What do you think?
Rate this book
Napalm in the Heart
Survival is a moral quandary in this jagged, otherworldly debut charting forbidden love during an apocalypse.
In a near future devastated by war and unspecified natural disaster, a young man and his mother cling to survival at the edge of a forest. Society is militarized and dangerous, with men with shaved heads patrolling the land as families are uprooted and nature is all but decimated. The young man spends his days helping his mother, who is traumatized from her experience working in the ominous Factory, and exchanging letters with his lover, Boris, who lives in a city on the other side of the forest. It’s barely a life, but it’s life nonetheless.
After a brutal act of desperate violence and the arrival of armed men at their doorstep, the young man leaves his mother and finds Boris, who travels with him through the forest to the city. Escaping slavers and trekking through the empty landscape, the two find moments of intimacy despite their circumstances. But as their survival comes with increasingly violent demands, the young man is forced to confront whether, in his effort to stay alive, he’s become the very thing he’s fought to escape.
An award-winning, breakout novel from a blazingly original Catalonian poet, Pol Guasch’s Napalm in the Heart is breathtaking in its beauty and devastation. Sparse, quick, and wrestling with big ideas, from the despoiling of the environment and totalitarianism to queerness and manhood, Guasch’s debut is an unrelenting and extraordinarily artful exploration of the moral murkiness of survival.
In a near future devastated by war and unspecified natural disaster, a young man and his mother cling to survival at the edge of a forest. Society is militarized and dangerous, with men with shaved heads patrolling the land as families are uprooted and nature is all but decimated. The young man spends his days helping his mother, who is traumatized from her experience working in the ominous Factory, and exchanging letters with his lover, Boris, who lives in a city on the other side of the forest. It’s barely a life, but it’s life nonetheless.
After a brutal act of desperate violence and the arrival of armed men at their doorstep, the young man leaves his mother and finds Boris, who travels with him through the forest to the city. Escaping slavers and trekking through the empty landscape, the two find moments of intimacy despite their circumstances. But as their survival comes with increasingly violent demands, the young man is forced to confront whether, in his effort to stay alive, he’s become the very thing he’s fought to escape.
An award-winning, breakout novel from a blazingly original Catalonian poet, Pol Guasch’s Napalm in the Heart is breathtaking in its beauty and devastation. Sparse, quick, and wrestling with big ideas, from the despoiling of the environment and totalitarianism to queerness and manhood, Guasch’s debut is an unrelenting and extraordinarily artful exploration of the moral murkiness of survival.
256 pages, Paperback
First published March 24, 2021
160 people are currently reading
4460 people want to read
About the author
Pol Guasch
8 books243 followersPol Guasch (Tarragona, 1997) is a poet and member of the cultural production company La Sullivan. He earned an undergraduate degree in Literary Theory and Comparative Literature (University of Barcelona), holds a master’s degree in Construction and Representation of Cultural Identity (UB), and he completed the Independent Studies Program at MACBA.
He has been an associate professor of literature and cultural critique at the UB and is currently researching contemporary theory and literature at King’s College London, thanks to a grant.
He has published the novel Napalm al cor, winner of the Premi Llibres Anagrama 2021.
He has published the poetry collections Tanta gana and La part del foc and has recited his poems at various national and international festivals, including Barcelona Poesia, the Sant Cugat International Poetry Festival, Poesia i +, the Festival of Hope, and the Poetry Festival Alguén que respira! among others.
(Source: https://faberllull.cat/ca/resident.cf...)
He has been an associate professor of literature and cultural critique at the UB and is currently researching contemporary theory and literature at King’s College London, thanks to a grant.
He has published the novel Napalm al cor, winner of the Premi Llibres Anagrama 2021.
He has published the poetry collections Tanta gana and La part del foc and has recited his poems at various national and international festivals, including Barcelona Poesia, the Sant Cugat International Poetry Festival, Poesia i +, the Festival of Hope, and the Poetry Festival Alguén que respira! among others.
(Source: https://faberllull.cat/ca/resident.cf...)
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 448 reviews
December 23, 2024
This debut novel, originally written in Catalan, employs an ethereal tone reminiscent of Ocean Vuong: The nameless narrator lives in a dystopian world affected by the devastating environmental consequences of the explosion of a mysterious factory as well as the occupation brought about by an equally mysterious war. His father killed himself, and his mother, originally also belonging to the occupying power, has entered an affair with a soldier. The narrator writes endless letters to his lover Boris in the nearby city (also part of the "affected zone" impacted by the factory explosion), whose replies we do not get to read, then he re-unites with him...
It's striking how Guasch juxtaposes the vivid, atmospheric description of animals and the declining natural world that is brutally exploited by humans with the stark realities of war and destruction. Cut up in text scraps that are re-arranged as they jump through time and text forms, we get the narrator's family backstory and evocative scenes that create a haunting atmosphere often bordering on a bona fide horror novel. The disquieting photos, in the narrative taken by Boris, add to the effect. What propels the story forward are the two major blank spaces though: Where will the relationship between Boris and the narrator lead, and what happened at the factory with the enigmatic back entrance and dubious output?
The description of bodies and physicality shows the biological connection between animals and humans, and the destruction and decomposition of bodies is graphically rendered. Language is an important aspect of the story: The occupiers and the mother speak a language the narrator does not understand - and Guasch's homeland of Spain is of course a country where multiple languages are spoken, the official ones being Spanish/Castilian (country-wide), Catalan/Valencian, Galician, Basque and Aranese Occitan. While the text does carry reverberations of the Spanish Civil War, it would be too easy to just connect the composition to this single event. Rather, Guasch explores the human urge to dominate without rhyme or reason as it manifests in its brutishness in various contexts.
