What do you think?
Los muros invisibles
La nit del divendres 12 de març del 2004, assegut en un bar de Vallcarca amb els seus companys de la facultat de filosofia, el narrador d’aquesta història rep un missatge que ningú voldria rebre mai. Aquí comença una carrera contra l’inevitable. De tall plenament autobiogràfic, el llibre que teniu a les mans és alhora la crònica d’una mort anunciada, un relat de formació sobre el pas a l’edat adulta i un cant a l’amistat. També és un homenatge a tot un món que creix als marges, i a les relacions forjades fora de les convencions imperants en una societat tan conservadora com la vigatana. Precisa i delicada, d’emoció continguda i alhora punyent, Els murs invisibles és, finalment, la narració d’un episodi que marcarà de manera irreversible la vida del protagonista.
160 pages, Paperback
Published January 31, 2024
About the author
Ramon Mas
29 books14 followersCom a escriptor ha publicat les novel·les Afores (Edicions de 1984, 2017) i Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), el llibre de poemes Òsties (AdiA edicions, 2017) i un grapat de contes i articles escampats entre fanzins, revistes i antologies. Imparteix el seminari «Clàssics fora del cànon» (sobre literatura catalana no-realista) a l’Escola Bloom, i recentment ha fet la selecció i el pròleg del llibre Savis, bojos i difunts (El conte decadentista a Catalunya entre el 1895 i el 1930). També canta amb els grups de punk FP i Matagalls. Té una llicenciatura en Filosofia, però no sap què fer-ne.
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 30 of 48 reviews
January 3, 2025
Els murs invisibles ·
Un relat valent i imprescindible que ens parla del suïcidi, l'amistat, els vincles i els límits d'aquests. Per mi és una narració intermitent: comença i acaba bé, però no manté la força narrativa. Potser se m'ha fet una lectura dilatada perquè en sabia el final, però no el com, i això em feia estar a l'expectativa en lloc de gaudir el camí.
El que més m'ha agradat és la manera com ens apropa al pas de la joventut a l’edat adulta i que és una oda nítida a l'amistat. És un crit d'una generació concreta, una mica lluny de la meva. L'autor ha viscut una mort propera, injusta i que passa a deshora. Massa d'hora. Un relat de la mort anunciada que l'autor ha barallat massa a prop, ha paït i ha narrat en aquest llibre valent i colpidor.
Un relat valent i imprescindible que ens parla del suïcidi, l'amistat, els vincles i els límits d'aquests. Per mi és una narració intermitent: comença i acaba bé, però no manté la força narrativa. Potser se m'ha fet una lectura dilatada perquè en sabia el final, però no el com, i això em feia estar a l'expectativa en lloc de gaudir el camí.
El que més m'ha agradat és la manera com ens apropa al pas de la joventut a l’edat adulta i que és una oda nítida a l'amistat. És un crit d'una generació concreta, una mica lluny de la meva. L'autor ha viscut una mort propera, injusta i que passa a deshora. Massa d'hora. Un relat de la mort anunciada que l'autor ha barallat massa a prop, ha paït i ha narrat en aquest llibre valent i colpidor.
June 7, 2026
Aquesta història m'ha ressonat molt, tant que la vaig acabar amb llàgrimes als ulls.
En aquesta història en Ramon fa un exercici molt valent, ja que parla del su*cidi d'un amic. Un fet que, com bé exposa l'autor, si et passa a una edat tan convulsa com són la vintena, et sacseja de tal manera que costa sortir-ne i assimilar-ho. Et culpes a tu, el culpes a ell, t'envaeix la ràbia i la frustració per no haver-ho vist venir, per no haver-ho fet millor. Però realment, s'hi podria haver fet alguna cosa?
No ens en xerra des de la morbositat, tampoc des del retret, sinó que intenta entendra'l i convèncer-se a si mateix que no hi ha res a perdonar. Per fer-ho, no se centra només en el fet en qüestió, sinó que relata com es van conèixer, com és el pas a l'edat adulta, com és créixer als marges de la societat, etc. A més, no redueix el su*cidi a un trastorn mental i ja, sinó que deixa palès que la societat, tot i no voler-ho assumir o girar els ulls cap a una altra banda, també hi juga un paper important.
Salvant les distàncies, i ja m'ho perdonarà l'autor, extrapolaré una de les qüestions que toca a la meva vida. Ells, els protagonistes d'aquesta història, van viure la seva adolescència i joventut a finals dels anys 90 i principis dels 2000, en un Vic conservador que jutjava a tots aquells que sortien dels marges, així que van fer del Sucre un lloc on poder ser ells, on si reunia gent que compartia inquietuds i aficions, des de la música hardcore i punk al monopatí. I aquell indret, juntament amb els bars que freqüentaven, i aquella gent van esdevenir el seu centre de gravetat. Jo, en canvi, he viscut i crescut a Mallorca. Una Mallorca en constant canvi, turistificada a més no poder. Una Mallorca en què no hi tinc cabuda, una Mallorca que expulsa els seus habitants. Això, juntament amb el fet que consider que sempre he estat una al·lota molt inquieta i inconformista, va fer que des de molt joveneta comences a qüestionar-me moltíssimes coses, fet que em va portar a polititzar-me molt aviat i això va fer que, a diferència de la gent del meu voltant, que anava de discoteca en discoteca, jo i una amiga ens allunyéssim de tot això i comencéssim a frecqüentar tots els ateneus, concerts i guetos que ens trobàvem, fins que vam conèixer gent amb les nostres mateixes inquietuds i gustos i, a poc a poc, vam crear el nostre propi nínxol i vam fer d'alguns espais els nostres punts de trobada, llocs que desgraciadament ja no existeixen. El que sí que queda és el record, les batalletes i les mil i una cerveses i hores mortes que, com els protagonistes del llibre, vam compartir. A alguns els he perdut la pista, amb altres ens hem allunyat, però n'hi ha que han esdevingut família.
