L’any 1940, amb mitja Europa amb flames i la guerra començada, París no és un lloc segur per refugiar-se. Sota l’arribada dels alemanys i amb l’angoixa d’una ciutat espantada per la imminent guerra, s’hi troben exiliats dos agents catalans que van prometre defensar la República. Els assassinats d’un oficial i un secretari fidels a la causa fan trontollar la seva seguretat a la capital francesa. Plegats hauran de fugir de policies, gendarmes, soldats i, sobretot, dels feixistes de l’ambaixada espanyola, que, sota la seva immunitat diplomàtica, es dediquen a perseguir tot allò que soni a republicà. Caure en les seves mans podria representar la repatriació sota unes conseqüències fatídiques i fatalistes. Un cop més, l’autor ens captiva amb una història sobre fets i miratges massa humans i reals perquè ens siguin aliens.
Agustí Vehí i Castelló (Figueres, 1958-2013). Compaginà la seva feina com a sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, amb la docència de l’assignatura “Bases Historicosocials de la Seguretat” a l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral (UAB). També fou, al llarg de 14 anys, professor d’Història de Catalunya a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, és autor de diversos treballs històrics, professionals i de creació literària.
Pel que fa al fons, l'autor no aconsegueix transmetre l'horror dels preliminars de la guerra, tots els personatges parlen igual, els diàlegs pareixen discursos i algunes escenes són més inversemblants que les d'una novel·la de ciència-ficció.
Hi ha alguns anacronismes: algú canta la cançó La vie en rose durant el 1940, però aquesta cançó es va compondre el 44, s'enregistrà el 45 i es popularitzà el 46. Els protagonistes parlen de l'Ertzainza i dels ertzaines, però aquest cos es va crear el 1982. Durant la guerra civil el cos era l'Ertzaña.
Pel que fa a la forma, d'errors gramaticals, sobretot castellanismes sintàctics, n'hi ha una gran quantitat. I de lèxics: esposat per emmanillat, la llum per el llum, i un de molt curiós: bala usat erròniament unes quantes voltes en comptes de cartutx, cosa sorprenent en algú que, a part de ser escriptor, fou sotsinspector de la Guàrdia Urbana.
I algun problema amb l'ortografia, topònims sense traduir, pleonasmes, expressions molt suades, abundància de gerundis de posterioritat... Tot plegat, una novel·la molt mal corregida. Es pot llegir, però no se'n gaudeix.
Llàstima que el llibre no hagi passat per un corrector. Un greu error de l'editorial. I si ha passat per corrector, pitjor encara. És ple de «doncs» causals i de gerundis de posterioritat. I no para de «creuar» carrers.
A part d'això, la història fa aigües. Els dos protagonistes son uns pobres diables que tothom els pren el pèl. Com a policies son un desastre, no saben ni fer un seguiment sense que els vegin. Com a herois de novel·la fan pena. La trama és plena de trobades casuals per fer-s'ho venir bé l'autor i poder introduir personatges amb calçador. No té tensió dramàtica, ni cap suspens. Previsible en tot moment.
En general esta novela me ha gustado, porque me metí en la historia e incluso sentí que lo que les pasaba a los personajes también me pasaba a mí. Y creo que eso me pasó por la forma de escribir del autor (es la primera vez que leo un libro suyo y me gustaría poder leer otro más adelante).
Aún así, me ha parecido una historia muy dura (obviamente por el contexto histórico en el que se sitúa y por los hechos que suceden). Por ese motivo en algunos momentos me ha costado ponerme a leerla.
Como conclusión, creo que es una novela recomendable si os interesa el género. Incluso podría llegar a gustarle a alguna persona que no suela leer novelas policíacas o ambientadas en esta época.
No explica res de nou ni és la millor novel•la negra que he llegit, però es fa ràpid i entretingut. Uns pobres degraciats en Domènech i en Santgenís, si més no un fidel retrat del que hem sigut sempre els catalans.
No és, ni de lluny, el millor llibre d'Agustí Vehí, però és l'últim, i això el fa especial. L'autor recupera un perfil que ja havia fet servir abans - un perdedor de la guerra civil que suporta la penitència amb dignitat i certa ironia - per situar un thriller policíac en el Paris dels dies previs a l'ocupació nazi el 1940. A diferència de "Quan la nit mata el dia", Vehí conta una història d'una ciutat i un temps que no coneix -ni estima- tan bé com Figueres, i això es nota en el resultat final.