Com cada any per Tots Sants, l'Èlia de cal Pedró torna al poble per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb son pare i sa tieta. Amb 34 anys fets, la parella l'acaba de deixar i la crisi fa estralls en el despatx d'arquitectura on treballa a Barcelona.
Marta Rojals i del Álamo (la Palma d'Ebre, 1975) és una escriptora, articulista i arquitecta catalana. Es llicencià en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya on s'especialitza en teoria, història i crítica, la qual cosa li permet traduir i editar publicacions d'arquitectura. Ha col·laborat amb VilaWeb, les revistes L'Avenç i Descobrir i el diari Ara. El 2011 debutà amb la novel·la Primavera, estiu, etcètera La novel·la va gaudir d'una gran acceptació tant per part del públic El gener de 2014 va publicar la seva segona novel·la, L'altra. El març de 2015 publica No ens calia estudiar tant, un llibre de no-ficció amb l'editorial Sembra.
Les crisis vitals que ens porten a mirar enrere i recuperar les arrels, aquest és el tema que desplega aquesta novel•la, que ens regala un magnífic retrat d’un petit poble de la Ribera d’Ebre. I és principalment un retrat sonor, ja que la llengua, la parla dels habitants del poble en contrast amb els que viuen a Barcelona és un protagonista principal i fa que la lectura sigui molt interessant i divertida des del punt de vista lingüístic.
L’Èlia de Can Pedró és una arquitecta que torna al poble per Tots Sants, com cada any, però aquesta vegada acaba de trencar amb la seva parella de 15 anys i la crisi de la construcció amenaça el seu lloc de treball. És a dir, una situació que posa la seva vida, als 34 anys, de nou a la casella de sortida.
Les estades de l’Èlia al poble es faran més freqüents i aquesta represa de contacte amb la seva família, els veïns i els amics de l’adolescència, anirà desvetllant records que havien quedat relegats per la seva vida a Barcelona. I el record del primer amor es farà més real del que ella es pensava.
Amb l’Èlia anirem a collir ‘les aulives’, passejarem pels carrers de 'lo poble', per les petites botigues, visitarem el bar i el centre de esbarjo pel jovent, coneixerem les famílies i les dinàmiques del poble, on la informació vola. Tot un plaer aquesta novel.la, lenta, intimista, plena de detalls bonics, amb uns diàlegs divertits i molt reals.
M’ha agradat tant o més que L'altra, que Marta Rojals va publicar uns anys després.
He llegit aquest llibre amb molt de gust. Es tracta d'un llibre que devores, perquè no només és de bona lectura, sinó també perquè la història captiva. Contat en primera persona, hom podria pensar que la narradora és la pròpia autora, puix que es tracta d'una arquitecta d'un poble del qual no es dona el nom, però que molt fàcilment podria ser La Palma d'Ebre. L'autora fa un ús al meu entendre excel·lent de la llengua. Els personatges del poble parlen la parla local. Detall personal: un molt bon company meu era de Móra la Nova i el parlar s'assembla enormement, el que ha ajudat que entrés encara més en la història. Però Rojals porta el detall lingüístic més lluny al punt d'introduir diferències per segons quins personatges que fa temps que viuen a Tarragona o el personatge del noi que arriba nou al poble de Barcelona (diàleg: sou uns salvatges i li responen salvatxas, salvatxas!). El llibre parla de la recerca de la identitat d'una jove en plena crisi sentimental i professional, la difícil tornada, encara que sia per uns dies, al poble, la desubicació de no sentir-se bé enlloc. En un context on certs personatges femenins cerquen o perden criatures (mínim de tres embarassades) surten velles històries que complicaran la història. M'imagino que d'altres no estaran d'acord amb mi, però, al meu entendre, les darreres pàgines desmereixen de tota la resta. Com ja he dit en algun altre lloc, no sóc d'històries d'amor i em sembla que perd direcció el relat, tot tornant-se confús. Bé, això li ha costat la cinquena estrella, que m'agradés agradat donar-li. Però, de tota manera, Primavera, estiu, etcètera és una bona novel·la que val la pena llegir.
La veritat és que ja s'ha dit tot en d'altres ressenyes. Em sembla una obra que t'engulleix fins al final. Per mi seria una obra de 5, sinó fos perquè no acaba de trabar gaire bé el final. Veredicte: 4,5. Com tothom ha dit aquesta obra llueix sobretot per l'ús de la variant dialectal amb la que està escrita. Penso que el factor que captiva també és el desenvolupament interior dels personatges, els temes tractats, les seves reflexions i el joc literari amb el passat i el present. L'escritpura de Rojals m'ha permès evadir-me per aquells carrers i per aquelles vivències amb una facilitat que no és gens habitual.
he arribat a la última pàgina amb els ulls a punt de plorar però ha estat llegir la última frase i l’etcètra i no m’he pogut aguantar més.
és un llibre genial, preciós, super ben escrit, que descriu un poble de l’ebre però que podria ser el poble dels meus avis als pirineus. i parla de l’èlia, una noia que ets tu i soc jo i és ella. i d’en bernat, un misteri, algú que encara no sé qui és ni que farà. i tot s’enllaça i es desfà. i créixer fa mal i trona i és estrany. i al final passen les estacions i si ha de ser serà.
però esque ho vull saber, serà? o no serà?
pd: abans de fer un personatge que és una germana gran que necessita volar que li encanten els idiomes i que marxa a l’estranger a ser traductora i deixa la seva germana petita enrere em podrien haver avisat, per estalviar-me el susto, penso.
