Escrit en forma de dietari, com una manera de deixar anar pensaments i tristeses, Ramona Via narra de forma molt senzilla i propera els anys de la guerra civil des de l'òptica d'una noia de 14 anys en un poble proper a Barcelona. Un testimoni dur sobre la duresa d'una guerra i la incertesa en el present i en el futur de persones anònimes i humils; un retrat del dia a dia i la quotidianitat d'unes vides truncades per una guerra que no comprenen.
"Però no vaig entendre res més del que em deia, perquè em tornava a venir rodament de cap, com una basca, i més que res em venia com un fàstic i una gran tristesa que no s'acabava mai, una tristesa i un fàstic de no sé què i de no sé on, de tot plegat, de tantes cues, de tanta gana, de tanta gent endolada, de tantes desgràcies que t0thom explica, de tants misteris que ningú entén".