Tarda de juliol. Sabateria de poble. De cop entra a la botiga un foraster, un home gran, d’aparença misteriosa. La mestressa en aquests moments no hi és i surt a rebre’l un noi de catorze anys. Es miren. «Necessito unes sabates noves», li diu l’home, «aquestes ja han caminat prou». L’adolescent abaixa els ulls i quan els torna a aixecar pensa que qui ja ha caminat prou és ell. «La meva àvia és a comprar», li contesta, «si vol la pot esperar». Mentre el foraster s’asseu, el noi se’n torna al menjador, i novament agafa el retrat d’aquell jove que van matar a la guerra i que no va tenir temps de fer-li d’avi. Construïda com un fals relat detectivesc, íntimament antibel·licista i narrada amb la destresa, l’humor i la profunditat que ja són marca de la casa de l’autor. Si una tarda de juliol un borinot és una novel·la delicada i vibrant que ens proposa el joc d’una sospita insensata que de mica en mica es va transformant en la il·lusió que potser no és impossible retornar del passat.
Josep Puig i Ponsa, més conegut amb el nom de ploma de Pep Puig (Terrassa, 4 d'abril del 1969), és un escriptor català. Llicenciat en Educació Física, treballa com instructor de gimnàstiques posturals. Viu a la Nou de Gaià (Baix Gaià), al camp de Tarragona. La seva primera novel·la, L'home que torna, va obtenir el Premi Jove Talent Fnac i va ser molt ben acollida per la crítica i els lectors. El 2015 va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb La vida sense la Sara Amat.
Si busqueu una novel·la breu, fresca però colpidora, aquesta és ideal. Pep Puig et sorprèn amb poc més de 100 pàgines. Una mica de misteri, molta nostàlgia, una família entranyable i un passat sorprenent és el que s’amaga en aquest relat que m’ha agradat molt. Imaginava un final, però Pep Puig no ens evoca un final previsible.
Una tarda de juliol en un poble petit, un noi adolescent, una àvia i un foraster et passegen per una història familiar dels anys de la guerra civil i et fan gaudir.
De lectura àgil i lleugera, us recomano molt aquesta novel·la. Del mateix autor també em va agradar molt “El mar cap per avall”.
És probable que entre tanta novetat vos hagi passat per alt aquesta de @laltraeditorial, però per favor donau-li una oportunitat perquè com ja vaig dir en acabar-lo WOW, és un llibre que m'ha sorprès moltíssim, és preciós i està envoltat d'una aura de nostàlgia que atrapa al lector.
Tal com exposa el títol, durant una tarda de juliol transcorre un fet insòlit que trasbalsarà la vida del Ferran (narrador i protagonista de la història), un jove de tan sols catorze anys que estiueja al poble de la seva àvia. Així doncs, en aquesta tarda un foraster entra a la sabateria que regenta la seva àvia, la Teresa, però aquesta just ha sortit a comprar així que serà el Ferran qui el rep. Després de creuar algunes paraules el foraster es presenta i diu que s'anomena Valentí, fet que sorprèn el Ferran, ja que s'anomena igual que el seu avi, l'avi que mai va poder conèixer perquè morí a la guerra. A partir d'aquí, el nen comença a fantasiejar i es pregunta "i si en realitat el meu avi no va morir a la guerra? I si aquest senyor que tenc al davant és el meu avi?". Si voleu saber com acaba, haureu de llegir la història. 😉
Finalment, m'agradaria agrair l'enviament de l'exemplar a @laltraeditorial i no només això, sinó també vull agrair que m'hàgiu permès descobrir aquesta història i una nova veu narrativa com la de Pep Puig, autor a qui a partir d'ara li seguiré la pista perquè de veritat que almenys aquesta història és brutal!
Breu, bonica, senzilla. Una història molt humana i que et deixa amb un sentiment d'enyorança. No és un gran libre, però val la pena llegir-lo.
En Ferran ens explica, ja de gran, què va passar un dia d'estiu dels seus 15 anys, quan un home vell i desconegut arriba a la petita sabateria de poble de la seva àvia Teresa i remou històries del passat. L'avi Valentí va morir molt jove a la guerra civil, i encara que l'àvia va refer la vida anys després, el seu record sempre ha estat present, sobretot por al Ferran. L'experiència que viuen aquell dia i aquella nit de juliol ens fa pensar en la crueltat i la injustícia de les guerres, en l'amor a la família, en com vam viure els nostres estius d'adolescents i en els nostres avis.
Què és el que menys m'ha agradat? La part central, una escena llarga del Ferran i els seus col·legues de matinada, que crec innecessària excepte per un fet que farà que la nit sigui inoblidable per al protagonista. La resta, força bé, tot i la seva senzillesa.
Descobrir la història de l’avi Valentí i la guerra a través dels ulls d’un jove de 14 anys. Novel·la colpidora que agafes amb ganes i llegeixes d’una tirada.
