What do you think?
Rate this book
Esto es todo
Esa atmósfera de intimidad sobresaltada por el golpe de lo fatal se despliega cuando el morir se transforma en una experiencia que acentúa el discurrir del tiempo. Y en C'est tout resalta el dilema que sirve de eje fundamental al conjunto de la producción de Duras: el soplo de la felicidad es un recordatorio torturante de la muerte.
[...]
El objetivo de la presente edición es el respeto a la literalidad emocionada de Marguerite Duras cuando escribe a su amante, a la humanidad que se apaga ante sus ojos, a sí misma: "He querido decirte / que te amaba. / Gritarlo. / Esto es todo."
[...]
El objetivo de la presente edición es el respeto a la literalidad emocionada de Marguerite Duras cuando escribe a su amante, a la humanidad que se apaga ante sus ojos, a sí misma: "He querido decirte / que te amaba. / Gritarlo. / Esto es todo."
165 pages, Paperback
First published January 1, 1995
10 people are currently reading
1108 people want to read
About the author
Marguerite Duras
396 books3,284 followersMarguerite Germaine Marie Donnadieu , known as Marguerite Duras, was a French novelist, playwright, screenwriter, essayist, and experimental filmmaker. Her script for the film Hiroshima mon amour (1959) earned her a nomination for Best Original Screenplay at the Academy Awards.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 113 reviews
November 13, 2022
Para clavarse cuchillitos en el corazón mientras una lee.
read-in-2019
March 7, 2019Duras spent her whole life writing into the void, so it should come as no surprise how directly, faced with death, she did it here over the last year of her life. Words and ideas recirculate in hypnotic fits of lucidity, desperation, and noise, but the overall effect is both unsettling and, at times, piercingly true. To M.D., to life, to death.
February 10, 2023
Manteniendo siempre un estilo personal e íntimo, aun siendo considerada en mucha de su obra como existencialista y posteriormente partícipe del “Nouveau roman”, Duras se abre paso hasta llegar a la intimidad y a la familiaridad que sigue la estructura de un diario personal. A lo largo de su carrera participó activamente en el mundo de la novela, del teatro, del periodismo e incluso del cine, pero en esta obra nos presenta una especie de memorias, de escrito biográfico a modo de cierre.
En este libro de apenas una centena de páginas, la autora se abre en canal esparciendo su historia a la par que sus últimos suspiros y confesándonos sus sentimientos más puros, llegando al furor amoris o a la locura de amor. No únicamente por su modo de expresar su afecto y aflicción amorosa se adjetivan sus palabras como un desengaño, sino que además el redactor de estas es el destinatario.
Resuelta la historia, vemos las pistas que ella misma iba dando en otras obras como El amante, como si durante toda su carrera nos hubiera querido decir algo, pintando de amarillo unas baldosas que la llevaban al nada más, al fin de sus días, al resultado final de su obra y a la expresión por completo de sus ideas y pensamientos. Así vemos que el verdadero Don Juan para una de las mujeres más importantes de la literatura francesa era su propio amanuense.
Publicada por Periférica y traducida por Vanesa García Cazorla.
/
Y, después de la muerte, ¿qué queda? -Nada. Excepto los vivos, que sonrien, que recuerdan. /
¿Para qué sirve escribir? -Para poder callar y hablar al mismo tempo. Escribir. Significa también cantar de vez en cuando. /
Está usted abocado a la soledad. Yo no: yo tengo los libros./
Sé muy bien que aspiras a otra cosa. Sé muy bien que estás triste. Pero me da lo mismo. Lo principal es que me ames. Lo demás me da igual. Me trae sin cuidado. /
¿Le duele haber perdido el corazón?
En este libro de apenas una centena de páginas, la autora se abre en canal esparciendo su historia a la par que sus últimos suspiros y confesándonos sus sentimientos más puros, llegando al furor amoris o a la locura de amor. No únicamente por su modo de expresar su afecto y aflicción amorosa se adjetivan sus palabras como un desengaño, sino que además el redactor de estas es el destinatario.
Resuelta la historia, vemos las pistas que ella misma iba dando en otras obras como El amante, como si durante toda su carrera nos hubiera querido decir algo, pintando de amarillo unas baldosas que la llevaban al nada más, al fin de sus días, al resultado final de su obra y a la expresión por completo de sus ideas y pensamientos. Así vemos que el verdadero Don Juan para una de las mujeres más importantes de la literatura francesa era su propio amanuense.
