Encantada amb la col·lecció Fragments de Flâneur -ja els de Thoreau em van semblar meravellosos-, vaig decidir d'apropar-me a la poesia de Dickinson amb aquests editors com a intermediaris. I m'ha semblat una porta d'entrada excelsa, un tast melós en el qual hom no pot deixar de pensar, un miratge especialment bonic que desitgem reveure -una mica com el raig verd, un fenomen gairebé místic.
En la poesia d'Emily Dickinson hi ha una gran bellesa i una simplicitat només aparent; genial és aquella qui aconsegueix transmetre els més grans sentiments, amb el llenguatge més vulgar -vulgar no com a pejoratiu, sinó com a habitual. Els seus versos inunden el cos i fan que l'ànima regalimi alegria, joia, amor. Perquè és una poetissa de l'amor tendre, d'un amor que prové de ben endins i s'extén pels camps i oceans, d'un amor diví que és també propi d'aquella humanitat magnànima, feliç, plena de vida, que no aparta els ulls del fang però no s'hi capfica. Uns dels meus versos preferits:
171. Veure el Cel d'Estiu / És Poesia, encara que no surti mai en cap Llibre - / Els Poemes autèntics fugen - (Poema 1491, 1879.)
148. Els Fundadors de la Mel no tenen Noms.
(Carta 468, a la Sra. de James S. Cooper, juliol de
1876?)
164. No sabíem que havíem de viure - / Ni quan - hem de morir - / La ignorància és la nostra
Cuirassa - (ibíd.)