What do you think?
Rate this book
Stefan Zweig: Vida y obra de un gigante de la literatura
«Quizá desde los días de Erasmo ningún otro escritor haya sido tan célebre como Zweig». Thomas Mann Stefan Zweig fue un gigante de la literatura del siglo xx, y aún hoy, ochenta años después de su muerte, son incontables los lectores que se sienten cautivados por sus obras. Con sus relatos eróticos y psicológicos, como Carta de una desconocida o Amok, sus incisivas biografías, como las de María Antonieta y María Estuardo, o sus excelentes retratos literarios de autores de la talla de Nietzsche y Casanova, el escritor austriaco se ha convertido en un indiscutible «clásico moderno». Pese al hermetismo que mostró sobre sí mismo ―incluso en su célebre autobiografía El mundo de ayer―, Zweig fue un hombre abierto, inquieto y curioso. Leal a sus amigos, se relacionó con los grandes autores de su Rilke, Joseph Roth, Thomas Mann, H. G. Wells o Tagore lo trataron y apreciaron; Toscanini, Busoni o Bruno Walter le brindaron su amistad... Admiró a las personas de valía y vivió con pasión el mundo de la cultura de Occidente, porque creía que defendiéndolo llegaría antes la anhelada realidad de una Europa unida y sin fronteras. Partiendo de testimonios de amigos y conocidos y de una ingente correspondencia epistolar, Luis Fernando Moreno Claros reconstruye con mano diestra e impecable estilo la trayectoria vital e intelectual de Stefan Zweig. Lo retrata en su complejidad ―desde el descubrimiento de su vocación literaria en su adolescencia hasta el amargo final que lo llevaría al suicidio en 1942, exiliado de Europa― y comenta sus obras más famosas con gran conocimiento de la época en que se gestaron. Esto distingue a la presente biografía de otras y la convierte en una obra de referencia para cuantos deseen profundizar en los misterios y las revelaciones del genial escritor.
520 pages, Paperback
Published September 13, 2023
5 people are currently reading
64 people want to read
About the author
Luis Fernando Moreno Claros
47 books2 followersLuis Fernando Moreno Claros nació en Cáceres (España) en 1961. Es doctor en filosofía por la Universidad de Salamanca. Amplió estudios de literatura y filosofía en Alemania (Tübingen, Múnich, Weimar). Es traductor de alemán, ha traducido a Goethe, ETA Hoffmann, Arthur y Johanna Schopenhauer, Nietzsche, Lou von Salomé y Wittgenstein. Como ensayista ha publicado Martin Heidegger. El filósofo del ser y Schopenhauer. Una biografía. Ejerce la crítica literaria en el suplemento cultural Babelia del diario El País y en la revista internacional Letras Libres.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 2 of 2 reviews
January 27, 2025
Luis Fernando Moreno ens ha facilitat la primera biografia extensa, vital i literària, sobre Stefan Zweig en llengua castellana. Amb una extensió de quasi 500 pàgines, qualsevol lector de Zweig trobarà satisfeta, com a mínim, la set biogràfica sobre l’austríac en aquesta obra molt ben documentada. Està dividida en tres seccions, les quals s’ocupen, respectivament, de la Viena “segura i harmoniosa” prèvia a la Gran Guerra, l’esclat de la conflagració i l’adveniment de la mundialització de l’obra de Zweig i, finalment, la sincronia entre l’ascens de la nova desolació d’Europa i l’exili intel·lectual i polític de l’escriptor. Així doncs, aquest tram entre vida i obra ressegueix el context històric, social i polític europeu, bo i enllaçant-lo amb la relació d’aquest amb la personalitat i l’obra del vienès.
Ras i curt: la biografia està molt ben escrita; és amena, entretinguda i, el que trobo més reeixit, aprofundeix de manera rica en la prolífica obra narrativa de Zweig, ja que llueix amb qualitat literària el seu vessant narratiu més brillant: l’art de la biografia o el retrat literari de tantes personalitats: Verhaeren, Verlaine, Rolland, Rodin, Casanova, Dickens, Tolstoi, Freud, Nietzsche, Mesmer, Byron, Shelley, Maria Antonieta, Maria Estuard, Magallanes, Montaigne, Castellio, Hölderlin, Stendhal, Vespucci i els seus estimadíssims Balzac i Erasme, entre molts altres. A més a més, aprofundeix força en la seva obra poètica i dramatúrgica, menys coneguda però molt transcendent, especialment la referida al teatre i l’òpera, amb relació a l’escena musical vienesa i amb la complexa relació entre Zweig i Richard Strauss.
