Premi BBVA Sant Joan «per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla, defugint els tòpics». Quina filla gosa parlar clarament de la mare? Cal recórrer a la literatura per fer-ho, posar en dubte la realitat i si cal inventar. El que podria haver estat un dels dies més feliços de la vida de la Marina, el del naixement de la seva única filla, va ser l’inici d’una relació gens exemplar. Unides per un vincle atàvic de pertinença i alhora terriblement distants, mare i filla no es van entendre mai. Arran de la tornada a la ciutat i al pis on va viure amb la mare, morta fa anys, la filla mira de reconstruir retalls de la vida de la Marina. Unes quantes fotografies, alguns objectes i, sobretot, la seva experiència com a filla són els materials a partir dels quals emergeix la figura d’una dona solitària i lluminosa, filla d’immigrants francesos, d’extracció treballadora, amb gustos burgesos, trasplantada a la grisa Barcelona dels anys cinquanta, que veu truncat el seu somni de ser actriu; una mare inestable mentalment, vital i depressiva, a voltes seductora i a voltes cruel. En el transcurs d’aquesta recerca, i amb el desig, també, que l’escriptura actuï d’elixir de l’oblit, Marta Marín-Dòmine, la mala filla, desafia els codis imposats a un amor que s’ha pretès des de sempre inqüestionable. El una història íntima i alhora universal, amb tons gòtics, una lúcida reflexió sobre qui som i què transmetem i sobre els límits i la «veritat» de l'escriptura, i un magnífic relat, ambiciós, sensible i colpidor.
Marta Marín-Dòmine is an associate professor in the Department of Languages and Literatures at Wilfrid Laurier University. Her research is on the Spanish literature of concentration camps and on the field of memory representation of past violent events. She is presently working on a collaborative project to elaborate a Dictionary of Memory in Europe and Latin America.
al principi em va costar entendre'l, feia servir expressions molt rares i creia que seria aixi tota l'estona però després ja vaig començar a saber què passava xd. escriu d'una manera molt peculiar, entre narrativa i poètica, no sé si acabo de trobar-m'hi a gust amb aquest estil. La definiria com una història sincera enlloc d'entretenida. Com de difícil és trobar llibres on mostrin relacions familiars poc convencionals, i com d'important és mostrar realitats així de complicades per saber què és més comú del que ens pensem.
És possible perdonar una mare que no t'ha estimat? O no hi ha res a perdonar? Té sentit pensar en una mare que no t'ha estimat, un cop la mare ja és morta? És cruel abandonar una mare així al final de la seva vida, o és inevitable?
La relació entre una mare i una filla sense cap tipus d'edulcorant i l'exercici d'escriure la mare, per part de la seva filla, una vegada que s'ha mort. No és una lectura que et deixi indiferent. Més enllà de les relacions maternofilials, hi introdueix altres temes com les malalties mentals, la vellesa, el feminisme, la classe obrera, les migracions, etc. Us el recoman!
Ressenya de DIRÉ QUE M'HO HE INVENTAT de MARTA MARÍN-DOMINE @Ed_62 @Fcaixescat De la relació paterno-filial com un mirall doble https://sonograma.org/quadern-de-llib... Marta Marín-Dòmine es va donar a conèixer com a novel·lista amb l’excel·lent Fugir era el més bell que teníem. Amb Diré que m’ho he inventat va guanyar el Premi BBVA Sant Joan, una novel·la que reflexiona sobre la relació paterno-filial partint de l’experiència autobiogràfica. El llibre està dividit en tres parts. La primera és una mena de conte gòtic centrat en la figura de la mare-bèstia. A la segona part apareix la primera persona de la filla de forma clara en un relat de caire més realista. Finalment, la tercera part és un esforç per comprendre la experiència relatada i per resoldre que salvar del record i que deixar anar. (CONTINUA A L'ENLLAÇ)
Per pur atzar l’he llegit just després de “Res no s’oposa a la nit” i les comparacions han estat inevitables, sobretot a favor de “Res no s’oposa…” que tracta l’escriure a la mare d’una manera que m’ha captivat molt més.
En el cas d’aquest llibre, no m’ha acabat d’agradar la manera com està escrit, passant de la segona a la primera persona de manera una mica arbitrària o colant anècdotes i referències externes a la història que al meu parer eren prescindibles.
Amb tot, m’ha semblat un llibre que sorgeix més de la necessitat de ser escrit que no pas de ser llegit.
Reconstrucció d'una relació mare-filla. Però no és una relació exemplar. Una mare inestable que no vol a la seva filla. Una filla que creix amb una mare que de vegades és bèstia i de vegades deessa.
L'amor entre una mare i una filla sempre es pressuposa. Doncs no és el cas d'aquest llibre. L'autora qüestiona aquesta relació que normalment es considera incondicional i eterna. Aquí trobem una mare amb un desequilibri mental que l'esdevé una mare cruel, maltractadora. Tal qual.
En un temps, la Barcelona dels anys 50-60, on l'única ajuda que rebien els malalts mentals era la de tenir la qualificació de bojos, aquest relat és l'antítesi d'un relat d'amor filial.
Estructurat en tres parts, a la primera tenim el relat de la mare. Amb una escriptura plena de metàfores, difícil d'entendre i de connectar amb el lector. A la segona i tercera part llegirem, en una narració menys metafòrica, la visió de la nena-dona adulta. El relat de la víctima de la història, que renuncia a trobar l'amor de la mare, però que prova de comprendre, de justificar. Una filla que s'ha allunyat i que, quan la mare arriba al final de la seva vida, prova de reconciliar una relació impossible.
Una novel·la valenta, complexa, ben escrita, però amb la que m'ha costat connectar, tant per l'estil com per la temàtica tan dura. M'ha fet patir molt la situació de la filla i, perquè no, la manca d'ajuda social a la mare. Però si ha aconseguit transmetre aquest nivell d'angoixa, és que té un alt valor literari.
Un llibre que, m'ha fet la sensació, que potser neix de la necessitat de ser escrit, més que per la intenció que sigui llegit.
Recomanable, però no per a tots els públics. Una novel·la amb caràcter d'autoficció, de la que espero que hi hagi més ficció que realitat. Desitjo que, com diu el títol, tot s'ho hagi inventat.