What do you think?
Rate this book
Hiperràbia
Un homenatge a La taronja mecànica d’Anthony Burgess que teixeix uns dramàtics fets reals amb la ficció més agosarada.
En Ludo, l’Uri i en Xapa són tres adolescents que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat: Barcelona és poc menys que el seu territori de jocs i diversió. Sense propòsits, sense maldat, sense consciència. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau la parafernàlia feixista. I les seves bretolades van sent més i més violentes, fins que ensopeguen amb una persona sensellar que dorm en una oficina d’estalvis.
Basant-se en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, Ferran Grau ha creat una novel·la singular i irrepetible, escrita en l’argot xeno —amb el qual es comuniquen aquests joves desorientats— i que submergeix el lector en una experiència trasbalsadora.
En Ludo, l’Uri i en Xapa són tres adolescents que surten de nit a veure què els ofereix la ciutat: Barcelona és poc menys que el seu territori de jocs i diversió. Sense propòsits, sense maldat, sense consciència. Als seus cors encara ressonen cançons i sentiments infantils, però també els atrau la parafernàlia feixista. I les seves bretolades van sent més i més violentes, fins que ensopeguen amb una persona sensellar que dorm en una oficina d’estalvis.
Basant-se en els fets reals del crim del caixer de Barcelona, Ferran Grau ha creat una novel·la singular i irrepetible, escrita en l’argot xeno —amb el qual es comuniquen aquests joves desorientats— i que submergeix el lector en una experiència trasbalsadora.
168 pages, Paperback
Published January 17, 2024
3 people are currently reading
74 people want to read
Ratings & Reviews
Friends & Following
Create a free account to discover what your friends think of this book!
Community Reviews
Displaying 1 - 15 of 15 reviews
April 25, 2024
Aquesta novel·la pretén homenatjar La taronja mecànica a partir del crim de Rosario Endrino, que va morir cremada per tres joves barcelonins el 2005. La premissa sembla prou interessant, però els paral·lelismes es mengen la identitat d'aquesta novel·la per complet i el protagonista és una imitació borda, fins i tot caricaturesca, del protagonista de l'obra original de Burgess. Trobo que és una obra massa curta, o potser mal estructurada, per arribar a tenir cap mena de profunditat literària. Els paral·lelismes excessius amb l'original també fan que l'obra sigui excessivament previsible.
Amb tot, trobo que el que fa que aquesta obra no funcioni de cap de les maneres és el xeno, el dialecte que parlen els joves de l'obra, que emula el natsad de l'obra de Burgess.
La llengua creada per Grau no té cap mena de coherència interna. Els substantius i adjectius barregen referències sense solta ni volta, són molt poc eufònics (hi ha paraules que sonen a èlfic) i el glossari està mal fet, perquè dona definicions de paraules que, en algunes frases, no tenen el sentit que s'hi prescriu. També hi ha altres paraules que semblen crosses i comodins que sembla que l'autor posi en algunes frases com si fossin pegats.
També hi ha força més trampes lingüístiques, com ara barrejar el xeno amb cultismes i arcaismes en català, fer inversions sintàctiques amb el xeno que no es fan en català en cap moment o l'abús d'onomatopeies, refranys i rimes per a donar força al dialecte.
Tot plegat enfarfega moltíssim una lectura que tampoc no té gaire teca literària. M'he acabat el llibre amb la sensació d'haver llegit un artefacte estrafet.
Amb tot, trobo que el que fa que aquesta obra no funcioni de cap de les maneres és el xeno, el dialecte que parlen els joves de l'obra, que emula el natsad de l'obra de Burgess.
La llengua creada per Grau no té cap mena de coherència interna. Els substantius i adjectius barregen referències sense solta ni volta, són molt poc eufònics (hi ha paraules que sonen a èlfic) i el glossari està mal fet, perquè dona definicions de paraules que, en algunes frases, no tenen el sentit que s'hi prescriu. També hi ha altres paraules que semblen crosses i comodins que sembla que l'autor posi en algunes frases com si fossin pegats.
També hi ha força més trampes lingüístiques, com ara barrejar el xeno amb cultismes i arcaismes en català, fer inversions sintàctiques amb el xeno que no es fan en català en cap moment o l'abús d'onomatopeies, refranys i rimes per a donar força al dialecte.