La biografia de Fernando Moreno, tal com l’obra de Zweig, desperta una atracció cap a l’escena cultural europea de la primera meitat del segle XX, ja que la posició acomodada de l’autor, conjugada amb un èxit literari meteòric, li van facilitar convertir-se en un node epistolar i editorial: com en El món d’ahir, hom descobreix en Zweig un canal amè per apropar-se a les figures amb qui ell tenia relació intel·lectual: Hauptmann, Freud, Strauss, Joseph Roth, Hermann Hesse, Thomas, Heinrich i Klaus Mann, Romain Rolland, Émile Verhaeren, Gorki, Toscanini, Kesten, Ludwig, Schnitzler, Duhamel...
Per altra banda, els afers relatius a un examen més complet, amb llums i ombres, que hom espera en una biografia, no són omesos del tot: tot i que està condemnada a romandre en aigües especulatives, la controvèrsia respecte al seu presumpte exhibicionisme hi són patents, i també les conseqüències més negatives de l’entotsolament laboral de Zweig: el sacrifici, quasi patològic, al qual es van condemnar tant Friederik com Lotte com a esposes, gestores i secretàries d’un dels autors en llengua alemanya més venut ja a partir dels anys vint. La llum posada en la vida de les dues companyes de Zweig és un gest necessari i cada cop més imprescindible en les revisions biogràfiques dels tòtems intel·lectuals del passat.
Tanmateix, l’ombra més important, a parer meu, és mostrada de forma tan el·líptica i discreta que tot l’esforç biogràfic s’acaba convertint, per desgràcia, en un massatge, en una altra biografia tan ben documentada com entossudidament obsessionada a definir l’objecte a partir de l’elogi. En alguns moments s’arriba a sospitar si El món d’ahir és el document nuclear a partir del qual es desenvolupa el discurs, més enllà fins i tot dels dietaris, les epístoles, els testimonis dels contemporanis o els articles. Aquesta és la part en què, per a qui li resulti d’interès, m’agradaria exposar alguns avantatges amb què el lector català pot comptar per aprofundir en la figura de Stefan Zweig sense haver d’acontentar-se, únicament, en el suat proselitisme sobre el pacifisme, l’europeisme i l’apoliticisme de Zweig, el qual ja frega la frivolitat.
Per a escriure aquesta ressenya he procurat llegir, de forma sincrònica, els Dietaris publicats, per primera vegada en català i castellà per Quaderns Crema – Acantilado el 2021 a partir de l’edició de Knut Beck. Seguidament, i aquesta és la part important, he rescatat i rellegit dos petits tresors assagístics de respecte i deure intel·lectual en mans d’Antoni Martí Monterde, ambdós publicats per l’editorial de l’Ela Geminada: Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020) publicada Lleonard Muntaner i El món de 1914 (2014).
El primer títol és una dissertació duta a terme per un exercici de literatura comparada del professor, el qual, proposa veure en un relat de Zweig, El llibreter Mendel, un exercici de metalepsi en què hom pot detectar un exercici autobiogràfic fins i tot més sincer que en el Món d’ahir. Altrament, El món de 1914 procura facilitar al lector una sèrie d’articles cabdals que l’Stefan Zweig més “jove” va escriure en els primers dos anys de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’uns articles periodístics que comprometen el relat del pacifisme i l’europeisme militant vindicat com a vital i autònom per l’autor al llarg de la seva vida. També he rellegit El llibreter Mendel, el qual La Ela Geminada també ha procurat per al lector català a Petita Crònica, 2015 [1929].
Les aportacions de Monterde són rellevants perquè recullen el testimoni crític de Hannah Arendt cap a Zweig poc després de ser publicat El Món d’Ahir. La daga més severa es pot llegir en anglès a Internet fàcilment: “Stefan Zweig, Jews in the World of yesterday”, Reflections on Literature and Culture: 59. Què criticava Arendt, a parer meu, de forma un pèl injusta?: l’apoliticisme de Zweig, l’acomodament en una torre d’ivori intel·lectual des de la qual relativitzar la seva identitat jueva com a arma política, potencialment efectiva atesa la fama i força diplomàtica-intel·lectual de Zweig, durant l’ascens del totalitarisme i l’antisemitisme. Així i tot, el que proposa Monterde no és, almenys únicament, rescatar la crítica d’Arendt sinó també exposar els riscos d’enaltir en excés una figura intel·lectual i les seves conviccions.