En definitiva, sobre el su*cidi se n'ha escrit molt, i aquí no hi trobareu res de nou. Però sí que hi trobareu un cant a l'amistat molt bonic, sincer i valent!
En aquesta història en Ramon fa un exercici molt valent, ja que parla del su*cidi d'un amic. Un fet que, com bé exposa l'autor, si et passa a una edat tan convulsa com són la vintena, et sacseja de tal manera que costa sortir-ne i assimilar-ho. Et culpes a tu, el culpes a ell, t'envaeix la ràbia i la frustració per no haver-ho vist venir, per no haver-ho fet millor. Però realment, s'hi podria haver fet alguna cosa?
No ens en xerra des de la morbositat, tampoc des del retret, sinó que intenta entendra'l i convèncer-se a si mateix que no hi ha res a perdonar. Per fer-ho, no se centra només en el fet en qüestió, sinó que relata com es van conèixer, com és el pas a l'edat adulta, com és créixer als marges de la societat, etc. A més, no redueix el su*cidi a un trastorn mental i ja, sinó que deixa palès que la societat, tot i no voler-ho assumir o girar els ulls cap a una altra banda, també hi juga un paper important.
Salvant les distàncies, i ja m'ho perdonarà l'autor, extrapolaré una de les qüestions que toca a la meva vida. Ells, els protagonistes d'aquesta història, van viure la seva adolescència i joventut a finals dels anys 90 i principis dels 2000, en un Vic conservador que jutjava a tots aquells que sortien dels marges, així que van fer del Sucre un lloc on poder ser ells, on si reunia gent que compartia inquietuds i aficions, des de la música hardcore i punk al monopatí. I aquell indret, juntament amb els bars que freqüentaven, i aquella gent van esdevenir el seu centre de gravetat. Jo, en canvi, he viscut i crescut a Mallorca. Una Mallorca en constant canvi, turistificada a més no poder. Una Mallorca en què no hi tinc cabuda, una Mallorca que expulsa els seus habitants. Això, juntament amb el fet que consider que sempre he estat una al·lota molt inquieta i inconformista, va fer que des de molt joveneta comences a qüestionar-me moltíssimes coses, fet que em va portar a polititzar-me molt aviat i això va fer que, a diferència de la gent del meu voltant, que anava de discoteca en discoteca, jo i una amiga ens allunyéssim de tot això i comencéssim a frecqüentar tots els ateneus, concerts i guetos que ens trobàvem, fins que vam conèixer gent amb les nostres mateixes inquietuds i gustos i, a poc a poc, vam crear el nostre propi nínxol i vam fer d'alguns espais els nostres punts de trobada, llocs que desgraciadament ja no existeixen. El que sí que queda és el record, les batalletes i les mil i una cerveses i hores mortes que, com els protagonistes del llibre, vam compartir. A alguns els he perdut la pista, amb altres ens hem allunyat, però n'hi ha que han esdevingut família.
En definitiva, sobre el su*cidi se n'ha escrit molt, i aquí no hi trobareu res de nou. Però sí que hi trobareu un cant a l'amistat molt bonic, sincer i valent!
This entire review has been hidden because of spoilers.
February 3, 2024
ELS MURS INVISIBLES, de Ramon Mas
Puntuació: 4,5/5
Soc admirador de tot el que escriu en Ramon Mas, ja sigui en el camp de la ficció o l’assaig. M’agrada com pensa, com imagina, i com articula el seu discurs al voltant d’un estil que aconsegueix revelar el jo narrador. Aquí trobem el millor del contista (la seva habilitat com a narrador) amb la capacitat d’aprofundiment de l’assagista per a bastir un text autobiogràfic que mira, de prop (però també amb perspectiva), els esdeveniments que porten d’un primer intent fallit de suïcidi d’un amic proper a un segon intent, ara sí exitós. I és un text colpidor, escrit tal com raja, en un sol llarg capítol (tenint en compte que és un llibre breu), amb un estil directe, que assumeix i recull l’emocionalitat del final de l’adolescència i del principi de la vida adulta i la converteix en una exploració de l’amistat enfrontada a responsabilitats autopercebudes impossibles, que només poden conduir a la sensació de fracàs. Aquesta barreja de text (diguem-ne) adolescent escrit amb l’habilitat d’un escriptor (diguem-ne) madur, és un dels trets d’estil que més m’agrada del llibre.
