Un llibre d’història sobre el segle XVIII català per un dels grans historiadors actuals. Una nova visió de conjunt del segle. La imatge que tenim del segle XVIII català, un cop abolides, el 1714, les institucions seculars de govern pròpies, és la de 100 anys sense política, caracteritzats per un important desenvolupament econòmic que va facilitar l’acomodació dels grups dirigents al règim borbònic. Tanmateix, aquest llibre demostra que, malgrat la repressió i la malfiança crònica per part dels militars i de les autoritats, els catalans van continuar dissentint i protestant, van reclamar alternatives davant l’absolutisme i no van perdre la memòria de les llibertats. L’historiador Joaquim Albareda ofereix, doncs, una nova visió de conjunt del segle que desmunta molts tòpics.
Joaquim Albareda i Salvadó (Manlleu, Osona, 1957) és un historiador català, catedràtic d'Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ha estat director de l'Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives entre el 2007 i 2013. Durant els últims anys, ha centrat la seva investigació en la guerra de Successió d'Espanya (1705-1714) i en la història política del segle xviii.[1][2] És l'Investigador principal del projecte España y Francia: intereses dinásticos e intereses nacionales (1701-1733) finançat per l'Agència Estatal de Recerca espanyola i del Grup d'estudi de les institucions i de les cultures polítiques (S. XVI-XXI). D'altra banda, també és director de la col·lecció d'història Referències d'Eumo Editorial (Edicions 62).
Bon llibre, molt documentat, potser a vegades amb massa detall que fa perdre en ocasions l’interés del lector. No obstant, l’autor demostra un coneixement de la Catalunya del segle XVIII extraordinari, en concret dels anys posteriors a la desfeta del 1714 i que portaria a la pèrdua de les llibertats, que encara avui no han estat recuperades. El llibre té la capacitat de fer-nos entendre que les vicissituds d’aquella Catalunya de fa 300 anys no és gaire diferent a la d’ara, en allò que fa referència a aspectes com ara l’espoli fiscal (llavors els maleït cadastre imposat per les tropes vencedores), la manca de llibertats o la parcialitat dels jutges o els numerosos exiliats que van haver de deixar per sempre la seva pàtria o aquells (botiflers) que van veure en el nou poder una oportunitat personal de progrés i enriquiment. Els numerosos memorials de greuges del segle XVIII són exemple de què també aleshores els catalans creien innocentment que podrien aconseguir estovar el monarca fe torn i afluixar l’espoli permanent. Sense èxit com també ara … I mentres tant les revolucions que serien protagonistes del segle posterior es van començar a gestar en aquest segle, arrel de les quintes que obligaven els joves catalans a servir un rei que no era el seu (igual que al 1909 durant la Setmana Tràgica). També desmunta l’argument tants cops defensat pels unionistes de què Catalunya va prosperar econòmicament gràcies a la uniformització imposada per Felip V. Però en definitiva, el llibre ens acosta a la realitat de l’època retratant numerosos casos particulars de catalans que van patir la repressió, la injustícia i que malgrat mantenir l’esperança de recuperar els privilegis, veien com el seu país es convertia en una colònia de l’imperi espanyol. Es certament un miracle que avui encara aquest sentiment de la pèrdua de les llibertats es mantingui entre els catalans. Un exemple de supervivència. Fins ara almenys