Per a un lector assidu de Zweig, potser una primera lectura d’aquesta bateria complementària a les biografies clàssiques pot resultar severa, fins i tot desmesurada, però ans al contrari: apropar els escrits més polèmics de Zweig i desdibuixar la simplificació de la seva figura ens ajuda a veure’l més humà, més complex, més digne de tenir defectes -una virtut fonamental- i, a més a més, atenua l’altre extrem de la caricatura del pacifista, frívola i poc profunda, que és la del crític cap al seu declarat apoliticisme. Així doncs, fins i tot una revisió de Zweig que s’interessi més enllà de les seves novellen més amenes o de les seves entretingudes biografies, trobarà oportunitats per matisar les crítiques d’Arendt.
En tot això exposat, penso, la biografia de Fernando Moreno no se'n surt. Fins i tot, més aviat, sembla que disculpa els defectes i menysté els elements que contradiuen l’edifici del Món d’ahir. Sobre els articles bel·licistes, com “El món insomne” o “Als meus amics estrangers”, així com a fragments dels dietaris en què Zweig s’enfurisma amb Verhaeren per condemnar amb la ploma els excessos de l’exèrcit alemany (132), Moreno, a grans trets, es limita a resoldre-ho com a “defectes”, “desorientacions o “errors”, " de joventut”... És aquesta la millor manera d’enaltir a ningú? Donar per entès que la virtut, la moral antibèl·lica i antinacionalista són una mena d'estació ètica final és el camí correcte? Sobre El llibreter Mendel, torna a l’elogi i perd l’oportunitat de ressaltar el que Monterde destaca com a “un exercici d’autocrítica cap a ell i la seva generació” (103) Moreno es limita a dir que “[...] homenajeaba en este relato la pasión por los libros y el dichoso enclaustramiento de quien solo vive para ellos: ‘quien los ama es feliz’, podria entenderse, en recuerdo de la frase de Goethe sobre la felicidad del coleccionista citada anteriormene [...]” (334). Animo al lector català, que pot comptar amb les aportacions de Monterde, a redescobrir un Zweig amb molts més matisos.
Tot plegat, ho exposo perquè a poc a poc he anat advertint dos vessants arriscats: la primera, que és la pitjor, és la simplificació frívola del tarannà pacifista i europeista de Zweig, sovint fent-lo passar en valor i herència per sobre de la seva narrativa i, el que és pitjor, descontextualitzant a l’autor del seu temps per vindicar una bateria de lliçons ètiques planes, anodines i que sols s’acaben convertint en instruments de banalització dels conflictes, homologables per qualsevol individu. Que una figura sigui lloada per personalitats d’escoles, estils i ideologies diferents i contraposades no és pas dolent, però si diu molt del maltractament i l’estimació superficial que se’n pot haver fet tot explotant, de forma anacrònica, interessada i ignorant, el pacifisme i l’esmena al totalitarisme. Si algú en té dubtes que no tardi a cercar quantes vegades s’haurà usat Zweig, de forma banal, com a arma llancívola per part de polítics i pensadors del nacionalisme banal espanyol. De fet, del discurs biogràfic de Moreno, massa presentista amb relació a l’elogi de la independència intel·lectual del vienès, aquesta actitud hi és present. Sobrevalorar qualsevol ídol és nefast; fer-ho per fer més còmode l’arena política contemporània és pràcticament un pecat.
