What do you think?
Rate this book
Massa deutes amb les flors
Un relat sincer que mostra que quan necessites escoltar-te, una bona manera és escoltar els altres. Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora. La importància de dir les coses, la necessitat d’escoltar i d’explicar, l’empatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, l’escriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant d’amor a la vida en les valls altes del Pirineu. «Iolanda Batallé treu a la llum els jardins més recòndits que habiten l’ésser humà. Amb tot el plaer, el dolor i la poesia que comporten l’acceptació d’una herència, la fidelitat a un paisatge». Antònia Vicens «Ella puja a les valls, escolta, les vides se li desgranen i les escriu en frases curtes, petits còdols polits que fan ganes de subratllar. És literatura, la Iolanda Batallé». Núria Cadenes «La Batallé no només té una manera de veure el món tremendament important i especial, sinó que té la capacitat d’explicar-te allò que ha vist com si t’abracés». Juliana Canet
- GenresFiction
256 pages, Paperback
Published September 6, 2023
26 people are currently reading
305 people want to read
About the author
Iolanda Batallé Prats
9 books20 followersIolanda Batallé i Prats (Barcelona, 31 de desembre de 1971) és una editora, escriptora i professora catalana, directora de l'Institut Ramon Llull entre setembre de 2018 i juny de 2021, i directora de la Llibreria Ona des de gener de 2022.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 62 reviews
August 16, 2025
és irònic que aquest llibre tracti sobre el sweet cidi perquè a mi sí que m'han vingut ganes d'anar a la vila de suu. iolanda batallé tu no ets lletraferida, tu ets lletraferidora, perquè mare meua com se pot escriure una cosa tan tan aufendosa!!! si miro la resta de llibres que ha escrit, però, m'adono que aquest va ser el primer que no tenia títol de llibre que et podries comprar en un bonpreu/esclat o en una gasolinera....però és clar, el títol tampoc és seu perquè el va treure de l'antònia vicens lèl una cosa per cert el sebastià portell va editar amb lleonard muntaner un llibre al 2016 que es diu "antònia vicens. massa deutes amb les flors" i la iolanda vedellé (batalla = vedella) va titular el llibre (m'imagino que amb l'editorial ok) així al 2023.....has de tenir una xona d'aquí a ulldecona opino, però vaja.
si no ho he entès malament, perquè a mesura que anava avançant, entre l'hora cada cop més greu que flopeja el llibre i la calor se m'anaven morint les neurones, el llibre va sobre sweet cidi, despoblament rural i dones. de nou, deixeu-vos de tants krissejos onírics i llegiu l'Emma Zafón!! és que lo fort és que parla de tot plegat amb una puntuació de dictat de cinquè de primària, amb frases curtísstimes TOTA l'estona i una sintaxi de persona afàsica, intents d'aforismes puerils cada dos per tres que li donen un simpàtic to de conte educatiu per a nens amb pares acabats de divorciar i amb una profunditat de llibre de ciències socials. em sembla que té molt de mèrit ser tan consistent i tossuda en flopejar durant tantíssimes pàgines!!! aquest llibre és com si el Porta s'hagués ennuegat amb una poció màgica de Mr Wonderful. la narradora crec que diu que escriu des dels 9 anys....jo més aviat diria que escriu com si encara tingués 9 anys.
ho he perdut especialment al principi de l'obra, quan la narradora, que no sé per què però jo he assimilat a la mateixa iolanda batallé, parla de que ha pencat de forma "anormal" durant tota la seua vida. si fas una ullada al seu currículum veus que ha set seccionista, articulista, tertuliana, profe d'escriptura a l'ateneu barcelonès i que ha fet un MBA a ESADE. i ara és project manager d'una llibreria-hub cultural convergent del tatxo benet on s'organitzen trobades entre el jordi pujol i la montserrat dameson. a veure, potser soc jo que peco de perefistings (perepunyetes), però diria que això no és cap ritme anormal de treball ni de sacrifici laboral. crec que hi ha històries laborals molt més colpidores, només li cal baixar una mica més enllà de la diagonal.
però en fi, que la narradora és com una hannah horvath de girls però en boomer. la narradora ens intenta convèncer que ella pateix molt, moltíssim, més que els altres. i que ella es vol desmaiar perquè és massa forta per sweet cidar-se. tossi, he buscat al diccionari la traducció de pick me i m'hi has sortit tu.
en fi i després la meua femta ja ha acabat a objectes perduts directament amb tot el llibre. una camaca pesada i yappejant que puja a un poble de muntanya a parlar amb la família d'una senyora sobre per què la senyora en qüestió se va marcar un Ignasi de La Riera i se va ofegar en una bassa (bueno, ella se va fer petit suís, l'Ignasi va ser més homicidi per omissió del socors o alguna cosa així en advocatès). la premissa no es nomes un cas flagrant de mirada camaca jussà (lowkey) súper aufendosa, sinó que no és gens versemblant. si la narradora és una sobre arxivadora (overachiever), què coi fa pujant a un poble de muntanya perquè sí a parlar d'un sweet cidi?? no se sweet cida gent a Barcelona?? la gent que més flexiona de treballar sempre és la que té més energia de passar més temps al SEPE que a casa seua.
lo menys versemblant de tot és que la """gent de muntanya""" l'hi explica tot com si res tot i que en principi no la coneixen gens. tossi, la gent ""de muntanya""" si els hi torres gaire la vulbussy te clavaran un parell de mastegots que te quedaràs més tiessa que la suit cidada. a més, la batallé no fa CAP esforç per caracteritzar cap personatge, tots parlen igual, tots semblen igual de subnormals i trets o d'un frenopàtic o d'una novel·la de paulo coelho (i no sé què és pitjor, sincerament) i amb la mateixa puntuació i la mateixa estructura sintàctica i lògica de caca-pipí-cul.
abans de repassar alguns dels fragments que més m'han pres la popa, m'agradaria posar-me una mica actualment(emojis de la cara amb ulleres i dit amunt) i assenyalar un parell de coses:
- en plena postguerra la gent del poble suposadament incomunicat d'alta muntanya la família de la finada feia passar a gent a casa per donar-los de menjar. ahà.
