What do you think?
Rate this book
La esperanza o la travesía de lo imposible
Los actuales riesgos políticos y ecológicos explican el clima de ansiedad en el que vivimos. Al subrayar la dinámica destructiva de la desesperación, Corine Pelluchon destapa esta enfrentarse a la posibilidad de que nuestra civilización se hunda es la oportunidad de cambio que abre un horizonte de esperanza. Esto requiere en-tender que la esperanza nada tiene que ver con el optimismo, que oculta la gravedad de la situación, y también se distingue de la expectativa, que expresa el deseo de ver cumplidos los anhelos personales. A diferencia de la negación, la esperanza implica poner a prueba lo negativo. Ella es la travesía de lo imposible. Nacida sin que la hayamos buscado, y cuando hemos perdido todo el orgullo e ilusión, es la capacidad de descifrar en la realidad los signos de un progreso posible y de transmitir la energía necesaria para realizarlo.
- GenresNonfictionPhilosophy
144 pages, Paperback
Published October 16, 2023
About the author
Corine Pelluchon
34 books24 followersCorine Pelluchon est professeur à l’université de Franche-Comté. Spécialiste de philosophie politique et d’éthique appliquée, elle a notamment publié Leo Strauss, une autre raison, d’autres Lumières (Vrin, 2005, Prix François Furet 2006), L’Autonomie brisée (PUF, 2009) et Éléments pour une éthique de la vulnérabilité (Cerf, 2011, Grand Prix Moron de l’Académie française 2012).
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 6 of 6 reviews
February 5, 2024
Das philosophische Werk, welches die Gegenwart so dringend benötigt! Pelluchon vernetzt Tieraktivismus, Klimaaktivismus und Feminismus mit der stärkenden Säule der Hoffnung. Einleuchtend beschreibt sie, dass Hoffnung viel wirkungsvoller und ehrlicher ist als Optimismus, welcher oft darin besteht, uns selbst um die schlimmen Geschehnisse auf der Welt zu belügen. Hoffnung anerkennt jedoch das Negative und lebt von einem "Ja-trotz-alledem". Es entspringt der tiefen Verzweiflung und Depression. Das Tolle an diesem Buch: Nirgends finden sich Zeilen des Kitsches à la: "Seht euch doch mal um, wie gut eigentlich alles bereits funktioniert, wir müssen doch nur positiv denken, dann wird es schon gut kommen." Nein, die Autorin ist hier ehrlich zu sich und zu uns, versteht die Dualitäten der Erde und hat einen riesigen sprachlichen Horizont, den sie auf eloquente Weise nutzt. Lest dieses Buch unbedingt!
Anmerkung: Von Nietzsche gibt es ein Zitat über den Optimismus, wobei der erste Beschriebene stark der Definition von Hoffnung Pelluchons entspricht:
„Die Optimisten sind die Verehrer der Emotion. Es gibt einen Optimismus der Kraft und einen der Oberflächlichkeit. Der Erstere versteht es, den Schmerz zum Meister zu machen und der Letztere zum Flüchtling.“
Anmerkung: Von Nietzsche gibt es ein Zitat über den Optimismus, wobei der erste Beschriebene stark der Definition von Hoffnung Pelluchons entspricht:
„Die Optimisten sind die Verehrer der Emotion. Es gibt einen Optimismus der Kraft und einen der Oberflächlichkeit. Der Erstere versteht es, den Schmerz zum Meister zu machen und der Letztere zum Flüchtling.“
February 25, 2024
Corine Pelluchon m'ha encantat.
I ja al final que compari el climateri amb el canvi climàtic ja ha estat el top l'eloqüència.
I ja al final que compari el climateri amb el canvi climàtic ja ha estat el top l'eloqüència.
Read
September 27, 2026En aquest llibre Corine Pelluchon adopta un to molt íntim i personal per parlar de l’esperança com a concepte filosòfic. En tot el text es nota el treball fenomenològic de fons, que acompanya el discurs. Però en cap moment aquest treball es presenta a si mateix com a tal. En canvi, Pelluchon prefereix fer servir un to més personal, més delicat (i també, inevitablement, més cursi).
L’esperança es descriu com la possibilitat d’una impossibilitat: només quan s’ha perdut tota la confiança en el futur es pot tenir esperança. En aquest sentit, és el revers perfecte de l’optimisme: no es tracta d’una confiança cega en l’avenir, sinó d’una manera d’entendre la història que concep la sorpresa com una de les possibilitats. Els primers capítols del llibre exploren la situació actual de les societats occidentals, que Pelluchon titlla de “desesperades”, fruit de l’esgotament de la lògica individualista post-Revolució Industrial.
A poc a poc, el tema del llibre va concretant-se, i és aquí on el discurs de l’autora es torna més polèmic. En primer lloc, Pelluchon entén la causa animal com un vector privilegiat de l’esperança a occident. A diferència de la causa ecologista, que parteix d’un sentiment de connexió amb el tot, l’animalisme constitueix una demanda radical de justícia. En ella, l’ésser humà es retroba amb els afectes que l’individualisme atòmic li havia arrancat. Aquesta primera idea pot tenir els seus detractors pel paper preponderant que dona als afectes, però la segona és tota una declaració d’intencions.