Publicada por Periférica y traducida por Vanesa García Cazorla.
/
Y, después de la muerte, ¿qué queda? -Nada. Excepto los vivos, que sonrien, que recuerdan. /
¿Para qué sirve escribir? -Para poder callar y hablar al mismo tempo. Escribir. Significa también cantar de vez en cuando. /
Está usted abocado a la soledad. Yo no: yo tengo los libros./
Sé muy bien que aspiras a otra cosa. Sé muy bien que estás triste. Pero me da lo mismo. Lo principal es que me ames. Lo demás me da igual. Me trae sin cuidado. /
¿Le duele haber perdido el corazón?
July 17, 2020
After a very much needed Sunday nap, here’s my review of the last book I finished in February.
Marguerite Duras is one of my favorite female writers. So far, I've read The Lover, Agatha, Hiroshima Mon Amour, The Malady of Death, and now No More (this version included the original, in French, and the Portuguese translation). Why do I love her works? Her writing is simply sublime. She uses language like no one else. It’s fragmented and it’s poetic yet raw. Reading Duras makes my heart explode. I can feel it racing because she moves me in so many ways. I even read it out loud which is rare.
Besides her writing, I love her imaginary. It’s a world impregnated with death, silence, intense pain, love and difficult questions. Reading Duras is an act of liberation. You have to let yourself go. Her books are far from being ordinary. They might strike as difficult but, once you get inside her world, they become fluid. To me, reading Duras is like noticing there was a language I wasn’t speaking but I knew all along.
No More is not an exception. Lots of silence, fragmentation, loss and death. It’s a void. It’s the end. C'est Tout. If you haven’t read her works, please throw yourself at one!
For more reviews, follow me on Instagram @booksturnyouon.
Marguerite Duras is one of my favorite female writers. So far, I've read The Lover, Agatha, Hiroshima Mon Amour, The Malady of Death, and now No More (this version included the original, in French, and the Portuguese translation). Why do I love her works? Her writing is simply sublime. She uses language like no one else. It’s fragmented and it’s poetic yet raw. Reading Duras makes my heart explode. I can feel it racing because she moves me in so many ways. I even read it out loud which is rare.
Besides her writing, I love her imaginary. It’s a world impregnated with death, silence, intense pain, love and difficult questions. Reading Duras is an act of liberation. You have to let yourself go. Her books are far from being ordinary. They might strike as difficult but, once you get inside her world, they become fluid. To me, reading Duras is like noticing there was a language I wasn’t speaking but I knew all along.
No More is not an exception. Lots of silence, fragmentation, loss and death. It’s a void. It’s the end. C'est Tout. If you haven’t read her works, please throw yourself at one!
For more reviews, follow me on Instagram @booksturnyouon.
March 11, 2023
“Pasarte la vida escribiendo te enseña a vivir: no te salva de nada”.
December 4, 2022
Y. A. ¿Quién se acordará de usted?
M. D. Los lectores jóvenes. Los estudiantes.
M. D. Los lectores jóvenes. Los estudiantes.
February 20, 2023
No he llegit mai res semblant, és impossible fer-ho millor, és impossible
Read
December 29, 2024For Yann.
For Nothing.
The sky is empty.
For years now I've loved this
man.
A man whom I have not yet named.
A man whom I love.
A man who will leave me.
The rest, before, after me,
Ahead and behind me, is a matter of indifference. I love you.
You can no longer pronounce the name I bear and given by my parents.
Unknown lovers.
Never mind, whatever you like.
Still a few days more of waiting.
You ask me waiting for what, I answer: I don't know.
Waiting.
In the wind's transtormation.
Maybe tomorrow I shall write you again.
Pour Yann.
Pour rien.
Le ciel est vide.
Ça fait des années que j'aime cet homme.
Un homme que je n'ai pas encore nommé.
Un homme que j'aime.
Un homme qui me quittera.
Le reste, devant, derrière moi, avant et après
moi, ça m'indiffère.
Je t'aime.
Toi, tu ne peux plus prononcer le nom que je
porte et donné par les parents.
Des amants inconnus.
Laissons taire si tu veux.
Encore pour quelques jours d'attente.
Tu me demandes attente de quoi, je réponds: je ne sais pas.
Attendre.
Dans le devenir du vent.
Peut-être demain je t'écrirai encore.