"Napalm in the Heart" requires readers that are willing to get lost in its moody, atmospheric world and explosive structure, that have a love for lyrical, inward-looking observations, and do not long for much of a plot - and while I do think that plot is just as overrated as the need to identify with characters, I am struggling with meandering novels that live very close to outright poetry. So I'm not the ideal reader for this, but I admire what Guasch has achieved here, and as the English translation is eligible for the International Booker Prize 2025, I feel like this could be a likely candidate.
You can listen to the podcast gang discuss the German translation, Napalm im Herzen: Roman, here: https://papierstaupodcast.de/podcast/...
It's striking how Guasch juxtaposes the vivid, atmospheric description of animals and the declining natural world that is brutally exploited by humans with the stark realities of war and destruction. Cut up in text scraps that are re-arranged as they jump through time and text forms, we get the narrator's family backstory and evocative scenes that create a haunting atmosphere often bordering on a bona fide horror novel. The disquieting photos, in the narrative taken by Boris, add to the effect. What propels the story forward are the two major blank spaces though: Where will the relationship between Boris and the narrator lead, and what happened at the factory with the enigmatic back entrance and dubious output?
The description of bodies and physicality shows the biological connection between animals and humans, and the destruction and decomposition of bodies is graphically rendered. Language is an important aspect of the story: The occupiers and the mother speak a language the narrator does not understand - and Guasch's homeland of Spain is of course a country where multiple languages are spoken, the official ones being Spanish/Castilian (country-wide), Catalan/Valencian, Galician, Basque and Aranese Occitan. While the text does carry reverberations of the Spanish Civil War, it would be too easy to just connect the composition to this single event. Rather, Guasch explores the human urge to dominate without rhyme or reason as it manifests in its brutishness in various contexts.
"Napalm in the Heart" requires readers that are willing to get lost in its moody, atmospheric world and explosive structure, that have a love for lyrical, inward-looking observations, and do not long for much of a plot - and while I do think that plot is just as overrated as the need to identify with characters, I am struggling with meandering novels that live very close to outright poetry. So I'm not the ideal reader for this, but I admire what Guasch has achieved here, and as the English translation is eligible for the International Booker Prize 2025, I feel like this could be a likely candidate.
You can listen to the podcast gang discuss the German translation, Napalm im Herzen: Roman, here: https://papierstaupodcast.de/podcast/...
May 7, 2021
Em sento totalment desacreditada per parlar-vos d'aquest llibre, en part perquè les emocions encara m'aclaparen, en part perquè res pot fer justícia al fet de llegir-lo. Bell, descarnat, embriagador, evocador, cruel. AMOR.
He llegit algunes crítiques que diuen que "irenesoleja" massa. Partint de si aquesta comparació es pot considerar o no una crítica, crec que en @polguagua transpira massa personalitat per comparar-lo a algú o encabir-lo en un gènere. Però una cosa sí tenen en comú, i és que aquest és un llibre que necessita trobar al seu lector, no es pot fer una recomanació a cegues. Ara bé, jo no deixaré de recomanar-vos-el, i espero que en feu cas i gaudiu com jo d'aquesta bestialitat!
He llegit algunes crítiques que diuen que "irenesoleja" massa. Partint de si aquesta comparació es pot considerar o no una crítica, crec que en @polguagua transpira massa personalitat per comparar-lo a algú o encabir-lo en un gènere. Però una cosa sí tenen en comú, i és que aquest és un llibre que necessita trobar al seu lector, no es pot fer una recomanació a cegues. Ara bé, jo no deixaré de recomanar-vos-el, i espero que en feu cas i gaudiu com jo d'aquesta bestialitat!
April 19, 2021
Quina novel·la més bella. Quina capacitat de descriure, desgranar, desfer. D'anar al "pinyol". Hi ha tocs d'Ocean Vuong, tot i que en aquest cas mai sabem on som, ni ben bé què ha passat, ni si és tot un malson. L'amor en totes les seves formes. Bellíssima.
April 3, 2021
És un llibre fondo i que m'ha encantat llegir i que m'ha atrapat en molts moments i que hi ha coses que només es diuen i s'escriuen quan tens aquesta edat tan jove i que deixem-ho a les seves mans perquè en saben molt. Visca el Pol i visca el jovent. Dit això; se m'ha fet una mica pesat per massa críptic i per coses que no acaben d'encaixar o que potser no he entès. Però he resseguit a Han Kang i Faulkner i Steinbeck i tinc una mica de fandom de Pol Guasch.
July 22, 2024
excellent!
July 12, 2021
M'ha encantat la delicadesa amb la que et transporta a un mon molt fosc i opressor. He disfrutat havent de reconstruir la història a través de fragments, ajuda a endinsar-te i a viure la intensitat des de la que està escrit.
February 13, 2024
Napalm al cor o de la postmodernitat a la literatura catalana.
No he connectat gaire amb la proposta d'en Pol Guasch que ofereix una posada en escena freda, distant i fragmentària d'una realitat que no acabem de comprendre, amb uns personatges llunyans que pateixen un règim totalitari sense definició i una poètica preciosista, acaramel·lada, molt curosa amb el llenguatge, però que impossibilitat al lector la capacitat d'entendre la totalitat del relat (potser perquè comprendre la totalitat del relat ara és impossible).