"Si una tarda juliol un borinot" de Pep Puig és una novel·la tendra i molt breu que es pot llegir d'una asseguda. En poc més de 100 pàgines l'autor construeix i alimenta una il·lusió que ens arriba a través del narrador, en Ferran, un adolescent de catorze anys que passa les vacances d'estiu al poble de l'àvia.
En Ferran i la seva germana Júlia són al Serrall, on passen alguns dies d'estiu a Cal Sabater, fent companyia a la seva àvia, que regenta la sabateria del poble. Al menjador, damunt d'un moble, hi ha fotos dels néts, fills i dels avis, tots dos difunts. I és que l'àvia Teresa es va casar dues vegades, primer amb en Valentí, que va haver d'anar a la guerra i no em va tornar, i després amb l'avi Josep. La imatge de l'avi Valentí, desaparegut prematurament, va quedar congelada en el temps com la d'un jove carregat d'il·lusions.
Una tarda de juliol un foraster, que curiosament es diu Valentí, entra a la sabateria a comprar un parell de sabates, però l'àvia ha sortit i el rep en Ferran. Hi ha alguna cosa en la mirada d'aquell vell que li recorda al seu avi Valentí, aquell a qui no va conèixer però a qui té tant present pel retrat del menjador. I si realment el seu avi no va morir a la guerra?
El fantasieig d'en Ferran va augmentant i es trasllada al lector, que també es debatrà entre la nostàlgia d'allò gairebé impossible que és que sigui ell, l’avi Valentí, i la certesa que no ho pot ser.
Pep Puig l'encerta de valent a l'hora de donar veu a en Ferran, que es troba en aquella edat a mig camí de la infància i l'edat adulta. El mateix Ferran alimenta la seva imaginació infantil i alhora la va frenant, vol sortir amb els amics de la seva edat, però també s'emmiralla amb els joves més grans que ell i amb els adults. D'alguna manera és com si en Ferran es fes gran en el transcurs d'aquella trobada amb aquell foraster, una mena de despertar al món adult després d'apaivagar i aterrar la imaginació i el joc després del somni d’una nit d’estiu.
"Si una tarda juliol un borinot" és una història d'aquelles que et deixen una escalfor agradable al cor. I si de debò tornessin aquells qui van marxar abans d'hora i sense poder-se acomiadar? Puig ha escrit una novel·la antibel·licista que parla de les ferides que deixen les guerres i que triguen més d'una i de dues generacions a sanar. "Si una tarda juliol un borinot" és també un record a tots els qui van haver de fer la guerra sense voler-ho i als qui hi van morir, però també als qui, com l'àvia Teresa, van haver de continuar vivint malgrat la incertesa.
Pep Puig té un no sé què que què sé jo que et toca a dins, que et converteix en un espectador actiu dins del relat, fent-te testimoni del que explica, implicant-hi emocionalment. Pep Puig fa que, quan acabes la lectura, t’envaeixi la nostàlgia del propi passat i del dels personatges que acabes d’acomiadar, et crea un buit a dins i una necessitat de poder tornar a reviure el que t’ha fet viure entre les seves pàgines.
I és que amb uns personatges i una història que podrien ser la de qualsevol, et convida a fer una reflexió sobre el nostre passat, sobre el pas de la infantesa a la vida adulta, sobre els llaços familiars, sobre aquelles guerres exteriors, però també aquelles batalles internes.
Podria dir-vos moltes coses d’aquest petit llibre, però més val que us el llegiu vosaltres i gaudiu de tot el que us pot oferir.
Novel•la breu d'aparent lleugeresa centrada en el passat familiar del narrador que et manté la curiositat fins el final. A partir de l'arribada d'un personatge envoltat de cert misteri, en Ferran, de 14 anys, descobrirà algunes d'aquelles històries de les que els adults no en parlen. Hi trobem nostàlgia, una tarda d'estiu al poble, els amics de la colla i els primers amors. Bonic, fresc i trist alhora.
quin llibre més moníssim m’ha encantat 😭. m’ha recordat moltissim a “La Drecera”, és súper curt i va sobre una històris familiar en un poble molt petit. l’he llegit en dues tirades i l’he gaudit molt ❤️
Un petit gran relat que recordaré molt de temps. Els primers amors, la pèrdua, l'enyorança i l'absurditat de la guerra en poc més de cent pàgines. Un llibre per llegir amb una tassa de te calent a l'hivern.
El millor: Que, com dirien els Mishima, és cert, clar i breu. El pitjor: Que algun lector no vulgui entrar-hi en creure que és una novel·la menor.
Relat curtet, d'una tarda de juliol al poble on l'història d'una família es retroba amb un adolescent de 14 anys, una germana i una àvia. Sencilla, bonica i colpidora en poc més de 100 pàgines.
