista ajeno al nacionalismo catalán, ciertas ideas y comportamientos del protagonista se me hacen inverosímiles para la época. En todo caso, si no os molesta el tonillo panfletario, es una historia entretenida para iniciarse en la guerra de Sucesión.
June 4, 2024
Einige Passagen sind echt gut geschrieben. Der historische Hintergrund des spanischen Erbfolgekrieges ist aber sehr üppig, speziell wenn man da so gar kein Vorwissen hat. Der Auto schreibt sehr ironisch, was manchmal gut ist. Bei den historischen Zusammenhängen versteht man dadurch aber noch weniger wer mit wem warum gegen wen kämpft.
July 27, 2019
Dit is mijn derde en voorlopig laatste boek van Albert Sanchez Pinol een auteur wiens werk ik nu heb leren kennen tijdens een nodige afwisseling in mijn normale leesmenu.
De man die leerde bouwen, liefhebben en vernietigen, ofwel Victus zoals ik er vanaf nu naar zal verwijzen, brak en voldeed aan de verwachtingen die ik van de auteur heb opgebouwd. Het voldeed in de zin dat net zoals bij zijn vorige twee boeken ik het eerste deel verslonden heb om dan in het midden naar het einde toe vast te komen zitten in een traag moeras om dan opeens een abrupt einde mee te maken. Het brak met mijn verwachtingen omdat er letterlijk niets bovennatuurlijks in dit verhaal voorkomt waar ik meer dan verheugd om was.
Wat volgens mij het grootste troef van het verhaal is, zijn de personages. Het hoofdfiguur Marti Zuvira lijkt een beetje op wat er zou gebeuren indien men Tijl uilenspiegel zou mengen met Sancho Panza. Zowat het hele verhaal tot op het einde toe probeert hij zich zo ver mogelijk van de strijd te houden (maar ik ben toch militair ingenieur en geen soldaat toch?) en zoveel mogelijk vrouwen te versieren en mensen die hij niet kan uitstaan het hen in het gezicht zeggen of leven zuur maken. Ik mocht het figuur wel maar zeker naar het midden van het verhaal toe, wanneer ik vind dat het boek echt wel nodeloos slabakte, begreep ik hem niet meer. Tussen zijn aankomst in Barcelona en het beleg is Marti in feite een hele poos niets aan het doen en te klagen over hoe hij toch aan geld kan geraken. Waar heeft hij het over? Je bent toch een erkend militair ingenieur? Bied toch je diensten aan het leger van Oostenrijk aan? Je zou kunnen zeggen dat die dat niet deed omdat hij het leger beu was, maar dan besluit hij om het leger te volgen en daar proberen graantjes van mee te pikken? Dus opnieuw waarom meldde je je dan niet aan? Je krijgt als lezer hier echter nooit antwoord op wat voor mij de reden was dat ik het midden niet half zo boeiend vond. Het leek voor mij alsof dit stuk de overgang tussen een schelmenroman wat het eerste deel zeker is en het tragische verhaald dat het einddeel is, moest vormen, maar slaagt daar niet goed in. Misschien was vanuit dit opzicht het opsplitsen van het boek in twee een betere keuze geweest.
Andere personages die mijn hart stalen waren: generaal Don Antonio, artillerie commandant en peterseliefanaat Francesc Costra, proto guerrillero strijder Esteve Ballester en de fictieve tweeling Ducroix naast een hele reeks andere figuren die zeker ook leuk waren maar ik niet allemaal bij naam ga noemen met uitzondering van Verboom die het dichtste bij de rol van antagonist komt in dit boek. De interactie tussen deze figuren en het hoofdfiguur waren interessant vooral ook omdat bij sommigen die relatie een ontwikkeling doormaakte, een emotionele groei met name tussen Ballester en Zuvira was duidelijk zichtbaar.
