L’ombra dels ocellots

by Miquel Riera

Un retrat de la Costa Brava de finals dels anys setanta, quan alguns plans urbanístics van destrossar la primera línia de costa. A Vilavella, un poble de l'Empordà, en Nandu Sureda, l'últim alcalde franquista, mou tots els fils d'un règim que agonitza per tirar endavant una gran urbanització que destruirà una zona d'aiguamolls, clau en la migració de molts ocells. En Genís Amer, un jove ornitòleg, lidera l'oposició al projecte urbanístic amb l'ajuda d'uns partits polítics locals que, malgrat tot, semblen més interessats en les imminents primeres eleccions municipals democràtiques que no pas en la lluita ecologista. «La llosa del poder i la repressió franquista els havia caigut a sobre amb tot el seu pes. Feia dos anys i mig que havia mort el dictador, però les costures del règim es mantenien ben fermes. Atado y bienatado , havia dit Franco en el discurs de Nadal del 1969, només uns mesos després que el seu successor, el príncep Joan Carles de Borbó, jurés els principios fundamentales del Movimiento. Atado y bien tado , oi tant! En Genís, l'Anna i els seus amics ho acabaven de viure en primera persona».

240 pages, Paperback

Published October 19, 2023

Reviews

[Irene Ponsatí Mitjà · Rating 3 out of 5]

Està prou bé. Soc de l’Empordà i m’ha anat transportant per diferents pobles i racons en el meu imaginari. No pensava que m’enganxaria però és un llibre de fàcil lectura i que m’ha atrapat un punt. No m’ha acabat de convèncer el final, ja que he notat certa pressa en acabar tots els arguments i fronts oberts massa de cop, en comparació amb el ritme de lectura de la resta de pàgines i capítols.

[Pep Bonet · Rating 2 out of 5]

Quina pena! L'autor és ple de bona voluntat i està convençut del que defensa, però ho fa malament. Això no és una novel·la. És un fulletó rosa pintat de reivindicació naturalista.

Estic d'acord amb ell que la transició va ser una mé. Que seguiren els de sempre i els nous imitaren els vells. Que entre tots es carregaren la costa i el poble n'estava tan content. Que si la costa no importa a ningú, oitant menys uns ocellots en uns aiguamolls que, com tots sabem, causen malalties i crien mosquits. Per cert, en italià se'n diu palude, d'on deriva el mot paludisme.

Però una novel·la és un objecte molt concret sotmès a certes regles. No es pot fer una historieta d'amor adolescent amb uns malos pitjors que la madrastra de la Blancaneus. Francament, em feia vergonya llegir-la. Sort que l'autor ha tingut la decència de no ser d'aquells optimistes combatius que no veuen la realitat. L'acceptació que tot va anar malament el rescata. Però, no per això el llibre resulta bo, ni tan sols correntet.