Fa mal, però també ens revela coses sobre la dificultat de la memòria, sobre l’esforç de reconstruir el passat personal per explicar-nos-el a nosaltres mateixos, sobre el repte i l’esforç que requereix guanyar perspectiva quan els esdeveniments són tan massius que escapar de la seva gravetat resulta impossible. Si, a més, com és el cas, comparteixes geografia de joventut amb en Ramon Mas, i també has viscut el distanciament acordeònic amb la teva colla d’adolescència en marxar a estudiar, i ets conscient de com és Vic, l’experiència de lectura es magnifica. I crec que tots sortirem de la lectura amb la sensació de conèixer millor l’autor. Jo l’he llegit a poc a poc, l’he acabat dret al carrer de matinada com un estaquirot reprimint (malament) una llàgrima. Llegiu-lo com vulgueu, però estic convençut que serà un dels millors textos en català que ens donarà l’any.
Puntuació: 4,5/5
Soc admirador de tot el que escriu en Ramon Mas, ja sigui en el camp de la ficció o l’assaig. M’agrada com pensa, com imagina, i com articula el seu discurs al voltant d’un estil que aconsegueix revelar el jo narrador. Aquí trobem el millor del contista (la seva habilitat com a narrador) amb la capacitat d’aprofundiment de l’assagista per a bastir un text autobiogràfic que mira, de prop (però també amb perspectiva), els esdeveniments que porten d’un primer intent fallit de suïcidi d’un amic proper a un segon intent, ara sí exitós. I és un text colpidor, escrit tal com raja, en un sol llarg capítol (tenint en compte que és un llibre breu), amb un estil directe, que assumeix i recull l’emocionalitat del final de l’adolescència i del principi de la vida adulta i la converteix en una exploració de l’amistat enfrontada a responsabilitats autopercebudes impossibles, que només poden conduir a la sensació de fracàs. Aquesta barreja de text (diguem-ne) adolescent escrit amb l’habilitat d’un escriptor (diguem-ne) madur, és un dels trets d’estil que més m’agrada del llibre.
Fa mal, però també ens revela coses sobre la dificultat de la memòria, sobre l’esforç de reconstruir el passat personal per explicar-nos-el a nosaltres mateixos, sobre el repte i l’esforç que requereix guanyar perspectiva quan els esdeveniments són tan massius que escapar de la seva gravetat resulta impossible. Si, a més, com és el cas, comparteixes geografia de joventut amb en Ramon Mas, i també has viscut el distanciament acordeònic amb la teva colla d’adolescència en marxar a estudiar, i ets conscient de com és Vic, l’experiència de lectura es magnifica. I crec que tots sortirem de la lectura amb la sensació de conèixer millor l’autor. Jo l’he llegit a poc a poc, l’he acabat dret al carrer de matinada com un estaquirot reprimint (malament) una llàgrima. Llegiu-lo com vulgueu, però estic convençut que serà un dels millors textos en català que ens donarà l’any.
February 5, 2024
El suïcidi d’un amic quan en tens vint-i-pocs és una història crua. Aquí l'autor l'ha viscuda, l’ha païda i n’ha sortit aquest llibre excel·lent. És també un cant a l’amistat d’aquells que amb catorze anys decideixen no seguir el ramat i formar part d’una subcultura determinada. Si també ho has viscut et desperta la nostàlgia i t’interpel·la fort.
May 15, 2025
Un llibre que parla del suïcidi, però alhora és un cant a l'amistat. Ens queda molt per aprendre: començant per treure l'estigma al suïcidi i començar a parlar-ne. M'ha fet reflexionar molt.
Només puc dir gràcies, Ramon per haver sigut tan generós de compartir-nos la teva història, i la d'en Raül.
Un llibre que hauria de ser llegit per tothom.
Només puc dir gràcies, Ramon per haver sigut tan generós de compartir-nos la teva història, i la d'en Raül.
Un llibre que hauria de ser llegit per tothom.
January 1, 2025
Llibre dels que es llegeix amb el cor encongit… De caire autobiogràfic i dificil de criticar… els salts en el temps alguns no els entès que toques o revetllar el final molt abans del final.
Tot i així una molt bona despedida pel seu amic.
Tot i així una molt bona despedida pel seu amic.
January 29, 2024
Diuen que ens passem la vida escrivint variacions del mateix llibre. I aquest explica la història que, d'alguna manera, ja hi era a les novel·les anteriors d'en Ramon. Una viscuda en pròpia pell (que diuen són les úniques que val la pena escoltar), una experiència que el va tocar en plena línia de flotació a la postadolescència, quan encara tot es viu amb intensitat sincera i la pell dura de l'edat adulta no ens ha fet malbé del tot. Els murs invisibles és la crònica d'una fugida endavant a ritme de hardcore. Un passar comptes sense miraments amb el camí i les decisions que ens han dut fins a on som. Una oda a un temps, un grup de gent i un espai que no tornaran. També, o sobretot, una de les cartes d'amor a un amic més bella i honesta que he llegit mai.