És postmoderna perquè combina elements temàtics i formals en la forma del pastitx tal com ho va definir el teòric marxista Fredric Jameson on es barregen: prosa, poesia, imatge, gènere epistolar, etc. per donar una imatge incompleta, de deficiència respecte al tot (és un fantasma, com en Boris, que no arribarem mai a localitzar). Hi ha una aposta per una poètica de la postmodernitat que no teníem a la literatura catalana que està farcida, empatxada diria, de realisme contemporani, costumisme, novel·la històrica i una mica d'autoficció. És lloable que un autor vulgui diferenciar-se, aportar material nou, apropar-se a l'art.
L'aposta és arriscada, original, dinàmica, però -en la meva opinió- s'allunya massa de la narrativa convencional, s'invisibilitzen els personatges i no acabem de tenir un lloc on aferrar-nos. És a dir, que aquest tipus de literatura a mi no m'agrada, què hi farem. Pol, escolta, no t'enfadis; no pots agradar a tothom. No crec que s'enfadi, total... Qui llegeix això? Perdó. Al final el lector dirà, però realment quina era la història que ens volia explicar? Quin era el viatge? I més important: a on hem arribat?
No he connectat gaire amb la proposta d'en Pol Guasch que ofereix una posada en escena freda, distant i fragmentària d'una realitat que no acabem de comprendre, amb uns personatges llunyans que pateixen un règim totalitari sense definició i una poètica preciosista, acaramel·lada, molt curosa amb el llenguatge, però que impossibilitat al lector la capacitat d'entendre la totalitat del relat (potser perquè comprendre la totalitat del relat ara és impossible).
És postmoderna perquè combina elements temàtics i formals en la forma del pastitx tal com ho va definir el teòric marxista Fredric Jameson on es barregen: prosa, poesia, imatge, gènere epistolar, etc. per donar una imatge incompleta, de deficiència respecte al tot (és un fantasma, com en Boris, que no arribarem mai a localitzar). Hi ha una aposta per una poètica de la postmodernitat que no teníem a la literatura catalana que està farcida, empatxada diria, de realisme contemporani, costumisme, novel·la històrica i una mica d'autoficció. És lloable que un autor vulgui diferenciar-se, aportar material nou, apropar-se a l'art.
L'aposta és arriscada, original, dinàmica, però -en la meva opinió- s'allunya massa de la narrativa convencional, s'invisibilitzen els personatges i no acabem de tenir un lloc on aferrar-nos. És a dir, que aquest tipus de literatura a mi no m'agrada, què hi farem. Pol, escolta, no t'enfadis; no pots agradar a tothom. No crec que s'enfadi, total... Qui llegeix això? Perdó. Al final el lector dirà, però realment quina era la història que ens volia explicar? Quin era el viatge? I més important: a on hem arribat?
January 30, 2024
He terminado el libro en la vuelta en avión desde Viena y algo me ha dicho que debía reposar un poco la novela. La primera parte te adentra en un fluir de escritura lírica que parece delicada, pero no lo es en absoluto. Contrasta muchísimo esa poética de la mirada protagonista y la brutalidad. Es una novela salvaje (muy humana también), de una naturaleza de los espacios y de las personas aislada y fantasmagórica. Cuesta llegar a profundizar en nada. Los espacios, los recuerdos, los sentimientos... todos se escapa. Ahí es donde entra un poco esa segunda parte de la huida continua. Siempre la sensación de no pertenecer. Un mundo que te señala e intenta decirte lo que eres y lo que puedes o no decir. ¿Qué es la libertad entonces?
Empezar el libro con esas cartas super bonitas a su amante Boris ha sido genial. Su dinámica de amor es algo que desmenuzar lentamente, pero que supongo que es mejor que se lea y no que yo te lo cuente. También me declaro bastante fan de las reflexiones sobre las lenguas y las palabras (otra poética que dialoga con la herencia y el amor de una madre).
La nota final es más algo personal, tenía la inevitable sensación de no saber a donde iba todo ni de donde he llegado con la lectura y culpaba a la novela de tal vez improvisar demasiado sobre la marcha... Pero bueno, eso son solo sensaciones y puede que incluso lo que Pol quería provocar en cierta forma.
Empezar el libro con esas cartas super bonitas a su amante Boris ha sido genial. Su dinámica de amor es algo que desmenuzar lentamente, pero que supongo que es mejor que se lea y no que yo te lo cuente. También me declaro bastante fan de las reflexiones sobre las lenguas y las palabras (otra poética que dialoga con la herencia y el amor de una madre).
La nota final es más algo personal, tenía la inevitable sensación de no saber a donde iba todo ni de donde he llegado con la lectura y culpaba a la novela de tal vez improvisar demasiado sobre la marcha... Pero bueno, eso son solo sensaciones y puede que incluso lo que Pol quería provocar en cierta forma.
April 13, 2021
«lluitant per respirar una mica»
May 11, 2021
Pol Guasch va ser convidat a l'acte institucional de l'ajuntament de Barcelona amb motiu de Sant Jordi. I va pronunciar un punyent discurs en defensa de la literatura amb el que em va guanyar. Va acabar així, però us animo a buscar-ho: "I crec que encara ha d’arribar el text que faci amb el món el que hem estat capaços de fer, entre altres llocs, a Urquinaona”.