- també en plena postguerra la familia del marit de l'ofegada colau (perquè s'ofegue en una bassa), segons la iolanda batallé, havien de pagar DELMES a un baró. DELMES!!!!!! ja només li calia dropejar un dret de cuixa i un almogàver per allí per fer-li la competència a la pilar rahola amb el seu llibre de l'almogàver nacso vidal.
si us sembla bé, abans d'anar acabant, us deixo alguns fragments que us permetran fer-vos una idea de la qualitat del llibre:
- "Se n'ha d'aprendre, a ballar sardanes, te n'han d'ensenyar"
- "La poesia és revolució"
- "El meu no-suïcidi és el meu crit. Jo no em suïcido com a forma de rebel·lió. La meva revolució, la meva forma de resistència, és aquesta. No em suïcido perquè tinc dret a viure i riure i ser qui soc. Jo no em suïcido per les que ho van fer. Tenim dret a viure. Tenim dret a ser."
- "No serveix de res fregar els plats si no els fregues en un moment bonic i just. Els plats no els pots rentar en qualsevol moment. Quan saps trobar el moment que toca, notes que fregar-los és una experiència feliç i positiva. En canvi, si et forces o t’atabales o t’estan apressant, vinga, va, renta, fes ho ara, si fregues els plats en un moment que no és el correcte, la feina es torna dolorosa."
- "Si no pots aconseguir allò que desitges, desitja allò que pots aconseguir."
ja finalment el que m'ha estat a punt de provocar una angina de popa és quan un personatge diu que als fills de la mortícia els va dir que el seu petit suís va ser un regal que els va fer perquè no havessin de patir més per ella. en definitiva, la iolanda batallé vol parlar del suïcidi (sota el pretext que és un tabú) i aprofita per introduir-hi clixés, parlar de la Sylvia Plath i de si mateixa. si ha de ser així, prefereixo que el suïcidi torni a ser un tabú i que no se'n torni a parlar, especialment espero que ELLA no en torni a parlar.
me sap molt de greu per tota la gent a qui krisseja els quartos tant a l'ateneu barcelonès com al màster d'edició de la pompeu. bueno, potser no me sap greu si penso en el perfil de gent que fa aquestes coses. i sobretot, si us ha agradat aquest llibre, repasseu-vos la trama de la Roser de Ventdelplà en què és segrestada per una secta hippie, perquè teniu moltíssims números d'acabar com ella.
si no ho he entès malament, perquè a mesura que anava avançant, entre l'hora cada cop més greu que flopeja el llibre i la calor se m'anaven morint les neurones, el llibre va sobre sweet cidi, despoblament rural i dones. de nou, deixeu-vos de tants krissejos onírics i llegiu l'Emma Zafón!! és que lo fort és que parla de tot plegat amb una puntuació de dictat de cinquè de primària, amb frases curtísstimes TOTA l'estona i una sintaxi de persona afàsica, intents d'aforismes puerils cada dos per tres que li donen un simpàtic to de conte educatiu per a nens amb pares acabats de divorciar i amb una profunditat de llibre de ciències socials. em sembla que té molt de mèrit ser tan consistent i tossuda en flopejar durant tantíssimes pàgines!!! aquest llibre és com si el Porta s'hagués ennuegat amb una poció màgica de Mr Wonderful. la narradora crec que diu que escriu des dels 9 anys....jo més aviat diria que escriu com si encara tingués 9 anys.
ho he perdut especialment al principi de l'obra, quan la narradora, que no sé per què però jo he assimilat a la mateixa iolanda batallé, parla de que ha pencat de forma "anormal" durant tota la seua vida. si fas una ullada al seu currículum veus que ha set seccionista, articulista, tertuliana, profe d'escriptura a l'ateneu barcelonès i que ha fet un MBA a ESADE. i ara és project manager d'una llibreria-hub cultural convergent del tatxo benet on s'organitzen trobades entre el jordi pujol i la montserrat dameson. a veure, potser soc jo que peco de perefistings (perepunyetes), però diria que això no és cap ritme anormal de treball ni de sacrifici laboral. crec que hi ha històries laborals molt més colpidores, només li cal baixar una mica més enllà de la diagonal.
però en fi, que la narradora és com una hannah horvath de girls però en boomer. la narradora ens intenta convèncer que ella pateix molt, moltíssim, més que els altres. i que ella es vol desmaiar perquè és massa forta per sweet cidar-se. tossi, he buscat al diccionari la traducció de pick me i m'hi has sortit tu.
en fi i després la meua femta ja ha acabat a objectes perduts directament amb tot el llibre. una camaca pesada i yappejant que puja a un poble de muntanya a parlar amb la família d'una senyora sobre per què la senyora en qüestió se va marcar un Ignasi de La Riera i se va ofegar en una bassa (bueno, ella se va fer petit suís, l'Ignasi va ser més homicidi per omissió del socors o alguna cosa així en advocatès). la premissa no es nomes un cas flagrant de mirada camaca jussà (lowkey) súper aufendosa, sinó que no és gens versemblant. si la narradora és una sobre arxivadora (overachiever), què coi fa pujant a un poble de muntanya perquè sí a parlar d'un sweet cidi?? no se sweet cida gent a Barcelona?? la gent que més flexiona de treballar sempre és la que té més energia de passar més temps al SEPE que a casa seua.