****
Take me in your weeping, in your laughter, in your tears.
Prends-moi dans tes larmes, dans tes rires, dans tes pleurs.
****
Come.
Come into the sun, what there is of it.
Viens.
Viens dans le soleil, quel qu'il soit.
****
I know perfectly well that you have other ambitions. I know perfectly well that you are sad. But that doesn't matter to me.That you love me is the most important thing.The rest doesn't matter to me. The hell with it.
Je sais bien que tu as d'autres ambitions. Je sais bien que tu es triste. Mais ça m'est égal. Que tu m'aimes, c'est le plus important. Le reste m'est égal. Je m'en fous.
****
I feel crushed by existence.
It makes me want to write.
Je me sens écrasée d'exister.
Ça me donne envie d'écrire.
****
What shall we do in order to live
a little, just a little longer.
No more.
It's no longer me now. It's
someone I no longer know.
Comment faire pour vivre un peu, encore un
peu.
C'est tout.
C'est plus moi maintenant. C'est quelqu'un que
je ne connais plus.
****
Hatred lets you hold on.
La haine, ça sert à tenir.
****
All I know is that I have nothing left.
That is the horror. Nothing left but the void. The voids. This void of the last terrain.
There are not two of us. Each of us is alone.
Ce que je sais c'est que je n'ai plus rien. C'est
l'horreur. Il n'y a plus que le vide. Les vides. Ce
vide du dernier terrain.
On n'est pas deux. On est seul chacun.
For Nothing.
The sky is empty.
For years now I've loved this
man.
A man whom I have not yet named.
A man whom I love.
A man who will leave me.
The rest, before, after me,
Ahead and behind me, is a matter of indifference. I love you.
You can no longer pronounce the name I bear and given by my parents.
Unknown lovers.
Never mind, whatever you like.
Still a few days more of waiting.
You ask me waiting for what, I answer: I don't know.
Waiting.
In the wind's transtormation.
Maybe tomorrow I shall write you again.
Pour Yann.
Pour rien.
Le ciel est vide.
Ça fait des années que j'aime cet homme.
Un homme que je n'ai pas encore nommé.
Un homme que j'aime.
Un homme qui me quittera.
Le reste, devant, derrière moi, avant et après
moi, ça m'indiffère.
Je t'aime.
Toi, tu ne peux plus prononcer le nom que je
porte et donné par les parents.
Des amants inconnus.
Laissons taire si tu veux.
Encore pour quelques jours d'attente.
Tu me demandes attente de quoi, je réponds: je ne sais pas.
Attendre.
Dans le devenir du vent.
Peut-être demain je t'écrirai encore.
****
Take me in your weeping, in your laughter, in your tears.
Prends-moi dans tes larmes, dans tes rires, dans tes pleurs.
****
Come.
Come into the sun, what there is of it.
Viens.
Viens dans le soleil, quel qu'il soit.
****
I know perfectly well that you have other ambitions. I know perfectly well that you are sad. But that doesn't matter to me.That you love me is the most important thing.The rest doesn't matter to me. The hell with it.
Je sais bien que tu as d'autres ambitions. Je sais bien que tu es triste. Mais ça m'est égal. Que tu m'aimes, c'est le plus important. Le reste m'est égal. Je m'en fous.
****
I feel crushed by existence.
It makes me want to write.
Je me sens écrasée d'exister.
Ça me donne envie d'écrire.
****
What shall we do in order to live
a little, just a little longer.
No more.
It's no longer me now. It's
someone I no longer know.
Comment faire pour vivre un peu, encore un
peu.
C'est tout.
C'est plus moi maintenant. C'est quelqu'un que
je ne connais plus.
****
Hatred lets you hold on.
La haine, ça sert à tenir.
****
All I know is that I have nothing left.
That is the horror. Nothing left but the void. The voids. This void of the last terrain.
There are not two of us. Each of us is alone.
Ce que je sais c'est que je n'ai plus rien. C'est
l'horreur. Il n'y a plus que le vide. Les vides. Ce
vide du dernier terrain.
On n'est pas deux. On est seul chacun.
Read
November 21, 2022Un final para aferrarse a la vida, al amor, al deseo de continuar siendo amada/recordada a través de la palabra...
