Surt el sol i encara plou

by Marta Grau, Pau Estrany

La Nora ho acaba de deixar amb en Guillem i viu per primera vegada sola al vell pis de Gràcia que compartia amb en Biel, en Pedro i l'Aina quan tot just estrenaven la joventut, ara fa deu anys. Un matí, a la seva tristesa habitual s'hi afegeix el malestar d'una ressaca i el maldecap d'haver dormit al costat d'en Biel, el seu excompany de pis de Mallorca. En Biel no té ressaca, però sí vol tornar a viure a Barcelona perquè s'ha cansat de la humitat d'Escòcia, i no entén les dones, especialment la Nora, la seva excompaya de pis de Barcelona.Surt el sol i encara plou és una història d'amistats, amors i sentiments intermedis d'una generació que va créixer amb la Telecogresca i la Geofarra, els pisos d'estudiants on mai s'escombrava, els Erasmus sense telèfon mòbil, que ballava a la sala Zeleste, els Enfants i Plataforma després de fer cerveses per les terrasses de Barcelona i que passava els llarguíssims estius universitaris entre les festes de Ciutadella, per Sant Joan, les de Gràcia i les de la Mercè. Escrita en català i en mallorquí, i des del punt de vista d'una noia barcelonina i d'un al·lot mallorquí, Surt el sol i encara plou mostra de manera dual i emotiva el pas del temps, i narra les peripècies d'uns personatges que intenten arribar als trenta amb dignitat.

368 pages, Paperback

First published January 1, 2013

Reviews

[Angela · Rating 3 out of 5]

És un llibre singular perquè està escrit en dos dialectes diferents, depèn de si el narrador és el personatge mallorquí o la jove barcelonina (crec que era de Barcelona, fa anys que el vaig llegir). També em va semblar curiós perquè mostra el xoc lingüístic i cultural que hi ha entre els habitants de Barcelona i els de Mallorca, i descriu vivències típiques dels estudiants universitaris a la Barcelona de finals dels 90 i principis dels 2000. No és un llibre excel·lent, però sí que l’he recomanat a persones que han passat la seva etapa universitària a Barcelona i a aquells que han tengut contacte amb gent mallorquina.

El títol és una frase d’una cançó d’Antònia Font. No podia faltar una referència a la seva música. Si els catalans joves d’aquella època coneixien alguna cosa de Mallorca, era aquest grup.