lo menys versemblant de tot és que la """gent de muntanya""" l'hi explica tot com si res tot i que en principi no la coneixen gens. tossi, la gent ""de muntanya""" si els hi torres gaire la vulbussy te clavaran un parell de mastegots que te quedaràs més tiessa que la suit cidada. a més, la batallé no fa CAP esforç per caracteritzar cap personatge, tots parlen igual, tots semblen igual de subnormals i trets o d'un frenopàtic o d'una novel·la de paulo coelho (i no sé què és pitjor, sincerament) i amb la mateixa puntuació i la mateixa estructura sintàctica i lògica de caca-pipí-cul.
abans de repassar alguns dels fragments que més m'han pres la popa, m'agradaria posar-me una mica actualment(emojis de la cara amb ulleres i dit amunt) i assenyalar un parell de coses:
- en plena postguerra la gent del poble suposadament incomunicat d'alta muntanya la família de la finada feia passar a gent a casa per donar-los de menjar. ahà.
- també en plena postguerra la familia del marit de l'ofegada colau (perquè s'ofegue en una bassa), segons la iolanda batallé, havien de pagar DELMES a un baró. DELMES!!!!!! ja només li calia dropejar un dret de cuixa i un almogàver per allí per fer-li la competència a la pilar rahola amb el seu llibre de l'almogàver nacso vidal.
si us sembla bé, abans d'anar acabant, us deixo alguns fragments que us permetran fer-vos una idea de la qualitat del llibre:
- "Se n'ha d'aprendre, a ballar sardanes, te n'han d'ensenyar"
- "La poesia és revolució"
- "El meu no-suïcidi és el meu crit. Jo no em suïcido com a forma de rebel·lió. La meva revolució, la meva forma de resistència, és aquesta. No em suïcido perquè tinc dret a viure i riure i ser qui soc. Jo no em suïcido per les que ho van fer. Tenim dret a viure. Tenim dret a ser."
- "No serveix de res fregar els plats si no els fregues en un moment bonic i just. Els plats no els pots rentar en qualsevol moment. Quan saps trobar el moment que toca, notes que fregar-los és una experiència feliç i positiva. En canvi, si et forces o t’atabales o t’estan apressant, vinga, va, renta, fes ho ara, si fregues els plats en un moment que no és el correcte, la feina es torna dolorosa."
- "Si no pots aconseguir allò que desitges, desitja allò que pots aconseguir."
ja finalment el que m'ha estat a punt de provocar una angina de popa és quan un personatge diu que als fills de la mortícia els va dir que el seu petit suís va ser un regal que els va fer perquè no havessin de patir més per ella. en definitiva, la iolanda batallé vol parlar del suïcidi (sota el pretext que és un tabú) i aprofita per introduir-hi clixés, parlar de la Sylvia Plath i de si mateixa. si ha de ser així, prefereixo que el suïcidi torni a ser un tabú i que no se'n torni a parlar, especialment espero que ELLA no en torni a parlar.
me sap molt de greu per tota la gent a qui krisseja els quartos tant a l'ateneu barcelonès com al màster d'edició de la pompeu. bueno, potser no me sap greu si penso en el perfil de gent que fa aquestes coses. i sobretot, si us ha agradat aquest llibre, repasseu-vos la trama de la Roser de Ventdelplà en què és segrestada per una secta hippie, perquè teniu moltíssims números d'acabar com ella.
August 23, 2025
jo quan estic en una competició de ser el pitjor llibre de la història però el meu oponent és massa deutes amb les flors de la iolanda batallé.
buenu.
he de dir que en començar-lo ja no n'esperava gaire, però he descobert nous nivells de decepció a què no m'havien portat ni els homes. si noteu que aquesta ressenya és una mica paraula paraula punt paraula paraula punt és perquè se m'ha enganxat el meravellós estil narratiu de la iolanda, que ha decidit fer el nou challenge viral entre els joves "imagina un text sense comes ni subordinades". tot això mentre busca constantment l'aforisme fàcil (i no el troba). "patir forma part de la vida". uau. groundbreaking.
si semblo enfadada és perquè ho estic; sobretot amb mi mateixa per haver-me obligat a acabar-me el llibre només perquè em feia mania deixar-lo a mitges. marededéu.
l'altre dia vaig veure un tuit que deia "la idea que els habitants del medi rural són tots portadors d'una saviesa ancestral també és de pijo urbanita" i me'l vaig guardar perquè si no és la trama d'aquest llibre jo no sé. la trope Senyor Que En Sap Molt, De La Vida només perquè viu a la muntanya i ha patit traumes... em tens roncant, ioli. saps qui també ha patit molts traumes??? jo. i a sobre després m'he d'aguantar les llàgrimes a la L5. tu diràs.
més coses que m'han fet mirar a càmera com si fos the office: el fet que el marit de la rita sigui asiàtic (sospito que japonès) i es refereixin a ell com "el foraster" tot i que tota la resta de personatges tenen nom ????? el fet que tot l'últim capítol sigui el punt de vista de la mare MORTA dient coses com "oh perdó per haver-me suïcidat" ???????????????
mireu ties jo vaig a fer una volta perquè necessito processar això que acabo de llegir.
buenu.
he de dir que en començar-lo ja no n'esperava gaire, però he descobert nous nivells de decepció a què no m'havien portat ni els homes. si noteu que aquesta ressenya és una mica paraula paraula punt paraula paraula punt és perquè se m'ha enganxat el meravellós estil narratiu de la iolanda, que ha decidit fer el nou challenge viral entre els joves "imagina un text sense comes ni subordinades". tot això mentre busca constantment l'aforisme fàcil (i no el troba). "patir forma part de la vida". uau. groundbreaking.