Amb "Napalm al cor", el seu debut en forma de novel·la (ja havia publicat poemes) no ho posa fàcil. És una història feta de fragments, el protagonista no té nom i l'acció se situa en un espai i un temps indeterminat.
Una violència no referencial travessa el llibre. La mort i el desig també hi és present.
Boris és un dels personatges principals que hi és, però no hi és, com un fantasma. Perquè, a vegades, passen per les nostres vides persones que no hi són com voldríem.
També hi és la llengua. Com a mitjà d'opressió i control. I les no sempre fàcils relacions mare/fill i la seva herència.
Una proposta estètica intensa que no busca complaure al lector.
Difícil escollir un sol fragment. Com l'he agafat de la biblioteca m'he guardat un munt. Per exemple:
"La violència: el nostre certificat de naixement. Deixant enrere una ferida oberta de centenars de quilòmetres de radi. La violència: recorre la longitud de nostra pell. La nostra pell: sense costures, només una memòria terrible d'anys d'aïllament, d'una llengua esberlada, d'un exili a casa -amb els dies pressento que la revolució no comença a casa, no, comença dins el cos.
(...)
I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si n'és verí o m'és xarop. I sempre és verí. Estimar: dormir amb la porta oberta, i els meus tresors de fang damunt la taula."
"fill, el foc és sempre a dins: com si tingués napalm al cor"
Amb "Napalm al cor", el seu debut en forma de novel·la (ja havia publicat poemes) no ho posa fàcil. És una història feta de fragments, el protagonista no té nom i l'acció se situa en un espai i un temps indeterminat.
Una violència no referencial travessa el llibre. La mort i el desig també hi és present.
Boris és un dels personatges principals que hi és, però no hi és, com un fantasma. Perquè, a vegades, passen per les nostres vides persones que no hi són com voldríem.
També hi és la llengua. Com a mitjà d'opressió i control. I les no sempre fàcils relacions mare/fill i la seva herència.
Una proposta estètica intensa que no busca complaure al lector.
Difícil escollir un sol fragment. Com l'he agafat de la biblioteca m'he guardat un munt. Per exemple:
"La violència: el nostre certificat de naixement. Deixant enrere una ferida oberta de centenars de quilòmetres de radi. La violència: recorre la longitud de nostra pell. La nostra pell: sense costures, només una memòria terrible d'anys d'aïllament, d'una llengua esberlada, d'un exili a casa -amb els dies pressento que la revolució no comença a casa, no, comença dins el cos.
(...)
I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si n'és verí o m'és xarop. I sempre és verí. Estimar: dormir amb la porta oberta, i els meus tresors de fang damunt la taula."
"fill, el foc és sempre a dins: com si tingués napalm al cor"
July 27, 2024
This was a very weird book. It's set in a post apocalyptic landscape where a boy is living with his mom and writing letters to his lover called Boris, and then he and Boris meet up and decide to run away from where they are living together. It was written very experimentally and I found the prose to be quite cold. I did like the addition of photographs as this really helped to flesh out the atmosphere but I didn't really find much to latch on to in terms of eeriness and characterization as the writing was very emotionless. I know this was a stylistic choice to show the detriment of the end of the world to the narrator but it still made it a less enjoyable reading experience. I think it was written brilliantly and there were some beautiful passages but overall I didn't love this.
April 6, 2021
"Des d'aleshores viure es va convertir en sobreviure, que és la pitjor forma d'estar viu. I estimar, per mi, en saber estabilitzar un desig irrealitzable" tot i que la novel·la estigui ambientada en una mena de futur post-apocalíptic, aquest "després" no es l'important. Ho són els sentiments de desesperació i desemparament, la vulnerabilitat davant la incertesa.
"L'avi sempre deia, quan naixia un porc o una gallina, que néixer és com collir una flor, perquè des que l'arrenques ja està morint [...] Estimar, en canvi, recitava, era contemplar la flor sense collir-la, no arrencar-li les arrels: mirar-la i endinsar-s'hi sense tocar-la".
5/5
"L'avi sempre deia, quan naixia un porc o una gallina, que néixer és com collir una flor, perquè des que l'arrenques ja està morint [...] Estimar, en canvi, recitava, era contemplar la flor sense collir-la, no arrencar-li les arrels: mirar-la i endinsar-s'hi sense tocar-la".
5/5
December 24, 2025
Top 3 dos melhores do ano. Uau!!