"Soy la escritora salvaje e inesperada"
"Soy la escritora salvaje e inesperada"
December 17, 2025
"Quiero hablar de alguien. De un hombre de veinticinco años, a lo sumo. Es un hombre muy hermoso que quiere morir antes de ser encontrado por la muerte. Lo amas. Todavía más que eso."
"Escribir es callarse y hablar a la vez."
"Escribir toda la vida: eso solo enseña a escribir. No salva de nada."
"¿Para suavizar la vida? Nadie lo sabe. Es necesario intentar vivir. No hace falta lanzarse hacia la muerte. Es todo."
"No somos dos. Cada uno está solo."
"Escribir es callarse y hablar a la vez."
"Escribir toda la vida: eso solo enseña a escribir. No salva de nada."
"¿Para suavizar la vida? Nadie lo sabe. Es necesario intentar vivir. No hace falta lanzarse hacia la muerte. Es todo."
"No somos dos. Cada uno está solo."
Read
December 26, 2022Transcripción de los dialogos sueltos de Marguerite Duras en sus últimos días. Se me reventó el intensómetro, casi me morí.
"vanidad de vanidades.
Todo es vanidad y correr tras el viento.
Estas dos frases contienen toda la literatura de la tierra".
"vanidad de vanidades.
Todo es vanidad y correr tras el viento.
Estas dos frases contienen toda la literatura de la tierra".
January 9, 2023
La Marguerite Duras s'ha convertit, amb el pas breu del temps, en un tòtem total de la meva literatura. En aquests moments on Viena m'absorbeix, on Sant Feliu i Barcelona em son tan llunyans com l'estiu o la primavera, Duras torna a mi com una manera de fragmentar-ho tot. Fa vuit dies que ha començat el 2023 i després de superar la protocol·lària festa de Cap d'Any —tan terrible i asfixiant— puc dir que crec que aquest any serà brillant. El temps ho dirà, però espero, almenys, que la literatura ho abraci tot. Amb això (i crec que no és poc) l'any ja haurà valgut la pena.
Nada más és el recull de les últimes paraules escrites de l'autora que, jaguda al llit, dicta aquestes frases al seu últim amant, que la mira, entendrit, aclucar els ulls i murmurar quasi en espasmes. El llibre es forma amb frases inconsistents, buides i aïllades de les altres, com illots en un arxipèlag íntim on Duras navega. Desitjo que aquest amor, aquesta derrota de la vida enfront del record i a la pèrdua, em sotmeti en algun moment. Que les meves últimes paraules puguin ser dirigides a aquella persona que estimo, que m'observi, que em respiri en una última gran gesta. L'amor ha de convertir-se (i això ho escric mentre miro el paisatge vienès, intermitent entre els llamps horitzontals dels fanals) en l'últim esbufec de la vida.
Tot l'imaginari Durasià arriba en aquest petit llibret com el testament d’una de les millors escriptores franceses de tots els temps. Duras esbotza les darreres portes de la seva memòria i, com ho ha fet tota la seva vida, plora les paraules; plora l'escriptura que li ha permès viure tot aquest temps. Es veu derrotada a consciència que, per primer cop, l'escriptura no la salvarà, que morirà irremeiablement, en aquest llit on descansa. La casa que ha anat construint comença a esquerdar-se i, entre aquestes escletxes, Duras dicta cridant com mai ho ha fet, l'amor, la pèrdua, la mort, el sexe i tot allò altre que ens abraça. Divaga vençuda per l'amor a l'altre. Un altre que sempre li ha permès escriure i reconciliar-se amb el jo. Ella sempre ha escrit per ell, per l'amor que ha suplit l'amor propi i que l'ha fet entendre com ha estat de viva als braços del ser aliè. Es fon, es fon amb l'escriptura per salvar-se de la mort a base de l'amor, l'únic espai des d'on un pot arribar a escriure veritablement.