si semblo enfadada és perquè ho estic; sobretot amb mi mateixa per haver-me obligat a acabar-me el llibre només perquè em feia mania deixar-lo a mitges. marededéu.
l'altre dia vaig veure un tuit que deia "la idea que els habitants del medi rural són tots portadors d'una saviesa ancestral també és de pijo urbanita" i me'l vaig guardar perquè si no és la trama d'aquest llibre jo no sé. la trope Senyor Que En Sap Molt, De La Vida només perquè viu a la muntanya i ha patit traumes... em tens roncant, ioli. saps qui també ha patit molts traumes??? jo. i a sobre després m'he d'aguantar les llàgrimes a la L5. tu diràs.
més coses que m'han fet mirar a càmera com si fos the office: el fet que el marit de la rita sigui asiàtic (sospito que japonès) i es refereixin a ell com "el foraster" tot i que tota la resta de personatges tenen nom ????? el fet que tot l'últim capítol sigui el punt de vista de la mare MORTA dient coses com "oh perdó per haver-me suïcidat" ???????????????
mireu ties jo vaig a fer una volta perquè necessito processar això que acabo de llegir.
October 14, 2023
Vaig començar a llegir aquest llibre sense saber ben bé què hi trobaria, però la intuïció em deia que m’agradaria. I així ha estat.
Hi he trobat una història cruenta, però bonica, plena d’intensitat, i que podria ser perfectament real. Un relat que parla de despoblament, de l’amor, de la família, de la vida i la mort i també de la salut mental i del suïcidi. De marxar i tornar, d’apartar-se per continuar-hi sent.
Molt recomanable.
«La convivència és lluita. El problema no és barallar-se, el problema és que l'orgull ocupi més espai que la tendresa» (p. 55)
Hi he trobat una història cruenta, però bonica, plena d’intensitat, i que podria ser perfectament real. Un relat que parla de despoblament, de l’amor, de la família, de la vida i la mort i també de la salut mental i del suïcidi. De marxar i tornar, d’apartar-se per continuar-hi sent.
Molt recomanable.
«La convivència és lluita. El problema no és barallar-se, el problema és que l'orgull ocupi més espai que la tendresa» (p. 55)
July 25, 2024
Morir-te encara no. Tens massa deutes amb les flors
January 8, 2024
L'estil és molt desagradable de llegir i seguir. 2 capítols i he plegat.
June 1, 2024
El títol em semblava que estava relacionat amb la primavera, però es pot llegir a qualsevol època de l’any. Passa de pressa, l’estil m’ha semblat actual i planer. Així i tot, els temes que tracta són profunds, atemporals i difícils de pair: la salut mental, la família, el despoblament, la mort. He marcat moltes frases:
“Quan vius en un poble sents que ets una persona necessària. En una ciutat, no ve d’un. La gent desapareix o marxa, i no passa res. Aquí, quan et planteges marxar, saps que si ho fas posaràs en perill la gent que es queda. Viure aquí és un privilegi, un regal que et fa la vida, però també és un deure, tens una responsabilitat.”
✏️ Llibre del club de lectura de Sant Llorenç d'Hortons.
“Quan vius en un poble sents que ets una persona necessària. En una ciutat, no ve d’un. La gent desapareix o marxa, i no passa res. Aquí, quan et planteges marxar, saps que si ho fas posaràs en perill la gent que es queda. Viure aquí és un privilegi, un regal que et fa la vida, però també és un deure, tens una responsabilitat.”
✏️ Llibre del club de lectura de Sant Llorenç d'Hortons.
July 28, 2024
Frases curtes, intenstes, punyents. Batallé construeix un relat format per moltes veus que pateixen i que toquen tants temes importants… La vida, la mort, l’amor, la soledat, el suïcidi…
Hagués subratllat cada frase. M’ha encantat.
Hagués subratllat cada frase. M’ha encantat.
March 1, 2025
4.5/5
No anava amb cap expectativa amb aquest llibre, simplement tenia certa intuïció, no sé per què.
M’ha fet patir i gaudir al mateix temps. He reconnectat amb parts difícils, amb coses que hi ha a la llum i que tant de bo poder dir que no vull que se’n vagin cap a una ombra, perquè això implicaria que continuen existint.
He pogut sincerar-me amb els paràgrafs i he vist el que hi ha dins meu, i això és dur.
Ser, estar, anar, tornar, morir, viure, viure mort, morir vivint. Existir.
«He notat l’absurditat de l’existència. El desmai com una prova de suïcidi. Una petita mort amb bitllet de tornada. Què fem aquí? Per què, tot això? Des de petita he vist patiment en els pares, en els avis, en els amics, en els pares dels amics. A la feina, als carrers, a l’escola. A tots els llocs del món on he tingut la sort de treballar. Patiment. Entenc el suïcidi. L’entenc massa. De petita, d’adolescent, no volia sentir tant. Sempre he sentit molt. Massa. Hi va haver un temps que em volia desmaiar. Desmaiar-me per deixar de sentir dolor, tristesa. Un suïcidi petit. Desendollar la màquina una estona. Jo.»
No anava amb cap expectativa amb aquest llibre, simplement tenia certa intuïció, no sé per què.
M’ha fet patir i gaudir al mateix temps. He reconnectat amb parts difícils, amb coses que hi ha a la llum i que tant de bo poder dir que no vull que se’n vagin cap a una ombra, perquè això implicaria que continuen existint.
He pogut sincerar-me amb els paràgrafs i he vist el que hi ha dins meu, i això és dur.
Ser, estar, anar, tornar, morir, viure, viure mort, morir vivint. Existir.