January 3, 2026
#RetopiaSpirit 12/12
Rànquing del repte:
1. El palau dels somnis (Ismail Kadaré) 4 ⭐️
2. El procés (Franz Kafka) 4 ⭐️
3. El test (Sylvain Neuvel) 4 ⭐️
4. El llibre blau de Nebo (Manon Steffan Ross) 4 ⭐️
5. El doble (Fiodor Dostoievski) 3,5 ⭐️
6. La invención de Morel (Adolfo Bioy Casares) 3,5 ⭐️
7. Efendi (Elisabet Riera) 3,5 ⭐️
8. Matadero cinco (Kurt Vonnegut) 3 ⭐️
9. Napalm al cor (Pol Guasch) 3 ⭐️
10. Un dia tot això serà teu (Adrian Tchaikovsky) 2,5 ⭐️
11. Substituts (David Ely) 2 ⭐️
12. La parábola del sembrador (Octavia E. Butler) 2 ⭐️
Rànquing del repte:
1. El palau dels somnis (Ismail Kadaré) 4 ⭐️
2. El procés (Franz Kafka) 4 ⭐️
3. El test (Sylvain Neuvel) 4 ⭐️
4. El llibre blau de Nebo (Manon Steffan Ross) 4 ⭐️
5. El doble (Fiodor Dostoievski) 3,5 ⭐️
6. La invención de Morel (Adolfo Bioy Casares) 3,5 ⭐️
7. Efendi (Elisabet Riera) 3,5 ⭐️
8. Matadero cinco (Kurt Vonnegut) 3 ⭐️
9. Napalm al cor (Pol Guasch) 3 ⭐️
10. Un dia tot això serà teu (Adrian Tchaikovsky) 2,5 ⭐️
11. Substituts (David Ely) 2 ⭐️
12. La parábola del sembrador (Octavia E. Butler) 2 ⭐️
June 4, 2021
M’ha agradat molt, la manera com es presenta a poc a poc el món en el que els protagonistes viuen. Les descripcions es fan incomodes però vols seguir llegint.
Quan el protagonista plorant li diu a sa mare: Mare, la vergonya! Aii es que ploro .
En fi molt bé !! També feia temps que no llegia en català i s’agraeix (gràcies Pau per enviar-lo a Taiwan 💕)
Quan el protagonista plorant li diu a sa mare: Mare, la vergonya! Aii es que ploro .
En fi molt bé !! També feia temps que no llegia en català i s’agraeix (gràcies Pau per enviar-lo a Taiwan 💕)
Read
May 24, 2021OJUT QUE TRAVESSA FORT, VA MOLT ENDINS , ESTEU AVISADES!
Però llegiu-lo, feu el favort. Per la història i per la prosa i per la forma i pel que toca i per tot. LLEGIU-LO.
Però llegiu-lo, feu el favort. Per la història i per la prosa i per la forma i pel que toca i per tot. LLEGIU-LO.
August 4, 2024
Ein grauenhaftes Buch. Postapokalypse, Militärherrschaft und prekäre, weil ausgegrenzte Identität in einen Topf geschmissen, püriert und eine sehr zähe Geschichte daraus geformt, deren Handlung erst auf den letzten 100 Seiten an Fahrt gewinnt, dabei jedoch immer noch als lästiger Ballast erscheint.
Wenn die Handlung nebensächlich ist, muss allerdings die Sprache, der Stil oder einzelne ausgeführte Ideen, Dialoge o.ä. hervorstehen. Davon kann jedoch keine Rede sein. Guasch gibt sich zwar arg viel Mühe, seine Sprache poetisch und einzigartig erscheinen zu lassen, bringt dabei allerdings bloß Plattitüden und schiefe Bilder hervor (einmal beschreibt er einen vom Protagonisten empfundenen "Lebenssaft" als "dick" - und zwei Zeilen später dann als flüssiger als Blut). Auch die leitmotivisch aufgebauten Allegorien verschiedener Sprachen und der explodierten Fabrik scheitern daran, dass ihre recht vielfältig interpretierbare Symbolik nicht durch präzise Beschreibungen geerdet wird (bei den verschiedenen Sprachen, die u.a. Inklusion und Ausgrenzung versinnbildlichen, fehlt jede Klangbeschreibung, jede nähere Verbildlichung ihrer Idiosynkrasien. Und die Fabrik als Produktionsort der Zivilisation wird genau so mysteriös beschrieben, wie sie wirken soll, diese Wirkung würde aber gerade durch eine genauere Beschreibung der Arbeiter*innen, des Gebäudes etc. erreicht).
Ein Debüt, das sehr ambitioniert angelegt ist, jedoch an keiner Stelle auch nur ansatzweise die angestrebte Schöpfungshöhe erreicht.
Wenn die Handlung nebensächlich ist, muss allerdings die Sprache, der Stil oder einzelne ausgeführte Ideen, Dialoge o.ä. hervorstehen. Davon kann jedoch keine Rede sein. Guasch gibt sich zwar arg viel Mühe, seine Sprache poetisch und einzigartig erscheinen zu lassen, bringt dabei allerdings bloß Plattitüden und schiefe Bilder hervor (einmal beschreibt er einen vom Protagonisten empfundenen "Lebenssaft" als "dick" - und zwei Zeilen später dann als flüssiger als Blut). Auch die leitmotivisch aufgebauten Allegorien verschiedener Sprachen und der explodierten Fabrik scheitern daran, dass ihre recht vielfältig interpretierbare Symbolik nicht durch präzise Beschreibungen geerdet wird (bei den verschiedenen Sprachen, die u.a. Inklusion und Ausgrenzung versinnbildlichen, fehlt jede Klangbeschreibung, jede nähere Verbildlichung ihrer Idiosynkrasien. Und die Fabrik als Produktionsort der Zivilisation wird genau so mysteriös beschrieben, wie sie wirken soll, diese Wirkung würde aber gerade durch eine genauere Beschreibung der Arbeiter*innen, des Gebäudes etc. erreicht).
Ein Debüt, das sehr ambitioniert angelegt ist, jedoch an keiner Stelle auch nur ansatzweise die angestrebte Schöpfungshöhe erreicht.
February 9, 2023
Hm… Quants sentiments trobats. Tinc el llibre sencer subratllat. La prosa poètica del Pol Guasch és dolça i crua i jove i minuciosa i dessoladora, però a estones se m’ha fet feixuga. Potser no sóc la lectora ideal per a aquest ritme i aquesta profunditat a cada frase (que a vegades havia de llegir més d’una vegada), però això no li treu mèrit ni bellesa a la novel•la.
