Fantasia, humor, cordialitat, to líric i, per damunt de tot, un coneixement exhaustiu dels mecanismes del cor i de la intel·ligència: aquestes serien algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, surrealista i hiperrealista, bruixot dels recursos impensables, inventor de paraules. Els contes de Calders, com ha escrit Josep Faulí, sempre corren per aquests espais indefinits, entre la realitat i la irrealitat: "de la realitat a la irrealitat, Calders va i ve sense esforç, amb naturalitat. Tot és u. No hi ha diferència per a ell, ja que no es detura a la superfície". Doncs bé: heus aquí amb una mostra inèdita fins ara, nova de trinca, dels nous contes de Calders. Amb títols que segur que no suggereixen el desenllaç insòlit de situacions massa quotidianes: "De teves a meves", "Mort a data fixa", "Amb l'ajut de la informàtica", "Cicle de terror"... fins a trenta-dos contes que acaben més o menys bé.
Escriptor, periodista i dibuixant. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts. Es donà a conèixer a L'Esquella de la Torratxa (1936), revista que dirigí durant la darrera època amb Avel·lí Artís i Gener. El 1936 publicà un primer recull de contes, El primer arlequí, i la novel·la La glòria del doctor Larén (reeditada el 1994). El 1938 fou finalista del premi Crexells amb la novel·la Gaeli i l'home déu (posteriorment perduda i editada el 1986), i escriví la crònica de guerra Unitats de xoc. Arran de la guerra civil s'exilià a França, i després, a Mèxic, on residí fins al 1963. Hi fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista Lletres, redactà Fascicles Literaris (1958-59) i col·laborà en La Revista de Catalunya, La Nostra Revista i Pont Blau. El 1954 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955), considerada la seva obra més significativa, la qual, juntament amb altres llibres de narracions (Gent de l'alta vall, 1957; Demà, a les tres de la matinada, 1959; Aquí descansa Nevares, 1967), constituí el volum Tots els contes (1968). Posteriorment publicà Invasió subtil i altres contes (1978), Tot s'aprofita (1983), De teves a meves (1984), Un estrany al jardí (1985) i L'honor a la deriva (1992) i les novel·les L'ombra de l'atzavara (1964, Premi Sant Jordi) i Ronda naval sota la boira (1966), un recull de les col·laboracions en revistes i publicacions, El desordre públic (1985), i Mesures, alarmes i prodigis (1994, Premi Crítica Serra d'Or), selecció dels articles d'opinió publicats a la secció 'El davantal' de l'Avui. L'any 1979 el muntatge teatral Antaviana, del grup Dagoll Dagom, sobre peces de la seva narrativa, aconseguí un èxit extraordinari de crítica i públic i desvetllà un nou interès per la seva obra, que assoleix, amb la combinació de la fantasia i de l'humor, un extraordinari to líric. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1986, el 1992 fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1993 rebé el Premi Nacional de Periodisme. Hom ha publicat pòstumament Cartes d'amor (1996) i la novel·la La ciutat cansada (2008), inacabada. El 2009 es presentà l'edició crítica no comercial de dues altres novel·les inacabades, La marxa cap al mar i Sense anar tan lluny, escrites a l'inici i al final dels anys seixanta, respectivament.
Els cinc primers contes són fluixos. Però no vos desanimeu. A partir del sisè, es desperta el geni d'en Calders i ja no afluixa. El conte "El dia del judici" és un dels més esbojarrats (i bons) que he llegit mai.