«He notat l’absurditat de l’existència. El desmai com una prova de suïcidi. Una petita mort amb bitllet de tornada. Què fem aquí? Per què, tot això? Des de petita he vist patiment en els pares, en els avis, en els amics, en els pares dels amics. A la feina, als carrers, a l’escola. A tots els llocs del món on he tingut la sort de treballar. Patiment. Entenc el suïcidi. L’entenc massa. De petita, d’adolescent, no volia sentir tant. Sempre he sentit molt. Massa. Hi va haver un temps que em volia desmaiar. Desmaiar-me per deixar de sentir dolor, tristesa. Un suïcidi petit. Desendollar la màquina una estona. Jo.»
June 1, 2024
«Vaig dedicar molts anys a intentar entendre les coses i aquest esforç em va esgotar. No calia entendre les coses, calia viure-les. Vaig voler entendre les coses de la manera com ell les entenia. M'hi vaig esforçar, però com més pensava més discutíem. M'agradava agafar-li la mà. Quan ell m'agafava la mà jo no tenia por. Hauria volgut que les nostres mans no s'haguessin deixat anar mai. Em deia: deixa't cuidar, no pensis, confia. La meva por i el meu pensament es van aliar i van enfosquir-me el món.»
March 4, 2025
fragments desoladors, inspiradors, que fan que aquesta novel•la t'obri, et destrossi i et sani la ment, amb una perspectiva feminista que fa gust de llegir.
"La tendresa ho salva tot. Si no trobes la manera de protegir la tendresa, no et queda res. Tots sentim tants dolors... No trobem en el món prou terra per enterrar-los i a tots ens fa mal alguna cosa. I no en volem parlar. Callem. No ens preguntem mai què ens fa por. No ens diem mai, "explica-m'ho"."
"La tendresa ho salva tot. Si no trobes la manera de protegir la tendresa, no et queda res. Tots sentim tants dolors... No trobem en el món prou terra per enterrar-los i a tots ens fa mal alguna cosa. I no en volem parlar. Callem. No ens preguntem mai què ens fa por. No ens diem mai, "explica-m'ho"."
May 21, 2024
Resumint, el llibre tracta d'una escriptora en crisi que va a un xicotet poble que ha sigut abandonat i reviscolat d'alta muntanya i allí arreplega el testimoni de la familia i estimats d'una mare que se suïcidà.
Crec que no és el tipus de llibre que m'agrada, però he de reconèixer que l'estructura i fil conductor m'han agradat i que hi han moments bonics i interessants. M'ha agradat molt l'edició, molt còmode i agradable de llegir.
Crec que no és el tipus de llibre que m'agrada, però he de reconèixer que l'estructura i fil conductor m'han agradat i que hi han moments bonics i interessants. M'ha agradat molt l'edició, molt còmode i agradable de llegir.
March 19, 2025
3,5⭐
És una novel·la molt personal i íntima, on a través de sa narradora es personatges es despullen emocionalment, reflexionen sobre sa seva vida, i sa vida a les Valls altes, que penja d'un fil creat amb molta feina i voluntat dels que encara hi viuen. Aferrar-se a la vida o morir, deixar anar es poble o viure atrapat en un pasat, a vegades dolorós. Deixar anar sa vida o no viure ni deixar viure, no deixar morir es poble com a manera de viure, perquè no es pot viure desarrelat o enfora de sa vida que has viscut i que han viscut tots es teus avantapassats. Amb tot açò sa novel·la mos mostra sa vida i sa mort com un tot, encara que mos costi d'acceptar, encara que sigui dolorós i a vegades terrorífic.
És una novel·la molt existencial, escrita amb frases molt curtes i senzilles que creen una corrent que te propulsa al llarg de tota sa narració. Açò fa que es pugui llegir bastant ràpid, però crec que és un llibre que necessita pausa i reflecció.
És una novel·la molt personal i íntima, on a través de sa narradora es personatges es despullen emocionalment, reflexionen sobre sa seva vida, i sa vida a les Valls altes, que penja d'un fil creat amb molta feina i voluntat dels que encara hi viuen. Aferrar-se a la vida o morir, deixar anar es poble o viure atrapat en un pasat, a vegades dolorós. Deixar anar sa vida o no viure ni deixar viure, no deixar morir es poble com a manera de viure, perquè no es pot viure desarrelat o enfora de sa vida que has viscut i que han viscut tots es teus avantapassats. Amb tot açò sa novel·la mos mostra sa vida i sa mort com un tot, encara que mos costi d'acceptar, encara que sigui dolorós i a vegades terrorífic.
És una novel·la molt existencial, escrita amb frases molt curtes i senzilles que creen una corrent que te propulsa al llarg de tota sa narració. Açò fa que es pugui llegir bastant ràpid, però crec que és un llibre que necessita pausa i reflecció.
January 21, 2024
El tipus de llibre que m'agrada, no passa ben bé res però descriu molt bé la vida de gent molt normal intentant viure. Se m'ha fet raro quan li posa veu a la mare morta, no ho sé, una mica forçat.
Me'l vaig comprar pel títol. Potser aquest any només llegeixo coses relacionades amb la muntanya.
Me'l vaig comprar pel títol. Potser aquest any només llegeixo coses relacionades amb la muntanya.
December 5, 2024
Preciós!!!
June 19, 2025
Primer cop que llegeixo sobre aquesta temàtica i d’aquesta autora.
Una història on, com a lector, vas en escalada (a positiu). Al principi no entenia ben bé com intenta orientar l’autora les accions de la protagonista, però poc a poc vas endinsant-te en les Valls Altes i connectant amb tots i cadascun dels personatges que intervenen.
Llibre de reflexió sobre decisions, lliutes internes i objectius vitals. La relació entre l’amor i la mort.
A nivell estètic de 10!!🥲 Tant la portada com l’interior del llibre és fantàstic i molt agradable de tenir entre les mans.