Tot plegat enfarfega moltíssim una lectura que tampoc no té gaire teca literària. M'he acabat el llibre amb la sensació d'haver llegit un artefacte estrafet.
March 6, 2025
Es tracta de la història d’un grup d’adolescents hiperviolents i drogodependents que acaben assassinant a una dona que dormia en un caixer. La novel·la és un homenatge a La taronja mecànica d’Anthony Burgess. De fet, des del començament que els paral·lelismes es fan evidents; des de l’inici pràcticament calcat (potser massa), a l’ús de l’argot xeno, un slang juvenil que sorgeix, segons l'autor, de fonts com el trap o la cultura pop dels 90's.
La proposta és arriscada, i s’ha d’agrair a Ferran Grau la intrepidesa, sobretot perquè el treball lingüístic que es planteja a Hiperràbia és molt complicat. Cal dir que en moltes ocasions se’n surt prou bé.
Malgrat això, si a La taronja mecànica el ritme de lectura és força àgil, fins i tot amb l’ús del Nadsat com a argot juvenil de torn, a Hiperràbia es fa feixuc. La quantitat ingent de substantius, verbs i adjectius del xeno que s’utilitzen fa que en algunes frases no entenguis què s’hi diu. Això no té perquè ser un problema, sempre que l’esforç pagui la pena. Però la veritat és que es tracta d’una novel·la formalment molt convencional. El tractament dels fets no és especialment afinat. La frivolitat de l'obra de Burgess carregava de manera diferent a com ho fa la de Grau amb els referents d'episodis reals que la inspiraven. Rosario Endrinal, la dona assassinada en un caixer de Sant Gervasi per un grup d’adolescents, es converteix a la novel·la en una rodamón que fa de poca cosa més que d’anècdota. És clar que és el punt d’inflexió de l’obra, però ho és només com a frontissa argumental; el punt de gir central de la trama. L’enfocament de l’obra de ficció en els botxins en comptes de la víctima és un altre dels gestos que fan d’Hiperràbia un llibre menys valent del que sembla a primera vista. Potser filo prim, però crec que els referents a què s’agafa la novel·la li fan de llast. És veritat que l’autor avisa que es tracta d’una novel·la i que, per tant, és una obra de ficció. En conseqüencia, no hem de tenir en compte els fets reals que li serveixen de pretext a l'hora de valorar-la. Però, fins i tot si acceptem aquesta premissa, o precisament perquè l'acceptem, Hiperràbia és una obra massa similar a un llibre ja escrit, i crea una imatge de l’adolescència i de la cultura juvenil, així com un argot mescla de referents religiosos i pop, que a hores d’ara ja no funciona com funcionava a principis dels seixanta. És a dir, que si ens la plantegem, en contra de la voluntat de l’autor, com una mena de true crime amb voluntat d’estil, l’obra falla per una sensibilitat de broc gros a l’hora d’enfocar els fets. En canvi, si assumim, amb l’autor, que es tracta d’una obra plenament de ficció, acaba sent una simplificació una mica suada de la psicologia juvenil, així com també simplifica la relació entre el mal i la violència i la vida dissoluta, els estupefaents i la cultura de masses.
Dit d'una altra manera: Monzó al·lega al pròleg de La taronja mecànica que a l’obra de Burgess trobem que l'Alex prefereix el mal abans que la inèrcia. Ser lliure i triar el mal, per comptes de ser un xai i no triar. Des del meu punt de vista, aquest no és un problema moral plantejable des de la proposta literària d’Hiperràbia. Només ho seria si entenem, efectivament, que es tracta d’una novel·la sense cap relació amb els fets del caixer de Sant Gervasi. Però, si és així, perquè escriure un altre llibre quasi calcat al de Burgess quasi cents anys més tard?
En qualsevol cas, el reguitzell de referències del final del llibre, que arriba un cop l'estil ja s'ha aplanat i el xeno ha anat desapareixent, sembla o bé gratuït, o bé una mostra de la resolució excessivament simplificada d’una psicologia criminal que es queda en caricaturesca.
En resum, penso que m’ha faltat que el risc, la valentia i l'ambició ètica i estètica no fossin només lingüístiques.