Een groot deel van de personages en ook gebeurtenissen in het boek zijn historisch gestaafd in de turbulente en chaotische periode die bestempeld zijn als de laat 17de eeuwse en vroeg 18de eeuwse spaanse successie oorlogen. Indien de 17de eeuw niet eerder de 30tig jarige oorlog alsook de glorious revolution had gekend en de 18de eeuw later de 7-jarige oorlog alsook Franse en Amerikaanse revolutie niet had gekend, dan nog zou vermoedelijk deze oorlog te complex geweest zijn om bij een breed publiek te blijven hangen. De motieven en argumenten, de methodes en emoties waren dan ook ingewikkeld en met name de mogelijkheid tot wisseling van kamp is een taaie noot om te kraken voor een publiek dat nationalistische ideologie en natielegers die tot de dood vechten als "normaal" heeft in de oren geknoopt gekregen. Toch is dat net hetgeen wat verschillende figuren in dit verhaal meermaals doen, soms gemeend en soms als misleiding maar niettemin werd de daad opzich niet in vraag gesteld.
Er is echter een slimme truck die Pinol toepast om dit euvel alsook voor iemand als Zuvira vanzelfsprekende militaire en bouwkundige technieken en termen toch meer te laten uitleggen; dit is immers een relaas van Zuvira zoals hij het zogezegd vertelde aan een vrouw die het voor hem opschreef decennia na de feiten op het einde van de 18de eeuw.regelmatig vraagt de schrijfster naar meer uitleg bij bepaalde gebeurtenissen en termen die dan uiteraard voor ons bedoeld zijn. Het is een leuke truck om gebruik van voetnoten of slecht in passende tekst te vermijden.
Het voorlaatste punt dat ik ga bespreken betreffende dit boek, is de catalaanse politiek. OP verschillende momenten, zeker naar het einde toe met het eigenlijke beleg van Barcelona maar ook al eerder, worden de politieke leiders van 18de eeuws Catalonië gehekeld. De kern van het betoog van Zuvira in het boek is dat de leiders van Barcelona geen gezond respect hebben voor de harde geopolitiek en zich blijven verschuilen vrijheden, rechten en afspraken alsof die goddelijke bescherming met zich meebrengen. Een soort vastklampen aan strohalmen terwijl iemand die strohalmen in brand heeft gestoken. Ik kan mij niet van de indruk ontdoen dat dit net zo goed commentaar over huidige politieke leiding van Catalonië zou kunnen gaan. Dit boek is uiteraard geschreven en verschenen voor de huidige Catelaanse crisis maar het volgens mij niet mogelijk om de veelvuldige uiteenzettingen van het hoofdpersonage over de fictie van een gecentraliseerd Spanje en de onmogelijkheid om Catelanen en Castilianen als één volk te zien als een loutere literaire keuze te beschouwen. Het lijkt dan ook geen toeval dat in 2014 onder vermoedelijke publieke druk vanuit de Spaanse ambassade de schrijver dan toch niet zijn boek mocht presenteren in de universiteit van Utrecht.
Terzelfdertijd kan ik de schrijver niet beschuldigen van een klassiek nationalistisch verhaal geschreven te hebben. Niet alleen omdat hij de toenmalige Catelaanse leiding zo hard aanpakt. Zo was er ook een stuk over inwoners, vooral edelen, die weigerden de stad te verdedigen en daarom liever de stad ontvluchten en daartegenover generaal Don Antonio, die van een Castiaalse edelgeslacht afstamt, maar wel zijn hart aan Barcelona verloren heeft. Wie van de twee is dan de echte patriot? Dan zijn er ook nog de boeren die van de gelegenheid gebruik maakten om hun buren aan te vallen onder het nom van dat de andere verraders waren en zij dienaren van de Spaanse kroon. Het ging over zoals Pinol het verwoordt; "hun enige waarheid; dat zij van het gehucht een eindje verderop een stelletje klootzakken waren.. " Alweer geen stuk dat je in een nationalistisch boek zou vinden. Met name de figuur Ballester wordt meermaals gebruikt om frustratie en ongenoegen van het Catelaanse platteland over de "regering" en elites in Barcelona te verwoorden wat meer dan één keer er knal op leek te zijn.
Dit voorlopig laatste boek sluit voor mij een interessante ervaring af van een nieuwe auteur leren kennen, zo blijft voor mij slechts één laatste opmerking over om te maken; ik vond het jammer dat we het einde al weten. Het verhaal begint letterlijk met het dicteren van de eerste pagina aan zijn schrijfster eind 18de eeuw zodoende weten we dat alles wat Zuvira beschrijft en verteld goed zal eindigen. Er is een zeker charme en kunst om net een dergelijk boek nog steeds spannend te maken toch slaagt Pinol daar niet altijd in. Desondanks een goed boek dat zeker de moeit waard is voor iedereen die interesse heeft in de tijdperiode en militaire bouwkunde.