oioioi quina cosa més xula. la tercera part m'ha encantat. i de fet... no, es que tot sencer m'ha encantat. si això fos letterboxd, estaria als preferits. pere, inlof, m'has deixat. voldré llegir més de tu. m'has fet somriure molt. i m'has fet pensar coses que mai he vist escrites però que he pensat molts cops. 10/10
ps. contentíssima que aquest llibre hagi estat amb el que completava el 2023 reading challange (fa vergonyeta que sigui tan poc ambiciós però it is what it is): 17. a més avui és 17. 1717. és el meu número preferit, qui em conegui ho sap. i això és una prova del motiu pel qual l'és. i avui he donat sang per primer cop! tot rodó
Si acceptem que tot ja ha estat dit i explicat abans, l'únic que podem exigir d'un escriptor és que sigui capaç de dir el que ha estat dit i explicat mil i una vegades amb un estil propi i intransferible. Sens dubte Pere Calders va aconseguir aquest propòsit, el de trobar un estil personal i inconfusible. Sí, la forma en que passa de la realitat a la irrealitat, de la quotidianitat a la fantasia, és única. I el seu sentit de l'humor resignat i la seva lúcida ironia que donen a tota la seva obra una tendresa per les coses petites també ho és. Tot això fa que els seus contes, a més d'originals i personals, siguin deliciosos, petites meravelles. 'De teves a meves' no és cap excepció.
Aquest recull es divideix en tres parts. La primera reuneix una sèrie d'anècdotes que més aviat retraten amb una fina ironia tipus de persones reconeixibles per tots, encara que en un principi puguin semblar personatges massa exagerats o excèntrics. I el primer conte, el que dóna títol al recull, és una autèntica meravella. En només dos pàgines Calders exposa d'una manera divertida i brillant una conversa entre dos personatges que ens fa veure l'absurda que resulta una crisi existencial quan no hi ha motius materials per tenir-la. Però 'Entreacte' que explica com un noi ha de festejar el pare de la seva enamorada també és una delícia.
La tercera part del recull està formada per contes breus que tenen molt més suc del que sembla en un principi i que són un prodigi de la condensació. Però els millors contes els trobem a la segona part. En aquesta part a través d'històries surrealistes Calders ens acaba explicant com la vida sempre està dominada per les lleis de l'atzar. Són els millors contes perquè transcendeixen l'anècdota divertida i ens acaben parlant de l'absurditat que hi ha en qualsevol existència, una cosa totalment universal i reconeixible per tots.
No sé com s'ho fa, però encara que sempri parli del mateix, Calders mai em decepciona.
Pere Calders és un mestre de l'absurd. Ningú com ell per invenar situacions que fluctuen en poques línies d'un costumbrisme burgès canònic fins a escenes d'una inversemblança que escapa de tot esquema racional. En ell es compleix la màxima del narrador com a inventor de mons. Calders no recrea el món tal i com el coneixem, sinó que directament en crea de nous, mons de manufactura pròpia en els quals tota lògica queda abolida o, com a mínim, hàbilment deformada i tergiversada.
Experiments atòmics dins d'una fàbrica de sopes en pols, judicis en els quals jutge i fiscal acaben convertint-se en acusats, embalsamadors i desembalsamadors, microguerres civils en un dinar familiar, joves que acaben festejant amb el futur sogre per tal de poder-se casar amb la noia que estimen, pessebres casolans que han de passar l'examen d'un inspector, cabanyes que són més grans per dins que per fora... tot plegat hi cap dins la narrativa i la imaginació de Pere Calders. L'aproximació a les històries sempre és informal i desenfedada i quotidiana: dos amics que conversen, una anècdota que s'explica, etc.; però aviat el text rellisca cap a girs imprevistos que sovint recorden el teatre de l'absurd o l'univers de Kafka.
Amb ironia i molt d'humor, Calders aprofita l'avinentesa per carregar contra una cosa i altra: la burocràcia, el matrimoni, el capitalisme, la moral i les convencions establertes... sense deixar córrer això no obstant qüestions de més gravetat metafísica, com ara el problema del bé i del mal (i de quant de mal pot fer el bé), la qüestió de la mort i del suicidi, o la del pas del temps, entre d'altres.
