Dillatari

by Ponç Pons

Seguint la petja d’autors com Miguel Torga o Iorgos Seferis, aquest és el diari d’un poeta "menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos", en què vida i literatura es conjuguen de forma indestriable. Menorca, el mar, la petita cala de Macaret, són els llocs de referència del qui viu la literatura com una passió obsessiva, lúcida i devoradora, i que escriu per a un lector invisible que té les faccions mesclades de tots els autors que estima. Tots ells conviuen en aquestes pàgines amb el poeta que intenta, com el viatger Bruce Chatwin, fer de l’escriptura la pintura de la veu i converteix la seva illa en un univers literari que recorre amb l’esperit de l’aventurer i el caràcter reflexiu de l’estudiós.

192 pages, Paperback

First published January 1, 2011

Reviews

[Lluís Gallart · Rating 5 out of 5]

Per degustar a pleret. Una prosa molt delicada i alhora amena, que fuig de l'erudicitat. Hi he conegut un poeta proper que parla de temes universals des de la seva Menorca més íntima.

[Alberto · Rating 5 out of 5]

Quin gran descobriment! Vaig anar per festes a Menorca i volia llegir algun autor de l'illa. Quin encert! Un diari ple de poesia i de literatura. Llegiré més de Ponç Pons, segur.

[Pere · Rating 5 out of 5]

Alerta, llegir només de vacances (i si pot ser a l'illa ja...)

[Josep · Rating 5 out of 5]

Ponç Pons escriu des de s’illa, però la seva veu travessa mars i èpoques, perquè cerca —amb paraules humils, però essencials— allò que en queda, si és que en queda res, de l’esperit.

Hi ha en aquestes pàgines un sentiment que em resulta profundament familiar: el de l’home que, cansat del soroll del món, torna a la natura, als llibres i a la memòria, per mirar d'entendre’s a si mateix. L’autor escolta el flux de les coses: la llengua que s’erosiona, la terra que es ven, la cultura que es consumeix. I ho fa amb una passió serena, com qui ha entès que la bellesa només es revela a aquell que no la força.

"Dillatari" és un camí de solitud poblada. Poblada per les lectures, per les ferides, per la resistència ètica d’un escriptor que s’aferra a la paraula com a últim gest de llibertat. No hi trobareu grans gesticulacions: hi trobareu la quietud i la veritat petita que només els esperits senzills —i savis— saben captar.

És un llibre per a llegir lentament, com es llegeix una pàgina de Montaigne. Perquè darrere la seva aparent senzillesa, hi batega un crit silenciós: el de l’home que no vol renunciar a ser humà.

[Antoni Vallejo Ripoll · Rating 5 out of 5]

Un diari d'estiu que és una meravella. La Menorca i la Mediterrània de veritat, no les de l'anunci.