April 14, 2024
Comença i acaba molt bé, però no manté la força narrativa, a parer meu. Potser el caire autobiogràfic ha condicionat massa la novel·la. Tot amb tot, cal destacar la valentia de narrar la història de Raül, l'amic suïcida.
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
#elsmeusllibres #llibresenvalencià #llibresencatalà
January 8, 2024
3,5⭐️
Novel·la autobiogràfica d'en Ramon Mas en la que ens narra una mort molt propera, una mort en certa manera anunciada. Però també hi trobarem un relat de formació sobre el pas a l’edat adulta, una oda a l'amistat i a les relacions, així com altres temes de caràcter més existencial, com per exemple el sentiment de culpabilitat, o la importància que determinants actes i situacions esdevinguts en la joventut poden tenir a l'hora de forjar una manera de ser. Cal destacar també l'encertada atmosfera i els referents culturals que hi anem trobant.
Una obra impactant escrita de forma delicada sense caure en sentimentalismes gratuïts, que es llegeix de manera àgil i et deixa un regust que es mou entre la nostàlgia i la melancolia.
Novel·la autobiogràfica d'en Ramon Mas en la que ens narra una mort molt propera, una mort en certa manera anunciada. Però també hi trobarem un relat de formació sobre el pas a l’edat adulta, una oda a l'amistat i a les relacions, així com altres temes de caràcter més existencial, com per exemple el sentiment de culpabilitat, o la importància que determinants actes i situacions esdevinguts en la joventut poden tenir a l'hora de forjar una manera de ser. Cal destacar també l'encertada atmosfera i els referents culturals que hi anem trobant.
Una obra impactant escrita de forma delicada sense caure en sentimentalismes gratuïts, que es llegeix de manera àgil i et deixa un regust que es mou entre la nostàlgia i la melancolia.
March 27, 2024
Els vincles amb les persones, els llocs. Les marques profundes del que vivim, que no marxaran. Un llibre senzill, directe, sincer, que destil·la veritat i emoció.
February 4, 2024
Mucha nostalgia, mucha auto culpa, mucha pena por la juventud perdida, y poco más. Ni me ha interesado la infancia-adolescencia del protagonista, ni he compartido ninguna de sus aficiones músico/deportivas, ni me han atrapado ninguna de las historias que va metiendo de sus amigos, conocidos y demás. Demasiadas páginas para algo que se ha contado, y se seguirá contando, muchas veces, y que en este caso no aporta nada nuevo. Nada, que no.
August 13, 2024
Enceto les vacances gaudint d'un llibre que m'havien recomanat diverses persones, es tracta de "Els murs invisibles" d'en Ramon Mas editat per l'altra editorial.
Ens situem al març del 2004, quan el narrador de la història, un jove estudiant de filosofia rep un missatge que ningú voldria rebre mai i d'aquesta manera s'inicia una cursa cap a l'inevitable.
Aixi comença aquesta narració autobiogràfica, que ens trasllada a un dels episodis que més ha marcat la vida de l'autor. Però no us enganyeu, no és un llibre que es recrei en la tragèdia viscuda, i on l'autor vulgui exonerar-se és molt més que això.
"Els murs invisibles" ens parla de fer-nos grans, de les passions de juventut que de vegades moren al crèixer però de vegades són el motor que guiarà la nostra vida; ens parla d'aprendre a seguir endavant malgrat les dificultats; ens parla de l'amistat; de recolçar-nos quan els problemes sembla que ens ensorrin; però també ens parla de que no sempre tot es pot superar; de les etiquetes que ens penja la societat; de les pèrdues que ens marquen tant com per no voler seguir endavant i, també del ens parla del suicidi. Un tema (encara) força tabú en la nostra societat, ja que parlar-ne també vol dir responsabilitzar-nos com a societat per entendre quin ha de ser el nostre paper.
En Ramon Mas ens parla amb nostalgia continguda de la seva juventut però sense lament ni idealitzant-la, ens parla amb la maduresa actual per reconciliar-se amb el seu jo del passat, sense buscar culpables ni botxins de la tragedia, acceptant que la vida et dóna unes cartes que no sempre pots canviar, i que de vegades, hi ha persones que trien no viure més, malgrat que aquest fet ens pugui sembla terrible.
A destacar l'interessant retrat dels inicis dels Blaster Kombo i del "Sugar Il·legal Fest", segurament més d'un osonenc en gaudirà molt en llegir-ho.
Un llibre breu (de poc més de 140 pàgines) que es llegeix amb el cor encongit i les llagrimes contingudes. Un llibre que deixa pòsit uns quants dies.
Ha estat el primer llibre que he llegit d'en Ramon Mas (shame of me) però no crec que sigui l'últim.
Ens situem al març del 2004, quan el narrador de la història, un jove estudiant de filosofia rep un missatge que ningú voldria rebre mai i d'aquesta manera s'inicia una cursa cap a l'inevitable.
Aixi comença aquesta narració autobiogràfica, que ens trasllada a un dels episodis que més ha marcat la vida de l'autor. Però no us enganyeu, no és un llibre que es recrei en la tragèdia viscuda, i on l'autor vulgui exonerar-se és molt més que això.