Una història on, com a lector, vas en escalada (a positiu). Al principi no entenia ben bé com intenta orientar l’autora les accions de la protagonista, però poc a poc vas endinsant-te en les Valls Altes i connectant amb tots i cadascun dels personatges que intervenen.
Llibre de reflexió sobre decisions, lliutes internes i objectius vitals. La relació entre l’amor i la mort.
A nivell estètic de 10!!🥲 Tant la portada com l’interior del llibre és fantàstic i molt agradable de tenir entre les mans.
March 23, 2024
Massa deutes amb les flors · Una ressenya i un secret
Iolanda Batallé em va robar el cor fa molts anys amb "La memòria de les formigues". Aquesta novetat és ben diferent.
Parlem d'una novel·la amb una protagonista central. La solitària. Ella es desplaça a les valls altes a fer-hi un "retir" per poder escriure, i allà escolta, observa i escriu.
De la mà de la solitària llegim una novel·la coral amb diversos personatges, i la vall alta esdevé un personatge més.
Aquest llibre reuneix pensaments, reflexions psicològiques i filosòfiques, emocions, salut mental, dolor... i tot plegat en frases breus i cites per emmarcar. La solitària les arrenca a cada personatge amb qui es troba a les valls.
Batallé escriu pausat i profund. Per això vaig començar a llegir-me el llibre i llapis en mà vaig subratllar moltes cites que em semblen magnífiques. Parlen de la vida, que tots i totes vivim. Però amb aquest llibre he fet una nova descoberta. L'Audiollibre. Aquí el secret. He escoltat la meitat del llibre amb audiollibre, perquè quan vaig a treballar conduint tinc molta estona i la volia aprofitar diferent. I m'ha encantat.
L'actriu Angels Bassas narra Batallé. I quina delícia. Aquest llibre és de frases curtes, pausades. I que te'l llegeixin i expliquin esdevé una autèntica delícia. Una descoberta que m'ha omplert molt. Us recomano que ho proveu.
Iolanda Batallé em va robar el cor fa molts anys amb "La memòria de les formigues". Aquesta novetat és ben diferent.
Parlem d'una novel·la amb una protagonista central. La solitària. Ella es desplaça a les valls altes a fer-hi un "retir" per poder escriure, i allà escolta, observa i escriu.
De la mà de la solitària llegim una novel·la coral amb diversos personatges, i la vall alta esdevé un personatge més.
Aquest llibre reuneix pensaments, reflexions psicològiques i filosòfiques, emocions, salut mental, dolor... i tot plegat en frases breus i cites per emmarcar. La solitària les arrenca a cada personatge amb qui es troba a les valls.
Batallé escriu pausat i profund. Per això vaig començar a llegir-me el llibre i llapis en mà vaig subratllar moltes cites que em semblen magnífiques. Parlen de la vida, que tots i totes vivim. Però amb aquest llibre he fet una nova descoberta. L'Audiollibre. Aquí el secret. He escoltat la meitat del llibre amb audiollibre, perquè quan vaig a treballar conduint tinc molta estona i la volia aprofitar diferent. I m'ha encantat.
L'actriu Angels Bassas narra Batallé. I quina delícia. Aquest llibre és de frases curtes, pausades. I que te'l llegeixin i expliquin esdevé una autèntica delícia. Una descoberta que m'ha omplert molt. Us recomano que ho proveu.
January 12, 2024
Un dels meus propòsits lectors per aquest nou any, es baixar la meva llista de pendents, tampoc vull ser massa optimista que em conec i sempre que vaig a la llibreria trobo massa novetats que em fan l'ullet, però almenys, aprofitant l'euforia d'encetar any nou, ja n'he llegit un que va arribar aquest passat 2023 a casa.
Es tracta de "Massa deutes amb les flors" de la Iolanda Batallé editat per Columna. La Solitària empren un viatge fins a les valls altes, fugint de la seva vida o potser a la cerca de la mateixa. Allà s'instal·la per escriure amb solitud i refer-se.La familia que l'acullirà s'obrirà a ella i anirem descobrint una història familiar colpidora a través dels ulls de cadascun dels membres. Coneixerem en Pinko l'heroi de la muntanya, la Rita i el seu marit el foraster, en Joan i en Pere, marit i fill de la Maria, la pèrdua de la qual esdevindrà el centre de la vida de tots.
Un llibre que ens parla de la importància d'escoltar i també d'explicar les coses, de parlar del que ens preocupa, ens parla de la pèrdua, de dol que cadascú viu a la seva manera,i també de la salut mental sovint estigmatitzada i silenciada, de la duresa de viure en llocs ferestcs com les muntanyes. Sobretot ens parla de la importància de no sentir-te sol, de saber que sempre pots comptar amb algú passi el que passi. Això ho resumeix molt bé una frase que diu en Pinko: "Quan et quedes sense persones, et quedes sense llocs"
Un llibre que no vol presa, que té molt bones frases per emmarcar, un llibre que t'abraça i que malgrat la duresa del que narra també en reconforta i et fa sentir molt, ideal per llegir arraulida amb una manta, al costat d'una bona llar de foc.
Es tracta de "Massa deutes amb les flors" de la Iolanda Batallé editat per Columna. La Solitària empren un viatge fins a les valls altes, fugint de la seva vida o potser a la cerca de la mateixa. Allà s'instal·la per escriure amb solitud i refer-se.La familia que l'acullirà s'obrirà a ella i anirem descobrint una història familiar colpidora a través dels ulls de cadascun dels membres. Coneixerem en Pinko l'heroi de la muntanya, la Rita i el seu marit el foraster, en Joan i en Pere, marit i fill de la Maria, la pèrdua de la qual esdevindrà el centre de la vida de tots.