La proposta és arriscada, i s’ha d’agrair a Ferran Grau la intrepidesa, sobretot perquè el treball lingüístic que es planteja a Hiperràbia és molt complicat. Cal dir que en moltes ocasions se’n surt prou bé.
Malgrat això, si a La taronja mecànica el ritme de lectura és força àgil, fins i tot amb l’ús del Nadsat com a argot juvenil de torn, a Hiperràbia es fa feixuc. La quantitat ingent de substantius, verbs i adjectius del xeno que s’utilitzen fa que en algunes frases no entenguis què s’hi diu. Això no té perquè ser un problema, sempre que l’esforç pagui la pena. Però la veritat és que es tracta d’una novel·la formalment molt convencional. El tractament dels fets no és especialment afinat. La frivolitat de l'obra de Burgess carregava de manera diferent a com ho fa la de Grau amb els referents d'episodis reals que la inspiraven. Rosario Endrinal, la dona assassinada en un caixer de Sant Gervasi per un grup d’adolescents, es converteix a la novel·la en una rodamón que fa de poca cosa més que d’anècdota. És clar que és el punt d’inflexió de l’obra, però ho és només com a frontissa argumental; el punt de gir central de la trama. L’enfocament de l’obra de ficció en els botxins en comptes de la víctima és un altre dels gestos que fan d’Hiperràbia un llibre menys valent del que sembla a primera vista. Potser filo prim, però crec que els referents a què s’agafa la novel·la li fan de llast. És veritat que l’autor avisa que es tracta d’una novel·la i que, per tant, és una obra de ficció. En conseqüencia, no hem de tenir en compte els fets reals que li serveixen de pretext a l'hora de valorar-la. Però, fins i tot si acceptem aquesta premissa, o precisament perquè l'acceptem, Hiperràbia és una obra massa similar a un llibre ja escrit, i crea una imatge de l’adolescència i de la cultura juvenil, així com un argot mescla de referents religiosos i pop, que a hores d’ara ja no funciona com funcionava a principis dels seixanta. És a dir, que si ens la plantegem, en contra de la voluntat de l’autor, com una mena de true crime amb voluntat d’estil, l’obra falla per una sensibilitat de broc gros a l’hora d’enfocar els fets. En canvi, si assumim, amb l’autor, que es tracta d’una obra plenament de ficció, acaba sent una simplificació una mica suada de la psicologia juvenil, així com també simplifica la relació entre el mal i la violència i la vida dissoluta, els estupefaents i la cultura de masses.
Dit d'una altra manera: Monzó al·lega al pròleg de La taronja mecànica que a l’obra de Burgess trobem que l'Alex prefereix el mal abans que la inèrcia. Ser lliure i triar el mal, per comptes de ser un xai i no triar. Des del meu punt de vista, aquest no és un problema moral plantejable des de la proposta literària d’Hiperràbia. Només ho seria si entenem, efectivament, que es tracta d’una novel·la sense cap relació amb els fets del caixer de Sant Gervasi. Però, si és així, perquè escriure un altre llibre quasi calcat al de Burgess quasi cents anys més tard?
En qualsevol cas, el reguitzell de referències del final del llibre, que arriba un cop l'estil ja s'ha aplanat i el xeno ha anat desapareixent, sembla o bé gratuït, o bé una mostra de la resolució excessivament simplificada d’una psicologia criminal que es queda en caricaturesca.
En resum, penso que m’ha faltat que el risc, la valentia i l'ambició ètica i estètica no fossin només lingüístiques.
January 22, 2024
A finals del 2005 al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona es va produir el crim del caixer, on va morir Rosario Endrinal, una dona sense sostre, al caixer de l'oficina d'estalvis on dormia, quan tres joves li van calar foc. Ferran Grau s'inspira en aquest fet en Hiperràbia, i a més, aprofita per homenatjar La taronja mecànica de Burgess tot creant un nou argot que anomena xeno (equivalent al nadsat), amb més de dues-centes paraules que podrem consultar en un glossari al final del llibre.
No trobarem, però, una reconstrucció fidedigna dels fets, estem plenament davant d'una novel·la, i per tant l'element ficcional així com altres codis novel·lístics hi són ben presents, la violència d'una classe social que també existeix i viu constantment en la fina línia de caure-hi, com el cas que ens ocupa, o també el relat d'una generació a través d'alguns dels seus referents culturals i televisius.