"Els murs invisibles" ens parla de fer-nos grans, de les passions de juventut que de vegades moren al crèixer però de vegades són el motor que guiarà la nostra vida; ens parla d'aprendre a seguir endavant malgrat les dificultats; ens parla de l'amistat; de recolçar-nos quan els problemes sembla que ens ensorrin; però també ens parla de que no sempre tot es pot superar; de les etiquetes que ens penja la societat; de les pèrdues que ens marquen tant com per no voler seguir endavant i, també del ens parla del suicidi. Un tema (encara) força tabú en la nostra societat, ja que parlar-ne també vol dir responsabilitzar-nos com a societat per entendre quin ha de ser el nostre paper.
En Ramon Mas ens parla amb nostalgia continguda de la seva juventut però sense lament ni idealitzant-la, ens parla amb la maduresa actual per reconciliar-se amb el seu jo del passat, sense buscar culpables ni botxins de la tragedia, acceptant que la vida et dóna unes cartes que no sempre pots canviar, i que de vegades, hi ha persones que trien no viure més, malgrat que aquest fet ens pugui sembla terrible.
A destacar l'interessant retrat dels inicis dels Blaster Kombo i del "Sugar Il·legal Fest", segurament més d'un osonenc en gaudirà molt en llegir-ho.
Un llibre breu (de poc més de 140 pàgines) que es llegeix amb el cor encongit i les llagrimes contingudes. Un llibre que deixa pòsit uns quants dies.
Ha estat el primer llibre que he llegit d'en Ramon Mas (shame of me) però no crec que sigui l'últim.
November 22, 2024
“tota aquesta gent a qui fa cinc minuts considerava amics em semblen estranys. No saben d’on vinc ni a quin món pertanyo. Ni tan sols coneixen en Raül, i ara no puc perdre temps amb explicacions.”
Escric això sense haver-lo processat del tot.
No em fuig del cap el desig de saber què opinaria d’aquesta història si hagués pogut desvincular-me per complet dels meus pensaments a l’hora de llegir-la. Penso que no estava prou concentrada, tota l’estona tot em ressonava i he tendit a ofegar-me bastant en els espirals dels meus pensaments.
Encara no tinc clar què en penso. És colpidora, però et desperta amor i ràbia a parts iguals. M’ha fet rumiar bastant, de fet, potser massa. Amb tot, quina sort haver tingut la pensada d’agafar-lo de la biblioteca sense saber de què anava.
Molt agraïda. Un bon regal per aquesta setmana ♡
(us) el recomano!
Escric això sense haver-lo processat del tot.
No em fuig del cap el desig de saber què opinaria d’aquesta història si hagués pogut desvincular-me per complet dels meus pensaments a l’hora de llegir-la. Penso que no estava prou concentrada, tota l’estona tot em ressonava i he tendit a ofegar-me bastant en els espirals dels meus pensaments.
Encara no tinc clar què en penso. És colpidora, però et desperta amor i ràbia a parts iguals. M’ha fet rumiar bastant, de fet, potser massa. Amb tot, quina sort haver tingut la pensada d’agafar-lo de la biblioteca sense saber de què anava.
Molt agraïda. Un bon regal per aquesta setmana ♡
(us) el recomano!
July 13, 2024
M'ha destrossat, he plorat moltíssim com feia temps que no plorava amb una novel·la...
Uf... ❤️🩹🥺
#ParlemNe
Uf... ❤️🩹🥺
#ParlemNe
September 30, 2026
M'ha agradat molt. Llegiu-lo
July 28, 2025
Segurament estic condicionat perquè ara visc a prop de Vic i parla de molts llocs que formen part del meu dia a dia, cosa que fa que la història em sembli més propera, però m’ha encantat. Reflexió brillant de l’amistat i dels primers passos en la vida adulta, l’amistat i com aquesta es transforma amb el pas dels anys. I, evidentment, tot gira al voltant del suïcidi i com aquest impacte a totes les persones de l’entorn. Llegiré més coses del Ramon segur!
April 18, 2024
Lectura triada pel club de lectura virtual de la XBM. Relat en primera persona autobiogràfic que ens trasmet les vivències del Ramon abans, durant i després del suicidi d'un amic fa uns 20 anys. El Ramon amb un llenguatge planer i directe, sense artificis, ens relata el pas de la adolescència i la joventut a la vida adulta i el que va deixant pel camí, envoltat d'un context concret de El Sucre de Vic i el món dels skaters i la música com a entorn de tota la història. L'autor ha creat una llista a Spotify amb la banda sonora de la seva juventut. L'enhorabona Ramon, m'has fet emocionar!
February 8, 2024
El relat de l'amic que acaba triant la mort i no la vida és colpidor, però a sobre la història i el to amb què l'explica casen a la perfecció. No em caldria llegir res més en tot el que queda d'any.
July 23, 2024
Hòstia, durillu.
March 17, 2024
Colpidor, molt ben escrit, l’he anat llegint amb calma perquè s’havia d’assimilar. Parlar del suïcidi és important
August 16, 2026
Un relat autobiogràfic que rememora amb tota la bellesa possible com se sent el dolor del narrador en primera persona.