De man die leerde bouwen, liefhebben en vernietigen, ofwel Victus zoals ik er vanaf nu naar zal verwijzen, brak en voldeed aan de verwachtingen die ik van de auteur heb opgebouwd. Het voldeed in de zin dat net zoals bij zijn vorige twee boeken ik het eerste deel verslonden heb om dan in het midden naar het einde toe vast te komen zitten in een traag moeras om dan opeens een abrupt einde mee te maken. Het brak met mijn verwachtingen omdat er letterlijk niets bovennatuurlijks in dit verhaal voorkomt waar ik meer dan verheugd om was.
Wat volgens mij het grootste troef van het verhaal is, zijn de personages. Het hoofdfiguur Marti Zuvira lijkt een beetje op wat er zou gebeuren indien men Tijl uilenspiegel zou mengen met Sancho Panza. Zowat het hele verhaal tot op het einde toe probeert hij zich zo ver mogelijk van de strijd te houden (maar ik ben toch militair ingenieur en geen soldaat toch?) en zoveel mogelijk vrouwen te versieren en mensen die hij niet kan uitstaan het hen in het gezicht zeggen of leven zuur maken. Ik mocht het figuur wel maar zeker naar het midden van het verhaal toe, wanneer ik vind dat het boek echt wel nodeloos slabakte, begreep ik hem niet meer. Tussen zijn aankomst in Barcelona en het beleg is Marti in feite een hele poos niets aan het doen en te klagen over hoe hij toch aan geld kan geraken. Waar heeft hij het over? Je bent toch een erkend militair ingenieur? Bied toch je diensten aan het leger van Oostenrijk aan? Je zou kunnen zeggen dat die dat niet deed omdat hij het leger beu was, maar dan besluit hij om het leger te volgen en daar proberen graantjes van mee te pikken? Dus opnieuw waarom meldde je je dan niet aan? Je krijgt als lezer hier echter nooit antwoord op wat voor mij de reden was dat ik het midden niet half zo boeiend vond. Het leek voor mij alsof dit stuk de overgang tussen een schelmenroman wat het eerste deel zeker is en het tragische verhaald dat het einddeel is, moest vormen, maar slaagt daar niet goed in. Misschien was vanuit dit opzicht het opsplitsen van het boek in twee een betere keuze geweest.
Andere personages die mijn hart stalen waren: generaal Don Antonio, artillerie commandant en peterseliefanaat Francesc Costra, proto guerrillero strijder Esteve Ballester en de fictieve tweeling Ducroix naast een hele reeks andere figuren die zeker ook leuk waren maar ik niet allemaal bij naam ga noemen met uitzondering van Verboom die het dichtste bij de rol van antagonist komt in dit boek. De interactie tussen deze figuren en het hoofdfiguur waren interessant vooral ook omdat bij sommigen die relatie een ontwikkeling doormaakte, een emotionele groei met name tussen Ballester en Zuvira was duidelijk zichtbaar.
Een groot deel van de personages en ook gebeurtenissen in het boek zijn historisch gestaafd in de turbulente en chaotische periode die bestempeld zijn als de laat 17de eeuwse en vroeg 18de eeuwse spaanse successie oorlogen. Indien de 17de eeuw niet eerder de 30tig jarige oorlog alsook de glorious revolution had gekend en de 18de eeuw later de 7-jarige oorlog alsook Franse en Amerikaanse revolutie niet had gekend, dan nog zou vermoedelijk deze oorlog te complex geweest zijn om bij een breed publiek te blijven hangen. De motieven en argumenten, de methodes en emoties waren dan ook ingewikkeld en met name de mogelijkheid tot wisseling van kamp is een taaie noot om te kraken voor een publiek dat nationalistische ideologie en natielegers die tot de dood vechten als "normaal" heeft in de oren geknoopt gekregen. Toch is dat net hetgeen wat verschillende figuren in dit verhaal meermaals doen, soms gemeend en soms als misleiding maar niettemin werd de daad opzich niet in vraag gesteld.