Val a dir que, en conjunt, De teves a meves és un recull irregular, amb alguns textos més reeixits que d'altres; tanmateix, inclou algunes narracions que són indubtablement petites joies del conte en català, i només per elles el llibre mereix ja un lloc ben digne dins la nostra literatura. Entre els contes més remarcables, es troben: «El núvol guilla», «Vorejant la riera», «Que consti», «Mort a data fixa» (boníssim) o «El dia del judici». Tot i això, de tant en tant, i fins i tot en contes no tan rodons, hom hi veu centellejar l'espurna del geni, com a la reflexió suggerida a «Les relacions entre el bé i el mal» o a la conclusió de «El jurament hipocràtic». I quan hi brilla, és tot un plaer llegir a Calders.
*********** Conté: - De teves a meves - Cicle de terror - Amb l'ajut de la informàtica - Entreacte - Vorejant la riera - Quaranta-cinc graus sota cobert - Nit de pau i bones festes - Que consti - El núvol guilla - Promoció de vendes - Sense anar tant lluny - Estudis per correspondència - Mort a data fixa - Àtoms per a la pau - El dia del judici - Les relacions entre el bé i el mal - L'ètica a muntanya - El jurament hipocràtic
Contes breus: «Judici precipitat», «Miratge», «Altres dimensions», «Obituari», «Forats negres», «Espais blancs», «La planeta», «L'hora en punt», «L'ordre dels factors», «Meteorologia aplicada», «Som així», «Els bons costums», «Trumfos ferms», «Ars poètica», «No costa res d'ésser amable»
Un llibre que puja en interès, que creix, va de bo a millor i tancant-lo un recull de micro relats genials, lectura obligada per a estudiants i lectura obligada per a lectors sense manies. Per a tots i totes, vaja.
'Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l'home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.'
Com sol passar amb els llibres de contes (i especialment amb els de Calders), algunes històries són magnífiques i d'altres del tot prescindibles. Per tant, és difícil valorar l'obra en la seva totalitat. Posem-li 3 estrelles...
En aquest primer contacte amb Pere Calders, em va agradar el seu sentit d’humor i la enginyosa forma com utilitza metàfores per a fer evident una realitat que, moltes vegades, es elusiva. Però com sovint passa amb reculls de contes, es veritat que encara si es trobem algunes perles en aquest llibre, es troben entre una amplia varietat de contes que no em semblen ninguna meravella.
No obstant, hi ha alguns contes que crec que retindré a la memòria: Amb l’ajut de la informàtica, una divertida sàtira de l’obsessió capitalista amb l’eficiència i l’increment de lucres, i El dia del judici, un rocambolesc manifest en contra de la pena de mort, em semblen contes meravellosos, que van fer valdre la pena el recull.
La majoria de relatas parteixen de premisses que m'han agradat o tenen idees/crítiques atractives i que encara avui en dia poden ser molt rellevants. Però en general, a la majoria m'hi ha faltat alguna cosa. O el final no em semblava a l'altura o el desenvolupament tenia la sensació que no m'acabava de portar enlloc... o potser no els he sabut apreciar com corresponia. A veure si llegeixo més Calders i em vaig formant més la opinió.
M’han agradat especialment: De teves a meves, Vorejant la riera, Nit de pau i bones festes, El núvol guilla, Estudis per correspondència, Mort a data fixa, El dia del judici, La relació entre el bé i el mal, El jurament hipocràtic, Forats negres, Espais blancs, La planeta, L’hora en punt, L’ordre dels factors i Meteorologia aplicada.
Feia temps que no llegia res de Pere Calders i vaig trobar aquest llibre en una "biblioteca de carrer." Va ser un plaer tornar a llegir aquest autor. Ara el tornaré a la "caseta" per a què una altra persona del barri puguin gaudir-ne.
una vegada em van dir que escrivia com pere calders. quan vaig llegir aquest llibre ho vaig entendre :) alguns contes em van agradar més que altres, és normal. però m'encantaria escriure com ell