Una muntanya russa d’emocions explicades amb sensibilitat i franquesa, que t’atrapa des de la primera pàgina.
Una muntanya russa d’emocions explicades amb sensibilitat i franquesa, que t’atrapa des de la primera pàgina.
June 13, 2024
És un llibre que deixaria a persones que vulguin entendre'm millor, perquè retrata perfectament una realitat que sento totalment meva: el hardcore, l'skate, la relació amb les discoteques, la mentalitat de la "gent de bé" de Vic, els quillos, la manera de viure pacíficament en un entorn sovint violent, els concerts a diversos llocs de la comarca... I, a més, ple de referències concretes a grups, persones, festes i llocs importants per a mi: Cobolt, Sunny Day Real Estate, Scavenge, en Delmuns, en Parramon, el Sucre, el concert de Nueva Vulcano a Gurb... Era impossible que un llibre així no m'agradés. Per tant, em costa parlar-ne amb perspectiva. L'únic que li retrec és no haver-lo escrit jo.
Jo no coneixia en Raül, però m'és una història propera, en relació a tot allò que representa: el fet de sentir-se desubicat, la pressió social, el romanticisme, el desamor, el despit, la reflexió al voltant del suïcidi, la voluntat de fer que les vivències més dramàtiques siguin estètiques, el sentit de la música per acompanyar la tristesa...
Si intento posar-hi distància i parlar de les tries estètiques que fa com a narrador, em sembla que són d'allò més interessants. Em refereixo, per exemple, a aquesta sensació que fa el llibre de ser gairebé una reflexió en veu alta. Com si l'autor t'ho estigués explicant com una confidència. Però no una confidència qualsevol, sinó una que té una finalitat molt concreta i explícita. De fet, crec que és just l'objectiu de l'obre allò que en justifica l'extensió, breu. Perquè tot i que saber com acaba la història, tens ganes de seguir-ne la narració, perquè si t'ho estigués explicant una amic voldries saber-ho tot, què va passar, com ha arribat fins aquí, com ho porta i si necessita res. Per això els salts que fa la història cap al passat són imprescindibles per ajudar-te a contextualitzar els passatges.
Jo no coneixia en Raül, però m'és una història propera, en relació a tot allò que representa: el fet de sentir-se desubicat, la pressió social, el romanticisme, el desamor, el despit, la reflexió al voltant del suïcidi, la voluntat de fer que les vivències més dramàtiques siguin estètiques, el sentit de la música per acompanyar la tristesa...
Si intento posar-hi distància i parlar de les tries estètiques que fa com a narrador, em sembla que són d'allò més interessants. Em refereixo, per exemple, a aquesta sensació que fa el llibre de ser gairebé una reflexió en veu alta. Com si l'autor t'ho estigués explicant com una confidència. Però no una confidència qualsevol, sinó una que té una finalitat molt concreta i explícita. De fet, crec que és just l'objectiu de l'obre allò que en justifica l'extensió, breu. Perquè tot i que saber com acaba la història, tens ganes de seguir-ne la narració, perquè si t'ho estigués explicant una amic voldries saber-ho tot, què va passar, com ha arribat fins aquí, com ho porta i si necessita res. Per això els salts que fa la història cap al passat són imprescindibles per ajudar-te a contextualitzar els passatges.
This entire review has been hidden because of spoilers.
Read
May 24, 2024#ElsMursInvisibles de #RamonMas pot tenir un esperit romàntic, l'amistat juvenil és el seu tema, però no cau en el romantitzar res, perquè el que hi regna és la sobrietat.
El suïcidi també hi és present, per això calia encara més trobar aquest to adequat i el troba havent posat temps entre els fets reals i el seu relat retrospectiu.
Hi escriu des d'avui:
"Ara des de la distància, veig molt clar que més enllà de mil projectes i aventures, la cosa més sòlida que vam construir va ser la nostra amistat, i que ho vam fer en un moment de la vida en què tenir bons amics et pot salvar d'una desfeta psicològica o emocional."
Entenc i em toca la visió de qui marxa de la seva ciutat natal, ciutat conservadora i tancada, per fuig a la gran urbs.
Què passa amb qui es queda allà amb les mateixes ganes de fugir-ne?
"L'amenaça de la dispersió era una realitat, però si aconseguíem mantenir actiu un centre de gravetat potser no ens perdíem del tot la pista."
Mostra cruament tant aquell passat que defuig romantitzar, com encara més el seu present.
"No sé si ara mateix, amb fills, parella estable i unes quantes de les lloses del que anomenem vida adulta, m'atreviria a deixar-ho tot per ajudar un amic. Vull pensar que sí [...] però la veritat és que no ho puc assegurar."
Si la teva joventut ha estat lligada a l'entusiasme per qualsevol mena de contracultura i a l'amistat, t'ha de tocar. Si et va passar en un nucli més o menys petit, encara més.
El suïcidi també hi és present, per això calia encara més trobar aquest to adequat i el troba havent posat temps entre els fets reals i el seu relat retrospectiu.
