Val la pena aquest llibre, sobretot si es té un mínim d'informació sobre la crisi del marc de 1923. El tema no és dels més fàcils, ni el més agraït, però Pla no fa un assaig sobre la crisi, entre altres coses, perquè ell és a Berlín mentre dura. Ell fa periodisme de la vella escola, sense pseudoenquestes de carrer: en Manfred diu que això va mal, però la Heidi diu que la vida és gloriosa. No, és periodisme del bo, amb anàlisis serioses sobre la situació. Resulta molt instructiu com a llibre de protohistòria, de material que els historiadors afinaran amb els seus estudis a fons. També dona una imatge molt nítida de l'atmosfera política d'aquesta Alemanya que mai no va acabar de saber que havia perdut una guerra i que va seguir vivint com si res, tot just perquè no va haver-hi tropes invasores fins que el gabinet Cuno va decidir de parar la indústria del Ruhr, i encara no van passar més enllà del Ruhr i la vall del Rin.
Curiosament, no m'agraden els reculls de periodisme, ni els dietaris, però la prosa d'en Pla és clara i intel·ligent, si bé un es demana certes coses que diu. Escrit ara fa 100 anys exactes, fa feredat veure com un país va dret al mur, ara que sabem el que va passar en els 20 anys que seguiren.
En el pla lingüístic, descobreixo, no havent llegit Pla abans, el nivell elevat d'afrancesament del seu català, resultat sens dubte d'una clara francofília de sa part. També em resulta interessant veure alguns termes que apareixen més d'una vegada i que no passarien el filtre del corrector de català dels diaris d'ençà del 1975.