No he volgut subratllar aquest llibre. Assegut en un banc de Rambla Catalunya vaig decidir que no era ningú per tacar les últimes paraules; les confessions d'una amant en batalla per l'amor etern, de subratllats maldestres. I entre frase i frase, observava les parelles que, amb la lentitud d'aquells que han sortit de casa per fer les últimes compres nadalenques, baixaven la rambla. Aquells que s'agafaven de la mà i amb l'altre, carregaven les bosses de regals per l'altre o pels nens i nenes que els esperen a casa, distrets amb lectures fàcils de fantasia o amb videojocs comprats al Corte-Inglés. Em preguntava si en algun moment ella li diria a ell que vestit amb aquella bufanda i gavardina l'estimava com mai; si ell li diria a ella que podrien fer el dinar de Reis a casa la mare que potser aquell Nadal seria el seu últim. Volia saber si l'amor els hi era fructífer, si els seus esmorzars encara tenien el regust de les torrades que feien, quan eren joves i començaven a sortir, al pis d'estudiants d'ell. Si quan follaven encara s'estrenyien fort contra els llençols o si quan ella el mirava a ell fumar per la finestra encara sentia el sol del capvespre al cor. En definitiva, saber si l'amor els salvava a tots ells de la desesperació de la solitud, de l'enverinada pedanteria enquistada. Duras sempre va sentir la solitud com l'estat on l'escriptura es forma, però mai va deixar d'estimar a tots aquells joves amb els quals un dia va sortir a comprar, va esmorzar, va follar i va fumar. L'amor i Duras, Duras i l'amor.
Tornant inevitablement al text, és fascinant com les referències als altres textos de l'autora van recuperant-se com en gestos involuntaris moguts per la memòria i el record. El llibre sembla que s'escrigui sol, que no faci falta pensar ni observar les connexions amb esperit crític, sinó escoltar. Només escoltar. El rostre trencat torna a formar-se per dirigir les últimes confessions a l'amant, a la seva mare, al seu germà i a aquells que l'han danyada. A l'amor que l'ha mort tantes vegades. L'obra es configura a través de les reminiscències de tota la seva obra i divaga, com sempre ho fa, del fet d'escriure i de viure. Envoltada per la mort, aquest llibre es converteix en un manifest a favor de la vida i l'amor.
Gràcies, Duras, per la teva literatura. Per fer de la teva vida l'escriptura i per ensenyar-nos, a tants aprenents d'escriptor (aquesta tortura que de tant en tant es converteix en ofici), la connexió entre vida i literatura, entre amor i escriptura. Ja per acabar, espero tenir la força aquest any per escriure tantes reviews com l'any passat, però disculpeu-me si m'endarrereixo, si els llibres s'acumulen sota el criteri únic d'estrelles soltes, i no puc fer una review de tot el que llegeixo. Us recomano la lectura d'aquest llibret si sou consumidors habituals d'aquesta autora. A aquells que no ho sou us recomano començar aquest any, perquè no hi ha literatura sense Duras (com no hi ha Duras sense literatura).
Nada más és el recull de les últimes paraules escrites de l'autora que, jaguda al llit, dicta aquestes frases al seu últim amant, que la mira, entendrit, aclucar els ulls i murmurar quasi en espasmes. El llibre es forma amb frases inconsistents, buides i aïllades de les altres, com illots en un arxipèlag íntim on Duras navega. Desitjo que aquest amor, aquesta derrota de la vida enfront del record i a la pèrdua, em sotmeti en algun moment. Que les meves últimes paraules puguin ser dirigides a aquella persona que estimo, que m'observi, que em respiri en una última gran gesta. L'amor ha de convertir-se (i això ho escric mentre miro el paisatge vienès, intermitent entre els llamps horitzontals dels fanals) en l'últim esbufec de la vida.
Tot l'imaginari Durasià arriba en aquest petit llibret com el testament d’una de les millors escriptores franceses de tots els temps. Duras esbotza les darreres portes de la seva memòria i, com ho ha fet tota la seva vida, plora les paraules; plora l'escriptura que li ha permès viure tot aquest temps. Es veu derrotada a consciència que, per primer cop, l'escriptura no la salvarà, que morirà irremeiablement, en aquest llit on descansa. La casa que ha anat construint comença a esquerdar-se i, entre aquestes escletxes, Duras dicta cridant com mai ho ha fet, l'amor, la pèrdua, la mort, el sexe i tot allò altre que ens abraça. Divaga vençuda per l'amor a l'altre. Un altre que sempre li ha permès escriure i reconciliar-se amb el jo. Ella sempre ha escrit per ell, per l'amor que ha suplit l'amor propi i que l'ha fet entendre com ha estat de viva als braços del ser aliè. Es fon, es fon amb l'escriptura per salvar-se de la mort a base de l'amor, l'únic espai des d'on un pot arribar a escriure veritablement.