Hi escriu des d'avui:
"Ara des de la distància, veig molt clar que més enllà de mil projectes i aventures, la cosa més sòlida que vam construir va ser la nostra amistat, i que ho vam fer en un moment de la vida en què tenir bons amics et pot salvar d'una desfeta psicològica o emocional."
Entenc i em toca la visió de qui marxa de la seva ciutat natal, ciutat conservadora i tancada, per fuig a la gran urbs.
Què passa amb qui es queda allà amb les mateixes ganes de fugir-ne?
"L'amenaça de la dispersió era una realitat, però si aconseguíem mantenir actiu un centre de gravetat potser no ens perdíem del tot la pista."
Mostra cruament tant aquell passat que defuig romantitzar, com encara més el seu present.
"No sé si ara mateix, amb fills, parella estable i unes quantes de les lloses del que anomenem vida adulta, m'atreviria a deixar-ho tot per ajudar un amic. Vull pensar que sí [...] però la veritat és que no ho puc assegurar."
Si la teva joventut ha estat lligada a l'entusiasme per qualsevol mena de contracultura i a l'amistat, t'ha de tocar. Si et va passar en un nucli més o menys petit, encara més.
April 10, 2024
5/5
L'he comprat avui a la Merricat. Després de sopar, un cop el nano era a dormir, l'he començat a llegir. M'ha atrapat i m'ha colpit. Hi ha hagut un moment, encara no a la meitat, quan el cansament m'ha fet tancar els ulls i a punt he estat d'abandonar i continuar demà (avui), però la inèrcia del relat era massa punyent per deixar-lo a mitges, per no dir que m'hauria semblat una falta de respecte i una traïció als quatre anys que en Ramon ha estat escrivint aquest llibre i al grapat d'anys que l'ha estat paint. Són quarts d'una de la matinada i acabo de tancar el llibre amb un nus a la gola. Encara tremolo.
Com a persona que ha pensat sovint en el suïcidi, aquest text m'ha arribat ben endins. Ha estat catàrtic. Gràcies per escriure'l i per la valentia, Ramon. Els teus llibres que he llegit anteriorment eren excel·lents, però aquest relat, aquest tast d'una altra vida, m'ha semblat sublim.
L'he comprat avui a la Merricat. Després de sopar, un cop el nano era a dormir, l'he començat a llegir. M'ha atrapat i m'ha colpit. Hi ha hagut un moment, encara no a la meitat, quan el cansament m'ha fet tancar els ulls i a punt he estat d'abandonar i continuar demà (avui), però la inèrcia del relat era massa punyent per deixar-lo a mitges, per no dir que m'hauria semblat una falta de respecte i una traïció als quatre anys que en Ramon ha estat escrivint aquest llibre i al grapat d'anys que l'ha estat paint. Són quarts d'una de la matinada i acabo de tancar el llibre amb un nus a la gola. Encara tremolo.
Com a persona que ha pensat sovint en el suïcidi, aquest text m'ha arribat ben endins. Ha estat catàrtic. Gràcies per escriure'l i per la valentia, Ramon. Els teus llibres que he llegit anteriorment eren excel·lents, però aquest relat, aquest tast d'una altra vida, m'ha semblat sublim.
January 7, 2025
Calia esperar 20 anys per llegir una crònica ben escrita sobre la joventut inadaptada de la meva generació, desxifrant totes aquelles coses que en el seu moment vam viure sense tenir encara les paraules per entendre-les o anomenar-les... però l'espera ha valgut la pena.
"De vegades em pregunto en quina mena de persona s'hauria convertit si hagués arribat als quaranta. A què hauria renunciat? No sé si les feines de merda li haurien acabat doblegant la il·lusió, si hauria amuntegat respon- sabilitats castradores a l'esquena com hem anat fent la majoria de nosaltres, ni si, finalment, els convencionalismes li haurien fet aparcar la subcultura que el nodria i l'hauria considerat una simple etapa de rebel·lió juvenil, com he vist fer a tants de la meva generació. Ben mirat, la por de créixer i convertir-se en un d'aquells vigatans grisos i conservadors, defensors a ultrança d'opinions tradicionals i existències avorrides, era el tema principal de bona part dels seus escrits."
"De vegades em pregunto en quina mena de persona s'hauria convertit si hagués arribat als quaranta. A què hauria renunciat? No sé si les feines de merda li haurien acabat doblegant la il·lusió, si hauria amuntegat respon- sabilitats castradores a l'esquena com hem anat fent la majoria de nosaltres, ni si, finalment, els convencionalismes li haurien fet aparcar la subcultura que el nodria i l'hauria considerat una simple etapa de rebel·lió juvenil, com he vist fer a tants de la meva generació. Ben mirat, la por de créixer i convertir-se en un d'aquells vigatans grisos i conservadors, defensors a ultrança d'opinions tradicionals i existències avorrides, era el tema principal de bona part dels seus escrits."