Al fragment final Pelluchon privilegia la situació fenomenològica del que ella anomena “dones” (principalment, cossos menstruants), pel fet d’experimentar la vulnerabilitat i la limitació d’una manera excepcional. Les dones que tenen la menopausa, segons la filòsofa francesa, poden despendre’s de l’engany individualista de manera més eficaç perquè poden interioritzar radicalment l’experiència del ja-no-més. El clau al taüt d’aquest panegíric femiarbrista arriba quan, a la pàgina 139, afirma que “el seu instint quasi maternal [el de les dones] (...) les fa témer els riscos ambientals i sanitaris i les du a cuidar la Terra i els éssers que l’habiten”. Aquestes pàgines finals són la constatació que Pelluchon torna a confinar les dones al sarcòfag d’on les havia tret: el de la maternitat i les cures. Sobra afegir que just una pàgina abans, a la 138, cau en el tòpic d’assignar a allò masculí una certa rigidesa i ductilitat; i a allò femení fuïdesa i canvi.
Malgrat tot, la seva investigació sobre l’esperança no està exempta d’interès. La insistència en el vincle entre la materialitat corporal i la vulnerabilitat, així com la idea que l’esperança és una eina de combat contra l’extrema dreta contemporània són ben rescatables. Aquest breu text és la clara prova que a vegades els pensadors engendren idees que superen (i per molt!) els límits que ells mateixos els han posat.
L’esperança es descriu com la possibilitat d’una impossibilitat: només quan s’ha perdut tota la confiança en el futur es pot tenir esperança. En aquest sentit, és el revers perfecte de l’optimisme: no es tracta d’una confiança cega en l’avenir, sinó d’una manera d’entendre la història que concep la sorpresa com una de les possibilitats. Els primers capítols del llibre exploren la situació actual de les societats occidentals, que Pelluchon titlla de “desesperades”, fruit de l’esgotament de la lògica individualista post-Revolució Industrial.
A poc a poc, el tema del llibre va concretant-se, i és aquí on el discurs de l’autora es torna més polèmic. En primer lloc, Pelluchon entén la causa animal com un vector privilegiat de l’esperança a occident. A diferència de la causa ecologista, que parteix d’un sentiment de connexió amb el tot, l’animalisme constitueix una demanda radical de justícia. En ella, l’ésser humà es retroba amb els afectes que l’individualisme atòmic li havia arrancat. Aquesta primera idea pot tenir els seus detractors pel paper preponderant que dona als afectes, però la segona és tota una declaració d’intencions.
Al fragment final Pelluchon privilegia la situació fenomenològica del que ella anomena “dones” (principalment, cossos menstruants), pel fet d’experimentar la vulnerabilitat i la limitació d’una manera excepcional. Les dones que tenen la menopausa, segons la filòsofa francesa, poden despendre’s de l’engany individualista de manera més eficaç perquè poden interioritzar radicalment l’experiència del ja-no-més. El clau al taüt d’aquest panegíric femiarbrista arriba quan, a la pàgina 139, afirma que “el seu instint quasi maternal [el de les dones] (...) les fa témer els riscos ambientals i sanitaris i les du a cuidar la Terra i els éssers que l’habiten”. Aquestes pàgines finals són la constatació que Pelluchon torna a confinar les dones al sarcòfag d’on les havia tret: el de la maternitat i les cures. Sobra afegir que just una pàgina abans, a la 138, cau en el tòpic d’assignar a allò masculí una certa rigidesa i ductilitat; i a allò femení fuïdesa i canvi.
Malgrat tot, la seva investigació sobre l’esperança no està exempta d’interès. La insistència en el vincle entre la materialitat corporal i la vulnerabilitat, així com la idea que l’esperança és una eina de combat contra l’extrema dreta contemporània són ben rescatables. Aquest breu text és la clara prova que a vegades els pensadors engendren idees que superen (i per molt!) els límits que ells mateixos els han posat.
July 21, 2026
Bienaventurados los que han caido hasta el fondo del pozo, porque sólo cabe ir mejorando. Este es el viaje desde lo imposible.
November 1, 2023
<>.
En pocas páginas, Corine Pelluchon describe la vital diferencia entre el optimismo y la esperanza. Aquello que nace genuinamente y que persiste desde la inteligencia, aquello que nos une con la vida y lo que la limita. Como necesitamos este texto como sociedad para poder afrontar los desafíos que vendrán; tanto los que ya se han movilizado pero se encuentran angustiados como también los que aún no quieren mirar a los ojos a lo que nos amenaza. Un manifiesto a lo colectivo, a la consciencia y a la valentía desde la aceptación de la vulnerabilidad. Si no le pongo más estrellas es porque precisamente este libro me ha hecho pensar que cuando parece que ya no hay nada, puede haber aún más.
En pocas páginas, Corine Pelluchon describe la vital diferencia entre el optimismo y la esperanza. Aquello que nace genuinamente y que persiste desde la inteligencia, aquello que nos une con la vida y lo que la limita. Como necesitamos este texto como sociedad para poder afrontar los desafíos que vendrán; tanto los que ya se han movilizado pero se encuentran angustiados como también los que aún no quieren mirar a los ojos a lo que nos amenaza. Un manifiesto a lo colectivo, a la consciencia y a la valentía desde la aceptación de la vulnerabilidad. Si no le pongo más estrellas es porque precisamente este libro me ha hecho pensar que cuando parece que ya no hay nada, puede haber aún más.
April 12, 2023
Que je me suis ennuyée. Un livre pompeux qui annonce une démonstration qui ne vient jamais, en tout cas pas de manière convaincante. Il m'a fallu un sacré effort de volonté pour le terminer.
Displaying 1 - 6 of 6 reviews