En definitiva, parlem d'una obra colpidora on el Ferran Grau assumeix riscos quant al llenguatge i defuig els estàndards —allò que alguns no ens cansem de demanar a la literatura catalana actual—, a més de tractar-se d'una història que no ens deixa aixecar la vista de les seues pàgines.
No trobarem, però, una reconstrucció fidedigna dels fets, estem plenament davant d'una novel·la, i per tant l'element ficcional així com altres codis novel·lístics hi són ben presents, la violència d'una classe social que també existeix i viu constantment en la fina línia de caure-hi, com el cas que ens ocupa, o també el relat d'una generació a través d'alguns dels seus referents culturals i televisius.
En definitiva, parlem d'una obra colpidora on el Ferran Grau assumeix riscos quant al llenguatge i defuig els estàndards —allò que alguns no ens cansem de demanar a la literatura catalana actual—, a més de tractar-se d'una història que no ens deixa aixecar la vista de les seues pàgines.
April 7, 2025
M'ha sorprès molt aquest llibre. M'ha enganxat moltíssim i m'ha encantat la manera com està escrit. Molt recomenable!
July 10, 2025
Es un llibre que si bé costa de llegir per la forma en la que esta escrit (que es intencional) no es fa passat. Pot ser el final es la part que mes costa. Tot i així es una aposta interessant. Com es curt i es basat en un crim real es fa lleuger.
December 8, 2024
Un true crime més original que la mitjana, revisió del crim del caixer de Barcelona, en què va morir una persona cremada cruelment per tres adolescents de casa bona i que és un viatge a la crueltat extrema --hi ha molts paral·lelismes amb la Taronja Mecànica, de qui pren en part l'argot 'xeno', tota una troballa-- en aquest cas amb una mirada una mica més compassiva. Molt interessant i recomanable.
May 29, 2024
Si bé acabes enganxat al llibre i a la pell del Ludo, em va costar molt llegir la primera quarta part, ja que havia d'estar consultant cada dos per tres el vocabulari de l'apèndix, amb la qual cosa vaig estar a punt de plantar-lo. Sort que no ho vaig fer!
June 27, 2024
Bon intent per part de l'autor, atrevit en la seva escriptura, però des del meu humil punt de vista, intent fallit. L'idioma xeno que inventa l'autor resta credibilitat al llibre, la majoria d'expressions que s'hi fan servir no ajuden en absolut a identificar els protagonistes, i fa que la història perdi pes.
Una llàstima.
Una llàstima.
May 24, 2025
He trobat uns quants motius per puntuar bé aquesta història d'un grup d'adolescents que volen imposar la seva ràbia a la ciutat, així que aniré per parts:
1— La història inspirada en un crim real succeït a Barcelona. El que es va conèixer com el crim del caixer automàtic, amb uns protagonistes a qui l'autor va entrevistar.
2— L'homenatge, reconegut i evident, a La taronja mecànica, d'Anthony Burgess i a la pel·lícula de Kubrick.
3— La creació d'un llenguatge propi, el xeno, amb el que es comuniquen els protagonistes i ocupa gairebé tota la novel·la. Un llenguatge prou entenedor i que aporta un ritme molt especial al relat. La inclusió al final de la novel·la d'un glossari Xeno-Català, és interessant, però no del tot necessari.
4 — El verisme de la història. La creació d'uns personatges perfectament creïbles i el relat d'una violència quotidiana i dolorosa.
Probablement no és una novel·la per a tots els lectors, per exigent i violenta. Però si us deixeu atrapar per les seves paraules no podreu abandonar-la.
«—Què els hi darem en els nois de la mare?»
1— La història inspirada en un crim real succeït a Barcelona. El que es va conèixer com el crim del caixer automàtic, amb uns protagonistes a qui l'autor va entrevistar.
2— L'homenatge, reconegut i evident, a La taronja mecànica, d'Anthony Burgess i a la pel·lícula de Kubrick.
3— La creació d'un llenguatge propi, el xeno, amb el que es comuniquen els protagonistes i ocupa gairebé tota la novel·la. Un llenguatge prou entenedor i que aporta un ritme molt especial al relat. La inclusió al final de la novel·la d'un glossari Xeno-Català, és interessant, però no del tot necessari.