3.5 Reconec que em va costar entrar al llibre, sobretot per el llenguatge que utilitza. Un cop acostumada ja et vas fent als personatges, al poble, a la quotidianitat, a la nostàlgia... Perquè sí, aquest llibre és una oda a la nostra adolescència, als nostres desitjos, a la murga que és créixer i assumir riscs, a percebre que les coses canvien i que tu també ho fas sense ser-ne conscient. Rojals ens descriu a tots, encara que no siguem d'un poble petit ni sapiguem que és llevar-se a les 7 per anar a collir olives.
He arribat al final amb llàgrimes als ulls, i ha estat llegir aquell “etcètera” que ja no he pogut contenir-me. És un final que diu molt més del que escriu, un resum de tot allò que queda pendent i que pesa al cor.
novel·la excel·lent pel que fa a la qualitat dels diàlegs i la lucidesa i vivacitat de la llengua. l'argument manté la tensió durant tota la història, estàs amb el dubte de si el bernat i l'èlia creuaran el límit perillós i s'acabaran embolicant, o si l'èlia serà capaç de reconduir la seva vida que ha caigut en crisi. és una novel·la molt milenial, sobre la nostàlgia de la infantesa i l'adolescència i dels secrets impossibles de guardar en un petit poble de la ribera d'ebre, i de pensar que sempre seràs jove i tindràs temps per tot, però després van passant primaveres, estius, etc. i et vas fent gran i la vida pesa i no saps si és massa tard per tenir fills o si has pres les decisions encertades quan les havies de prendre i ai
La Èlia vuelve a su pueblo de tierras catalanas en el Delta del Ebro para pasar el puente de Todos los santos a la edad de 34 años, mientras recala en su casa vuelven a ella todos los recuerdos de su infancia y adolescencia, en los que cobran especial importancia su hermana, de su amiga Clara, y del chico nuevo que llegó al pueblo, Bernat. Una novela costumbrista en catalán pero con dialecto de Palma de Ebro, llena de vida cotidiana y de momento sobrecogedores. Aunque el dialecto al principio me perdía un poco, luego le cogí el truco y lo disfruté mucho, en general esta obra me impactado, aunque la he encontrado a ratos un poco lenta. Eso sí, tengo claro que es una de estas historias que se te pegan al alma con el tiempo.
m’ha encantat, jo crec que ja és el preferit de 2025. una mica de greu aquest final tant a l’aire… però esque la resta és maquíssim tot: el context, la llengua, les històries, els personatges, com narra la infància i l’adolescència. tan identificada amb la nostàlgia de tornar als origens. i quin greu em sap que l’èlia tingui a la joana tant lluny
La novel·la se m’ha fet una mica llarga. He trigat molt de temps a llegir-la. Però em vaig sentir molt identificada amb l’Èlia, la protagonista. Com ella, jo també he viscut en un poble molts anys i ara, quan hi torno, dubto si sóc la persona que sóc ara, amb trenta-dos anys, o la que va marxar d’allí per anar a la universitat. M’ha fet reflexionar molt sobre els orígens i les dues versions de mi mateixa que es troben quan torno al poble
Un libro que tiene sus defectos y virtudes, al principio no me convencía, pero al final me he adaptado y no ha sido tan malo como pensaba. El uso lenguaje dialectal no me ha gustado nada, al igual que encontrarme con errores ortográficos, pero los personajes están muy bien construidos tienen mucha profundidad y son muy reales, de manera que el lector se identifica rápidamente con ellos y hace de sus problemas lo suyos, empatizando por completo. Trata algunos temas poco habituales y da mucha importancia a los lazos familiares y a los amigos, además de construir el romance sobre una gran tensión. El problema es que el ritmo es lento por los constantes flashbacks y en el fondo no cuenta nada nuevo, no hay mucha trama, solo desarrollo de personajes. Además, el final, abierto, es apresurado y deja varios cabos sueltos. A mí no me ha convencido, pero si te gustan las novelas de personajes y no te molesta el lenguaje dialectal, puede que lo veas con otros ojos.
El dialècte... m'ha enamorat! Q ben escrita està la novel·la... m'encanta que Rojals sapiga transmetre tant bé la vida dels pobles petits i rurals... es tant senzilla pero a l'hora arriba a trensmetre tant de la vida rural, les situacions familiars, els nexes entre les diferents families, l'economia que tenen i les grans expectatives que tenim els joves que volem escapar del poble pero que al cap i a la fi sabem que enlloc s'esta millor.
Rodó. Senzill. Compleix tot allò que promet: comença amb aparença de poques aspiracions, es va eixamplant, va agafant cos, s'expandeix i millora pàgina a pàgina. Usa el vocabulari de les terres de l'Ebre de manera equilibrada, per fer la història més propera i creïble. Un aplaudiment per a l'autora. Espero i desitjo la seva propera publicació.
Una bonica història de nostàlgies i de la necessitat de buscar en les arrels quan no queda altra que reinventar-se. Encantadora la sonoritat de la parla ebrenca i de l'amor per la terra. M'ha agradat molt i no m'hagués agradat menys si hagués acabat una mica abans, a les escales del final del capítol 30è, en una Stargate acollonant.
m’ha captivat la història com feia temps que no em passava. el retrat que fa del poble, la gent i com hi viuen és preciós i molt tendre. he gaudit molt de llegir tots els capitols, sobretot quan retornava als records de la infància. m’ha emocionat molt tota la història en general; l’autora és capaç de fer-te sentir totes les emocions de la protagonista ben al fons. Brutal.
Crec que és el llibre que més m'ha agradat d'aquesta autora. No és que siga una gran història però la manera de narrar-la i la caracterització dels personatges la fa autèntica.