L’altre vessant és menys perillós i, en part, gràcies a ell s’ha assenyalar els mals del primer: la crítica a l’apoliticisme de Zweig, tant des de perspectives del pensament crític atemporal com les associades als anys d’entreguerres amb relació a l’auge del nazisme i la ceguesa política de la classe burgesa jueva. El principal matís a aquest enfocament també el pot aportar apropar-se a Monterde, però també als epistolaris de Zweig o les obres que han estat eclipsades per El Món d’ahir, Carta d’una desconeguda, Amok o la resta de la seva narrativa més passional. En aquest cas, no es tracta de rescabalar l’autor: ell era més conscient que ningú de la seva “covardia” i més d’una vegada, com assenyala Moreno, hauria volgut assemblar-se més a Castellio que no pas a Erasme (386). Els embats d’Arendt probablement eren necessaris, no per posar ombres a Zweig com també a tota la corrua de literats que van contribuir a la construcció del mite Habsburg d’abans de la guerra. Tanmateix, per més lícits que puguin ser les revisions des d’una perspectiva de classe, raça o religió, aquests han de procurar no pecar de naïfs en la categorització dels mèrits de militància potencial de cada individu. Fins i tot amb la parcial mascarada rehabilitadora de El món d’ahir, Zweig era conscient del pes de la responsabilitat de la seva generació i els seus acòlits i, amb més o menys diners i més o menys fama, fins i tot en l’entossudiment a resistir-se veure’s com a un jueu exiliat -més realment que no com a un pacifista-, va ser expulsat de la seva pàtria a raó d’aquesta condició i, sens dubte, ho va assaborir en una profunda i espessa depressió que el va portar a acomiadar-se del món, desesperat, humiliat i enfrontat en incomptables contradiccions.
L’ombra de l’esperit Zweig és avui, potser, víctima dels efectes resultants d'haver estat editat i reeditat des de la consolidació del seu èxit en vida fins al dia d’avui: la sobrevaloració i el menysteniment; és un autor travessat per les dues bandes i, per tant, acaba convertint-se en referent de defensors i detractors. El preu de la fama? Els resultats de la voracitat comercial del món editorial? En tot cas, la seva presència és plena i la seva obra, més ample que profunda (i això no és un defecte), obre les portes a l’escena literària europea: ens presenta a tantes persones que sols queda una opció: llegir Zweig i, després, com diu Monterde, rellegir-lo.
Ras i curt: la biografia està molt ben escrita; és amena, entretinguda i, el que trobo més reeixit, aprofundeix de manera rica en la prolífica obra narrativa de Zweig, ja que llueix amb qualitat literària el seu vessant narratiu més brillant: l’art de la biografia o el retrat literari de tantes personalitats: Verhaeren, Verlaine, Rolland, Rodin, Casanova, Dickens, Tolstoi, Freud, Nietzsche, Mesmer, Byron, Shelley, Maria Antonieta, Maria Estuard, Magallanes, Montaigne, Castellio, Hölderlin, Stendhal, Vespucci i els seus estimadíssims Balzac i Erasme, entre molts altres. A més a més, aprofundeix força en la seva obra poètica i dramatúrgica, menys coneguda però molt transcendent, especialment la referida al teatre i l’òpera, amb relació a l’escena musical vienesa i amb la complexa relació entre Zweig i Richard Strauss.
La biografia de Fernando Moreno, tal com l’obra de Zweig, desperta una atracció cap a l’escena cultural europea de la primera meitat del segle XX, ja que la posició acomodada de l’autor, conjugada amb un èxit literari meteòric, li van facilitar convertir-se en un node epistolar i editorial: com en El món d’ahir, hom descobreix en Zweig un canal amè per apropar-se a les figures amb qui ell tenia relació intel·lectual: Hauptmann, Freud, Strauss, Joseph Roth, Hermann Hesse, Thomas, Heinrich i Klaus Mann, Romain Rolland, Émile Verhaeren, Gorki, Toscanini, Kesten, Ludwig, Schnitzler, Duhamel...
Per altra banda, els afers relatius a un examen més complet, amb llums i ombres, que hom espera en una biografia, no són omesos del tot: tot i que està condemnada a romandre en aigües especulatives, la controvèrsia respecte al seu presumpte exhibicionisme hi són patents, i també les conseqüències més negatives de l’entotsolament laboral de Zweig: el sacrifici, quasi patològic, al qual es van condemnar tant Friederik com Lotte com a esposes, gestores i secretàries d’un dels autors en llengua alemanya més venut ja a partir dels anys vint. La llum posada en la vida de les dues companyes de Zweig és un gest necessari i cada cop més imprescindible en les revisions biogràfiques dels tòtems intel·lectuals del passat.