Un llibre que ens parla de la importància d'escoltar i també d'explicar les coses, de parlar del que ens preocupa, ens parla de la pèrdua, de dol que cadascú viu a la seva manera,i també de la salut mental sovint estigmatitzada i silenciada, de la duresa de viure en llocs ferestcs com les muntanyes. Sobretot ens parla de la importància de no sentir-te sol, de saber que sempre pots comptar amb algú passi el que passi. Això ho resumeix molt bé una frase que diu en Pinko: "Quan et quedes sense persones, et quedes sense llocs"
Un llibre que no vol presa, que té molt bones frases per emmarcar, un llibre que t'abraça i que malgrat la duresa del que narra també en reconforta i et fa sentir molt, ideal per llegir arraulida amb una manta, al costat d'una bona llar de foc.
August 17, 2024
"M'agradava agafar-li la mà. Quan ell m'agafava la mà jo no tenia por. [...] Quan la persona que estimes t'agafa la mà, ja n'hi hauria d'haver prou"
Mitjançant les experiències viscudes de diferents persones, la Iolanda Batallé posa sobre la taula els diferents sentiments que omplen les nostres vides; ens fa analitzar-nos a nosaltres mateixos i posar nom a les pròpies angoixes. És gairebé un assaig filosòfic. M'ha agradat molt!
https://x.com/ArturColl/status/182290...
Mitjançant les experiències viscudes de diferents persones, la Iolanda Batallé posa sobre la taula els diferents sentiments que omplen les nostres vides; ens fa analitzar-nos a nosaltres mateixos i posar nom a les pròpies angoixes. És gairebé un assaig filosòfic. M'ha agradat molt!
https://x.com/ArturColl/status/182290...
December 15, 2024
Directo a mi Top 3 de libros favoritos del año! Menuda forma de escribir tan bonita y sensible. Me han dado ganas de abrazar a todos los del libro. Aunque pueda parecer lioso todas esas voces que hablan a la vez, yo me he sentido dentro y ha tenido todo el sentido del mundo.
Y tanto que me han dado ganas de irme a la Catalunya vaciada y vivir entre montañas, farigola i romaní.
Ojala poder leer más cosas de la autora porque me he quedado enamorada.
Tengo casi todo el libro subrayado. Frases como catedrales.
Y tanto que me han dado ganas de irme a la Catalunya vaciada y vivir entre montañas, farigola i romaní.
Ojala poder leer más cosas de la autora porque me he quedado enamorada.
Tengo casi todo el libro subrayado. Frases como catedrales.
August 27, 2024
Llibre preciós. Narra minuciosament detalls de la vida d’un poble recorrent històries i escenes costumistes del passat.
A l’hora, els conflictes, dificultats i contradiccions de la vida dels personatges de les Valls.
Cada personatge s’obre amb la Solitària relatant des de la seva perspectiva la vida a les Valls i les seves experiències vitals que els han portat a ser qui son: en Pinko, que va marxar de la ciutat i es va instal•lar a les Valls; un foraster nascut en una gran metròpoli; la Rita, i la vida de les dones a la muntanya, el contrast amb la ciutat i la decisió de marxar o quedar-se, la feina dels homes i el tendre record de la seva mare tot fent un minuciós relat del patiment la salut mental; el seu pare, el Pere, i la seva força inesgotable per aixecar el poble; en Joan, el germà, i la connexió amb la seva mare. La seva veu explica la història de les valls i la Solitària n’encaixa les peces que li van oferint.
Tot plegat, farcit de frases i cites que remouen i et fan reflexionar sobre els propis sentiments, estils, contradiccions, superacions, pors…
A l’hora, els conflictes, dificultats i contradiccions de la vida dels personatges de les Valls.
Cada personatge s’obre amb la Solitària relatant des de la seva perspectiva la vida a les Valls i les seves experiències vitals que els han portat a ser qui son: en Pinko, que va marxar de la ciutat i es va instal•lar a les Valls; un foraster nascut en una gran metròpoli; la Rita, i la vida de les dones a la muntanya, el contrast amb la ciutat i la decisió de marxar o quedar-se, la feina dels homes i el tendre record de la seva mare tot fent un minuciós relat del patiment la salut mental; el seu pare, el Pere, i la seva força inesgotable per aixecar el poble; en Joan, el germà, i la connexió amb la seva mare. La seva veu explica la història de les valls i la Solitària n’encaixa les peces que li van oferint.
Tot plegat, farcit de frases i cites que remouen i et fan reflexionar sobre els propis sentiments, estils, contradiccions, superacions, pors…
June 24, 2024
Sublim!
July 28, 2024
Poesia pura. Molt bonic. Podria subratllar moltes frases d'aquest llibre. Brolla humanitat, vida, mort, sentiments i pors. Molt recomanable
January 27, 2025
Llibre molt molt bonic que tracta la mort d’una manera molt dolça i esgarrifosa alhora. Una novel·la molt sincera que parla de l’importancia de dir les coses, saber escoltar, el dol i el dolor. Les converses que te l’escriptora amb cada personatge mostren cada una una visió diferent de veure i viure la vida. La història d’aquesta família acaba sent un un cant d’amor a la vida. Dels llibres més íntims i bonics que m’he llegit.
November 4, 2024
trist però bonic
November 25, 2023
Iolanda fa una reflexió magistral sobre el suïcidi, la família i sobre la importància de compartir, parlar des de dins i acompanyar.
“Les persones que sobreviuen millor són les que no s’esforcen per mostrar una altra cara al món.” Pag. 247.
“A mi m’agrada fer que les coses passin. I faig que les coses passin. I el primer que ha de passar és un somriure. Pag. 43.
“Les persones que sobreviuen millor són les que no s’esforcen per mostrar una altra cara al món.” Pag. 247.