M’ha faltat empatitzar amb els personatges, tan hermètics, i m’ha faltat una mica de delimitació en algun moment –perfilar una mica i deixar d’endevinar– per poder endinsar-me més en la història, tot i que aquest també deu ser part de l’encant, imagino.
«aprens a cuidar quan tens un cos nu davant teu
no abans
primer: el pare
segon: tu
tercer: la cicatriu la mà sota la roba l’escorça»
«Casa nostra: un filferro de punxes. La muntanya: un cementiri folrat de verd. Néixer: rebolcar-se entre el fang, la pols i els pèls dels animals, al menjador, i que després et netegin amb l’aigua de la pluja. Parlar: fer reviure una llengua que es mor. Viure: sostenir-se entre les ventades. I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si m’és verí o m’és xarop. I sempre és verí. Estimar: dormir amb la porta oberta, i els meus tresors de fang damunt la taula.»
M’ha faltat empatitzar amb els personatges, tan hermètics, i m’ha faltat una mica de delimitació en algun moment –perfilar una mica i deixar d’endevinar– per poder endinsar-me més en la història, tot i que aquest també deu ser part de l’encant, imagino.
«aprens a cuidar quan tens un cos nu davant teu
no abans
primer: el pare
segon: tu
tercer: la cicatriu la mà sota la roba l’escorça»
«Casa nostra: un filferro de punxes. La muntanya: un cementiri folrat de verd. Néixer: rebolcar-se entre el fang, la pols i els pèls dels animals, al menjador, i que després et netegin amb l’aigua de la pluja. Parlar: fer reviure una llengua que es mor. Viure: sostenir-se entre les ventades. I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si m’és verí o m’és xarop. I sempre és verí. Estimar: dormir amb la porta oberta, i els meus tresors de fang damunt la taula.»
May 3, 2021
“[...] el que ens uneix no és ni la sang ni el lloc, sinó la desconfiança pel futur, una història comuna.”
“La violència: el nostre certificat de naixement. Deixant enrere una ferida oberta de centenars de quilòmetres de radi. La violència: recorre la longitud de la nostra pell. La nostra pell: sense costures, només una memòria terrible d’anys d’aïllament, d’una llengua esberlada, d’un exili a casa - amb els dies pressento que la revolució no comença a casa, no, comença dins el cos. Casa nostra: un filferro de punxes. [...] I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si m’és verí o m’és xarop. I sempre és verí.”
“La violència: el nostre certificat de naixement. Deixant enrere una ferida oberta de centenars de quilòmetres de radi. La violència: recorre la longitud de la nostra pell. La nostra pell: sense costures, només una memòria terrible d’anys d’aïllament, d’una llengua esberlada, d’un exili a casa - amb els dies pressento que la revolució no comença a casa, no, comença dins el cos. Casa nostra: un filferro de punxes. [...] I estimar, per mi: acostar-me a un cos igual que el meu sense saber si m’és verí o m’és xarop. I sempre és verí.”
September 4, 2024
A strange novel that left me both cold and wanting more. On the one hand, the whole thing is told as if through a thick glass. Everything is so detached that it almost slides off the page. On the other hand, I wanted to know more, especially why Guasch chose to tell the story this way. There's an insistence on language, quite literally, the characters seem to speak a "minor" language in relation to whoever's in control in this post-apocalyptic world, and that theme seems to guide some of the characters' actions, like the main character's mother. However, it all remains at a distance that makes any solid grasp of the narrative impossible, at least for this reader.
Read
September 6, 2024I liked this novel. I thought the writing was very lyrical and poetic, which made it beautiful at times amid the setting of brutality and apocalypse. However, I did have a hard time attaching myself to the story and characters like I wanted to… I felt like I only got the essence of the story because it was so stylistically focused. Something didn’t connect fully but I still found it enjoyable and I’m glad I read it.
January 11, 2022
Juga molt amb l’ambiguïtat i crec que això l’afavoreix i el dificulta alhora. M’agrada que la història moltes vegades estigui explicada a través de records, que es van esclarint a mesura que avança. La relació entre el narrador i el Boris és simplement realisme itself. No sé potser tenia masses expectatives però m’esperava un xic més.
April 24, 2021
No és un llibre "dolent", simplement no és per mi. Quan hi ha tanta ambigüitat, depèn de com estigui escrit el llibre, desconnecto, i això és el que m'ha passat.
November 25, 2024
Una pareja de chicos en un entorno homofóbico. Una fábrica misteriosa que daba trabajo a la vez que enfermaba al pueblo. Un accidente en esa fábrica del que se llega a saber poco. Un contexto marcado por la guerra o la posguerra o la represión, pero en todo caso violento y empobrecido. Una novela que parece ambientada en un pasado distópico, aunque su escenario tenga más de precariedad que de distopía.
Creo que las mayores virtudes de este libro son, al mismo tiempo, lo que lo hacen difícil de seguir. Por un lado, está su estructura de mosaico, que sigue unas cuantas líneas temporales cercanas que avanzan intercalándose en fragmento cortos. Por otro, está su lenguaje, a veces más poético que narrativo, que cada tanto lanza frases e imágenes muy fuertes o muy hermosas. Por ejemplo: “Un día, al fondo del jardín, delante de la verja, inmóvil, hablando solo: todo él una cicatriz negra entre tanto verdor. Una herida en la intemperie”. Por último, está su ambigüedad, pues solo se insinúa dónde y cuándo está ocurriendo la historia: ¿tal vez durante el periodo de dictadura franquista en Cataluña?, ¿o tal vez en un futuro ficticio que espeja y deforma ese momento histórico? En todo caso funciona, pero no es una lectura fácil.