Tanmateix, l’ombra més important, a parer meu, és mostrada de forma tan el·líptica i discreta que tot l’esforç biogràfic s’acaba convertint, per desgràcia, en un massatge, en una altra biografia tan ben documentada com entossudidament obsessionada a definir l’objecte a partir de l’elogi. En alguns moments s’arriba a sospitar si El món d’ahir és el document nuclear a partir del qual es desenvolupa el discurs, més enllà fins i tot dels dietaris, les epístoles, els testimonis dels contemporanis o els articles. Aquesta és la part en què, per a qui li resulti d’interès, m’agradaria exposar alguns avantatges amb què el lector català pot comptar per aprofundir en la figura de Stefan Zweig sense haver d’acontentar-se, únicament, en el suat proselitisme sobre el pacifisme, l’europeisme i l’apoliticisme de Zweig, el qual ja frega la frivolitat.
Per a escriure aquesta ressenya he procurat llegir, de forma sincrònica, els Dietaris publicats, per primera vegada en català i castellà per Quaderns Crema – Acantilado el 2021 a partir de l’edició de Knut Beck. Seguidament, i aquesta és la part important, he rescatat i rellegit dos petits tresors assagístics de respecte i deure intel·lectual en mans d’Antoni Martí Monterde, ambdós publicats per l’editorial de l’Ela Geminada: Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (2020) publicada Lleonard Muntaner i El món de 1914 (2014).
El primer títol és una dissertació duta a terme per un exercici de literatura comparada del professor, el qual, proposa veure en un relat de Zweig, El llibreter Mendel, un exercici de metalepsi en què hom pot detectar un exercici autobiogràfic fins i tot més sincer que en el Món d’ahir. Altrament, El món de 1914 procura facilitar al lector una sèrie d’articles cabdals que l’Stefan Zweig més “jove” va escriure en els primers dos anys de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’uns articles periodístics que comprometen el relat del pacifisme i l’europeisme militant vindicat com a vital i autònom per l’autor al llarg de la seva vida. També he rellegit El llibreter Mendel, el qual La Ela Geminada també ha procurat per al lector català a Petita Crònica, 2015 [1929].
Les aportacions de Monterde són rellevants perquè recullen el testimoni crític de Hannah Arendt cap a Zweig poc després de ser publicat El Món d’Ahir. La daga més severa es pot llegir en anglès a Internet fàcilment: “Stefan Zweig, Jews in the World of yesterday”, Reflections on Literature and Culture: 59. Què criticava Arendt, a parer meu, de forma un pèl injusta?: l’apoliticisme de Zweig, l’acomodament en una torre d’ivori intel·lectual des de la qual relativitzar la seva identitat jueva com a arma política, potencialment efectiva atesa la fama i força diplomàtica-intel·lectual de Zweig, durant l’ascens del totalitarisme i l’antisemitisme. Així i tot, el que proposa Monterde no és, almenys únicament, rescatar la crítica d’Arendt sinó també exposar els riscos d’enaltir en excés una figura intel·lectual i les seves conviccions.
Per a un lector assidu de Zweig, potser una primera lectura d’aquesta bateria complementària a les biografies clàssiques pot resultar severa, fins i tot desmesurada, però ans al contrari: apropar els escrits més polèmics de Zweig i desdibuixar la simplificació de la seva figura ens ajuda a veure’l més humà, més complex, més digne de tenir defectes -una virtut fonamental- i, a més a més, atenua l’altre extrem de la caricatura del pacifista, frívola i poc profunda, que és la del crític cap al seu declarat apoliticisme. Així doncs, fins i tot una revisió de Zweig que s’interessi més enllà de les seves novellen més amenes o de les seves entretingudes biografies, trobarà oportunitats per matisar les crítiques d’Arendt.
En tot això exposat, penso, la biografia de Fernando Moreno no se'n surt. Fins i tot, més aviat, sembla que disculpa els defectes i menysté els elements que contradiuen l’edifici del Món d’ahir. Sobre els articles bel·licistes, com “El món insomne” o “Als meus amics estrangers”, així com a fragments dels dietaris en què Zweig s’enfurisma amb Verhaeren per condemnar amb la ploma els excessos de l’exèrcit alemany (132), Moreno, a grans trets, es limita a resoldre-ho com a “defectes”, “desorientacions o “errors”, " de joventut”... És aquesta la millor manera d’enaltir a ningú? Donar per entès que la virtut, la moral antibèl·lica i antinacionalista són una mena d'estació ètica final és el camí correcte? Sobre El llibreter Mendel, torna a l’elogi i perd l’oportunitat de ressaltar el que Monterde destaca com a “un exercici d’autocrítica cap a ell i la seva generació” (103) Moreno es limita a dir que “[...] homenajeaba en este relato la pasión por los libros y el dichoso enclaustramiento de quien solo vive para ellos: ‘quien los ama es feliz’, podria entenderse, en recuerdo de la frase de Goethe sobre la felicidad del coleccionista citada anteriormene [...]” (334). Animo al lector català, que pot comptar amb les aportacions de Monterde, a redescobrir un Zweig amb molts més matisos.
