"La pell de brau", al·legoria crítica de Salvador Espriu amb l'Espanya de la postguerra, publicat per primera vegada l'any 1960, pren vigència cinquanta anys després en ple debat sobre la relació entre Catalunya i Espanya.
Relectura d’un llibre especial, d’una edició especial per una ocasió especial. He aprofitat les sessions de magnetoteràpia derivades de la fractura del peroné dret, per rellegir aquest llibre. I l’he escollit per al propòsit, perquè me’l podia endur a l’infern de l’abric. Aquest exemplar fou un regal dels consogres Jaume Morron & Marta Salmeron l’any 2020, quan vaig fer 60 anys, enmig del confinament. Es tracta de la 1a edició del llibre, fa 60 anys, l’any 1960 (com jo mateix!). I la tirada fou de… 350 exemplars! La literatura catalana estava ben bé sota mínims, i el nen prodigi d’abans de l’ensulsiada, autor d’unes narracions fresques i vigoroses, per bé que ja escrites amb la seva proverbial precissió quirúrgica, ja s’havia reclòs al seu domicili, a escriure la sevapoesia fosca, d’un mesurat desassossec, tot i que escampant aquí i allà glopades d’una tèrbola esperança, amb l’objectiu explícit de “salvar-nos els mots”. Aquí, des dels seus reductes de Lavínia (Barcelona) i Sinera (Arenys), ens descriu com un brau envesteix la pell de brau (la forma d’España), la rebrega i l’ensangona. A partir d’aquí basteix una al·legoria del poble català, per la qual és el poble jueu, maltractat i rebutjat, qui interpel·la Sepharad (El país d’occident, l’antic nom amb què es referien a España) perquè entengui, respecti, estimi la seva gent. Un llibre de caire polític, que malgrat l’escarransida tirada inicial, gaudí d’una certa difusió. Eren temps de la llarga i dura travessia del desert. Estàvem pitjor que no pas ara. I tot i així, vam ser capaços de tornar-nos a aixecar. En gran mesura per la bona feina duta a terme per un reduït grapat de persones. Entre ells aquest gran poeta, massa gran per ser d’un país tan petit…
A collection that both expresses and connects the Catalan and Jewish experience, the struggle of cultivating an identity, language, and community while simultaneously in constant resistance against outside forces that fashion one as an exile in one’s birthplace – the sense of having a home without a homeland.
The bull’s hide of the title is Spain itself, “a rag baked hard by the gold / sun … our prayer / and also our blasphemy / victim and executioner, both at once.” The poems here emerge from the traumas of the Spanish Civil War and the Holocaust, and so brim with images of confinement, death, and martyrdom. To make this connection stronger, Espriu uses the word “Sfarad” (which translator Burton Raffel leaves as is), the Hebrew word for Spain, but also the old word for Sephardic Jews.
The one tension in the collection is the desire for nationhood without nationalism. The specter of Franco haunts these lines, although the sentiment is a universal one:
“Sometimes One man must die for a people, But never a people For one man: Always remember this, Sfarad.”