Read
April 5, 2025✨ 'tota aquesta gent a qui fa cinc minuts considerava amics em semblen estranys. no saben d’on vinc ni a quin món pertanyo. ni tan sols coneixen en raül, i ara no puc perdre temps amb explicacions.'
doncs no li poso estrelles perquè és un llibre autobiogràfic, i no em sentiria bé si ho fes. a mi personalment no m'ha dit res, no hi he connectat gaire en general i no crec que l'hagués llegit pel meu compte (era una lectura de la uni). potser no hi he connectat perquè totes les coses que explica em semblen d'una realitat molt diferent de la meva, i explicaven historietes i batalles que a mi personalment no m'importaven gaire.
tot i així puc dir que és un llibre que, òbviament, conté una lliçó important i que l'has de llegir amb cura perquè al final és l'autor explicant-te el suïcidi del seu amic, però tampoc em sentiré culpable perquè no m'hagi agradat.
doncs no li poso estrelles perquè és un llibre autobiogràfic, i no em sentiria bé si ho fes. a mi personalment no m'ha dit res, no hi he connectat gaire en general i no crec que l'hagués llegit pel meu compte (era una lectura de la uni). potser no hi he connectat perquè totes les coses que explica em semblen d'una realitat molt diferent de la meva, i explicaven historietes i batalles que a mi personalment no m'importaven gaire.
tot i així puc dir que és un llibre que, òbviament, conté una lliçó important i que l'has de llegir amb cura perquè al final és l'autor explicant-te el suïcidi del seu amic, però tampoc em sentiré culpable perquè no m'hagi agradat.
June 22, 2026
Em va commoure cap al final, sense adonar-me massa dels mecanismes en marxa que ho havien provocat, i això és just el que li demano a les novel·les, el teatre, la música, i les arts en general. Aquest fet, no poc important, és el que li ha fet valdre 4 estrelles enlloc de les 3 que tenia pensat posar-li. També pot ser que jo estigués una mica fluixet quan vaig llegir-ne el final: Un 4 en tot cas.
En canvi, si ho penso fredament, des d'un punt de vista més analític, no és aquesta una novel·la massa remarcable en res: ni el que passa és gaire extraordinari, ni la manera d'explicar-ho cap prodigi.
Penso quin al·licient pot representar per a una persona que no s'interessés per l'època i l'escena hardcore, al contrari que jo que sí que m'hi interesso. I no hi vaig massa el què. Ja em va passar amb "L'endemà de la teràpia", que em vaig quedar amb una sensació de "bé, d'acord, i què?".
En canvi, si ho penso fredament, des d'un punt de vista més analític, no és aquesta una novel·la massa remarcable en res: ni el que passa és gaire extraordinari, ni la manera d'explicar-ho cap prodigi.
Penso quin al·licient pot representar per a una persona que no s'interessés per l'època i l'escena hardcore, al contrari que jo que sí que m'hi interesso. I no hi vaig massa el què. Ja em va passar amb "L'endemà de la teràpia", que em vaig quedar amb una sensació de "bé, d'acord, i què?".
November 6, 2024
Esta obra me cayó recomendada por mi librero, y ya entiendo porqué todo lo que me recomienda no me acaba siempre de convencer. Él como escritor se enamora de la manera de relatar, de como se llevan los saltos en el tiempo, de la técnica… yo me centro más en el contenido. Esta historia está magníficamente redactada. Cómo el autor te lleva en el momento justo de pasado a presente y poco a poco pinceladas de futuro, está muy bien hecho. Pero la juventud del protagonista no tiene nada que ver con mi pasado. Nunca tuve esa infancia y más allá del tema del suicidio (que es lo único que me ha gustado) con el resto no he empatizado. Pero os gustará. Porque su vida es lo han hecho la inmensa mayoría de los adolescentes de mi generación.
October 4, 2024
la penya aquesta de Males Herbes té la meva simpatia per la seva valentia editorial, malgrat alguns dels autors que publiquen. Hi ha militància en el seu màrqueting, que em sembla molt bé, però té els seus riscos. El mateix passa amb aquest llibre. L'autor, un dels editors de Males Herbes, té tota la meva simpatia, una altra cosa és el llibre. Hauria de ser un cant a la vida, a l'amistat, al dolor, etc... i m'ha semblat una redacció de cole. Segur que és un tema d'edat. Però l'experiència lectora em diu que és una altra cosa.
June 29, 2025
L'he llegit d'una tirada. L'escenari principal és Vic, i m'hi he reconegut en molts llocs ja que fa referència a locals típics que jo freqüentava en la meva joventut: Manubri, l'Atònit, Gurbar... Les dates, també coincideixen.
I parla sobre el suïcidi, i també m'ha fet reviure un suïcidi i una desaparició de dos amics meus d'aquella època a Vic, que van marcar un abans i un després amb mi.
Hi ha una base real Ramon Mas? O és completament tot ficció?
Masses coincidències que m'han remogut per dins.
I parla sobre el suïcidi, i també m'ha fet reviure un suïcidi i una desaparició de dos amics meus d'aquella època a Vic, que van marcar un abans i un després amb mi.
Hi ha una base real Ramon Mas? O és completament tot ficció?
Masses coincidències que m'han remogut per dins.
Displaying 1 - 30 of 48 reviews