No he volgut subratllar aquest llibre. Assegut en un banc de Rambla Catalunya vaig decidir que no era ningú per tacar les últimes paraules; les confessions d'una amant en batalla per l'amor etern, de subratllats maldestres. I entre frase i frase, observava les parelles que, amb la lentitud d'aquells que han sortit de casa per fer les últimes compres nadalenques, baixaven la rambla. Aquells que s'agafaven de la mà i amb l'altre, carregaven les bosses de regals per l'altre o pels nens i nenes que els esperen a casa, distrets amb lectures fàcils de fantasia o amb videojocs comprats al Corte-Inglés. Em preguntava si en algun moment ella li diria a ell que vestit amb aquella bufanda i gavardina l'estimava com mai; si ell li diria a ella que podrien fer el dinar de Reis a casa la mare que potser aquell Nadal seria el seu últim. Volia saber si l'amor els hi era fructífer, si els seus esmorzars encara tenien el regust de les torrades que feien, quan eren joves i començaven a sortir, al pis d'estudiants d'ell. Si quan follaven encara s'estrenyien fort contra els llençols o si quan ella el mirava a ell fumar per la finestra encara sentia el sol del capvespre al cor. En definitiva, saber si l'amor els salvava a tots ells de la desesperació de la solitud, de l'enverinada pedanteria enquistada. Duras sempre va sentir la solitud com l'estat on l'escriptura es forma, però mai va deixar d'estimar a tots aquells joves amb els quals un dia va sortir a comprar, va esmorzar, va follar i va fumar. L'amor i Duras, Duras i l'amor.
Tornant inevitablement al text, és fascinant com les referències als altres textos de l'autora van recuperant-se com en gestos involuntaris moguts per la memòria i el record. El llibre sembla que s'escrigui sol, que no faci falta pensar ni observar les connexions amb esperit crític, sinó escoltar. Només escoltar. El rostre trencat torna a formar-se per dirigir les últimes confessions a l'amant, a la seva mare, al seu germà i a aquells que l'han danyada. A l'amor que l'ha mort tantes vegades. L'obra es configura a través de les reminiscències de tota la seva obra i divaga, com sempre ho fa, del fet d'escriure i de viure. Envoltada per la mort, aquest llibre es converteix en un manifest a favor de la vida i l'amor.
Gràcies, Duras, per la teva literatura. Per fer de la teva vida l'escriptura i per ensenyar-nos, a tants aprenents d'escriptor (aquesta tortura que de tant en tant es converteix en ofici), la connexió entre vida i literatura, entre amor i escriptura. Ja per acabar, espero tenir la força aquest any per escriure tantes reviews com l'any passat, però disculpeu-me si m'endarrereixo, si els llibres s'acumulen sota el criteri únic d'estrelles soltes, i no puc fer una review de tot el que llegeixo. Us recomano la lectura d'aquest llibret si sou consumidors habituals d'aquesta autora. A aquells que no ho sou us recomano començar aquest any, perquè no hi ha literatura sense Duras (com no hi ha Duras sense literatura).
September 10, 2024
llorando en el colectivo
July 12, 2023
Var det allt, skulle man vilja fråga men det vore ju tarvligt och troligen skulle äntligen min läskunnighet ifrågasättas och om den ifrågasätts så börjar vi närma oss samma nivå och hur skulle det se ut, va, vilken nivå pratar vi om då, va.
Så man vilar på årorna och väntar på en definition. På sida 18 flyter den upp akteröver (det är alltid akteröver): "Allt är fåfänglighet och ett jagande efter vind."
Det är välan sant och troligen en av anledningarna till att jag för länge sen revat seglen och slutat spegla mig i krusningen.
#detärallt #margueriteduras
#bokrecension #3krumelurer
Så man vilar på årorna och väntar på en definition. På sida 18 flyter den upp akteröver (det är alltid akteröver): "Allt är fåfänglighet och ett jagande efter vind."
Det är välan sant och troligen en av anledningarna till att jag för länge sen revat seglen och slutat spegla mig i krusningen.
#detärallt #margueriteduras
#bokrecension #3krumelurer
December 24, 2022
Me ha gustado mucho. La edición, preciosa, así como la posdata de la traductora, para entender muchas de las autoreferencias del libro. Estoy segura que volveré a leerlo cuando avance más en la obra de M.