4 — El verisme de la història. La creació d'uns personatges perfectament creïbles i el relat d'una violència quotidiana i dolorosa.
Probablement no és una novel·la per a tots els lectors, per exigent i violenta. Però si us deixeu atrapar per les seves paraules no podreu abandonar-la.
«—Què els hi darem en els nois de la mare?»
May 7, 2025
Em sap greu, però és un no. Entenc el que ha volgut fer l’autor i ho trobo una molt bona idea, però de la teoria a la pràctica hi ha un tros. Crec que no està ben executada. Utilitzar aquest argot en excés ha fet que no empatitzi amb res, ni hagi pogut entrar en la història. I és fort perquè el llibre tracte del crim de Rosario Endrinal, una indigent que va ser cremada viva en un caixer on vivia per part de tres nois joves de classe alta.
Cal repetir tantíssims cops en el llibre “Que els hi darem als nois de la mare”? No, perquè no aporta absolutament res i és un recurs que a la pàgina 10 es fa molt i molt pesat.
El glossari, a part, és incorrecte. Algunes frases no tenen sentit si em baso en el significat que apareix al glossari.
Cal repetir tantíssims cops en el llibre “Que els hi darem als nois de la mare”? No, perquè no aporta absolutament res i és un recurs que a la pàgina 10 es fa molt i molt pesat.
El glossari, a part, és incorrecte. Algunes frases no tenen sentit si em baso en el significat que apareix al glossari.
January 15, 2026
Un llibre que explica el crim del caixer en l'estil de la taronja mecànica (entenc que principalment es veu en la creació d'un argot/llenguatje propi)
Una lectura ràpida i entretinguda. Fàcil de seguir tot i el llenguatge inventat. De fet Té merit haver inventat una llengua.
Tot i que el llibre planteja preguntes interessants sobre el càstig, el penediment i la reinserció no aprofundeix en cap d'aquestes. Mira que l'autor va poder parlar amb un dels autors del crim. De fet per mi la part més interessant va ser al final de la novela quan el protegonista assumeix els seus actes i les conseqüencies. Tampoc aprofundeix gaire en el perquè de la violencia tot i que no em sembça tant interessant.
Una lectura ràpida i entretinguda. Fàcil de seguir tot i el llenguatge inventat. De fet Té merit haver inventat una llengua.
Tot i que el llibre planteja preguntes interessants sobre el càstig, el penediment i la reinserció no aprofundeix en cap d'aquestes. Mira que l'autor va poder parlar amb un dels autors del crim. De fet per mi la part més interessant va ser al final de la novela quan el protegonista assumeix els seus actes i les conseqüencies. Tampoc aprofundeix gaire en el perquè de la violencia tot i que no em sembça tant interessant.
December 28, 2024
En Ferran li pren el pols al català i ens demostra que està viu en la mesura que ens atrevim a donar-li vida. Som a un país que quadriplica la ràtio recomanada de crítics per novel·lista, mentre la cultura la dinya. Hiperràbia a més de literatura fa periodisme, una incursió pel significat quotidià de la ètica, la moral i la joventut per sobre la Diagonal. Antropologia en mode true-crime. Ara bé, com a país, necessitem tornar a fer ciència ficció JA.
February 20, 2025
Reconec l’esforç a fer un argot català, però literàriament m’ha semblat molt, molt, fluixa. M’ha caigut de les mans al primer terç.
May 6, 2025
Impossible llegir-lo de manera més o menys fluïda (entenc q ja és una mica el q buscava l'autor, però pel meu gust, es fa pesat de llegir). No l'he acabat.
December 28, 2024
En Ferran li pren el pols al català i ens demostra que està viu en la mesura que ens atrevim a donar-li vida. Som a un país que quadriplica la ràtio recomanada de crítics per novel·lista, mentre la cultura la dinya. Hiperràbia a més de literatura fa periodisme, una incursió pel significat quotidià de la ètica, la moral i la joventut per sobre la Diagonal. Antropologia en mode true-crime. Ara bé, com a país, necessitem tornar a fer ciència ficció JA.
Displaying 1 - 15 of 15 reviews