“A mi m’agrada fer que les coses passin. I faig que les coses passin. I el primer que ha de passar és un somriure. Pag. 43.
March 2, 2024
La Solitària visita les valls altes i té llargues converses amb els membres d’una família esquerdada. El Pere, els seus dos fills: la Rita i el Joan, l’estranger casat amb la Rita i el Pinko, un amic de la família i veí de Pedra, el poble on viuen la majoria d’ells. I finalment la Maria, la mare de la Rita i el Joan que es suïcida i des de la mort també explica la seva vida a les valls altes.
A través de l’escolta i les entrevistes a aquests personatges dibuixa com era la vida a les valls altes uns anys enrere i com és ara, marcada per l’abandonament de la zona i per la pèrdua de la mare i esposa.
Escrita amb un estil refinat i elegant és un relat on hi ha molt poca acció i està farcit de reflexions interessants sobre les malalties mentals, el suïcidi, dones incompreses, la vida i la gent de muntanya i l’abandonament de la muntanya.
Els personatges, la Solitària inclosa, parlen tots amb el mateix registre. I tots parlen amb la Solitària de manera molt sincera i íntima. Parlen des de dins, sense filtre. És poc versemblant que tothom li parli de la mateixa manera i amb tanta obertura. Els personatges són poc creïbles, no tenen vida pròpia.
This entire review has been hidden because of spoilers.
March 10, 2024
Reflexions molt interessants, de les muntanyes, de la vida, de la mort, de la salut mental, del suïcidi....
En alguns moments he notat que m'ha faltat ordre i profunditat en els personatges, i no he entrar al llibre fins que duia uns quants capítols, però en d'altres hi he estat ben capbussada
En alguns moments he notat que m'ha faltat ordre i profunditat en els personatges, i no he entrar al llibre fins que duia uns quants capítols, però en d'altres hi he estat ben capbussada
December 7, 2024
Aquest llibre m’ha fet connectar amb sensacions constants: ha estat una abraçada molt càlida i una pallissa alhora, un crit a la vida i un aproximament molt íntim amb la mort. Gràcies per regalar-nos aquesta obra mestra, Iolanda. S’ha convertit en una de les meves lectures preferides.
March 19, 2025
"Massa deutes amb les flors" és un llibre sobre una dona, una escriptora (l'alter ego de Iolanda Batallé), amb un problema. No sabem quin és el problema, només que ha passat alguna cosa i que té una crisi personal. La dona va decidir d'anar a les valls altes. No s'especifica quines valls altes, però suposo que són dels Pirineus. Allà la dona escriu un llibre sobre la vida a les valls altes i en particular sobre les experiencies de la familia amb qui s'allotja. La familia és real.
La vida a les valls no és gaire fàcil. Molta gent ha marxat a viure a la ciutat, perque és més fàcil, però el pare va decidir quedar-se i trobar una manera de revitalitzar el poble. És força visionari. La mare, al contrari, no comparteix aquell somni. Va caure en una depressió molt forta i acaba suicidant-se. Això, naturalment, va ser molt dur per a la familia.
El llibre està escrit en primera persona. A cada capítol parla una persona diferent. Tenim el pare, la filla, el marit de la filla, que és un foraster, el fill, un amic de la familia, que estima la filla, l'escriptora mateixa i fins i tot la mare morta.
La idea és que l'escriptora va al poble i deixa a la gent parlar, sense interrupció, sobre qualsevol cosa. El resultat són dotze capítols de pensaments de la gent. Al mig de totes les emocions, filosofies i memories, tenim la historia d'aquella familia a les valls. Aquesta manera indirecta d'explicar una historia dona l'impressió que tens algú al teu costat que et parla directament.
Una cosa em va agradar en particular. En algun moment l'escriptora (Iolanda Batallé, però també el personatge principal) va parlar sobre el temps que tenim tots abans de morir i el temps que ens costa de llegir un llibre. Va dir: "Soc conscient del temps que estic esgarrapant. Escric com si m'hagués de morir. I encara més, com si els que un dia em poden llegir tembé s'haguessin de morir. Per tant, si en lloc de viure dediquem hores a llegir, allò que queda escrit ha de valer tant com allò preciós que deixem de fer."
Ho trobo molt considerat!
La vida a les valls no és gaire fàcil. Molta gent ha marxat a viure a la ciutat, perque és més fàcil, però el pare va decidir quedar-se i trobar una manera de revitalitzar el poble. És força visionari. La mare, al contrari, no comparteix aquell somni. Va caure en una depressió molt forta i acaba suicidant-se. Això, naturalment, va ser molt dur per a la familia.
El llibre està escrit en primera persona. A cada capítol parla una persona diferent. Tenim el pare, la filla, el marit de la filla, que és un foraster, el fill, un amic de la familia, que estima la filla, l'escriptora mateixa i fins i tot la mare morta.
La idea és que l'escriptora va al poble i deixa a la gent parlar, sense interrupció, sobre qualsevol cosa. El resultat són dotze capítols de pensaments de la gent. Al mig de totes les emocions, filosofies i memories, tenim la historia d'aquella familia a les valls. Aquesta manera indirecta d'explicar una historia dona l'impressió que tens algú al teu costat que et parla directament.
Una cosa em va agradar en particular. En algun moment l'escriptora (Iolanda Batallé, però també el personatge principal) va parlar sobre el temps que tenim tots abans de morir i el temps que ens costa de llegir un llibre. Va dir: "Soc conscient del temps que estic esgarrapant. Escric com si m'hagués de morir. I encara més, com si els que un dia em poden llegir tembé s'haguessin de morir. Per tant, si en lloc de viure dediquem hores a llegir, allò que queda escrit ha de valer tant com allò preciós que deixem de fer."
Ho trobo molt considerat!
Displaying 1 - 30 of 62 reviews