Es un libro que también reflexiona sobre la lengua como territorio y frontera. “Y cuando la oíamos hablar, la lengua nos resultaba extrañamente familiar: quizá por eso nos dolía más, porque las raíces antiguas nos unían, lo quisiéramos o no, y eso implicaba que, en lo más esencial y primitivo, no existía la posibilidad de no ayudarnos. Y el daño era doble”. Una lengua que nunca se menciona pero que está en permanente conflicto con otra, tan próxima que se impone, y que, gracias a la ambigüedad de la novela, me hizo especular sobre si se trata de una pugna entre el catalán y el castellano (de ser así, eso le añadiría un toque irónico a mi lectura, pues es una traducción al castellano).
Creo que las mayores virtudes de este libro son, al mismo tiempo, lo que lo hacen difícil de seguir. Por un lado, está su estructura de mosaico, que sigue unas cuantas líneas temporales cercanas que avanzan intercalándose en fragmento cortos. Por otro, está su lenguaje, a veces más poético que narrativo, que cada tanto lanza frases e imágenes muy fuertes o muy hermosas. Por ejemplo: “Un día, al fondo del jardín, delante de la verja, inmóvil, hablando solo: todo él una cicatriz negra entre tanto verdor. Una herida en la intemperie”. Por último, está su ambigüedad, pues solo se insinúa dónde y cuándo está ocurriendo la historia: ¿tal vez durante el periodo de dictadura franquista en Cataluña?, ¿o tal vez en un futuro ficticio que espeja y deforma ese momento histórico? En todo caso funciona, pero no es una lectura fácil.
Es un libro que también reflexiona sobre la lengua como territorio y frontera. “Y cuando la oíamos hablar, la lengua nos resultaba extrañamente familiar: quizá por eso nos dolía más, porque las raíces antiguas nos unían, lo quisiéramos o no, y eso implicaba que, en lo más esencial y primitivo, no existía la posibilidad de no ayudarnos. Y el daño era doble”. Una lengua que nunca se menciona pero que está en permanente conflicto con otra, tan próxima que se impone, y que, gracias a la ambigüedad de la novela, me hizo especular sobre si se trata de una pugna entre el catalán y el castellano (de ser así, eso le añadiría un toque irónico a mi lectura, pues es una traducción al castellano).
October 26, 2022
El narrador, del que no en sabem el nom, descriu la seua vida junt a sa mare en un poble desolat, del que la majoria dels seus habitants han estat forçats a marxar, quedant només dones i vells. Des del seu amagatall -per a no ser descobert pels soldats enemics?- li escriu cartes a Boris, el seu amor, que viu en una ciutat propera. En una segona part del llibre, el protagonista va a buscar a Boris a la ciutat i tots dos fugen en cotxe, en una espècie de road movie, a travès d’un paissatge desolat, ben lluny, sense que sapiguem molt bé perquè i cap on viatgen.
El que més destaca d’aquesta novel·la és el seu estil, que s’imposa sobre el relat; estem davant d’una obra en que és més important com es conta el que passa que el que passa pròpiament dit. Les anteriors obres de l’autor són en el camp de la poesia i es nota. A “Napalm al cor” Guasch és poètic, intens, críptic. Emocionalment no dona treva des del primer moment. Els capítols són curts, presentant el relat de manera fragmentària i no sempre en un sentit cronològic lineal. S’intercalen elements diversos com les cartes a Boris, les notes de la mare o fotografies, amb la qual cosa no només el text contribueix a la historia, i alhora es transmet també un estat emocional. La prosa de Guasch busca generar emocions en el lector.
La narració dona pistes confuses i contradictòries sobre el rerefons de la historia, de manera que no sabem si en l’escenari de la novel·la hi ha hagut recentment algun tipus de catàstrofe o guerra. S’esbossa, sense que quede en cap moment clar, un escenari distòpic.
Encara que la part formal destaca, s’imposa i condueix la història, la novel·la no deixa de tractar certs temes, i de manera profunda, com la desesperança, la juventud o l’amor (amb l’amant, d’una mare i un fill…).
Una novel·la estilísticament fascinant, amb una historia d’amor, desesperança i fugida, en un context vagament distopic. Pot ser no és una lectura per a tots els lectors, però sens dubte és una novel·la destacable.
El llibre ha estat un obsequi de la Xarxa Vives d’Universitats per participar en el club de lectura Lletres Compartides.
Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2021.
El que més destaca d’aquesta novel·la és el seu estil, que s’imposa sobre el relat; estem davant d’una obra en que és més important com es conta el que passa que el que passa pròpiament dit. Les anteriors obres de l’autor són en el camp de la poesia i es nota. A “Napalm al cor” Guasch és poètic, intens, críptic. Emocionalment no dona treva des del primer moment. Els capítols són curts, presentant el relat de manera fragmentària i no sempre en un sentit cronològic lineal. S’intercalen elements diversos com les cartes a Boris, les notes de la mare o fotografies, amb la qual cosa no només el text contribueix a la historia, i alhora es transmet també un estat emocional. La prosa de Guasch busca generar emocions en el lector.