Er is echter een slimme truck die Pinol toepast om dit euvel alsook voor iemand als Zuvira vanzelfsprekende militaire en bouwkundige technieken en termen toch meer te laten uitleggen; dit is immers een relaas van Zuvira zoals hij het zogezegd vertelde aan een vrouw die het voor hem opschreef decennia na de feiten op het einde van de 18de eeuw.regelmatig vraagt de schrijfster naar meer uitleg bij bepaalde gebeurtenissen en termen die dan uiteraard voor ons bedoeld zijn. Het is een leuke truck om gebruik van voetnoten of slecht in passende tekst te vermijden.
Het voorlaatste punt dat ik ga bespreken betreffende dit boek, is de catalaanse politiek. OP verschillende momenten, zeker naar het einde toe met het eigenlijke beleg van Barcelona maar ook al eerder, worden de politieke leiders van 18de eeuws Catalonië gehekeld. De kern van het betoog van Zuvira in het boek is dat de leiders van Barcelona geen gezond respect hebben voor de harde geopolitiek en zich blijven verschuilen vrijheden, rechten en afspraken alsof die goddelijke bescherming met zich meebrengen. Een soort vastklampen aan strohalmen terwijl iemand die strohalmen in brand heeft gestoken. Ik kan mij niet van de indruk ontdoen dat dit net zo goed commentaar over huidige politieke leiding van Catalonië zou kunnen gaan. Dit boek is uiteraard geschreven en verschenen voor de huidige Catelaanse crisis maar het volgens mij niet mogelijk om de veelvuldige uiteenzettingen van het hoofdpersonage over de fictie van een gecentraliseerd Spanje en de onmogelijkheid om Catelanen en Castilianen als één volk te zien als een loutere literaire keuze te beschouwen. Het lijkt dan ook geen toeval dat in 2014 onder vermoedelijke publieke druk vanuit de Spaanse ambassade de schrijver dan toch niet zijn boek mocht presenteren in de universiteit van Utrecht.
Terzelfdertijd kan ik de schrijver niet beschuldigen van een klassiek nationalistisch verhaal geschreven te hebben. Niet alleen omdat hij de toenmalige Catelaanse leiding zo hard aanpakt. Zo was er ook een stuk over inwoners, vooral edelen, die weigerden de stad te verdedigen en daarom liever de stad ontvluchten en daartegenover generaal Don Antonio, die van een Castiaalse edelgeslacht afstamt, maar wel zijn hart aan Barcelona verloren heeft. Wie van de twee is dan de echte patriot? Dan zijn er ook nog de boeren die van de gelegenheid gebruik maakten om hun buren aan te vallen onder het nom van dat de andere verraders waren en zij dienaren van de Spaanse kroon. Het ging over zoals Pinol het verwoordt; "hun enige waarheid; dat zij van het gehucht een eindje verderop een stelletje klootzakken waren.. " Alweer geen stuk dat je in een nationalistisch boek zou vinden. Met name de figuur Ballester wordt meermaals gebruikt om frustratie en ongenoegen van het Catelaanse platteland over de "regering" en elites in Barcelona te verwoorden wat meer dan één keer er knal op leek te zijn.
Dit voorlopig laatste boek sluit voor mij een interessante ervaring af van een nieuwe auteur leren kennen, zo blijft voor mij slechts één laatste opmerking over om te maken; ik vond het jammer dat we het einde al weten. Het verhaal begint letterlijk met het dicteren van de eerste pagina aan zijn schrijfster eind 18de eeuw zodoende weten we dat alles wat Zuvira beschrijft en verteld goed zal eindigen. Er is een zeker charme en kunst om net een dergelijk boek nog steeds spannend te maken toch slaagt Pinol daar niet altijd in. Desondanks een goed boek dat zeker de moeit waard is voor iedereen die interesse heeft in de tijdperiode en militaire bouwkunde.