Comença com un relat quotidià, un dia d'estiu normal en un poble on mai passa res. Aquell dia arriba un foraster i el protagonista te una petita sospita que fa que el lector es pregunti constantment si serà certa o si està sent còmplice amb el personatge. La història et manté intrigada fins l'últim moment i just al final, et sorprèn amb un gir inesperat (també pel protagonista).
Aquest llibre podria ser una recomanació per a qualsevol persona que es trobi en un estat de «bloqueig lector», ja que és molt breu ―amb prou forces arriba a 109 pàgines― i es pot llegir fàcilment tot d’una. Pep Puig elabora un relat molt fresc, amb un llenguatge que evoca les sensacions dels lectors. Personalment, em va fer pensar en les nits d’estiu en un poble petit, on tothom es coneix, la canalla hi corre solta i no s’hi té una concepció del perill perquè allà mai ha passat res dolent. A més a més, al llarg d’aquestes pàgines he pogut recuperar records llunyans, com el de l’estreta relació que jo tenia amb la meva àvia, i també he pogut reflexionar sobre com, en general, els avis vetllen pels nets. El llibre permet que et posis a la pell del jove protagonista, que entenguis la desesperació que sent perquè la guerra es va emportar per sempre el seu avi. De fet, una altra idea que es deixa entreveure és el paper de la imaginació ―de la fantasia i la fe― en la vida de les persones: es converteix en una eina d’autoajuda, d’autogestió, en una manera d’evadir-se i de donar solució a problemes que no volen ―o no poden― afrontar en moments determinats.
«La soledat d’un adolescent no s’assembla a cap altra soledat.» (p. 19)
A part de tot això, l’autor té amagada una carta, la de la sorpresa, la del gir argumental; quan ja ha marejat els lectors i no sabem què esperar, té l’habilitat de sorprendre’ns. L’últim regust que queda quan llegeixes aquest llibre és el pensament que la vida sempre et pot trobar desprevingut, però que les casualitats no existeixen... Com a lectora, he quedat tan satisfeta que no canviaria ni una sola paraula de tot el relat; penso que és una història dolça i emotiva, però també rodona, ni li falta ni li sobra res.
Sabeu aquells llibres que quan acabes penses "que bonic". Doncs, aquest n'és un. I això que m'ha fet plorar... Me'l vaig comprar perquè el títol em va cridar l'atenció i a més, era curtet i no pesava a la bossa. I ha estat tot un descobriment i un bon moment de lectura. D'aquelles històries tendres, delicades, tristes, una història familiar on el passat i el present conviuen... Una sabateria en un poblet, una àvia, una fotografia de l'avi que va morir a la guerra massa jove, un net i un desconegut. Guerra, mort, il·lusió, esperança...
Una història complexa protagonitzada per personatges senzilla. Un clam a la nostàlgia, a la justícia, a la reconciliació. Un clam a la pau (o més ben dit, contra la guerra). Una novel·la que es llegeix d’una tacada. Hi he trobat paral·lelismes (o més aviat similituds) amb alguns contes de l’Zweig. Una història maca i rodona, tot i que no hi he trobat el ritme que hi buscava. M’ha faltat conèixer més profundament els personatges, tenir temps d’enamorrar-me’n. Un bon llibre per intercalar entre lectures. Una novel·leta fàcil de llegir una tarda davant de la llar de foc.
Una història curta però molt en la línia del Pep Puig, un foraster al poble, coincidències, un jove adolescent, un amor ... És llegeix en una estona, però ben escrit i amb ganes de saber qui és el foraster.
Una història d'amor d'un adolescent al mig de l'estiu, d'amor al seu avi, d'amor a la seva àvia i d'amor a una amiga. No vull explicar molt més perquè és una història tendra i bonica, d'aquelles que llegeixes ràpid i et deixa un bon regust i et fa recordar les teves aventures d'estiu d'adolescent i et fa trobar a faltar els teus avis. Molt recomanable.
Una novel·la curta i molt tendra que m’ha atrapat, i me l’he empassada d’una glopada. Mentre la llegia, no parava de rumiar que el final seria un tema molt delicat. Les possibilitats d’esgarrar-la eren moltes, però ha estat a l’alçada. No coneixia l’autor, però n’he pres nota, perquè trobo que, amb una prosa senzilla, és molt hàbil creant atmosferes i establint complicitat amb el lector.
Una narració breu que juga amb l'imaginari d'un nen i uns personatges que denuncien la guerra com aquell escenari absurd que transforma els homes en bèsties. D'estil molt directe, sense filigranes, ràpid i molt fàcil de llegir. També adequat per a adolescents com a relat antibel.licista.
Una possibilitat de recuperar al teu avi i la seva història. Narra tota una història d'esperança i il·lusió a través d'una àvia, un foraster i un noi de catorze anys.
Que important és estimar els nostres avis i àvies, escoltar-los i acompanyar-los.