La narració dona pistes confuses i contradictòries sobre el rerefons de la historia, de manera que no sabem si en l’escenari de la novel·la hi ha hagut recentment algun tipus de catàstrofe o guerra. S’esbossa, sense que quede en cap moment clar, un escenari distòpic.
Encara que la part formal destaca, s’imposa i condueix la història, la novel·la no deixa de tractar certs temes, i de manera profunda, com la desesperança, la juventud o l’amor (amb l’amant, d’una mare i un fill…).
Una novel·la estilísticament fascinant, amb una historia d’amor, desesperança i fugida, en un context vagament distopic. Pot ser no és una lectura per a tots els lectors, però sens dubte és una novel·la destacable.
El llibre ha estat un obsequi de la Xarxa Vives d’Universitats per participar en el club de lectura Lletres Compartides.
Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2021.
November 4, 2021
Sorprende leer en un autor tan joven y reconocerte en pensamientos que te hacen sentir tan viejo. Incluso la rabia y la pasión tienen un regusto cansado. Es una novela bella, compacta pese a la sensación de dispersión. Es muy poética pero atraviesa muchas capas de una gran carga política, como las fronteras, los silencios de un pueblo, el poder de la identidad y de la lengua de una comunidad... Toda una sorpresa, lo dicho.
February 3, 2022
després d'estar nose quants mesos intentant llegir-lo m'he donat per vençuda i he sigut incapaç d'acabar-lo, simplement no és per mi
October 30, 2025
Solc començar un llibre per darrere, per la semblança de l'autor. En aquest cas, un autor joveníssim, amb una novel·la publicada a l'edat de 23 anys. Llavors començ a llegir els primers capítols, i quan comprov la qualitat literària del text, una qualitat fora mida, torn darrere per mirar que no m'hagi equivocat, i no, no m'he equivocat, tenc davant meu una foto d'un autor que és una criatura, i llavors intent entendre com una persona d'aquesta edat pot escriure així. Ho intent, però és debades. I llavors continuo llegint-ne capítols.
En Pol, abans d'aquesta novel·la, que, a més, és la primera, ja havia publicat poemaris, i havia guanyat premis. I estic segur que se'ls mereixia. Ho sé sense haver-los llegit. Llegint la novel·la es nota que en Pol és poeta. I un dels bons, segur. La novel·la ha guanyat tres premis. I se'ls mereixia. Ho sé sense haver llegit la resta d'obres que hi concursaven.
No puc deixar d'esmentar un defecte de la novel·la: els pleonasmes. N'hi ha setze. I és impossible que a un autor com en Pol se li hagin escapat setze pleonasmes sense adonar-se'n. Però si els hi ha posat expressament, quin pot ser el motiu? Per més que hi pens, no me'n sé avenir.
M'agradaria que en Pol deixàs les investigacions de Londres, la docència a la Universitat de Barcelona, les col·laboracions als mitjans de comunicació, les productores culturals, i que es dedicàs només a escriure novel·les. Ja sé que no li ho puc demanar, però m'agradaria.
En Pol, abans d'aquesta novel·la, que, a més, és la primera, ja havia publicat poemaris, i havia guanyat premis. I estic segur que se'ls mereixia. Ho sé sense haver-los llegit. Llegint la novel·la es nota que en Pol és poeta. I un dels bons, segur. La novel·la ha guanyat tres premis. I se'ls mereixia. Ho sé sense haver llegit la resta d'obres que hi concursaven.
No puc deixar d'esmentar un defecte de la novel·la: els pleonasmes. N'hi ha setze. I és impossible que a un autor com en Pol se li hagin escapat setze pleonasmes sense adonar-se'n. Però si els hi ha posat expressament, quin pot ser el motiu? Per més que hi pens, no me'n sé avenir.
M'agradaria que en Pol deixàs les investigacions de Londres, la docència a la Universitat de Barcelona, les col·laboracions als mitjans de comunicació, les productores culturals, i que es dedicàs només a escriure novel·les. Ja sé que no li ho puc demanar, però m'agradaria.
December 21, 2024
Me ha gustado mucho y al mismo tiempo no me ha gustado tanto. Creo que parte de mi conflicto personal por leer historias que involucren personajes LGTBI y que siempre todo sea tan oscuro, tan pesado, y tan ambiguo. La poesía envuelve toda la historia y la narrativa, y me parece fascinante el tono gris y de niebla que transforma a cada personaje y a cada sentimiento. Entre el pasado y el futuro, se mezclan las vivencias de una sociedad que es invadida por el odio y la represión, y por personas que habitan su propia lengua pero que la reprimen para poder sobrevivir.
Es una historia de supervivencia. A veces me gustaría que las realidades y sentires disidentes, nosotres, siendo más un cuerpo, dejásemos de sobrevivir y pudiésemos vivir así sin más.
Es una historia de supervivencia. A veces me gustaría que las realidades y sentires disidentes, nosotres, siendo más un cuerpo, dejásemos de sobrevivir y pudiésemos vivir así sin más.
September 30, 2025
Poesia en prosa, un riu de pensament per on s'entreveu una trama postapocalíptica. A cops incomprensible, em tenia quan el que deia em ressonava amb experiències pròpies, però com més avançava més anodí i ple d'ocurrències literàries tontes el trobava.
Displaying 1 - 30 of 448 reviews