March 13, 2013
Me ha encantado. No podía parar de leerlo. Te quedas con la sensación de que con el paso del tiempo y de los siglos, la humanidad muestra la historia muchas veces según le conviene, de que no todo es blanco o negro, de que no siempre los buenos son tan buenos ni los malos, tan malos, de que muchos personajes reales que intervinieron de forma decisiva en nuestra historia han sido injustamente olvidados, y otros que mejor hubiera sido olvidarlos, ahi están, en todos los libros con todos los honores habidos y por haber, y de que las guerras, naciones contra naciones, pueblos contra pueblos, como siempre, como ahora, siempre las ha propiciado el poder, la política, la corrupción y el dinero.
Gran libro. 100% recomendable para todo el mundo, sobre todo catalanes y castellanos.
Gran libro. 100% recomendable para todo el mundo, sobre todo catalanes y castellanos.
August 21, 2016
OH GOD, how do I even review this book? My knee-jerk reaction to finishing it was, FINALLY!
The translator has done a wonderful job. The book has many beautiful passages, quotable lines and interesting reflections on war and other things. As research material into the era and for glimpses of the Catalan culture, it's 5 stars. But it's so damn violently misogynistic and permeated with rape and it portrays ALL women as sexual objects even when they're allowed some agency - how DARE the narrator's nurse/secretary be ugly in his eyes? what a terrible crime! So it honestly just makes me scared of men. (Like, Game of Thrones has that effect on me.) I don't care how accurate such a depiction is, it's terrifying and terrible to read.
The translator has done a wonderful job. The book has many beautiful passages, quotable lines and interesting reflections on war and other things. As research material into the era and for glimpses of the Catalan culture, it's 5 stars. But it's so damn violently misogynistic and permeated with rape and it portrays ALL women as sexual objects even when they're allowed some agency - how DARE the narrator's nurse/secretary be ugly in his eyes? what a terrible crime! So it honestly just makes me scared of men. (Like, Game of Thrones has that effect on me.) I don't care how accurate such a depiction is, it's terrifying and terrible to read.
December 17, 2012
Albert Piñol s'ha "perez-reverteritzat". No trobo pràcticament cap diferència entre "Victus" i "Asedio" o "Un dia de cólera" de Pèrez- Reverte. A més, Piñol ha optat per un estil més best-seller, sacrificant l'originalitat que es troba, per exemple, a "La pell freda".
Al marge d'això, és llibre és un passa-pàgines de primera magnitut i descobreix coses del setge borbónic a Barcelona que costa trobar a molts llibres d'història.
En definitiva, un gir important en la trajectòria de l'autor (sembla que d'èxit) i un llibre entretingut, d'un ritme coherent i uns personatges sòlids.
Al marge d'això, és llibre és un passa-pàgines de primera magnitut i descobreix coses del setge borbónic a Barcelona que costa trobar a molts llibres d'història.
En definitiva, un gir important en la trajectòria de l'autor (sembla que d'èxit) i un llibre entretingut, d'un ritme coherent i uns personatges sòlids.
November 16, 2020
Quizá el mayor debe de esta novela sea lo extremadamente parcial que es, rozando lo propagandista. Cuando hace referencias a supuestos reyes catalanes dan ganas de cerrar el libro y ponerse a otra cosa.
Por lo demás es una novela entretenida por momentos, que empieza bastante bien pero luego va perdiendo fuerza. No llegue a empatizar prácticamente con ningún personaje, mucho menos con el protagonista.
No la recomendaría.
Por lo demás es una novela entretenida por momentos, que empieza bastante bien pero luego va perdiendo fuerza. No llegue a empatizar prácticamente con ningún personaje, mucho menos con el protagonista.
No la recomendaría.
January 2, 2014
Excelente. Maravillosa. Te engancha, te emociona. Pocas novelas históricas hay que me hayan gustado tanto. La recomendaría una y otra vez. Gran relato, te va guiando durante todos los pasos del protagonista, siempre con datos fieles y contrastados. Un 10.
November 1, 2014
Very good fictional read with some interesting background and insight on the relationship between Barcelona and Madrid in the present day
November 20, 2022
7/10
Quan pugui faig ressenya. En resum, tinc sentiments opostats. D'una banda, hi han elements que he gaudit força, i d'altres parts que se m'han fet llargues.
Quan pugui faig ressenya. En resum, tinc sentiments opostats. D'una banda, hi han elements que he gaudit força, i d'altres parts que se m'han fet llargues.
Displaying 1 - 30 of 253 reviews