January 22, 2023
"me estoy volviendo loca porque ya no tengo nada........hay que intentar vivir"
August 22, 2024
“Está usted abocado a la soledad. Yo no: yo tengo los libros.”
q ganas de leer más duras. muy fuerte q falleciese dos días después de terminar este libro q son ideas diario casi poesía. y q tuvo un amante 38 años más joven q ella????? la amo.
q ganas de leer más duras. muy fuerte q falleciese dos días después de terminar este libro q son ideas diario casi poesía. y q tuvo un amante 38 años más joven q ella????? la amo.
March 17, 2024
??472(90&"=$(!!!!
May 11, 2018
Den här boken är allt.
February 20, 2023
Incluso anunciado su muerte está más viva, más ella. Más cerca de la oscuridad de sus mujeres, de la blancura de la página por escribir cuyo contenido desconoce, más cerca de esa palabra-agujero que buscaba Lol V. Stein, más cerca de pedir perdón y de desdecirse una y otra vez. Más cerca del mar. Muy fuerte este libro.
June 4, 2020
What did I think?
I don't know if I had thoughts while reading or now. Impression: a certain sense of awe, wanting to talk about something we can't and maybe shouldn't even try to talk about. It's in the book. As is it should be.
I don't know why Duras is not more widely read. You should read her. This is her last book. You shouldn't begin here. Get here after you get your footing in the world in which Duras' mind lived. To be disappointed in this work would be as if to be disappointed in a rock, a fact, fuck.
I don't know if I had thoughts while reading or now. Impression: a certain sense of awe, wanting to talk about something we can't and maybe shouldn't even try to talk about. It's in the book. As is it should be.
I don't know why Duras is not more widely read. You should read her. This is her last book. You shouldn't begin here. Get here after you get your footing in the world in which Duras' mind lived. To be disappointed in this work would be as if to be disappointed in a rock, a fact, fuck.
April 12, 2025
“Me gustaría escribir un libro sobre mí y sobre lo que pienso. Nada más. Lo que sea, en blanco y negro.
Es usted de lo más vacuo. Yo, en cambio, siempre he ido al fondo de las cosas.
29 de enero
El vacío. El vacío por delante.
Martes, 30 de enero
Lo único que sé es que ya no tengo nada.
Es el horror. No queda más que el vacío.
Los vacíos. El vacío de la última tierra.
No somos dos. Cada cual está solo.
31 de enero
Déjeme. Se acabó. Déjeme morir. Siento vergüenza.
Viernes, 2 de febrero
Recuerdas lo hermosos que fuimos. Después nadie lo ha sido tanto.”
Es usted de lo más vacuo. Yo, en cambio, siempre he ido al fondo de las cosas.
29 de enero
El vacío. El vacío por delante.
Martes, 30 de enero
Lo único que sé es que ya no tengo nada.
Es el horror. No queda más que el vacío.
Los vacíos. El vacío de la última tierra.
No somos dos. Cada cual está solo.
31 de enero
Déjeme. Se acabó. Déjeme morir. Siento vergüenza.
Viernes, 2 de febrero
Recuerdas lo hermosos que fuimos. Después nadie lo ha sido tanto.”
April 10, 2023
muerta muertisima despues d leerlo
no se si realmente tiene tanta potencia elmlibro si no conoces su literatura
yo la verdad es que lo he disfrutado muchisimo y es muy bonito hacer el viaje, comprender las referencias y acabar el libro con muchisimas ganas d leer los suyos q me faltan
no se si realmente tiene tanta potencia elmlibro si no conoces su literatura
yo la verdad es que lo he disfrutado muchisimo y es muy bonito hacer el viaje, comprender las referencias y acabar el libro con muchisimas ganas d leer los suyos q me faltan
December 20, 2020
La relectura fue tan dolorosa y exquisita como la primera.
December 28, 2022
Todas las obsesiones de Duras reunidas con esa lucidez desgarradora y altanera
February 8, 2023
«escribir sobre lo yermo, a partir de lo yermo de un hombre»
Read
August 1, 2023desde que he llegado al mar ya no se nada
September 14, 2023
J'essaie de ne pas oublier mon français.....
Read
November 25, 2023«No soporto tu futuro» / «Es usted lo que es y eso me subyuga» / «No hay último beso» / «Ya no haré nada para limitar tu vida ni para ensancharla» / «Sal de ese espacio sagrado»
May 12, 2024
Booofffff es que tiooooooooooo madre mía es durísimo y a la vez sobrecogedor, son sus últimas palabras…
Displaying 1 - 30 of 113 reviews