Tot plegat, ho exposo perquè a poc a poc he anat advertint dos vessants arriscats: la primera, que és la pitjor, és la simplificació frívola del tarannà pacifista i europeista de Zweig, sovint fent-lo passar en valor i herència per sobre de la seva narrativa i, el que és pitjor, descontextualitzant a l’autor del seu temps per vindicar una bateria de lliçons ètiques planes, anodines i que sols s’acaben convertint en instruments de banalització dels conflictes, homologables per qualsevol individu. Que una figura sigui lloada per personalitats d’escoles, estils i ideologies diferents i contraposades no és pas dolent, però si diu molt del maltractament i l’estimació superficial que se’n pot haver fet tot explotant, de forma anacrònica, interessada i ignorant, el pacifisme i l’esmena al totalitarisme. Si algú en té dubtes que no tardi a cercar quantes vegades s’haurà usat Zweig, de forma banal, com a arma llancívola per part de polítics i pensadors del nacionalisme banal espanyol. De fet, del discurs biogràfic de Moreno, massa presentista amb relació a l’elogi de la independència intel·lectual del vienès, aquesta actitud hi és present. Sobrevalorar qualsevol ídol és nefast; fer-ho per fer més còmode l’arena política contemporània és pràcticament un pecat.
L’altre vessant és menys perillós i, en part, gràcies a ell s’ha assenyalar els mals del primer: la crítica a l’apoliticisme de Zweig, tant des de perspectives del pensament crític atemporal com les associades als anys d’entreguerres amb relació a l’auge del nazisme i la ceguesa política de la classe burgesa jueva. El principal matís a aquest enfocament també el pot aportar apropar-se a Monterde, però també als epistolaris de Zweig o les obres que han estat eclipsades per El Món d’ahir, Carta d’una desconeguda, Amok o la resta de la seva narrativa més passional. En aquest cas, no es tracta de rescabalar l’autor: ell era més conscient que ningú de la seva “covardia” i més d’una vegada, com assenyala Moreno, hauria volgut assemblar-se més a Castellio que no pas a Erasme (386). Els embats d’Arendt probablement eren necessaris, no per posar ombres a Zweig com també a tota la corrua de literats que van contribuir a la construcció del mite Habsburg d’abans de la guerra. Tanmateix, per més lícits que puguin ser les revisions des d’una perspectiva de classe, raça o religió, aquests han de procurar no pecar de naïfs en la categorització dels mèrits de militància potencial de cada individu. Fins i tot amb la parcial mascarada rehabilitadora de El món d’ahir, Zweig era conscient del pes de la responsabilitat de la seva generació i els seus acòlits i, amb més o menys diners i més o menys fama, fins i tot en l’entossudiment a resistir-se veure’s com a un jueu exiliat -més realment que no com a un pacifista-, va ser expulsat de la seva pàtria a raó d’aquesta condició i, sens dubte, ho va assaborir en una profunda i espessa depressió que el va portar a acomiadar-se del món, desesperat, humiliat i enfrontat en incomptables contradiccions.
L’ombra de l’esperit Zweig és avui, potser, víctima dels efectes resultants d'haver estat editat i reeditat des de la consolidació del seu èxit en vida fins al dia d’avui: la sobrevaloració i el menysteniment; és un autor travessat per les dues bandes i, per tant, acaba convertint-se en referent de defensors i detractors. El preu de la fama? Els resultats de la voracitat comercial del món editorial? En tot cas, la seva presència és plena i la seva obra, més ample que profunda (i això no és un defecte), obre les portes a l’escena literària europea: ens presenta a tantes persones que sols queda una opció: llegir Zweig i, després, com diu Monterde, rellegir-lo.
January 23, 2025
Biografia del gran escriptor vienés. Si us agrada Stefan Zweig, aquí descriu la seva obra, els seus pensaments i la seva vida prou ben explicada
Displaying 1 - 2 of 2 reviews