Les coses s’erosionen, els amics es moren, el desig s’acaba.» El filòsof Jordi Graupera parteix d’aquesta experiència del caos i la destrucció primigenis per explicar com la ment humana busca patrons permanents i previsibles. Aquesta procés de comprensió i control de la realitat hauria donat lloc a diverses formes d’expressió religioses. Així doncs, el politeisme i el monoteisme recollirien vivències elementals de l’ànima el primer, la diversitat pròpia de la vida dels sentits; el segon, el desig d’unitat propi de la ment. Graupera ens exposa l’origen històric del què va desterrar, què va imposar, què va perdre pel camí. I, narrant els obstacles d’aquest amor que apunta cap a la transcendència per situar-se «sobre totes les coses», ens explica per què la seva victòria no pot ser mai definitiva. La sèrie Deu Manaments vol repensar els grans temes de la contemporaneïtat seguint el fil conductor del decàleg. Amb una mirada fonda i actual, responent a problemàtiques d’avui, lluny de qualsevol confessionalisme.
Jordi Graupera (Barcelona 1981). És doctor en filosofia política per la New School for Social Research de Nova York i investigador a la Universitat de Princeton. Ha estat professor adjunt de pensament social al departament de Liberal Arts de la Universitat de Nova York, professor d’història de l’arquitectura i de teoria del disseny a la Parson’s School of Design, i d’Antropologia i Filosofia Política a Saint Francis College de Brooklyn. Col·labora amb mitjans de comunicació. Ha fet i fa de voluntari en tot d’organitzacions comunitàries socials, pedagògiques i culturals. Està casat i té dues filles.
Boníssim boníssim boníssim. Me fa por que sigui molt més bo que la resta perquè és un punt de partida genial per a la col·lecció. En Graupera sap molt bé del que parla i en parla molt. I en només vuitanta pàgines.
L'hauré de rellegir en algun moment, perquè els dos primers terços els he entès, però lo de Nietzsche ja no. Gràcies Graupera per la reflexió. M'ha agafat en un moment particularment idòni.
Tot i que és molt curt (82 pàgines), l'he llegit amb interès esforçat i l'he subratllat a tort i a dret. Si a 'La Supèrbia' i a 'La perplexitat' en Graupera feia un esforç per resultar accessible sense renunciar a la profunditat, en aquest m'ha semblat que no feia tantes concessions -potser no cal fer-les. M'ha deixat amb aquella sensació agredolça de 'hauria-de-rellegir-lo-per-treure-li-el-suc-però-no-crec-que-trobi-el-moment'. Segur que algú que la toqui més en qüestions de teologia i d'història de la religió el gaudirà més del que ho he pogut fer jo.
He sentit que no podia accedir del tot a l'intel·lecte de Jordi Graupera per manca de bagatge filosòfic, històric i religiós. Tanmateix, és un assaig extremadament ben escrit i ple de força i emoció. Potser d'aquí a vint anys aconsegueixo entendre'l millor.