Vent de grop no és una novel·la rosa d’Aurora Bertrana. L’amor entre un pescador de la Cala i una turista anglesa no és l’espina dorsal de l’obra, sinó que és el pretext a partir del qual l’escriptora gironina descriu l’eclosió del turisme a la Costa Brava durant els anys seixanta. Bertrana parteix del xoc entre cultures, generacions i maneres de viure i veure el món. Es fa ressò, doncs, d’uns temps que estan canviant. Això a banda, el català empordanès, al costat del castellà defectuós dels turistes, així com l’anglès, el francès i l’alemany basteixen un volum ric, amb diàlegs àgils i directes que fan avançar l’acció de la Costa Brava a Londres. Vent de grop va ser un èxit de vendes, malgrat que també va generar escàndol. Així mateix, es va adaptar al cinema amb el títol La larga agonía de los peces fuera del agua (1970) protagonitzada per Joan Manuel Serrat.
Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974) és una de les grans figures del feminisme català. Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana, Aurora aprofita els estudis musicals per obrir-se camí lluny de la família i comença a guanyar-se la vida a Barcelona tocant de nit en un trio femení, abans de fundar a Ginebra la primera jazzband formada íntegrament per dones. Del seu pas per la colònia francesa de Tahití en surt el primer llibre que publica, Paradisos oceànics, aviat seguit per El Marroc sensual i fanàtic, llibre de viatge i estudi sobre la condició de la dona en un país musulmà. Poc abans d’esclatar la Guerra Civil, esdevé redactora en cap de Companya, la revista femenina del PSUC, i el 1938 s’exilia a Suïssa, d’on no tornarà fins al cap de deu anys. El seu exili en un país europeu, quan la majoria d’escriptors catalans es refugien a Amèrica, marca la seva obra posterior. Les novel·les Entre dos silencis (1958) i Tres presoners (1957) recullen la seva experiència al poble francès d’Étobon, on arriba just després de l’armistici del 1945, i elaboren una vivència que la literatura de l’època aborda rarament: la de les dones davant la guerra i la reconstrucció.
Amagat sota l'aparença de novel·la rosa, Betrana retrata el xoc cultural, social i històric que suposa l'arribada del turisme a la Costa Brava. A nivell lingüístic retrata (pel que diuen i per com ho diuen) els pescadors empordanesos. És totalment essencial llegir la nota editorial, les paraules al lector i l'epíleg d'aquesta boníssima edició. Sabent que era tan amiga de la Caterina Albert me l'estimo encara més!!
M'ha semblat un text molt valent. Publicar el 1967 la història d'un amor d'estiu entre un noi de la Costa Brava i una turista anglesa, explicar les reaccions que això provoca entre els vilatans, veure el terratrèmol sociocultural que va implicar el turisme de masses a la costa catalana... Fascinant!
M'ha agradat molt, i a més un encert llegir-la en època estiuenca, li dona un plus. El llibre explica l'amor frustrat entre un pescador de la Cala i una turista anglesa. Tot i voler ser una novel·la rosa, això només és el pretext per parlar de la història d'una gent, un paisatge, un país en plena transformació on els temps estan canviant, per un turisme massiu que envaeix la Costa Brava. Amb un vocabulari molt especial, ric, amb paraules que parlaven els habitants de la costa empordanesa, i amb una barreja d'idiomes estrangers, la fan molt especial i amena. També el pensar de la gent del poble, crítica amb l'amor dels dos protagonistes. En un conjunt, un encert de lectura molt recomanable i que no decau en cap moment. L'edició de "ela geminada" és molt acurada i amb un epíleg molt ben traçat, que t'acaba de col·locar en el context de l'època en què la novel·la va veure la llum. Primer llibre que llegeixo d'Aurora Bertrana i no serà l'últim.
Vent de grop vol esdevenir una novel.la rosa, com diu la seva autora, però del que realment ens parla, és d'una forma de viure, de parlar i de sentir que arrel de l'esclat del turisme a la Costa Brava, mai més tornarà a ser igual.
Com bé diu Adriana Bàrcia, autora del epíleg, "és la història dels joves de l'època i la d'un fenòmen local, que es projecta en un de més general. És la història d'una gent, un paisatge, un país en plena transformació. I és que els temps estaven canviant".
novel·la excel·lent que ens parla de la transformació de la costa brava (o del país) on es perden els oficis tradicionals, la pesca, en favor del turisme, els hotels i els cafès a primera línia de costa. és la història del rafel i la mabel, un amor d'estiu que s'allarga més del compte. els personatges secundaris afegeixen profunditat a l'obra amb uns diàlegs directes divertits i que reflecteixen el parlar empordanès de l'època. tourist go home que diuen ara.
M'ha encantat l'ambientació i la llengua, com si ho pogués viure jo mateixa, i la crítica i la ironia. L'epíleg m'ha semblat molt interessant i m'ha creat la necessitat d'anar corrents a comprar-me 'Cendres'.
A diferència de la primera obra que vaig llegir de Bertrana, la qual va passar per la meva vida sense pena ni glòria, puc dir que aquesta història sí que m'ha agradat. Potser perquè fa un retrat de la Costa Brava dels anys seixanta que he pogut extrapolar a casa meva, a Mallorca.
L'argument central gira entorn de l'amor frustrat entre un pescador de la Cala, en Rafel, i una turista anglesa, la Mabel. Però no, no és una novel·la rosa, ni romàntica, ni res per l'estil, sinó que Bertrana va més enllà i exposa una realitat que als nostres dies fa més mal que bé, és a dir, l'arribada massiva de turistes.
