Remor de serps

by Agustí Vehí

L’any 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l’arribada dels alemanys i amb l’angoixa d’una ciutat espantada per la imminent guerra, s’hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassinats d’un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l’ambaixada espanyola, que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació sota unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més, l’autor ens captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.

224 pages, Paperback

First published September 1, 2013

About the author

Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958-2013). Compaginà la seva feina com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, amb la docència de l’assignatura “Bases Historicosocials de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral (UAB). També fou, al llarg de 14 anys, professor d’Història de Catalunya a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor de diversos treballs històrics, professionals i de creació literària.

Reviews

[Vicent · Rating 2 out of 5]

Pel que fa al fons, l'autor no aconsegueix transmetre l'horror dels preliminars de la guerra, tots els personatges parlen igual, els diàlegs pareixen discursos i algunes escenes són més inversemblants que les d'una novel·la de ciència-ficció.

Hi ha alguns anacronismes: algú canta la cançó La vie en rose durant el 1940, però aquesta cançó es va compondre el 44, s'enregistrà el 45 i es popularitzà el 46. Els protagonistes parlen de l'Ertzainza i dels ertzaines, però aquest cos es va crear el 1982. Durant la guerra civil el cos era l'Ertzaña.

Pel que fa a la forma, d'errors gramaticals, sobretot castellanismes sintàctics, n'hi ha una gran quantitat. I de lèxics: esposat per emmanillat, la llum per el llum, i un de molt curiós: bala usat erròniament unes quantes voltes en comptes de cartutx, cosa sorprenent en algú que, a part de ser escriptor, fou sotsinspector de la Guàrdia Urbana.

I algun problema amb l'ortografia, topònims sense traduir, pleonasmes, expressions molt suades, abundància de gerundis de posterioritat... Tot plegat, una novel·la molt mal corregida. Es pot llegir, però no se'n gaudeix.

[F. · Rating 2 out of 5]

Llàstima que el llibre no hagi passat per un corrector. Un greu error de l'editorial. I si ha passat per corrector, pitjor encara.
És ple de «doncs» causals i de gerundis de posterioritat. I no para de «creuar» carrers.

A part d'això, la història fa aigües. Els dos protagonistes son uns pobres diables que tothom els pren el pèl. Com a policies son un desastre, no saben ni fer un seguiment sense que els vegin. Com a herois de novel·la fan pena. La trama és plena de trobades casuals per fer-s'ho venir bé l'autor i poder introduir personatges amb calçador. No té tensió dramàtica, ni cap suspens. Previsible en tot moment.

[Marieta · Rating 4 out of 5]

En general esta novela me ha gustado, porque me metí en la historia e incluso sentí que lo que les pasaba a los personajes también me pasaba a mí. Y creo que eso me pasó por la forma de escribir del autor (es la primera vez que leo un libro suyo y me gustaría poder leer otro más adelante).

Aún así, me ha parecido una historia muy dura (obviamente por el contexto histórico en el que se sitúa y por los hechos que suceden). Por ese motivo en algunos momentos me ha costado ponerme a leerla.

Como conclusión, creo que es una novela recomendable si os interesa el género. Incluso podría llegar a gustarle a alguna persona que no suela leer novelas policíacas o ambientadas en esta época.

[Helena Simón · Rating 3 out of 5]

No explica res de nou ni és la millor novel•la negra que he llegit, però es fa ràpid i entretingut. Uns pobres degraciats en Domènech i en Santgenís, si més no un fidel retrat del que hem sigut sempre els catalans.

[Natxo Cruz · Rating 2 out of 5]

No és, ni de lluny, el millor llibre d'Agustí Vehí, però és l'últim, i això el fa especial. L'autor recupera un perfil que ja havia fet servir abans - un perdedor de la guerra civil que suporta la penitència amb dignitat i certa ironia - per situar un thriller policíac en el Paris dels dies previs a l'ocupació nazi el 1940. A diferència de "Quan la nit mata el dia", Vehí conta una història d'una ciutat i un temps que no coneix -ni estima- tan bé com Figueres, i això es nota en el resultat final.