Agafant les paraules d'Adriana Bàrcia "Vent de grop retrata un fenomen geogràfic, històric i antropològic. L'amor malaurat és una peça de l'engranatge que remet a una crisi més àmplia. Bertrana retrata el xoc i les conseqüències. Descriu la trobada entre cultures diferents en un espai determinat. Els vilatans es rendeixen a uns estrangers que els omplen les butxaques fàcilment."
A més, l'autora al principi de l'obra dirigeix unes paraules al lector, paraules que personalment m'han fet molta ràbia perquè també és una realitat ben present als nostres dies: "L'acció de Vent de grop transcorre a la Costa Brava, on, actualment, la llengua menys parlada és el català". Però ella fa que els seus personatges parlin amb un català empordanès ben viu, el qual mescla amb el castellà xampurrejat pels turistes i algunes aparicions d'altres llengües. I així ho expressa Bertrana: "no solament la meva novel·la sinó tots els diàlegs entre la gent del poble són escrits en llengua vernacls, però en lloc de fer-los parlar el català més o menys culte i literari que procurem parlar a Barcelona els ciutadans d'una certa cultura, he posat tots els meus sentits a escriure els diàlegs en aquell català que parlen els pescadors empordanesos i llurs mullers en les converses familiars i íntimes." I no vos enganyaré, és un gust que reivindiques el parlar propi de la zona front l'estàndard, però malauradament s'està perdent.
I encara afegeix: "Dubtava entre respectar aquelles expressions i termes, per altra banda tan espontanis i naturals, o substituir-los per altres temes i altres expressions més correctes i pulcres. Finalment els he deixat tal com els havia sentit i escrit de primer raig, exposant-me, i em reca, a ésser censurada pels esperits sensibles. Però no puc trair l'essència mateixa d'aquest parlar, sense trair també aquells mateixos que se'n servien i m'han inspirat la novel·la." És probable que ara me fiqui dins un fregat, però m'és igual. Encara ara passa això que exposa Bertrana, he vist com gent canviava el seu parlar i es passava a l'estàndard, mai ho he entès i mai ho entendré, no hi ha res que faci més rica la nostra llengua que la seva diversitat. I encara diré més, aquells que pensen que el seu parlar és el correcte (sap greu dir-ho, però acostumen a ser la gent de Barcelona) no només anau erronis sinó que feu mooooolta vessa.
Un llibre deliciós, l'escriptura àgil i la riquesa del vocabulari m'han fascinat i la història i el context estan molt molt ben construïts. Una lectura fresca que és com guaitar una finestra als inicis del turisme.
M’ha encantat que estigués escrit, tal i com avisa la nota introductòria, en llengua vernacla. Com a parladora en accent m’entusiasma llegir-ne, també. “Fenomen geogràfic, històric i antropològic”, tot i no haver compartit la cultura de viure en un lloc invait per turistes, si que he vist moltes semblances entre els pescadors i els pagesos; tots els pobles funcionen igual, veig. Tot i que cap al final he odiat a en Rafel, no ho tinc gens en compte perquè estic massa impressionada amb tot el que el llibre retrata (i al final, aquest beneit, és lo de menys). Em declaro fan de l’Aurora Bertrana!
"Vent de grop" és un retrat de què provocava el turisme durant els anys seixanta a la Costa Brava: ventades, amors, desamors, enfrontaments, canvis, escàndols, batzegades. Un turisme que donava -i dóna- diners i empobria -i empobreix- alhora. En aquell moment aquesta novel·la devia sacsejar. Actualment, llegint-la amb perspectiva, encara ens ha de neguitejar més. Bertrana demostra que explicant el fet més local es pot arribar a parlar de problemes globals. I que escrivint en un català no normatiu es pot parir un gran llibre.
Home… Una miqueta de novel·la rosa sí que és, eh! Sense voler desmerèixer l’autora (ella mateixa és la primera que ho diu). Hi havia escenes que em feia coseta llegir al metro, em sentia com una quarentona llegint Cinquanta ombres. Això no trau que sigue una bona novel·la, però ho dic per la gent (o especialment les editorials) que fan tombarelles per justificar que no és una novel·la rosa. Doncs sí, ho és, i sí, també tracta el tema de la transformació urbanística i el model de turisme de la Costa Brava (una mica de fons, també et diré). Però no deixa de ser una novel·la rosa, no passa res.
Un llibre bastant interessant la veritat, s'ha de llegir tot, pròleg i epíleg, són tan importants per entendre la totalitat de llibre.
El llibre està dividit en dues parts; la primera em sembla una obra d'art, tot, la història principal, personatges secundaris... sobretot com a través de la història principal relata el canvi de la costa brava, bastant espectacular.
La segona part també està molt bé, però m'ha resultat més feixuga.
Pobre Rafel, el pescador guapot víctima de les males arts de la Mabel, l'angleseta forrada i alliberada que es diverteix amb ell!! Molt més que una novel·la rosa, encara que també, és tota una metàfora del capitalisme vampíric que ha arrabassat les nostres costes amb la connivència dels locals que hi han vist un mitjà per enriquir-se. El català, preciós!
Una novel·la lleugera i senzilla que m'ha agradat molt. Amb el llibre he après que mai no m'he d'enamorar d'un guiri i que tourist go home. visca la Bertrana!
He gaudit força llegint Vent de Grop d'Aurora Bertrana. Lectura ràpida i senzilla, amb personatges molt ben trobats. El que la fa més interessant i memorable és la forma en què l'autora utilitza el llenguatge dels pescadors de la zona, aportant autenticitat a la història.
Una novel·la fantàstica sobre l'arribada del turisme a la Costa Brava a finals dels seixanta. La trama del jove que s'enamora d'una turista anglesa serveix per explicar el xoc generacional i els canvis de costums.